Dalt s'arbre

La primitiva tend�ncia a la ostentaci�

samonea — Div, 22 Feb 2008 19:05:30

Diuen que l'emperador August, parlant de Roma, poc abans de morir, va dir que ell havia trobat una ciutat de maons i en deixava una de marbre. August era ben conscient del valor simb�lic de l'arquitectura monumental, i en va fer us de forma exhaustiva: ell va ser, a efectes pr�ctics, el primer emperador, i necessitava deixar ben clar fins a on arribava el seu poder.

Per� la utilitzaci� de l'arquitectura com a s�mbol de l'autoritat no va comen�ar, evidentment, amb l'Imperi Rom�. Totes les societats amb algun tipus d'acc�s diferenciat als recursos han fet us d'aquesta eina de control, en major o menor mesura. Els exemples m�s coneguts, evidentment, s�n els dels pobles que van portar aquest tret fins al l�mit: els egipcis i els asteques, amb les seves immenses pir�mides, els europeus de les darreries de l'Edat Mitja, amb els seus temples desmesurats...

A Menorca en tenim una mostra for�a �mplia, de l'explotaci� d'aquest recurs: una bona part de les construccions talai�tiques ens sorprenen, encara avui, per la seva monumentalitat. Un company illenc parlava, no fa gaire, de les taules, aquell tipus de construcci� exclusiu de la nostra illa. Exclusiu? No ben b�. Hi ha recintes de taula a un altre lloc, del m�n, almenys. Mirau aquesta fotografia:

Es tracta del jaciment arqueol�gic de G�bekli Tepe, situat al sudest de Turquia. Per� calma; que ning� s'emocioni imaginant una llarga odissea marina dels constructors de taules, vinguts a Menorca directament des de l'�sia Menor. A part de la dist�ncia geogr�fica, les taules turques i les menorquines estan separades per uns 8.000 anys! La "taula" de G�bekli Tepe fou constru�da a principis del neol�tic, fa uns 11.000 anys, mentre que les menorquines (com la de la fotografia de baix, de Torralba d'en Salort) no es poden remuntar, en principi, gaire m�s enll� de l'any 1.000 abans de la nostra era.

Pura coincid�ncia, id�. I, de fet, no �s tan sorprenent. Si un es proposa construir edificis monumentals a base de pedres de dimensions cicl�pies, haur� d'escollir entre un nombre de solucions for�a limitat. Ja vaig parlar, en certa ocasi�, de les semblances entre els temples prehist�rics de la illa de Malta i certes construccions del talai�tic menorqu�: si es disposa d'una t�cnica i una mat�ria primera semblants, els resultat ser�, amb tota probabilitat, similar.

Ara b�; la pregunta que cal plantejar-se �s: perqu� tota aquesta monumentalitat? Quin �s el motiu de tot aquest malbaratament de temps, materials i for�a de treball? Doncs precisament �s aquesta, la finalitat: malgastar recursos de la forma m�s ostentosa possible, per deixar clar l'abast del poder dels promotors de la construcci�.

Fins el moment, G�bekli Tepe �s l'exemple m�s primitiu d'aquesta forma d'ostentaci�. I �s poc probable que se'n trobin casos gaire m�s antics: no �s casual que aquesta construcci� es vagi aixecar durant la primera etapa del neol�tic. �s en aquest moment, i no abans, quan la propietat privada comen�a a tenir una ra� de ser. Els �ssers humans que van aixecar el recinte de G�bekli Tepe practicaven, d'acord amb les evid�ncies de que disposam, certes formes de proto-agricultura. No sembraven cereals, per� cuidaven i protegien dels herb�vors els extensos camps de blat silvestre (l'avantpassat del nostre propi blat) que creixien de forma natural en aquella zona. Tamb� es troben, per aquestes dates, altres indicis de sedentaritzaci�: sabem que, cap al 12.000 aC, alguns grups de ca�adors (o proto-ramaders) aixecaven assentaments permanents on emmagatzemaven carn seca i salada.

