Dalt s'arbre

Pseudodoxia Epidemica

samonea — Dil, 21 Mai 2007 12:03:33

Internet �s una caixa de sorpreses. La facilitat que ofereix el suport inform�tic per tal de recopilar (a trav�s de les famoses ordres "copiar" i "pegar" ) i distribuir informaci� ha perm�s que circulin per la xarxa not�cies curios�ssimes: cactus que absorbeixen les radiacions de les pantalles d'ordinador, complots per amagar que l'home no ha trepitjat mai la Lluna, tel�fons m�bils que produeixen impot�ncia, remeis miraculosos contra el c�ncer amagats per la perf�dia de la medicina oficial...

El tema no �s nou, clar. El metge angl�s Thomas Browne ja es queixava, el 1646, de quelcom semblant. Ho feia a la seva obra Pseudodoxia Epidemica, escrita per tal de desmentir molts dels errors que circulaven a la seva �poca: que els jueus puden, que els elefants no tenen articulacions, que l�home t� una costella menys que la dona, que les llebres s�n hermafrodites... Browne es lamenta de la gran quantitat de �diminuts tractats, de nom�s uns folis, publicats a diari entre nosaltres, peces que mantenen m�s la tipografia que la veritat�. La difusi� de la impremta i l�alfabetitzaci� d�un percentatge significatiu de la poblaci� va permetre l�edici� massiva d�aquestes obres, adre�ades al gran p�blic, que no eren, molts cops, m�s que reculls de curiositats extretes d�autors de l�antiguitat cl�ssica.

Aquesta �s, curiosament, una de les difer�ncies entre el saber popular d�aquella �poca i el de la nostra. En els temps de Browne es valorava encara l�autoritat dels autors antics, tot i que s�estaven produint ja els canvis que portarien a la ci�ncia moderna. Actualment, all� que prima, en certs �mbits, �s la novetat de la informaci�. Per� no nom�s es valora la novetat, sin� tamb� el car�cter no institucional de les fonts: a nivell popular, existeix una certa desconfian�a envers la ci�ncia �oficial�. Sembla que molta gent creu que els cient�fics formen part de les elits econ�miques i socials i que, per mantenir el seu estatus, estan disposats a mentir i amagar informaci�. La realitat �s que els ingressos de gran part dels investigadors vinculats a Universitats i altres centres de recerca s�n for�a m�s baixos que els de qualsevol obrer. Una important dosi de vocaci� �s l��nica cosa que els empeny, molts cops, a continuar treballant.

Per� tornant al tema central: com podem destriar, d�entre l�allau d�informaci� pretesament cient�fica que recorre la xarxa, que �s all� v�lid?
Evidentment, cal desconfiar dels articles amb errors evidents d�ortografia o sintaxi, aix� com d�aquells on es vegi clarament que han estat confegits retallant i enganxant textos de proced�ncies diverses, sense una reelaboraci� posterior. All� m�s important, malgrat tot, �s que es mencioni la font d�on s�ha extret la informaci�. Per� aqu� apareix un nou problema: com valorar la credibilitat d�aquesta font prim�ria?

Per tal d�orientar-vos, us proposo aquesta escala. Serveix per mesurar el nivell de validesa de les diferents fonts d�informaci� que qualsevol pot utilitzar, avui dia, referents al m�n de la ci�ncia (estan ordenades de major a menor grau de fiabilitat):

