Dalt s'arbre

M�s coses sobre els nostres cosinets

samonea — Dij, 11 Gen 2007 13:56:28

Mentir �s un acte que ha d'implicar, per for�a, poder portar a terme processos mentals bastant complexos. Hom ha de determinar que ha passat o que est� passant, adonar-se que no conv� que els seus cong�neres ho sapin i transmetre'ls, de forma volunt�ria, una informaci� falsa que s'acomodi millor als seus interessos. I sembla ser que els ximpanz�s s�n capa�os de fer tot a��.

S�ha observat, en algunes ocasions, que quan un individu que ha trobat una font d�aliment veu acostar-se un altre ximpanz� de rang superior, al qual es veuria obligat a cedir els aliments, s�aparta de la seva troballa, adoptant una actitud dissimulada, perqu� l�altre no s�adoni del que estava fent i li prengui el menjar. A vegades, l�altre ximpanz� s�adona que li estan intentant prendre el pel i tamb� es posa a dissimular, fent veure que s�allunya. A continuaci�, intentant no ser vist, es posa a espiar al seu company, esperant que aquest es dirigeixi cap als aliments ocults.

Per� aquests primats poden mentir, fins i tot, de forma m�s descarada: s�ha vist, en alguns casos, que si un jovenet fa enfadar m�s del compte a un mascle adult, i aquest est� a punt de propinar-li una pellissa, l�animal jove pot proferir el crit d�alarma que s�utilitza normalment per advertir de la proximitat d�un depredador. L�agressor, l�gicament, corre per posar-se fora de l�abast del possible perill, i l�emprenyador pot fugir, aix�, impune.

Alguns dels enganys observats s�n, des del nostre punt de vista, maquiav�lics. Frans de Waal va presenciar una vegada una disputa entre una femella adulta i una de joveneta. L�animal adult estava molt enrabiat, per� l�altre va aconseguir fugir il�l�s. En un moment donat, el primer va semblar calmar-se de repent, i va comen�ar a fer gestos clarament conciliatoris dirigits a l�animal m�s jove. Quan aquest va acostar-se, l�altre li va pegar una bona mossegada.

Aquesta an�cdota em dona peu a parlar d�una altra de les sorprenents conductes constatades en els ximpanz�s, descoberta precisament pel primat�leg abans esmentat: les reconciliacions. Despr�s d�un conflicte, en alguns casos, l�animal vencedor busca el contacte f�sic amist�s amb el ven�ut. La conseq��ncia (no s� si es pot dir �l�objectiu�) d�aquest comportament �s rebaixar la tensi�, evitant que el conflicte es perllongui o es reprodueixi.

Frans de Waal ha estudiat tamb� en profunditat les relacions de poder en els grups de ximpanz�s i la seva evoluci� al llarg del temps. Ha constatat, per exemple, que les aliances a llarg pla� entre dos individus, per tal d�enfrontar-se a un individu de rang superior, s�n un fet habitual.

Jane Goodall, per la seva part, parla d�un conflicte territorial entre dos grups de ximpanz�s salvatges que es va allargar durant quatre anys, ocasionant la mort de diversos individus. El mateix fet, si s�hagu�s produ�t entre dos grups d�humans, hauria rebut un altre nom: guerra.

Aquests comportaments s�n per nosaltres tan familiars que ens resulten, a vegades, inquietants. No ens ha d�extranyar que als investigadors que els van observar per primer cop els cost�s tant, en el seu moment, fer creure als seus col�legues all� que havien vist.

Ara b�; quines implicacions tenen, a nivell �tic, totes aquestes semblances cognitives entre nosaltres i els altres grans s�mis? Com hem de tractar a goril�les, orangutans i ximpanz�s, ara que sabem que s�n �ssers autoconscients, capa�os d�empatitzar amb els seus cong�neres, dotats de la capacitat de pensar en el futur i de recordar el passat? Que hem de fer ara que sabem que poden patir pels mateixos motius que nosaltres i, potser, amb la mateixa intensitat?

