Dalt s'arbre

L'origen evolutiu de l'altruisme

samonea — Dij, 08 Mai 2008 23:23:13

La fal�la� interpretaci� del darwinisme que han fet, al llarg del segle XX, el feixisme i el neoliberalisme econ�mic constitueix un tema prou conegut. Tamb� ho �s, tot i que menys, l'asim�trica relaci� que es va establir entre Marx i Darwin. D'aquest tema ja en vaig parlar, en certa ocasi�.

Per� a finals del segle XIX hi va haver, encara, un altre corrent ideol�gic que es va interessar per les teories darwinianes: l'anarquisme.

Piotr Kropotkin, un dels grans te�rics del pensament anarquista, era tamb� un cient�fic. Va dirigir expedicions d'investigaci� a Sib�ria i Manx�ria, aix� com a les glaceres de Finl�ndia i Su�cia. Com a resultat de les observacions realitzades durant aquests viatges va escriure una obra titulada L'ajut mutu: un factor de l'evoluci�. Kropotkin acceptava la validesa dels mecanismes evolutius proposats per Darwin, per� considerava que, en el proc�s selectiu de la natura, hi intervenia una altra for�a igual d'important, almenys, que la compet�ncia pels recursos: la cooperaci�.

La import�ncia de la col�laboraci� �s molt evident, en alguns casos. Els mam�fers gregaris que s'agrupen per protegir-se m�tuament del fred o per v�ncer la for�a de la corrent, a l'hora de travessar un riu, s�n exemples molt clars que el propi Kropotkin va poder observar de primera ma, en el transcurs de les seves expedicions. En tots dos casos, els beneficis per els diferents individus s�n immediats i simultanis. No representa cap problema explicar de quina manera la selecci� natural ha afavorit aquests comportaments.

Hi ha, per�, altres formes de cooperaci� m�s dif�cils d'explicar, des d'un punt de vista evolutiu: s�n aquelles que no impliquen un benefici immediat per una de les dues parts implicades. �s el cas, per exemple, de la desparasitaci� m�tua que es dona entre certes esp�cies d'ocells i mam�fers. Deslliurar a un company dels par�sits epid�rmics representa una inversi� de temps i energia; inversi� que nom�s t� sentit realitzar si serveix per rebre alguna compensaci�. La naturalesa d'aquesta contraprestaci� �s �bvia: el desparasitador tamb� ser� desparasitat, quan en tingui necessitat. Hi ha molt�ssims altres exemples, a banda de la desparasitaci�, de conductes cooperatives que no repercuteixen en un benefici immediat per una de les dues parts: algunes esp�cies de rates pinyades hemat�fagues, per exemple, quan tornen a la cova despr�s d'un vespre cercant v�ctimes, comparteixen l'aliment amb altres companys que no han tingut �xit en la recerca d'aliment.

Ara b�; que succeeix si, en aquestes esp�cies, apareix un individu egoista que rep l'ajuda dels altres per� es nega a ajudar-los, quan arriba el seu torn? �s necessari tenir en compte que els comportaments que abans hem descrit es solen produir entre esp�cies amb un cervell prou desenvolupat com perqu� els individus es puguin recon�ixer entre ells, de manera que un individu que s'hagi topat amb un egoista el retindr� a la mem�ria i li podr� negar la seva ajuda, en ocasions venidores.

Malgrat tot, si en una poblaci� d'individus altruistes neix un esp�cimen de tend�ncies egoistes, es podr� anar aprofitant de tots els seus companys de forma successiva, almenys mentre quedin incauts que no el coneguin. Un individu aix� gaudiria d'un cert avantatge sobre els altres, de manera que els seus gens tendirien a escampar-se m�s r�pidament i la conducta egoista s'estendria r�pidament entre la poblaci�. Per� sabem que a�� no passa, perqu� les conductes altruistes s�n, entre els animals socials, un fet ben conegut. �s m�s: en algun moment de l'evoluci�, aquests comportaments cooperatius van apar�ixer i van ser potenciats per la selecci� natural, que es una for�a que, com sabem, nom�s opera a nivell individual. Com �s possible, tot a��?

Robert Axelrod, un professor de Ci�ncies Pol�tiques de la Universitat de Michigan, va desenvolupar, durant els anys vuitanta del segle XX, una teoria que explicava l'aparici� de comportaments altruistes a partir de mecanismes que, incialment, s�n exclusivament egoistes. I ho va fer, curiosament, a trav�s de l'an�lisi d'un joc, conegut com el Dilema del Presoner.

La mec�nica del joc �s extremadament senzilla: hi ha dos jugadors i un banquer. Cadascun dels jugadors disposa de dues cartes: una amb la paraula cooperar i l'altra amb la paraula trair. Cada jugador situa una carta davant del banquer (amb la cara cap avall per tal que cap dels dos s�piga quina opci� ha triat el seu adversari. Una vegada situades les cartes, el banquer les mira i d�na els pagaments corresponents: si el jugador 1 traeix i el jugador 2 coopera, el jugador 1 obt� 5 punts, mentre que el jugador 2 rep 0 punts. Si ambd�s cooperen obtenen 3 punts cadascun i si tots dos es traeixen reben nom�s 1 punt per cap.

Si nom�s es fa una partida, el m�s habitual es trair directament a l'adversari, ja que aix� no es corre el risc d'intentar cooperar i ser tra�t, quedant d'aquesta manera sense cap punt. Si hom traeix aconseguir�, en el pitjor dels casos, almenys 1 punt. Per� la vida no constitueix una sola partida: els animals socials interactuam diverses vegades amb el mateixos individus de la nostra esp�cie. �s per a�� que, a l'hora de fer comparacions amb el comportament animal, s'utilitza el Dilema del Presoner Iterat que, com el seu nom indica, es una successi� de partides del mateix joc, seguint unes regles id�ntiques.

Axelrod va convocar un torneig on competirien, en un ordinador, diferents estrat�gies: sempre cooperar, sempre trair, cooperar nom�s si l'adversari havia cooperat a la jugada anterior, cooperar nom�s de tant en tant, etc. Des de bon comen�ament va quedar clar que les estrat�gies cooperatives eren les que obtenien millors puntuacions, a llarg pla�, per�, tot i aix�, es va muntar una segona i una tercera competicions. A la tercera ronda es va introduir un petit canvi: les puntuacions es tradu�en en n�mero de descendents, igual que hauria passat a la natura. �s a dir, les millors estrat�gies es reprodu�en m�s, les pitjors, menys. Molt prest es va observar que les estrat�gies egoistes tendien a l'extinci�, mentre que les estrat�gies cooperatives prosperaven i s'estenien!