Quina �s la forma de garantir el teu dret a explotar un territori? Com refredar l'�nim d'altres persones o grups humans interessats en els recursos que un explota? Una de les maneres �s consisteix a demostrar que es disposa d'un poder pr�cticament sobrehum�: revestint una ciutat de marbre, com va passar a Roma, o aixecant columnes de pedra de tones de pes, com a G�bekli Tepe o a Menorca.

Es probable que aquest us simb�lic de l'arquitectura monumental, aquest malbaratament de recursos com a legitimaci� del poder, sigui un dels trets amb una major continu�tat, al llarg de la hist�ria humana. En aquest aspecte, com en alguns altres, hem canviat molt poquet, des d'inicis del neol�tic.

Quatre exemples m�s, d'�poca contempor�nia, d'aquest primitiu gust per la ostentaci�: el Parlament Europeu, el Congr�s dels Diputats d'Espanya, el Consell Insular de Menorca i l'Ajuntament de Ciutadella.

Lleng�es, dialectes, etc.

samonea — Div, 24 Ago 2007 22:16:46

A les costes del nord d'Anglaterra hi viuen dues esp�cies de gavines for�a emparentades: la gavina fosca anglesa i la gavina argentada anglesa. A simple vista s'assemblen bastant, per� acompleixen el requisit b�sic per tal de poder-les considerar esp�cies diferents: no es poden creuar entre elles donant lloc a descend�ncia f�rtil. No hi ha, per tant, intercanvi gen�tic entre les poblacions de totes dues esp�cies. Fins aqu�, tot b�.

Per� hi ha un petit problema.

Si partim des d�Anglaterra en direcci� a l�est, trobarem una subesp�cie de la gavina fosca anglesa: la gavina fosca escandinava. Aquestes dues no s�n esp�cies diferents, perqu� es poden reproduir donant lloc a descend�ncia f�rtil. L�intercanvi gen�tic entre les poblacions fa que els limits entre aquestes dues subesp�cies siguin poc clars. Un poc m�s cap a l�est, encara, hi viu una altra subesp�cie, que tamb� es pot creuar amb la gavina fosca escandinava: la gavina siberiana. El territori d�aquesta esp�cie, al seu torn, limita amb el d�una altra subesp�cie: la gavina argentada americana. Aquestes dues subesp�cies tamb� es poden reproduir entre elles. Si continuem avan�ant en la mateixa direcci�, travessant Groenl�ndia, haurem donat la volta sencera al Cercle Polar �rtic. Per aquesta banda, el territori de les gavines argentades americanes limita amb el de les gavines argentades angleses, de les que us parlava al princ�pi. I aquestes dues formes tamb� es poden reproduir entre elles, de manera que s�han de considerar una mateixa esp�cie!

Aqu� en teniu un mapa, de tot a��:

�s a dir:

A (gavina fosca anglesa) = B (gavina fosca escandinava) = C (gavina siberiana) = D (gavina argentada americana) = E (gavina argentada anglesa)

per�:

A (gavina fosca anglesa) ≠ E (gavina argentada anglesa)

Com �s possible una cosa aix�? L�explicaci�, possiblement, �s que aquestes gavines van colonitzar el Cercle Polar �rtic a partir de les Illes Brit�niques. A mesura que es van anar extenent cap a l�est (o cap a l�oest) es van anar diferenciant en subesp�cies, per� sense que s�arrib�s a interrompre mai el fluxe gen�tic entre dues poblacions ve�nes. Per� quan van haver colonitzat tot el cercle i les gavines nord-americanes van retrobar les seves parentes angleses, les difer�ncies que s�havien anat acumulant ja eren massa grans com per permetre que es reprodu�ssin entre elles. S'havien transformat, en tots els sentits, en dues esp�cies diferents.

Aquest fen�men, anomenat cline, �s relativament freq�ent, en biologia; tot i que aquest cas �s especialment curi�s perqu� els dos extrems de la llarga cadena de variacions coincideixen en un mateix punt.