1. Revistes cient�fiques internacionals (Nature, Science..)

2. Publicacions cient�fiques d��mbit nacional, vinculades a Universitats, Museus...

3. P�gines web d�organismes oficials (NASA, CSIC...)

4. Revistes de divulgaci� amb assessors cient�fics especialitzats (Nathional Geographic...)

5. Somnis i estats alterats de la consci�ncia indu�ts per psicotr�pics

6. Interpretaci� del vol dels ocells

7. Rumors i xafarderies de carrer

8. E-mails en cadena, d�origen desconegut

9. P�gines web no associades a organismes oficials

10. P�gines web d�empreses

11. Declaracions de l�ders religiosos

Coincid�ncies

samonea — Dij, 29 Mar 2007 23:43:57

Anys enrera, quan vivia a Barcelona, se'm va acostar una vegada, al metro, un al�lot jove, de la meva edat, i em va demanar quina l�nia havia d'agafar per anar a certa part de la ciutat. Tenia l'inconfusible posat de la gent del camp, i pel seu accent vaig deduir que devia ser de la Cerdanya. Li vaig indicar quina direcci� havia de prendre, em va donar les gr�cies i va desapar�ixer entre la gent.
Dos dies despr�s el vaig tornar a trobar, al metro tamb�, en un indret totalment allunyat del lloc on hav�em coincidit la primera vegada.

Em va saludar, des de l�altra punta de l�andana, i es va acostar a parlar amb mi amb naturalitat, com si el nostre retrobament fos la cosa m�s normal del m�n. Suposo que, acostumat com estava a la vida de poble, no va copsar fins a quin punt era inusual trobar-se dues vegades amb un desconegut en una ciutat de prop de dos milions d�habitants. Em va dir que ja havia solucionat els afers que l�havien portat a Barcelona (suposo que devien ser q�estions burocr�tiques) i que se�n tornava al seu poble. Ens vam acomiadar cordialment, com si f�ssim dos amics que no hagu�ssim de trigar gaire a tornar-nos a veure.

Aquella improbable retrobada em va deixar una agradable sensaci� d�irrealitat, que es va perllongar fins l�endem�.

Ben segur que a tots us han passat coses semblants, en alguna ocasi�: coincid�ncies estranyes que us obliguen a preguntar-vos, per un moment, si no hi haur�, al darrera, quelcom m�s que el simple atzar. De vegades, aquests fets s�n inquietants: un amic meu em va explicar, en certa ocasi�, que despr�s d�haver somiat amb una persona a la qual feia temps que no veia, es va assabentar que aquella persona havia mort, aquell mateix vespre.

Per alguna gent, aquest tipus d�esdeveniments constitueixen una prova irrefutable de l�exist�ncia del Dest�, de les premonicions, i de tot tipus d�entel�quies. Per�, si ho analitzem amb un poc de deteniment, veurem que no n�hi ha per tant. Com deia el company al qual m�he referit anteriorment: �he somiat molts cops amb gent que no s�ha mort; i s�han mort moltes persones conegudes amb les quals no havia somiat. No t� res d�estrany que, algun cop, coincideixin tots dos factors�.

Una gran veritat. All� que fora realment sospit�s, all� que ens hauria de fer plantejar si no hi ha alg� que maneja els fils darrera de l�escenari, seria que no es produ�s mai cap tipus de coincid�ncia.

"Voy a ir a robar, y a matar a unos pocos"

samonea — Dij, 18 Gen 2007 16:42:15

"Hola amigos:
Hoy me doy cuenta gracias a ustedes lo lindo que es vivir sin ideales (...). Ahora que no existe Dios puedo ir a matar a mis vecinos que me odian, total, que me puede pasar? Ahora entiendo porque en Estados Unidos los ni�os matan a sus compa�eros: no existe Dios. Robemos para comer, no amemos a nuestros padres, ignor�moslos. Si podemos, violemos a nuestras compa�eras y, porque no, a nuestras hermanas; si no hay nadie que nos este mirando para que nos reprenda."

�Si no existe Dios tampoco existen sus mandamientos, por ende no existe el infierno (...).Voy a ir a robar, y a matar a unos pocos, para que seamos menos. Y si Dios aparece en las alturas de los cielos les dir� que ustedes me dijeron que no exist�a, y que los enjuicie a ustedes.�

Aquesta �s una carta real que alg� va enviar a una p�gina que es diu Sindioses.org., en la qual hi ha tot un apartat dedicat a rebre i contestar cartes d�aquest tipus Jo m�he limitat a suprimir els fragments menys sucosos i a corregir l�ortografia i la puntuaci�, per tal de fer-la m�s intel�ligible.