Es van poder determinar, aix�, quines eren les condicions que influ�en en l'�xit d'una estrat�gia. Els jugadors d'�xit, per tant:
- Mai no traeixen abans que ho faci el seu oponent. Van, en principi, de bona fe.
- Prenen repres�lies quan l'altre jugador els traeix (el traeixen a la seg�ent partida).
- Fan intents de cooperaci�, de tant en tant, encara que el contrincant porti unes quantes partides traint-los. Aix� es trenquen les possibles din�miques de revenja i contra-revenja, que d'altra manera es perllongarien fins l'infinit.
- No s�n envejosos. No serviria de res, ja que els beneficis s'obtenen a costa de la banca i no a costa de les p�rdues del contrincant.

Quina conclusi� en podem extreure, de tot a��, en termes biol�gics? Doncs que els individus egoistes, en certes circumst�ncies, per assolir els seus objectius egoistes (propagar els seus gens en la major mesura possible) tendiran a ser nobles, tendents al perd� i poc donats a l'enveja.

Axelrod va publicar les seves conclusions l'any 1984, en un llibre titulat The Evolution of Cooperation (L'evoluci� de la cooperaci�).

Estic conven�ut que tant a Darwin com a Kropotkin els hauria encantat, si l'haguessin pogut llegir.

Un poc de publicitat

samonea — Dis, 12 Abr 2008 11:58:43

Aquest bloc ha rebut un premi! �s un premi humil, evidentment, que no implica cap gratificaci� econ�mica ni cap cerim�nia d'entrega de guardons, amb aplaudiments i discursos emotius. Per�, malgrat tot, em fa molta il�lusi�.

Me l�ha atorgat Memecio, autor d�un bloc molt bo que tracta temes d�antropologia, arqueologia, etologia i evoluci� cultural en general.

Potser (segur) alg� interpretar� aquest tipus d�iniciatives com un simple exercici d�adulaci� m�tua. I tal vegada si que hi ha un poc d�a��. Per� tamb� �s cert que aquests �premis� serveixen, b�sicament, perqu� els lectors d�un bloc en coneguin altres d�interessants; de manera que continuar� expandint aquest mem.

I, tot i que no hi ha dubte que si hom decideix encetar un bloc �s perqu� gaudeix escrivint, no �s menys cert que (sobretot en el cas dels blocs de divulgaci� cient�fica) constitueix un treball desinteressat en el qual s�inverteix, en la redacci� d�alguns articles, una bona estona de feina. De manera que, de tant en tant, uns copets a l�esquena s�agraeixen bastant.

Aix� id�, els meus nominats s�n:

El Paleofreak: vaig arribar a aquest bloc per casualitat, fa uns anys, buscant informaci� sobre all� que, en aquell moment, era una noticia recent: la troballa de l�Homo floresiensis. En veure els interessants debats que s�hi generaven, sobre paleontologia i evoluci� biol�gica, vaig desitjar que exist�s un lloc equivalent, on es parl�s d�arqueologia i evoluci� cultural. I, curiosament, poc despr�s el vaig trobar, aquest lloc: el bloc de Memecio.

Centpeus: un altre bloc excel�lent dedicat a la ci�ncia, des d�un punt de vista m�s divulgatiu. S�hi tracten temes molt variats amb molt de rigor i els articles es renoven, a m�s, amb molta freq��ncia (he arribat a sospitar, de fet, que l�autor no �s una �nica persona...).

Amics arbres, arbres amics: sobre arbres i boscos (un tema que a mi m�absorbeix, encara que al meu bloc en parli en poques ocasions) tant des d�un punt de vista cient�fic com literari.

Fogonazos: un poc de tot, sempre seguint el fil conductor de la ci�ncia. No hi he llegit cap article, encara, que no m�hagi sorpr�s.

Aix� de simple, aix� de natural: un bloc de divulgaci� cient�fica, centrat sobretot en la biologia, que em sembla capa� d�interessar fins i tot a aquelles persones amb menys inclinaci� per la ci�ncia.

N�hi ha molts m�s i de molt bons, per� aquests s�n els que m�s visito, actualment.

Espero que hi pegueu un cop d�ull i que els gaudiu tant com jo.

Astronomia surrealista

samonea — Dim, 01 Abr 2008 19:16:50

Des d'aquest bloc he intentat, en diverses ocasions, difondre les bases del funcionament de l'evoluci� biol�gica. Fa feredat adonar-se de l'elevat percentatge de persones que no coneixen els mecanismes evolutius o que pensen, err�niament, que el darwinisme no �s m�s que la proposta d'un naturalista del segle XIX, sense cap continu�tat ni aplicaci� pr�ctica en el present. Aquest desconeixement �s un fet ben conegut, i hi ha prou bi�legs i paleont�legs que s'esforcen per posar-hi remei.

Crec que �s menys habitual sentir, en canvi, la veu de representants d'altres �mbits de la investigaci� cient�fica: qu�mics, f�sics, astr�noms... Potser �s m�s dif�cil escriure articles o llibres de divulgaci� general sobre aquestes disciplines, per� no hi ha dubte que �s molt necessari.

Me'n vaig adonar no fa gaire, veient aquest v�deo per Youtube.

Es tracta de la versi� francesa del conegut concurs "�Qui�n quiere ser millonario?". Per si no coneixeu la mec�nica del programa, us l'explico breument: es tracta del t�pic joc de preguntes, on es donen v�ries respostes possibles al concursant. A m�s respostes encertades, m�s doblers. La peculiaritat �s que el concursant pot demanar, en un moment donat, l'ajuda del p�blic present al plat�. Els assistents trien la resposta que ells consideren correcta i a continuaci� es fa saber al concursant quin tant per cent del p�blic ha triat cada opci�.

Id� b�, aquesta �s, exactament, la situaci� que es produeix en el v�deo que he enlla�at. L'entendreu bastant b�, encara que no sapigueu franc�s. De tota manera, us en faig un resum.

El presentador li pregunta al concursant: "Qu� �s all� que gravita al voltant de la Terra?". I les opcions s�n: la Lluna, el Sol, Venus o Mart.

El concursant dubta!!

Demana l'ajuda del p�blic!!!

I la cosa no acaba aqu�: el 56% dels espectadors opina que �s el sol el que gira al voltant de la Terra!!!!

El concursant, evidentment, decideix fer cas a la veu del poble.

Espero, nom�s, que el grup de persones que formaven el p�blic del plat� no constitueixi una mostra estad�sticament significativa del conjunt dels ciutadans francesos. I preferesc no especular sobre quins haurien estat els resultats en cas d'haver-se fet a Espanya, una consulta semblant...