Tot a��, evidentment, no ens ha d�extranyar, perqu� ja fa anys que sabem que les esp�cies vivents evolucionen i es diversifiquen. Els l�mits entre esp�cies no s�n, per tant, quelcom fixe i ben determinat. All� que avui �s nom�s una varietat pot esdevenir, d�aqu� a uns milers d�anys, una nova esp�cie.

Ara b�; que t� a veure tot a�� amb el titol de l�article? Molt senzill: les lleng�es, igual que les esp�cies biol�giques, s�n entitats vives, que evolucionen i es ramifiquen. Curiosament, l�evoluci� de les lleng�es es coneix i s�accepta des de molt abans que l�evoluci� de les esp�cies; per� hi ha molts aspectes de l�evoluci� ling��stica que romanen m�s mal entesos, fins i tot, que els de l�evoluci� biol�gica. De la mateixa manera que el concepte d�esp�cie �s, en �ltima inst�ncia, una convenci� (el nostre cervell necessita compartimentar i separar, per tal de poder treballar) el concepte de llengua com a quelcom tancat i ben definit tamb� �s dificilment aplicable. D�a�� en parlava en Pere Quintana, fa poc, al seu bloc, i va ser el seu article el que em va donar la idea d�escriure el que esteu llegint.

Si tot a�� s cert, perqu� les clines ling��stiques no s�n tan corrents, en aparen�a, com les clines biol�giques? No hi ha dubte de que, en les societats de tipus no estatal, les llargues cadenes de dialectes eren (o s�n) quelcom corrent. �s a dir: els parlants de la zona A s�entenen perfectament amb els de la zona B, i aquests es comuniquen sense problemes amb els habitants de la zona C, que parlen fluidament, al seu torn, amb els de la zona D. Per� quan un parlant del territori A s�en va de viatge al pa�s D, potser no entendr� res de res!

On posariem els l�mits, aqu�? Com agrupariem aquests parlars, en les categories de lleng�es i dialectes? �s pr�cticament impossible.

Per� d�en�� que van sorgir les societats estatals i es va generalitzar l�escriptura, va apareixer un altre element nou, en aquest proc�s. L�intercanvi ling��stic entre diferents baules d�una mateixa cline que quedassin separades en estats diferents es devia trencar. Dins dels l�mits territorials que controlava cadascun dels diferents poders de coerci� (perqu� l�estat �s a��, per sobre de qualsevol altra cosa) es devia imposar la uniformitzaci� dels diferents parlars. Tot a��, es clar, es va accelerar molt�ssim a l�inici de l�Edat Moderna, amb l�aparici� de la impremta i del nou sistema econ�mic i sociopol�tic que encara patim (aqu� teniu un article molt interessant on es parla d�aquest tema).

S�n aquests, per tant, els motius que fan que a una bona part del m�n el mapa ling��stic presenti uns l�mits entre territoris tan marcats i ben definits...

On vull anar a parar, amb tot a��? No ho s�, per� crec que seria bo tenir-ho en compte.

La virtut i la salut

samonea — Diu, 15 Abr 2007 23:23:30

A l'evangeli de Sant Joan (5, 14) se'ns explica que Jes�s, despr�s d'haver curat un malalt, li va dir: "Mira, t'has curat, no tornis a pecar, no sigui que et passi quelcom de pitjor". Aquesta identificaci� del pecat com a causa de la malaltia, un tret molt caracter�stic del judaisme, fou r�pidament adoptat pel cristianisme durant els primers segles de la nostra era. Per� aquesta concepci� t� un origen molt m�s antic: en algunes lleng�es mesopot�miques s'utilitzava la mateixa paraula per designar el pecat, el c�stig i la malaltia.