La moral �s quelcom que, al llarg de tota la hist�ria, ha anat tan lligat a la religi� que, com va dir Medusa en certa ocasi�, sembla que aquesta en vol tenir el copyright. Em sembla evident, malgrat tot, que durant els darrers segles ha quedat demostrat que l��tica pot sobreviure enfora de la redossa de la religi� i, per altra banda, que sembrar l��tica a l�ombra de la fe no garanteix que creixi forta i vigorosa.

Quan jo era petit, al programa d�estudis de l�educaci� prim�ria se separaven tots dos �mbits en dues assignatures diferents. Els pares havien de triar si preferien que els seus fills dediquessin una hora setmanal a l'�tica o b� a la religi� (ignoro si continua essent aix�, encara). En aquella �poca, �s clar, no vaig captar la fina ironia que es desprenia d�aquesta separaci�. Nom�s passats els anys vaig veure clar que l�art�fex d�aquell pla d�estudis havia volgut insinuar (conscient o inconscientment), que tots dos conceptes eren oposats i irreconciliables. Per�, i ho vull deixar clar abans que no provoqui la indignaci� d�algun lector, no �s aquest el meu punt de vista sobre el tema.

Em sembla que no �s massa arriscat afirmar que no �s gaire positiu que el posicionament moral d�una persona estigui nom�s determinat per imposicions externes. �s a dir, que no �s recomanable que l'�tica depengui exclusivament de la religi�. L�individu que va escriure la carta que encap�ala aquest article �s un exemple extrem d�aquest plantejament: per ell, les normes �tiques no tenen cap sentit si no van lligades a l�exist�ncia d�una entitat superior que pugui premiar o castigar els seus actes. Si Deu no exist�s, per tant, ja no tindria cap sentit atenir-se a cap norma de conducta, car no correria perill de rebre un c�stig m�s enll� de la seva vida terrenal.

Ens ho mirem com ens ho mirem, aquest plantejament �s profundament inquietant. Si jo fos un ve� d�aquesta persona, em preocuparia vivament per l�estat de la seva fe religiosa. Per�, de tota manera, �s molt possible que el meu neguit fos infundat: la probabilitat que una persona tan creient perdi la seva fe �s baix�ssima.

No �s aquest, per tant, el principal perill d�aquesta manera de veure les coses. All� que t� de realment perill�s el fet de condicionar les concepcions morals als preceptes religiosos �s que, a la majoria de grans religions (el cristianisme i l�islam s�n els exemples m�s clars i aquells que tots coneixem millor) hi ha intermediaris entre la divinitat i el fidel. I si els creients basen les seves normes �tiques exclusivament en la voluntat de la seva divinitat i els mediadors els poden conv�ncer que el seu Deu vol que matin, robin, violin i destrueixin, amb tota probabilitat ho faran. D�exemples, desgraciadament, no en falten.

Com es pot evitar a��? Doncs separant les normes morals de la religi� o, en tot cas, fent que siguin els preceptes religiosos els que depenguin de les normes de conducta i no al rev�s. Per tal de posar un exemple obvi, tornar� a la carta del principi. El raonament de qui la va escriure �s: actuo d�aquesta manera perqu� �s all� correcte, i s� que �s all� correcte perqu� a Deu li agrada que ho faci. El raonament apropiat, des del meu punt de vista, seria: actuo d�aquesta manera perqu� es all� correcte, i s� que �s all� correcte perqu� m�ho dicta el meu sentit com� i la meva capacitat de posar-me al lloc del pro�sme. I, per altra banda, com que s� que est� b�, suposo que a Deu li deu agradar que ho faci.