Ja fa prop de quatre-cents anys que Galileu va presentar els seus descobriments al Col�legi Pontifical de Roma i a la Accademia Nazionale dei Lincei; i n'han passat m�s de quatre-cents cinquanta d'en�� que Cop�rnic va publicar, de forma p�stuma, De Revolutionibus Orbium Coelestium. Per� sembla que el model geoc�ntric �s, encara, aquell que continua vigent, a la ment de moltes persones.

I potser no van tan errats, despr�s de tot. Ja ho va dir el 1990 Joseph Ratzinger, actual dirigent de l'Esgl�sia Cat�lica sota el nom art�stic de Benet XVI: "l'Esgl�sia va ser molt m�s fidel a la ra� que el propi Galileu. El proc�s contra Galileu fou raonable i just."

Ho tindrem en compte, id�.

La primitiva tend�ncia a la ostentaci�

samonea — Div, 22 Feb 2008 19:05:30

Diuen que l'emperador August, parlant de Roma, poc abans de morir, va dir que ell havia trobat una ciutat de maons i en deixava una de marbre. August era ben conscient del valor simb�lic de l'arquitectura monumental, i en va fer us de forma exhaustiva: ell va ser, a efectes pr�ctics, el primer emperador, i necessitava deixar ben clar fins a on arribava el seu poder.

Per� la utilitzaci� de l'arquitectura com a s�mbol de l'autoritat no va comen�ar, evidentment, amb l'Imperi Rom�. Totes les societats amb algun tipus d'acc�s diferenciat als recursos han fet us d'aquesta eina de control, en major o menor mesura. Els exemples m�s coneguts, evidentment, s�n els dels pobles que van portar aquest tret fins al l�mit: els egipcis i els asteques, amb les seves immenses pir�mides, els europeus de les darreries de l'Edat Mitja, amb els seus temples desmesurats...

A Menorca en tenim una mostra for�a �mplia, de l'explotaci� d'aquest recurs: una bona part de les construccions talai�tiques ens sorprenen, encara avui, per la seva monumentalitat. Un company illenc parlava, no fa gaire, de les taules, aquell tipus de construcci� exclusiu de la nostra illa. Exclusiu? No ben b�. Hi ha recintes de taula a un altre lloc, del m�n, almenys. Mirau aquesta fotografia:

Es tracta del jaciment arqueol�gic de G�bekli Tepe, situat al sudest de Turquia. Per� calma; que ning� s'emocioni imaginant una llarga odissea marina dels constructors de taules, vinguts a Menorca directament des de l'�sia Menor. A part de la dist�ncia geogr�fica, les taules turques i les menorquines estan separades per uns 8.000 anys! La "taula" de G�bekli Tepe fou constru�da a principis del neol�tic, fa uns 11.000 anys, mentre que les menorquines (com la de la fotografia de baix, de Torralba d'en Salort) no es poden remuntar, en principi, gaire m�s enll� de l'any 1.000 abans de la nostra era.

Pura coincid�ncia, id�. I, de fet, no �s tan sorprenent. Si un es proposa construir edificis monumentals a base de pedres de dimensions cicl�pies, haur� d'escollir entre un nombre de solucions for�a limitat. Ja vaig parlar, en certa ocasi�, de les semblances entre els temples prehist�rics de la illa de Malta i certes construccions del talai�tic menorqu�: si es disposa d'una t�cnica i una mat�ria primera semblants, els resultat ser�, amb tota probabilitat, similar.

Ara b�; la pregunta que cal plantejar-se �s: perqu� tota aquesta monumentalitat? Quin �s el motiu de tot aquest malbaratament de temps, materials i for�a de treball? Doncs precisament �s aquesta, la finalitat: malgastar recursos de la forma m�s ostentosa possible, per deixar clar l'abast del poder dels promotors de la construcci�.

Fins el moment, G�bekli Tepe �s l'exemple m�s primitiu d'aquesta forma d'ostentaci�. I �s poc probable que se'n trobin casos gaire m�s antics: no �s casual que aquesta construcci� es vagi aixecar durant la primera etapa del neol�tic. �s en aquest moment, i no abans, quan la propietat privada comen�a a tenir una ra� de ser. Els �ssers humans que van aixecar el recinte de G�bekli Tepe practicaven, d'acord amb les evid�ncies de que disposam, certes formes de proto-agricultura. No sembraven cereals, per� cuidaven i protegien dels herb�vors els extensos camps de blat silvestre (l'avantpassat del nostre propi blat) que creixien de forma natural en aquella zona. Tamb� es troben, per aquestes dates, altres indicis de sedentaritzaci�: sabem que, cap al 12.000 aC, alguns grups de ca�adors (o proto-ramaders) aixecaven assentaments permanents on emmagatzemaven carn seca i salada.

Quina �s la forma de garantir el teu dret a explotar un territori? Com refredar l'�nim d'altres persones o grups humans interessats en els recursos que un explota? Una de les maneres �s consisteix a demostrar que es disposa d'un poder pr�cticament sobrehum�: revestint una ciutat de marbre, com va passar a Roma, o aixecant columnes de pedra de tones de pes, com a G�bekli Tepe o a Menorca.

Es probable que aquest us simb�lic de l'arquitectura monumental, aquest malbaratament de recursos com a legitimaci� del poder, sigui un dels trets amb una major continu�tat, al llarg de la hist�ria humana. En aquest aspecte, com en alguns altres, hem canviat molt poquet, des d'inicis del neol�tic.

Quatre exemples m�s, d'�poca contempor�nia, d'aquest primitiu gust per la ostentaci�: el Parlament Europeu, el Congr�s dels Diputats d'Espanya, el Consell Insular de Menorca i l'Ajuntament de Ciutadella.

El disseny intel�ligent i la "censura universit�ria"

samonea — Div, 11 Gen 2008 21:20:23

Durant aquest m�s, una associaci� provinent dels Estats Units d'Am�rica impartir� una s�rie de confer�ncies sobre evoluci� biol�gica al nostre pa�s. Es tracta de la PSSI, les sigles en angl�s de Metges i Cirurgians per la Integritat Cient�fica. Que defensen aquesta gent?

Doncs que la pr�ctica totalitat dels bi�legs del m�n estan equivocats: els mecanismes que regeixen l�evoluci� no s�n, en realitat, la selecci� natural ni cap dels altres fen�mens que proposa el neodarwinisme. Hi ha alguna altra cosa. Una entitat intel�ligent (digues-li D�u, digues-li X...) que interv� de forma activa en el proc�s evolutiu, dissenyant els organismes. Aquesta teoria se sol con�ixer com a ID (Intelligent Design).