La utilitat d�aquesta creen�a, a nivell social, �s �bvia: fer creure que la malaltia �s el resultat de l�incompliment de les normes permet a les classes dirigents estalviar-se molts recursos en el manteniment de l�ordre p�blic. Malgrat tot, hi ha un altre motiu que permet explicar l��xit d�aquesta idea: exerceix un efecte tranquil�litzador sobre els creients. L�aleatorietat de moltes dol�ncies a l'hora d'elegir les ceves v�ctimes ha degut angoixar els �ssers humans des de la nit dels temps. El fet de pensar que la malaltia era conseq��ncia del pecat posava un cert ordre, feia que el m�n fos, en aparen�a, mes just: si alg� patia alguna espantosa malura, alguna cosa devia haver fet per mer�ixer-la. Per altra banda, si hom no volia emmalaltir, nom�s havia de portar una vida pura i lliure de pecat.

Aquesta concepci� ha perviscut fins els nostres dies i, curiosament, no nom�s entre la gent religiosa. El fet de pensar que moltes malalties ens poden atacar sense que nosaltres puguem fer res per evitar-ho encara ens fa sentir tant neguitosos com fa uns quants mil�lennis, de manera que l�antiga idea del pecat com a causa de la malaltia s�ha adaptat a les noves circumst�ncies. Es tracta de l�actitud de certes persones de culpar als malalts de les seves pr�pies dol�ncies. Segur que tots coneixeu gent que tendeix a buscar explicacions relacionades amb el comportament per qualsevol malaltia: si est�s refredat, �s que no has ingerit prou vitamines i el teu sistema immunol�gic s�ha afeblit; si un dia, treballant, et fas mal a l�esquena, �s que estaves en baixa forma per no haver fet prou exercici� En els casos m�s extrems, s�arriba a dir que malalties com el c�ncer tenen un origen ps�quic, de manera que se les causa el propi afectat amb la seva actitud negativa davant la vida.

Que ning� em malinterpreti; som ben conscient que moltes dol�ncies poden ser causades per una alimentaci� incorrecta o la manca d�exercici. Puc acceptar fins i tot que els trastorns emocionals poden afectar el correcte funcionament del cos, incl�s el sistema immunol�gic. Per� em sembla evident tamb� que no tot es redueix a a��: per molt b� que ens alimentem, encara que mengem les cinc peces de fruita di�ries que marquen els preceptes, pot passar que agafem un refredat. Encara que portem una vida sana i siguem feli�os, el nostre cos pot desenvolupar un c�ncer� �s terrible, cruel i injust, per� �s aix�.

La gent que no �s capa� d�acceptar-ho, que creu que portant una vida virtuosa podr� estar plenament protegida contra el sofriment i el dolor, no fa sin� protegir-se de l�absurda crueltat del m�n real amb una creen�a calcada de les antigues religions mesopot�miques.

La religi� i altres mems triomfants

samonea — Dim, 20 Mar 2007 21:57:14

Un lector del meu bloc es preguntava, no fa gaire, perqu� sempre que es parla de Darwin o de l'evoluci� alg� acaba esmentant a D�u. La resposta, suposo, �s que el mecanisme descobert per aquell naturalista angl�s �s com un punyat de sal llen�at a les nafres obertes de molts fidels. Al meu darrer article, precisament, parlava sobre en Darwin i, com era d'esperar, ha acabat sortint la q�esti� de la religi�... Per�, curiosament, per un cop, no ha estat un creient aquell que ha tret el tema.

La pregunta que ha plantejat aquest lector �s: �El comportament religi�s no sembla evolutivament benefici�s, per� milers de milions de persones viuen condicionades per un grapat de regles absurdes, i molts d'ells estan disposats a donar la vida per defensar-les. Perqu�?�

Per tal de respondre a aquesta pregunta, proposo que analitzem els trets culturals (un dels quals �s la religi�) com si fossin esp�cies biol�giques, donat que, igual que elles, apareixen, evolucionen i, arribat el cas, es poden extingir. Les esp�cies vivents estan formades per tota una s�rie d�individus, i els trets culturals es troben allotjats en el cervell de tota una s�rie d�individus: a efectes pr�ctics, �s gaireb� el mateix. Tots els organismes vius tendeixen a perpetuar els seus gens, i a�� no podria ser d�una altra manera: si n�aparegu�s algun sense aquesta tend�ncia, no es reproduiria i, per tant, la tend�ncia desapareixeria r�pidament. Amb els trets culturals passa el mateix: aquells que no tendeixen a perpetuar-se s�extingeixen.