S� que tinc alguns lectors creients perqu� els vaig fer enfadar un poc, en certa ocasi�, i em van fer arribar les seves indignades protestes. Espero que aquesta vegada em donin la ra�, ni que sigui una mica.

Qui no s'ho cregui, que ho vagi a cercar

samonea — Dij, 21 Des 2006 15:42:22

Quan era molt jovenet vaig presenciar una discussi� entre un creient i un ateu. L'objecte de la pol�mica era, evidentment, l'exist�ncia o inexist�ncia de D�u, un dels temes m�s est�rils i avorrits que poden plantejar-se en una conversaci�, per� que a mi, en aquella �poca, em semblava apassionant.

El creient, en un moment donat, potser veient-se acorralat o tal vegada volent posar fi a una discussi� que preveia interminable, va dir: �sigui com sigui, tu tens tantes proves tangibles de que D�u no existeix com jo de que D�u existeix�. �s a dir, cap ni una. Volia expressar, d�aquesta manera, que totes dues idees es trobaven al mateix nivell, des d�un punt de vista emp�ric. I aix� va acabar la cosa. La veritat �s que, a mi, aquest darrer argument, em va deixar un poc de mal gust de boca. Hi havia alguna cosa que no m�acabava de quadrar. Passats els anys, evidentment, em vaig adonar de la fal�l�cia del raonament del creient: els fets es verifiquen a trav�s de proves que certifiquin la seva veracitat, no a trav�s de la inexist�ncia de proves que demostrin la seva falsedat.

Si a�� no fos aix� podr�em donar com a v�lida qualsevol teoria que no pogu�ssim refutar a trav�s dels nostres sentits. Si jo dic, per exemple, que hi ha tota una nebulosa formada per milions de sobrassades i butifarrons, situada en una galaxia molt i molt llunyana, m�s enll� de l�abast de qualsevol radiotelescopi, ning� podr� aportar cap prova en contra de la meva idea, de la mateixa manera que jo no podr� exhibir cap evidencia que la recolzi. Per� a��, �s clar, no implica que tots dos punts de vista (l'exist�ncia i la inexist�ncia de la nebulosa en q�esti�) es mereixin la mateixa consideraci�.

Tot a�� s ben obvi, pensareu vosaltres. I teniu ra�. Jo tamb� em pensava que a�� era evident per gaireb� tothom. Per� sembla ser que per molta gent no �s aix�. Darrerament he tingut ocasi� de constatar la gran quantitat de creences irracionals (increiblement irracionals, a vegades) que proliferen entre grans sectors de la poblaci� de la nostra illa, fins i tot entre gent amb una certa formaci� acad�mica. Si intentam establir algun tipus de di�leg amb els creients des d�un punt de vista esc�ptic es molt probable que tard o d�hora ens enfrontem a un �i perqu� no pot ser, eh? a veure, tens cap prova de que la influ�ncia dels astres/l�efecte d�energies misterioses i indetectables/les fades/els esperits/els �ngels de la guarda, no existeixin?�.

�s exactament el mateix que ens deien els nostres avis, en broma, quan acabaven de contar-nos una rondalla: �A�� s lo que va passar, i qui no s�ho cregui, que ho vagi a cercar�. La diferencia �s que aquests ho diuen seriosament, sense adonar-se que qui ho ha d�anar a cercar, qui ha d�aportar proves, s�n ells.

Fe i evid�ncia

samonea — Diu, 19 Nov 2006 06:27:05

Quintela de Humoso �s un petit poble gallec situat prop de Viana do Bolo, a la provincia d'Orense. All� tenen un costum curi�s: durant la Romeria del Padre Eterno la gent porta rosques de pa per fregar-les pel mantell de la imatge. Segons ells, les rosques que han estat fregades pel mantell romanen inalterables. Tant �s que les guardis al rac� m�s humit de la casa com que les deixis exposades a l'aire lliure: mai treuen floridura ni es fan malb�.