Fins aqu�, cap problema. Tothom t� dret a expressar de forma p�blica les seves idees, siguin quines siguin (i sempre i quan no impliquin alguna forma d�apologia a vulnerar els drets dels altres). Per� �s que aquesta gent pretenia fer almenys dues de les xerrades a les instal�lacions de dues Universitats: la de Le�n i la de Vigo. Costa d�entendre que aquestes dues institucions vagin acceptar la petici� de la PSSI, per� la q�esti� �s que ho van fer. I quan la noticia es va fer p�blica, les queixes no es van fer esperar. La pressi� que van exercir certes persones i col�lectius, de fet, va fer que les dues Universitats optessin per denegar el perm�s que pr�viament havien concedit.

En alguns llocs de la blogosfera s�ha generat un debat intens�ssim sobre la conveni�ncia de la decisi� presa pels degans de Le�n i Vigo. S�ha arribat a dir que �s un cas de censura; que s�ha vulnerat el dret a la llibertat d�expressi� dels membres de la PSSI!

Anem per parts. Les Universitats, en tant que centres de recerca, han de potenciar estrat�gies encaminades a assolir un coneixement tant exacte com sigui possible del funcionament de la realitat. Hom pot discutir, evidentment, quines s�n aquestes estrat�gies, dins de certs l�mits: a�� s aix� perqu� no hi ha un �nic m�tode cient�fic. Per�, malauradament per alguns, hi ha certes metodologies que queden necess�riament excloses d�aquest conjunt de procediments.

Un dels criteris que ens permeten establir si un m�tode �s o no correcte �s la falsabilitat. �s a dir: tota proposici� cient�fica ha de ser susceptible de ser falsada. A�� vol dir s�han de poder dissenyar experiments (o que s�han de poder recollir dades per altres mitjans, en el cas de les disciplines que estudi�n fets no reprodu�bles en condicions controlades) que en cas de donar resultats diferents d'aquells que s'esperaven negarien la hip�tesi que s�estava posant a prova.

I la teoria de l�ID, que defensen els membres de la PSSI no �s falsable. No �s concebible que puguin existir proves que demostrin que NO existeix una entitat totpoderosa, invisible i intangible que manega secretament els fils de l�evoluci�. El disseny intel�ligent no �s ci�ncia: l�exist�ncia d�aquesta entitat entra de ple a l��mbit de la fe. Per� el pitjor de tot �s que l�ID �s una teoria pseudo-cient�fica que s�aplica a uns fets que ja estan perfectament explicats per una teoria cient�fica (i, per tant, falsable): el darwinisme.

Com es podria falsar el darwinisme? Doncs demostrant, per exemple, que dins de les poblacions d��ssers vius l��ndex de reproducci� dels diferents individus �s totalment aleatori i no t� res a veure amb les seves caracter�stiques f�siques i les condicions del medi. A�� implicaria que la selecci� natural, una de les bases del darwinisme, �s falsa. Una altra possibilitat seria demostrar que els trets gen�tics no s�hereten de pares a fills, o b� que el genotip no t� res a veure amb els trets f�sics de l�individu que n��s portador. Tamb� representaria un cop molt dur pel darwinisme el fet que alg� pogu�s demostrar que no es produeixen errors durant el proc�s reproductiu dels �ssers vius i que no hi ha, per tant, alteracions ni canvis en la informaci� gen�tica dels organismes, al llarg de les generacions.

Per� res d�a�� no ha passat, encara. Al contrari, tots aquests fets es confirmen dia a dia a trav�s del treball de centenars de milers de cient�fics, arreu del m�n.

I una altra cosa, encara: si les proves en contra del darwinisme s�anessin acumulant, haur�em de concloure que aquesta teoria no �s v�lida per explicar el funcionament de l�evoluci� i l�haur�em d�abandonar. Per� a�� no vol dir, evidentment, que hagu�ssim d�acceptar, en conseq��ncia, una �teoria� com l�ID, que es troba al marge de la metodologia cient�fica.

Tornant al tema de l�article: la Universitat no pot donar suport a entitats o persones que ignoren les regles m�s elementals de la investigaci� cient�fica i que pretenen presentar-se com una �alternativa cient�fica� a les �teories oficials�. Negar-los el dret a utilitzar les seves instal�lacions no �s censura, �s una actitud totalment leg�tima. Podr�em parlar de censura si el Govern els imped�s de portar a terme les seves confer�ncies en qualsevol lloc de l�estat. Per� a��, evidentment, no ha passat. La resta de xerrades que tenien programades (a la Fira de Barcelona, a l�Hotel Puerta M�laga, a Seguros Mapfre, a Caixanova...) es portaran a terme tal i com estava previst.

Les Universitats, per�, no han d�estar disposades a fomentar l�expansi� de qualsevol idea. Nom�s faltaria.

Tot all� que ens perdrem

samonea — Div, 04 Gen 2008 00:29:16

A finals del segle XIX, un vaixell que navegava cap a Europa, provinent d'Austr�lia, va naufragar entre L�deritz i la desembocadura del riu Orange. El vaixell portava, entre altres coses, una mercaderia valuosa: cavalls de ra�a destinats als estables l'aristocr�cia europea. Alguns d'aquests cavalls es van salvar, nedant fins la costa, i van arribar fins el Namib.

Aquest �s l'origen, segons la llegenda, dels cavalls salvatges que corren avui dia per aquelles planes des�rtiques. Hi ha una altra explicaci�, menys rom�ntica, per explicar la pres�ncia d'aquests �quids en aquelles terres: serien els descendents dels animals abandonats all� per les tropes sud-africanes i alemanyes durant la Primera Guerra Mundial.

Sigui com sigui (pot ser que ambdues hist�ries siguin certes) els cavalls del Namib sobreviuen en un ambient des�rtic, poblat per herb�vors molt m�s ben adaptats a la manca d'aigua que els �quids: springbooks, �rix... Com s'ho fan?

Cal dir que l'activitat de l'home ha influ�t a fer possible la seva vida en aquell ambient tan inh�spit: durant la primera meitat del segle XX els miners van excavar alguns pous al mig del desert, de manera que hi ha alguns punts amb un subministrament d'aigua m�s o menys assegurat. Per� aix� i tot, la recerca de pastures fa que els cavalls estiguin dies sencers allunyats dels pous. La majoria dels cavalls tombarien en poques hores si haguessin d'estar sota el sol afric� sense poder beure. Perqu� aquests no, id�?

La resposta, evidentment, �s la selecci� natural. L'index de superviv�ncia d'aquests animals, en el moment de l'arribada al seu nou h�bitat, devia ser baix�ssim. Devien quedar nom�s aquells que, casualment, tenien una fisiologia un poc millor, a l'hora d'estalviar aigua. I evidentment, es van reproduir, transmetent aquests trets positius als seus descendents. Aquestes caracter�stiques no eren millors en s� mateixes, es clar. Per als seus cong�neres de llocs m�s humits no representaven cap avantatge, de manera que no van �sser seleccionades. Per� per ells, la capacitat d'estar m�s temps allunyats dels pous, cercant les escasses pastures, constitu�a un increment de les possibilitats de superviv�ncia i, per tant, de reproducci�.