Hi ha, malgrat tot, una difer�ncia: en els processos d�evoluci� cultural hi interv�, a part de la pressi� selectiva que fa que alguns trets culturals s�extingeixin, altres sobrevisquin i alguns, finalment, s�expandeixin fora mesura, una altra for�a complementaria (a vegades antit�tica de la primera) que opera a nivell conscient: la voluntat de les persones de buscar el benestar (ja sigui per elles, pel seu grup m�s immediat o, m�s rarament, per tota la humanitat).

Per�, per explicar els fets, no hi ha res millor que un exemple. Posem que a una determinada comunitat humana existeix el tret cultural (o mem, com l�anomenen alguns autors) de no posar cap l�mit a la capacitat reproductiva i es disposa de la tecnologia adequada (un altre mem) per generar els recursos capa�os d�alimentar a una poblaci� en continu creixement. �s evident que aquests trets culturals, a mesura que vagi creixent la poblaci�, s�aniran expandint, perqu� les noves generacions els adoptaran com a part de la seva cultura. Aquest fet provocar� que la poblaci� continu� creixent i, al seu torn, que els mems s�expandeixin encara m�s.

�s possible, per�, que aquest tret cultural presenti alguna contrapartida: alimentar una fam�lia en continu creixement requereix moltes hores de feina; la dieta no �s prou variada; l�esfor� que requereix la gestaci� i la crian�a de tantes criatures fa que l�esperan�a de vida de les dones es redueixi... En conclusi�: el nivell de benestar no es gaire elevat. Alg� pot decidir, per fer front a aquests problemes, tenir menys fills: es contraresta, d�aquesta manera, la tend�ncia selectiva en favor del mem que impulsa a deixar el major nombre de descendents. Per�, �bviament, un individu o una comunitat que optin per limitar la seva natalitat, veuran tamb� limitada l�expansi� del tret cultural que indueix a controlar la quantitat de fills; de manera que el mem de no posar l�mit a la descend�ncia tendir� a imposar-se.

A�� s, aproximadament, all� que es degu� esdevenir al neol�tic, quan va apar�ixer l�agricultura. Els pobles paleol�tics, que tenien una economia basada en la ca�a i la recol�lecci�, no vivien malament: era estrany que passessin gana, ja que la seva dieta estava basada (i a�� ho sabem a partir de l�arqueologia per� tamb� d�estudis etnogr�fics sobre pobles actuals) en un conjunt d�entre cent i tres-centes esp�cies animals i vegetals, depenent del medi on vivien. Era for�a improbable que fallessin simult�niament totes les seves fonts d�aprovisionament de recursos! Per altra banda, el temps que havien d�invertir en les activitats destinades a assegurar la seva subsist�ncia era de nom�s quatre hores di�ries. Aquest sistema econ�mic tenia, malgrat tot, algunes limitacions: no es podia incrementar la producci� de cap manera. La poblaci�, per tant, no podia cr�ixer.

L�agricultura i la ramaderia, en canvi, permeten augmentar la producci� d�aliments invertint m�s hores de feina i conreant una extensi� de terra m�s gran: la poblaci� pot cr�ixer de forma continuada ja que, sobretot en els moments inicials del proc�s d�expansi�, quan s�arriba al l�mit productiu d�un territori determinat es poden colonitzar noves �rees. Aquest nou sistema econ�mic no representa, a mig termini, un increment del benestar: sabem que els primers grups neol�tics basaven la seva subsist�ncia en un parell d�esp�cies de cereals i en dues o tres esp�cies d�animals dom�stics (ovelles, cabres i porcs). Amb una economia tan especialitzada, �s molt f�cil que falli alguna cosa i aparegui la fam. Els efectes d�una nutrici� insuficient, en aquestes primeres comunitats de pagesos, estan ben documentades a nivell arqueol�gic. Per altra banda, les quatre hores de feina dels �ssers humans epipaleol�tics es dupliquen, com a m�nim, amb l�aparici� de l�agricultura.