Per�, malhauradament, no hi ha res que duri per sempre. L�any 2001, un al�lot de l�Institut de Viana do Bolo, en Jorge L�pez, va decidir fer un treball sobre el tema per presentar-lo a un concurs escolar, el Premi Luis Freire. En Jorge volia saber exactament perqu� no es feia malb� el pa que havia estat en contacte amb el mantell de la imatge del Pare Etern. Imaginau les aplicacions d�un descobriment com aquest: si tamb� fos aplicable a altres aliments, permetria simplificar molt�ssim els complexos processos pels quals passen molts productes per tal de permetre la seva conservaci�.

En Jorge, amb molt de seny, va comen�ar per determinar fins a on arribava la protecci� atorgada per el contacte amb la imatge sagrada. Va col�locar trossos de pa, alguns beneits i altres sense beneir, sobre plaques de Petri, i els va sotmentre a diferents condicions de temperatura i humitat. Durant dos mesos va observar atentament els canvis que es produ�en a les mostres, i va posar per escrit les seves observacions.
Els resultats van ser terribles: no es va constatar cap difer�ncia entre la capacitat de conservaci� del pa beneit i el pa sense beneir. Tant un com l�altre, si estaven en un entorn humit, treien floridura.

El treball va guanyar el primer premi i, quan els resultats van sortir a la llum, els pietosos fidels van obsequiar el jove cient�fic amb una explosi� d�amenaces i insults. La seva integritat f�sica, per sort, no va arribar a correr perill, per� si a�� hagu�s passat dos-cents anys enrera tal vegada en Jorge hauria trobat un final tr�gic i prematur.

Podr�em pensar que aquesta hist�ria no passa de ser una simple an�cdota, per� serveix perfectament per il�lustrar un enfrontament que �s ve produint a la nostra societat des de fa ja uns quants segles: la controv�rsia entre ci�ncia i religi� o, per dir-ho d�una altra manera, el conflicte entre la fe i les evid�ncies.

Quina �s la causa d�aquest enfrontament? Si ho analitzam amb un poc d�atenci�, salta a la vista que gran part del problema es deu a un malent�s per part d�aquells que defensen la fe. La fe, per definici�, nom�s es pot dirigir envers fets irrefutables. Per� compte, el terme irrefutable no es refereix a fets que s�n certs m�s enll� de tota discussi�; fa refer�ncia a fets que no es poden refutar, que no es poden comprovar ni negar, perqu� es troben m�s enll� de l�abast dels nostres sentits. L�exist�ncia de Deu o d�una �nima immortal s�n els exemples m�s t�pics d�aquests tipus de fets, per� segur que, amb un poc d�imaginaci�, tots podem inventar coses que ning� podr� refutar de cap manera. La ci�ncia, per contra, es basa exclusivament en fets refutables, �s a dir, en fets que es poden comprovar o negar a trav�s de l�observaci�.

Els dominis de la fe, per tant, estan ben separats dels de la ci�ncia. I a�� s, precisament, all� que no van entendre els habitants de Quintela de Humoso. Aquells que s�obstinin a dipositar les seves creences sobre fets refutables aniran, per for�a, de decepci� en decepci� i, en molts casos, el seu orgull els portar� a negar les evid�ncies. El cas del pa incorrupte del poblet gallec �s relativament inofensiu, per� hi ha altres casos m�s preocupants: els integristes cristians que defensen com a vertader tot all� que diu la B�blia, els racistes que es resisteixen a abandonar la seva fe en la superioritat dels europeus sobre els altres pobles, les persones amb problemes de salut que no volen acceptar la inefic�cia dels curanderos que els xuclen els diners... S�n nom�s tres exemples d�actituds que ens farien riure, si no fos pel mal que poden ocasionar, tant als que les professen com als que els envolten.