Es tracta, ni m�s ni menys, que de l'evoluci� (aquella cosa que alguns encara no han acabat de pair) en plena acci�. I a trav�s de mecanismes purament darwinians, a m�s a m�s.

Potser el seu proc�s d'adaptaci� al clima �rid continuar�, en un futur, i aquests cavalls s'acabin convertint en una esp�cie diferent, en alguns centenars de milers d'anys. Per� nosaltres, com a individus, ja no hi serem per veure-ho, desgraciadament. La nostra esp�cie potser si que romandr�, encara. O tal vegada una esp�cie un poc diferent, adaptada tamb� a noves condicions per� pertanyent a la nostra l�nia evolutiva...

Quina ll�stima que l'evoluci� biol�gica sigui un proc�s tan lent! Tenint en compte que, segons els astrof�sics, a la terra li queden encara uns quants milers de milions de d'anys de vida, fa pena pensar en tot all� que ens perdrem...

Dougal Dixon �s un paleont�leg i artista que fer aquesta mateixa reflexi�, ja fa uns anys, i va decidir "posar-hi remei": va publicar una s�rie de llibres, profusament il�lustrats, on imaginava com serien, els �ssers vius, en un futur lluny�. Crec que aquest fou el primer:

Jo el vaig trobar de casualitat, fa tres o quatre anys, a una llibreria de segona m�. El vaig comprar sense pensar-m'ho, perqu� feia temps que el cobejava. Nom�s per la qualitat de les il�lustracions, un poc a l'estil d'aquelles que realitzaven els naturalistes del segle XIX, ja valdria la pena. Per� �s que, a m�s a m�s, el llibre transcendeix de molt el simple exercici d'imaginaci�. Cal tenir en compte que Dixon �s paleont�leg, i hi va reflectir tota una s�rie de mecanismes evolutius ben reals. L'obra �s, per tant, una eina excepcional per ajudar a entendre l'evoluci�.

Per�, evidentment, les possibilitats de que les esp�cies concretes que tracta l'autor evolucionin precisament en la direcci� que ell proposa s�n gaireb� nul�les... Al cap i a la fi, hem de tenir en compte que la g�nesi d'una nova esp�cie pot tenir el seu punt d'origen en un fet tan fortu�t i imprevisible com el naufragi d'un vaixell en algun punt remot d'una costa des�rtica.

Depend�ncies perilloses

samonea — Dim, 11 Des 2007 01:23:13

Vaig parlar, no fa gaire, de com certes plantes ens utilitzen a nosaltres, els primats, i a altres animals frug�vors, per tal d'escampar les seves llavors. El tema central d'aquell article (tema que al final es va quedar al tinter) havia de ser, en principi, la relaci� que unia un ocell i un arbre de l'illa Maurici, situada a l'Oce� �ndic. Una relaci� que es va estroncar, de forma dram�tica, fa uns pocs segles.

De l�ocell en q�esti�, ja en vaig escriure quelcom, una vegada: es tracta del dod�. Aquest ocell, d�en�� de la seva arribada a l�illa, havia evolucionat sense depredadors. Havia perdut la capacitat de volar i, fins i tot, de fugir dels seus atacants. L�home va arribar a Maurici cap a finals del segle XVI, i en va tenir prou amb unes d�cades per portar l�esp�cie a l�extinci�.

El dod� (Raphus cucullatus)

Tres segles despr�s, a les darreries del segle XX, una altra esp�cie agonitzava a l�illa Maurici. Es tractava del Sideroxylon grandiflorum, un arbre end�mic conegut popularment com a tambalacoc. L�any 1973 nom�s se�n van poder localitzar tretze. Tots els supervivents eren molt vells: se�ls va calcular una edat d�uns tres-cents anys. Curiosament, tots produ�en fruit de forma regular. Les llavors estaven ben formades, i no semblava haver-hi cap motiu perqu� no germinassin. Per� no ho feien. No hi havia tambalacocs joves. Aparentment, no n�havia nascut cap d�en�� que el darrer dod� havia desaparegut de l�illa!

Totes dues esp�cies havien coevolucionat, probablement, durant centenars de milers d�anys. El dod� s�alimentava dels fruits del tambalacoc, escampant-ne aix� les llavors. Per�, a mesura que els avantpassats del dod� (originalment semblants als coloms) anaven augmentant de mida, nom�s les llavors m�s resistents aconseguien sobreviure al proc�s digestiu de l�ocell. La selecci� natural va generar unes llavors amb una closca d�un cent�metre i mig de gruix! Nom�s aquelles que havien passat pel gavatx del dod�, i que tenien per tant la coberta desgastada, aconseguien germinar. Quan el dod� va desapar�ixer, el dest� del tambalacoc va quedar segellat.

Tot a�� s el que va deduir Stanley A. Temple, un ec�leg de la Universitat de Wisconsin, en adonar-se de la imminent desaparici� dels tambalacocs. I va decidir contrastar la seva hip�tesi: va agafar uns quants galls d�indis (un animal de la mateixa mida que l�extingit dod�) i els va alimentar amb els fruits del Sideroxylon grandiflorum. Va recollir, a continuaci�, els pinyols d�entre els excrements dels ocells i els va sembrar. Tres d�ells, curiosament, van germinar.

Temple no va ser l��nic que va aconseguir fer n�ixer llavors de tambalacoc. De forma m�s o menys paral�lela, al Servei Forestal de Maurici van aconseguir la germinaci� dels pinyols d�aquest arbre desgastant-ne pr�viament la closca amb mitjans purament mec�nics. A��, malgrat tot, no fa m�s que confirmar que les llavors necessiten un tractament previ, per poder n�ixer. I l�explicaci� m�s senzilla �s que aquesta necessitat es vagi originar en relaci� amb el dod�.

M�s a prop de nosaltres tenim, potser, algun exemple d�un fenomen semblant. El garb� (o margall�, com li diuen a Catalunya) �s l��nica esp�cie de palmera nativa d�Europa, �s, de fet, una rel�quia del per�ode terciari, fa uns vint milions d�anys. En aquella �poca, el clima que imperava al voltant del Mediterrani era de tipus tropical. El garb� fa uns d�tils arrodonits, d�uns dos o tres cent�metres de di�metre, que contenen una llavor coberta per una closca dura. Els pinyols de garb� tamb� estan preparats per passar per l�est�mac dels animals frug�vors: tot i que poden n�ixer perfectament sense cap tractament, si se'n desgasta un poc la coberta augmenten molt�ssim les possibilitats de germinaci�.