Per�, malgrat tot, l�aparici� d�aquest sistema econ�mic implicava la sent�ncia de mort per la cultura dels ca�adors/recol�lectors. L�avan� del nou tret cultural era imparable, perqu� portava impl�cita la garantia de la seva expansi�. Actualment assistim a les darreres conseq��ncies de la revoluci� neol�tica: els �ltims boiximans del Kalahari es sedentaritzen i es fan ramaders; els esquimals de l��rtic abandonen la ca�a i viuen de fer talles per els turistes.

La religi�, igual que tots els altres aspectes d�una cultura, no s�escapa de la influ�ncia de les dues forces de que parl�vem al principi. �s possible que una determinada doctrina religiosa no millori (o fins i tot que empitjori) la qualitat de vida dels seus seguidors, per� si garanteix la seva pr�pia expansi� en tant que tret cultural el seu �xit evolutiu est� assegurat. En molts casos, la voluntat dels individus de viure millor no podr� contrarestar ni tan sols d�una forma m�nima l�expansi� de certs mems. L�agressiva expansi� de certes religions n��s un bon exemple: perqu� el cristianisme o l�islam es van estendre tan r�pidament? Millorava substancialment la vida d�aquells que abra�aven aquestes religions? Probablement no, per� com que aquestes religions portaven impl�cit l�impuls per perpetuar-se en forma de l�obligaci� dels fidels de fer proselitisme per tots els mitjans possibles, van ser uns mems que es van anar escampant.

Per tant, i retornant a la pregunta dels principi, la q�esti� no �s si el fet religi�s �s o no evolutivament benefici�s per nosaltres en el sentit que millori la nostra capacitat de superviv�ncia i reproducci� en tant que entitats biol�giques. La realitat �s que el fet religi�s, com tots els altres trets culturals, tendeix a la seva pr�pia perpetuaci�: la selecci� tendir� a afavorir els memes que siguin capa�os d�expandir-se m�s r�pidament.

El lector del principi es preguntava com pot ser que tantes persones estiguin disposades a donar la vida per defensar la seva fe. La resposta �s �bvia: han estat �infectades� per un mem amb un gran �xit reproductiu. Una creen�a que impulsa a la persona que la professa a autodestruir-se si amb a�� pot contribuir a �infectar� a m�s persones amb la seva creen�a est� destinada a triomfar, perqu� aquelles persones estaran disposades a fer el mateix. L�expansi� d�un tret cultural aix� ser� exponencial. I igual que a l�exemple anterior, si alg� decideix avantposar el seu benestar (en aquest cas la seva integritat f�sica) a la difusi� de les seves idees, el nou tret cultural, precisament en funci� de les seves caracter�stiques, no s�estendr� tant com l�altre.

S� que el panorama que he plantejat �s descoratjador, per� no hem d�oblidar que la intensitat amb la que actua la segona de les dues forces que abans enunciava �s quelcom que dep�n de nosaltres. Hem de decidir per tant, i d�una vegada per totes, si volem ser els amos del nostre dest� i buscar el nostre benestar i el dels nostres semblants o si volem continuar essent els portadors passius d�uns mems que nom�s busquen la seva pr�pia perpetuaci�.

Els errors en la c�pia i les innovacions culturals

samonea — Dim, 28 Feb 2007 14:14:21

No s� si us ha succe�t mai, per�, a vegades, quan un t� una idea que li roda pel cap, sembla com si tot el m�n intent�s posar davant seu exemples d'aquell fet. A�� s absurd, evidentment; els exemples sempre han estat all�, per� sense el concepte al qual associar-los hom no els presta cap atenci�. Sigui com sigui, a mi em va passar quelcom de semblant, poc despr�s d'escriure l'article on parlava de les analogies entre l'evoluci� biol�gica i l'evoluci� cultural.