No fa gaire, es va aixecar certa pol�mica degut al suposat recolzament del govern espanyol a un grup que pret�n dotar als s�mis antropoides d�una s�rie de drets fonamentals. Es tracta de l�anomenat Projecte Gran S�mi. Ara que ja ha passat un cert temps i s�han calmat les coses, potser val la pena parlar-ne amb calma. He de dir, d�entrada, que no m�agrada l�enfocament dels responsables del projecte. No em sembla �tic, per exemple, tractar d�influir sobre l�opini� publica exposant una s�rie d�hist�ries molt impactants, per� de dubtosa veracitat, sobre les habilitats dels grans s�mis amb el llenguatge de signes dels sords-muts. Gran part dels resultats d�aquests experiments, realitzats als anys 60 i 70, han estat refutats posteriorment a trav�s d�experi�ncies realitzades amb un major rigor metodol�gic. No em sembla tampoc gaire encertada l�expresi� de �incloure als s�mis en la comunitat dels iguals�, que s�utilitza a la p�gina oficial del projecte. Per�, de tota manera, considero urgentment necessari dotar els nostres cosins germans d�alguns drets b�sics.

Quan va arribar als mitjans de comunicaci� del nostre pa�s, l�idea de dotar els antropoides de certs drets fou ridiculitzada des de tots costats: alguns dels detractors van tenir almenys la dec�ncia d�informar-se primer del contingut de la proposta. Altres, fent gala de la seva sup�rbia, no ho van considerar necessari.

Per respondre als detractors, cal comen�ar dient, encara que sigui una obvietat, que la defensa dels drets dels grans s�mis no t� per qu� suposar una minva en la defensa dels drets humans. Ambdues lluites no s�n excloents, sin� m�s aviat complement�ries.

Alguns dels que s�oposen al projecte al�leguen, entre altres coses, que el concepte de dret va necess�riament unit al de deure. I als grans s�mis, es clar, no se�ls podr� exigir cap responsabilitat jur�dica sobre els seus actes. No poden gaudir, per tant, de cap dret. A��, �bviament, no �s cert: tothom estar� d�acord, espero, en que els infants i certs tipus de discapacitats mentals, tot i no ser responsables dels seus actes, han de tenir els mateixos drets que nosaltres.

No es tracta, evidentment, de fer extensius els drets humans als antropoides. Com el seu nom indica, els drets humans est�n pensats perqu� en puguin gaudir els membres de la nostra esp�cie. Malgrat tot, �s necessari fer alguna cosa per protegir aquests �ssers que, com va dir Adriaan Kortlandt �no son homes, per� tampoc animals�.

M�s informaci�:

Byrne, R. W., y Whiten, A.: �Cognitive evolution in primates: evidences from tactical deception� a Man, Vol 27. Num 3 (1992)

Vargas-P�rez, H. i D�az, J. L.: �El enigma de la mente animal� a Elementos: ciencia y cultura, 36. Universidad Aut�noma de Puebla, M�xico (2006)

De Waal, F.: La pol�tica de los chimpanc�s. Madrid, Alianza (1993)

Els nostres cosinets

samonea — Dim, 03 Gen 2007 12:11:43

Als anys trenta del segle XX, al zoo de Londres, tenia lloc, cada capvespre, un espectacle curi�s. S'havia ensinistrat un grup de ximpanz�s per tal que s'asseguessin al voltant d'una taula i prenguessin el tradicional t� de les cinc. La representaci� va tenir, al principi, un gran �xit, per� prest va sorgir un problema: els animals ho feien massa b�.

Als visitants els resultava avorrit, per� tamb� inquietant, veure que un grup d��ssers te�ricament irracionals portaven a terme sense cap problema ni incorrecci� un ritual que se suposava que era la culminaci� del refinament de la civilitzaci� occidental. Aix� que, simplement, se�ls va ensenyar a fer-ho malament: beure a morro de la tetera, ficar-hi les tasses a dins... Van adaptar-se a les noves exig�ncies amb una gran rapidesa, i el p�bic es va mostrar molt complagut. Quedava salvat, d�aquesta manera, l�ego hum�.

Aquesta an�cdota serveix per il�lustrar dos fets molt remarcables; per una banda, les grans semblances que ens uneixen als altres grans simis i, per altre cant�, fins a quin punt resulta desagradable, per la cultura occidental, constatar aquestes semblances.