Aquesta planta t�, a les Illes Balears una distribuci� estranya i discont�nua. Falta a molts de llocs on hi podria cr�ixer perfectament. �s possible que a�� es degui a la manca d�agents dispersors de les llavors. Potser els marts, a Menorca, o les genetes, a Mallorca, mengen els fruits del garb�, de tant en tant, per� aquests mam�fers no s�n gaire efica�os a l�hora d�escampar els pinyols. Els animals m�s eficients, en aquesta tasca, s�n els ocells: la seva gran mobilitat permet que les llavors siguin traslladades a molts quil�metres de la planta mare.

Malauradament pel garb�, no existeix actualment a les nostres terres cap ocell frug�vor gros que s�empassi sencers els d�tils i dispersi les llavors. Possiblement n�hi havia, durant l��poca terci�ria, per� van desapar�ixer amb el final del per�ode c�lid. La depend�ncia del garb� envers els seus aliats animals no era prou gran com per causar-ne l�extinci�, un cop desapareguts aquells, per� representa un problema a l�actualitat, ja que la pressi� humana ha fet desapar�ixer aquesta planta de molts indrets on antany hi devia cr�ixer. I, quan ha desaparegut d�una zona, al garb� li resulta molt dif�cil repoblar-la a partir de poblacions ve�nes.

�s tot el contrari del que li passa a una altra planta amb fruits ben t�pica de les illes: l�ullastre. A Menorca, d�en�� que l�activitat agr�cola ha anat decaient, s�ha convertit en l�arbre predominant. Si passau per la carretera general i mirau a banda i banda, en veureu per tot arreu, formant petits bosquets impenetrables Els responsables de l��xit de l�ullastre s�n, b�sicament, els tords. Aquests ocells arriben a Menorca a la tardor, procedents del nord d�Europa, just a temps per alimentar-se de l�oliv�, el fruit dels ullastres. I un cop n�han digerit la popa oliosa, escampen generosament els pinyols pel mig dels camps.

Aquesta �s, de moment, una parella ben avinguda i amb molt d��xit, com ho devien ser el dod� i el tambalacoc.

De moment.

M�s informaci� sobre el dod� i el tambalacoc:

GOULD, S. J. (2006): El pulgar del panda. Editorial Cr�tica, Barcelona.

Un intent fallat

samonea — Dim, 28 Nov 2007 22:38:48

Escrivia Juli C�sar, en els seus Comentaris a la guerra de les G�lies, que a la selva Herciniana hi vivien uns animals que "igualen aproximadament a l'elefant pel que fa a la mida, tot i que pel seu color i la seva forma s'assemblen a un brau. La seva for�a i rapidesa s�n poc comuns, i ataquen sense dubtar a qualsevol home o b�stia que trobin al seu cam�."

L�esp�cie en q�esti� �s l�ur (Bos taurus primigenius), el parent m�s proper de les vaques dom�stiques. Juli C�sar exagera un poc pel que fa a les seves dimensions, per� �s ben cert que no eren animalets petits: podien arribar a fer dos metres d�al�ada, fins al llom. En �poca romana, l�ur habitava encara amplies zones d�Europa central i septentrional. En temps m�s antics havia habitat tot el continent europeu i bona part d��sia: el seu territori s�extenia des de la Pen�nsula Ib�rica fins la Xina.

Els ca�adors paleol�tics el ca�aven de forma habitual, i fins i tot el van pintar a les parets d�algunes coves, com la de Lascaux. Tan estreta es va fer la relaci� entre homes i urs que, en algun lloc del proper orient, fa uns 9.000 anys, es va iniciar la seva domesticaci�. Es van seleccionar els animals m�s petits i mansois, aix� com aquells que tenien unes banyes m�s redu�des. Havien nascut les primeres vaques dom�stiques que, al costat de cabres, porcs i cereals conreats, van propiciar l�aparici� d�un nou estil de vida. El temps dels ca�adors n�mades s�havia acabat, i l�agricultura i la ramaderia es van anar extenent, de forma inexorable, en totes les direccions.

Els urs de Lascaux

Per tota Europa es van comen�ar a talar boscos per tal de fer lloc als conreus i als animals dom�stics. Els urs salvatges es van trobar arraconats, i van desapar�ixer de les zones meridionals, m�s densament poblades. Al centre del continent, on van sobreviure extenses masses boscoses, hi van resistir durant for�a temps. De tota manera, cap a finals de l�Edat Mitjana els urs ja nom�s es trobaven a les terres situades m�s a l�est d�Alemanya, i al segle XVI la seva zona de distribuci� s�havia redu�t als boscos de Jaktor�w i Wiskitki, a Pol�nia. Si van aconseguir sobreviure-hi va ser nom�s perqu� aquests boscos eren propietat de la fam�lia reial polonesa, que l'utilitzava com a reserva de ca�a. I, tot i la protecci� reial, el 1602 nom�s quedaven cinc animals: quatre mascles, que van ser ca�ats durant els anys seg�ents, i una femella, que es va morir de vella el 1627. L�ur havia passat a la hist�ria.

O aix� semblava que havia de ser, almenys.

Per� l�ur va continuar viu a la mem�ria col�lectiva dels centreeuropeus durant molt de temps. Gaireb� tres-cents anys despr�s, a l�Alemanya del per�ode d�entreguerres, es va iniciar un curi�s experiment. Heinz Heck, un zo�leg de Munich, es va proposar recuperar l�ur a partir de la cria selectiva de vaques dom�stiques. Les vaques actuals s�n el resultat de la selecci� efectuada, per part dels homes neol�tics, a partir dels urs del Proper Orient. Urs i bestiar dom�stic, de fet, no s�havien arribat a separar en dues esp�cies diferents: eren dues varietats de la mateixa esp�cie. Era possible, id�, en teoria, portar a terme el proc�s invers i obtenir urs a partir de vaques i braus dom�stics. Els dirigents nazis van estar encantats de finan�ar un experiment destinat a aconseguir �descendents de sang pura dels antics habitants dels boscos germ�nics�.

Heck va prendre com a model els urs representats en antics gravats del segle XVI, i va obtenir, despr�s de quinze anys de selecci�, uns animals de mida gran, amb unes banyes llargu�ssimes.

Un ur, en un gravat del segle XVI

Aprofitant que els alemanys, casualment, havien enva�t Pol�nia, es va decidir alliberar els urs recreats al bosc de Bialowieza, antic h�bitat d�aquesta esp�cie. Els animals, te�ricament, havien recuperat els trets de la �ra�a primig�nia�, de manera que havien de ser tan capa�os d�enfrontar-se a les dificultats del medi natural com els seus avantpassats. Fou una ll�stima que els llops polonesos no fossin capa�os d�apreciar la subtilesa de les teories racistes del nacionalsocialisme alemany. Se�ls van cruspir a tots.