Ja fa temps que els bi�legs van descobrir que la mat�ria primera de l�evoluci� dels �ssers vius s�n els errors que es produeixen en la c�pia del seu codi gen�tic, en el moment de la reproducci�. Aquests errors poden ocasionar petites alteracions en l�anatomia o el comportament dels futurs individus que, si s�n beneficioses per l�organisme, es transmetran a les futures generacions.

Ara b�; es pot produir un fenomen semblant a l��mbit dels processos d�evoluci� cultural? No fa gaire vaig parlar de l�escultura grega d��poca cl�ssica i la p�rdua de la seva policromia. El pas del temps va fer que aquestes imatges, que originalment estaven pintades amb colors molt vius, vagin quedar ben netes, deixant a la vista el blanc immaculat del marbre. Quan els artistes renaixentistes les van veure, van copiar-les tal i com estaven, pensant que era aquell l�aspecte que els grecs havien volgut que tinguessin. Es van equivocar, es clar, per� la innovaci� sorgida d�aquell error va tenir tant d��xit que s�ha perpetuat fins els nostres dies, influint en tota la hist�ria de l�escultura occidental.

El sorgiment de l��pera es deu tamb� a un error: sembla ser que un grup de florentins de finals del segle XVI van voler reproduir all� que creien que era la manera grega de representar la trag�dia. Possiblement s�hi van fer molt enfora, per� el seu plantejament va tenir un �xit espectacular. Aquest any, precisament, es celebren els quatre-cents anys de la primera representaci�, i continua essent un g�nere ben viu.

En un article recent, n�Ignasi Mascar� parlava, de passada, sobre l�evoluci� de les lleng�es, tot preguntant-se perqu� les paraules canvien en una determinada direcci�, i no en una altra. No s� que en pensar� ell, per� a mi em sembla que els errors atzarosos en el proc�s de transmissi� hi deuen tenir molt a veure, en l�evoluci� dels mots.

Per�, possiblement, l��mbit de la cultura on millor es pot observar aquesta import�ncia de l�error �s en la cuina. Aqu�, a m�s a m�s, l�analogia amb l�evoluci� biol�gica �s total: hi ha un codi, la recepta, que determina les qualitats finals del producte, igual que fa el codi gen�tic amb els �ssers vius. I aquest codi tamb� es va copiant, al llarg del temps, i tamb� est�, per tant, subjecte a errors. La major part d�aquests canvis involuntaris faran refer�ncia a les proporcions dels ingredients, segurament. All� on posava �100 grams de farina� aquell que copia la recepta hi afegeix un zero sense voler i hi escriu �1.000 grams�, per exemple. I hem de pensar tamb� que la major part d�aquests errors seran perjudicials, igual que en l�evoluci� biol�gica, i que la selecci� natural (la selecci� dels comensals, en aquest cas) els eliminar� r�pidament.

Per� tamb� hi haur� alguns casos en qu� l�error millorar� el plat: en aquest cas, la variaci� perdurar� i es transmetr� a futures generacions. En alguns casos molt inusuals, l�error pot implicar l�aparici� d�un nou ingredient. Quan jo compartia pis, a la meva �poca d�estudiant, un company meu va intentar fer hummus (un plat siri� que porta cigrons i crema de s�sam) per�, per algun motiu, es va pensar que s�hi posava iogurt. Des del meu punt de vista, el nou plat resultant va ser millor que l�original, de manera que, de llavors en��, no el faig d�altra manera. No s� si la nova recepta s�estendr� gaire m�s per�, de tota manera, ha sobreviscut ja uns quants anys.