No ha estat fins les darreres d�cades del segle XX que s�ha anat obrint pas, dins el m�n de l'etologia, la idea de que compartim amb els simis antropoides un bon nombre de conductes complexes. Abans, les observacions de certs comportaments en simis salvatges, s�atribu�en a prejudicis antropom�rfics per part de l�investigador. �s a dir, es considerava que l�observador havia interpretat el comportament de l�animal en termes de conducta humana, cosa que l�havia portat a tergiversar la seva an�lisi. �s curi�s constatar com a altres cultures els planteja pocs problemes acceptar les semblances amb els nostres parents: en alguns pobles de Mal�isia van incl�s m�s enll�, i veuen tantes semblances entre homes i orangutans que creuen que aquests, en realitat, s�n perfectament capa�os de parlar, per� que no ho fan davant les persones per por que aquestes els tractin com a humans i els obliguin a treballar.

Fins a quin punt ens assemblem, realment, als ximpanz�s, goril�les i orangutans? Les difer�ncies cognitives entre nosaltres i ells s�n qualitatives o quantitatives? O, per dir-ho de forma m�s clara, hi ha algun tret b�sic del nostre comportament que sigui exclusiu de la nostra esp�cie?

Sabem des de fa ja molt de temps que els grans simis s�n, igual que nosaltres, animals eminentment culturals. �s a dir, que la immensa majoria dels seus comportaments i habilitats no s�n innats, sin� que es transmeten, per aprenentatge, de generaci� en generaci�. Sempre s�havia considerat, malgrat tot, que hi havia una barrera b�sica que separava els humans dels animals: la tecnologia, la capacitat de fabricar eines. Per� als anys setanta es va descobrir que algunes poblacions de ximpanz�s, en estat salvatge, modificaven elements del seu entorn per tal de portar a terme accions molt concretes. L�exemple m�s fam�s �s el de tallar i polir branquetes per tal d�extreure les termites dels seus nius i poder-se-les menjar; per� n�hi ha altres de m�s sofisticats, com mastegar fibres vegetals fins a fer una esp�cie d�esponja que els permet extreure aigua dels forats dels arbres massa profunds i estrets per arribar-hi directament amb la boca.

L�autoconsci�ncia �s un altre dels trets que s�havia proposat com a caracter�stica �nica de l�esp�cie humana, per� ja fa temps que sabem que la majoria d�individus de les tres esp�cies de grans simis s�n perfectament capa�os de recon�ixer-se quan es miren a un mirall.

Darrerament s�ha constatat en els grans simis una altra capacitat mental molt lligada a l�anterior i que tamb� es considerava exclusiva de la nostra esp�cie: la capacitat de pensar en el futur. Els investigadors van sotmetre a orangutans i ximpanz�s a una s�rie de proves: se�ls va posar davant un mecanisme que els proporcionava un brot de ra�m si introdu�en una pe�a de pl�stic, amb una forma determinada, en un orifici. Els animals van trigar poc a saber com funcionava el mecanisme i obtenir el ra�m. El seg�ent pas va consistir a deixar la pe�a de pl�stic a l�abast dels animals, per� esperant unes quantes hores, o fins i tot m�s d�un dia, a posar-los davant del mecanisme per tal que la poguessin utilitzar. La primera vegada que els subjectes foren sotmesos a aquest nou experiment van abandonar la pe�a de pl�stic abans de poder-la emprar: no sabien que tindrien l�oportunitat de fer-la servir de nou. Per� la propera vegada que se'ls va oferir la pe�a, la majoria la van guardar gelosament, conscients, segurament, que en un futur m�s o menys immediat els seria d�utilitat.

Si tot a�� us sembla sorprenent, heu de saber que les semblances entre el nostre comportament i el dels nostres cosinets selv�tics van encara molt m�s enll�. En continuar� parlant un altre dia.

M�s informaci�:

Mulcahy, N. J. i Call, J.: "Apes Save Tools for Future Use", a
Science, 312 (2006).
Gallup, G. G. Jr.: "Chimpanzees: Self-recognition", a Science, 167 (1970) Goodall, J.: The chimpanzees of Gombe (1984).