Evidentment, Heck havia fracassat. Els seus urs potser s�assemblaven als originals, per� no eren el mateix: qualsevol dels braus salvatges de que parlava Juli C�sar hauria pogut capolar tota una canilla de llops, si se li haguessin posat per davant.

Tot i el poc �xit obtingut, �s possible veure, avui dia, els �urs� de Heck: van sobreviure a nombrosos zool�gics, on encara se�ls cria actualment, com a curiositat. El resultat, des del meu punt de vista, no �s excessivament impressionant.

Els bovins de Heck

Els �ssers vius s�n el resultat de l�acci� de les canviants i variades forces de la selecci� natural. La selecci� artificial no pot crear (o recrear) un organisme capa� de sobreviure en el medi natural.

Malgrat tot, la idea de Heck no era del tot disbaratada. �s possible que la major part dels trets gen�tics dels antics urs es trobin escampats per les diferents varietats de vaques dom�stiques actuals. Potser no sabrem mai quins d�aquests trets corresponen realment als antics urs, per� si podr�em saber quins d�aquests trets s�n adequats per sobreviure als actuals boscos centreeuropeus: n�hi hauria prou d�alliberar, a un entorn apropiat, un bon nombre d�exemplars de tantes varietats de bestiar com fos possible. La selecci� natural s�encarregaria de la resta.

El resultat no seria, certament, una c�pia dels urs originals, per� potser hi tornaria a haver braus salvatges corrent pels darrers reductes de la selva Herciniana.

Les figues, les pomes i la lluita per la superviv�ncia

samonea — Dil, 19 Nov 2007 00:49:07

En certa ocasi�, quan cursava educaci� prim�ria, vam estudiar, a classe de Ci�ncies Naturals, els sistemes reproductius de les plantes. Tots els �rgans (els p�tals, el pistil, els estams...) semblaven tenir una funci� clara i evident. Nom�s hi havia un element desconcertant, des del meu punt de vista: la coberta carnosa que recobreix, en alguns casos, les llavors. �s a dir: la fruita.

Quin profit en treu, una figuera, de generar figues? Quina �s la finalitat d�aquests estranys �rgans, carregats de subst�ncies dolces, que envolten els pinyols? Aquest �s el dubte que, innocentment, vaig traslladar a la meva professora. Despr�s d�un moment de desconcert, em va contestar que �les fruites serveixen per a que nosaltres ens les mengem�. I es va quedar tan ampla. M�ha quedat el dubte, fins ara, de si aquella senyora no va entendre la meva pregunta o si realment no coneixia la resposta. Tamb� �s possible que tingu�s alguna inclinaci� creacionista m�s o menys pronunciada i que realment cregu�s que D�u havia fet les fruites expressament per alimentar-nos a nosaltres, els reis de la creaci�.

Tampoc no s� com vaig acabar trobant l�explicaci� correcta. Ho devia llegir en algun lloc, suposo. La fruita, simplement, forma part d�un mecanisme destinat a escampar les llavors. Un arbre que produeixi llavors pelades, com per exemple l�alzina, s�ha d�enfrontar a un problema: els aglans cauen directament sota l�arbre que els ha generat, i molt pocs tindran oportunitat de convertir-se en alzines, perqu� hauran de competir per la llum i l�espai amb la seva pr�pia mare.

El cas de la figuera (i de totes les altres plantes amb fruits carnosos) �s ben diferent: les llavors tenen moltes possibilitats de ser ingerides, juntament amb la fruita que les cobreix, per algun animal. Passades unes hores, les llavors seran dipositades, juntament amb una quantitat variable de fertilitzant (que dependr� de la mida de l�animal) en un lloc ben allunyat, normalment, de la planta mare.

�s a dir, que algunes plantes s�aprofiten de nosaltres, els animals frug�vors, per tal d�escampar les seves llavors. La seva adaptaci� arriba fins a tal punt que les llavors de certes esp�cies no germinen si no han passat pel tracte digestiu d�algun animal. A�� es deu a que tenen unes cobertes molt dures, que nom�s es desfan en contacte amb els �cids g�strics.

Com es va arribar a una depend�ncia com aquesta? El proc�s, com tot en l�evoluci�, es devia iniciar de forma m�s o menys casual. Potser el ginkgo constitueix un exemple de les primeres etapes de l�evoluci� dels fruits. Es tracta d�una esp�cie d�arbre que, d�acord amb les restes f�ssils que coneixem, ha canviat molt poc en els darrers 270 milions d�anys. Aquest arbre fa uns fruits de la mida d�una pruna, amb una caracter�stica curiosa: en lloc d�estar carregats de fructosa, com la majoria de fruites, contenen una gran quantitat d��cid but�ric. Aquest component fa que desprenguin una olor que recorda a la de la carn en descomposici�. Hem de pensar que, durant el Permi�, no devien existir encara animals especialitzats a menjar fruita. L'olor r�ncia de les fruites del ginkgo (en cas que aquesta caracter�stica sigui realment antiga) devia atreure a animals omn�vors, oportunistes, acostumats a menjar carronya, que contribu�en aix� a escampar les llavors de l�arbre.

Una branca de ginkgo. Les seves fulles no s'assemblen a les de cap altre arbre.

Avui dia el ginkgo �s una raresa. No nom�s �s l��nica esp�cie del seu g�nere (Ginkgo), de la seva fam�lia (Ginkgoaceae) i del seu ordre (Ginkgoales) sin� que a m�s s�ha hagut de crear una nova divisi� per a ell tot sol: la de les Ginkgophytes. Per tal que us feu una idea del que a�� representa us dir� que la figuera, per exemple, pertany a la divisi� de les Magnoliophytes, que inclou, a part d�ella, unes 257.000 esp�cies m�s, tan variades com l�alzina, la tomatiguera, el blat... Totes aquestes esp�cies, per tant, estan m�s emparentades entre elles que qualsevol d�elles amb el ginkgo. Aquest arbre no t� parents propers vius: �s com si una persona fos filla �nica de fills �nics, que tamb� fossin fills �nics de fills �nics...

Perqu�, a��? Doncs perqu� durant els darrers 130 milions d�anys les Magnoliophytes s�han estat diversificant de forma ininterrompuda, mentre que les Ginkgophytes han anat perdent esp�cies de forma inexorable. Les causes d�aquest proc�s estan poc clares, i ja fa temps que s�n motiu de controv�rsia entre els paleobot�nics, de manera que no m�hi estendr� m�s, de moment.

Per� el ginkgo, a part de ser un arbre sense parents, �s esc�s. �s probable que es trobi ja extingit en estat silvestre: si ha sobreviscut ha estat, possiblement, gr�cies a que els xinesos i japonesos, m�s sensibles que els occidentals a les belleses bot�niques, l�han conreat des de fa mil�lennis. �s possible que el declivi d�aquesta esp�cie estigui relacionat amb la manca d�agents dispersors de les llavors: la majoria d�esp�cies frug�vores actuals deuen trobar poc temptadora l'olor de l��cid but�ric, de manera que les llavors tendeixen a caure sota l�arbre i les possibilitats de que germinin i creixin, minven.

Els arbres fuiters de la divisi� de les Magnoliophytes, en canvi, amb els seus fruits plens de fructosa i sacarosa, viuen a l�actualitat una �poca daurada: els �ssers humans no nom�s ens encarregam de dispersar les seves llavors, sin� que eliminam les plantes que els fan la compet�ncia, els regam...

Pensau-hi, la pr�xima vegada que mengeu fruita: les pomeres, les pereres, les figueres... ens estan utilitzant, a nosaltres, en l'egoista lluita per perpetuar els seus gens.

El negre de Banyoles, n'Epi, en Blas i en James Watson

samonea — Diu, 04 Nov 2007 19:08:01

Una vegada, quan era petit, em van portar al Museu d'Hist�ria Natural de Banyoles. Era un museu curi�s, que mantenia l'est�tica i l'esperit de les col�leccions del segle XIX. A la sala d'antropologia, en una vitrina enorme, hi havia un �sser hum� dissecat. Portava un escut a una m� i una llan�a a l'altra, i tenia la pell d'un color marr� fosc bastant estrany.

�s possible que molts conegueu la hist�ria de les restes d�aquesta persona, perqu� fa uns anys van ser �repatriades� a Botswana, la seva te�rica zona d�origen, enmig d�una gran pol�mica.

Aquest home dissecat havia arribat a Europa l�any 1831, de la m� dels germans Verreaux, uns taxidermistes francesos. Es conserva una carta de Jules Verreaux, escrita per aquestes dates des de Sud�frica. El missatge anava dirigit a Cuvier, el pare de la paleontologia, per tal d�informar-lo de l�arribada a Par�s d�una �gran col�lecci� d�objectes procedents d�aquesta zona d��frica�, entre els quals hi havia �un betxuana dissecat molt ben conservat� i del qual explica Verreaux: �gaireb� em va costar la vida, perqu� per obtenir-lo el vaig haver d�exhumar de nit d�un lloc vigilat pels seus parents�. Ja sabem id�, com va sortir de l��frica, el cad�ver d�aquell malanat. Sembla ser que en Cuvier no es va deixar impressionar per la hist�ria de Verreaux i no va decidir-se a comprar l�esp�cimen, que va anar a parar, finalment, a mans de Francesc Darder, un naturalista de Banyoles. All� estava, encara, quan jo vaig visitar el museu, a finals dels anys 80.

L�estrany color de pell al qual he al�ludit abans es deu a que, en algun moment, van decidir embetumar-lo. �s possible que els responsables de la col�lecci� consideressin que la seva pell no era prou fosca com per representar un exemplar protot�pic de la �ra�a negra� i sol�lucionessin aquest problema per la via r�pida.

Pel racisme cl�ssic, del segle XIX i principis del XX, les mitges tintes eren un problema. Tot i que es tenien en compte altres trets, com la forma del crani, l�element b�sic que permetia diferenciar les diferents races era el color de la pell: havia de quedar ben clar qui eren �els blancs� i qui eren �els negres�. I si era necessari accentuar els trets per evitar confusions, es feia.

Actualment, a l��mbit de l�antropologia f�sica, el concepte de ra�a (en la seva antiga accepci�) ha estat gaireb� eradicat. I no es tracta, en contra d�all� que molta gent pugui pensar, d�una q�esti� de correcci� pol�tica. Dividir la nostra esp�cie en grups en funci� de la pigmentaci� epid�rmica �s purament aleatori. �s cert que el color de la pell �s un tret que permet distingir a individus de diferents poblacions, per� �s nom�s una de tantes altres caracter�stiques diferencials. Podr�em formar grups ben diferents si agrup�ssim a les persones en funci� de la distribuci� del p�l corporal, de l�estructura dels cabells, de la pres�ncia o no de plecs epic�ntics (plecs que cobreixen l�angle intern de l�ull, t�pics dels orientals) de les dimensions corporals, o de la forma del nas, per posar nom�s alguns exemples. La q�esti� �s que tots aquests trets apareixen amb una total independ�ncia els uns dels altres. El plec epic�ntic apareix entre les poblacions de l��sia oriental, per� tamb� entre algunes poblacions africanes, de pell fosca, i entre molts ind�genes americans. L�abund�ncia de p�l corporal la comparteixen els europeus amb els abor�gens australians i alguns grups africans. Hi ha un tret de l�estructura del crani, la protuber�ncia occipital, que apareix entre poblacions tan diverses com els lapons, els australians o els boiximans.

Arribats a aquest punt, m�haureu de permetre una petita digressi�. �s probable que aquells que sigueu de la meva generaci� recordeu un programa m�tic de la nostra inf�ncia: Barrio S�samo. All� hi sortien n�Epi i en Blas, una parella de ninots que ens donaven petites lli�ons extremadament �tils. En un dels cap�tols, n�Epi estava arranjant la seva habitaci�, classificant les joguines. Primer les classificava en funci� del color, despr�s les separava en funci� de si tenien o no rodes, desfent les agrupacions anteriors. Despr�s les ajuntava en funci� de la mida, creant conjunts nous... El proc�s es perllongava fins que arribava en Blas i li deia (amb altres paraules) que no hi havia cap criteri de classificaci� que no fos m�s o menys arbitrari.

En el cas dels grups humans, id�, passa el mateix. Si ens posam a classificar tenint en compte nom�s un tret obtindrem grups amplis, per� sense cap sentit. Si intentam tenir en compte totes les caracter�stiques, acabarem establint tantes categories com individus.

Aix� s�n les coses, ens agradin o no.

I ara, quan ja semblava que feia temps que a�� havia quedat prou clar, almenys entre la comunitat cient�fica, apareix James Watson, guanyador del premi nobel pel seu codescobriment de la doble h�lix de l�ADN, i es posa a ressucitar els vells conceptes de �ra�a blanca� i �ra�a negra�. Per� Watson no �s conforma a defensar com a v�lida aquesta classificaci� aleat�ria i anticient�fica, sin� que pret�n haver trobat una correlaci� directa entre la pigmentaci� de la pell i una cosa tan dif�cilment definible i mesurable com la intel�lig�ncia.

Es devia perdre algun cap�tol de Barrio S�samo.