�bviament, els errors en la c�pia no s�n l��nic mecanisme capa� de produir innovacions culturals. N�hi ha d�altres, i molt m�s importants: l��sser hum� �s capa� crear i trobar noves solucions de forma conscient i deliberada i, de fet, aquesta �s una de les caracter�stiques que han determinat el nostre �xit com a esp�cie.

Per�, aix� i tot, seria interessant saber quants trets de la nostra cultura van tenir el seu primer origen en els errors de transmissi�.

Converg�ncia evolutiva

samonea — Dim, 30 Gen 2007 20:36:01

No s� quan va apareixer, en biologia, la definici� de les illes com a "laboratoris de l'evoluci�". Tot i que aquesta expresi� s'ha repetit tantes vegades que ha esdevingut un t�pic, s'ha de reconeixer que �s una idea molt encertada. M�s recentment, aquesta definici� s'ha aplicat tamb� a l'�mbit de l'evoluci� cultural: em sembla que va ser John Evans el primer que, cap als anys setanta, va proposar que les illes eren els llocs idonis per analitzar processos relacionats amb la cultura humana, en ra� del seu a�llament.

Fa uns mesos, Memecio explicava, precisament, els paral�lelismes que es produeixen entre l�evoluci� biol�gica i l�evoluci� cultural en el context de la insularitat. Una poblaci� illenca de qualsevol esp�cie animal o vegetal tendeix a diferenciar-se dels seus cong�neres continentals, formant, a la llarga, una esp�cie nova. De la mateixa manera, la cultura d�un grup de persones que quedi a�llat de la resta de la humanitat tamb� tendir� a diferenciar-se, desenvolupant peculiaritats poc usuals. La difer�ncia, evidentment, rau en el fet que els humans podem travessar, mitjan�ant embarcacions i des de fa ja molt de temps, qualsevol extensi� d�aigua que se�ns posi pel mig. La p�rdua de contacte, per tant (si exceptuam alguns pocs casos com el dels antics habitants de l�Illa de Pasqua) mai no �s total. Per� si que �s cert que la intensitat del intercanvis culturals es pot veure prou redu�da com perqu� poguem parlar d�un cert a�llament, que es tradueixi en uns trets culturals �nics. El cas de la cultura talai�tica, amb totes les seves extranyes construccions megal�tiques (que no tenen res a veure amb el tipus d�arquitectura que es desenvolupava al continent en aquells moments) n��s un bon exemple.

Per� encara podem observar un altre fen�men, dins d�aquest context, que refor�a els paral�lel�smes entre ambdos tipus d�evoluci�, biol�gica i cultural: es tracta de la converg�ncia evolutiva. En biologia, aquest �s un concepte ben conegut i estudiat: es produeix quan dues esp�cies poc emparentades entre elles (es a dir, amb un avantpassat com� molt lluny� en el temps) i que viuen en indrets totalment separats, adopten formes anat�miques similars com a conseq��ncia de viure en h�bitats semblants i d�explotar el mateix tipus de recursos alimentaris.

Exemples d�evoluci� biol�gica convergent n�hi ha molt�ssims, per� en citar� nom�s un parell, que em semblen molt il�lustratius:
El talp australi� �s un animalet que viu a les zones seques d�aquell continent. El seu aspecte extern �s tan semblant al dels talps de la resta del m�n que els primers zo�legs que el van examinar es van pensar que estava directament emparentat amb ells. Per� no �s aix�, en absolut: el talp australi� �s un marsupial, emparentat m�s de prop amb cangurs i koales que no amb els talps placentaris.

Talp marsupial

Talp placentari

L�altre exemple tamb� prov� d�Austr�lia (de Tasm�nia, m�s concretament): es tracta del llop marsupial. Aquests animals, per desgr�cia, foren exterminats a principis del segle XX, per� s�en conserven esquelets, fotografies i, fins i tot, filmacions cinematogr�fiques. Tot i que era un marsupial, igual que el talp australi�, havia evolucionat fins a adoptar uns trets f�sics molt similars als dels c�nids que trobem a la resta del m�n.

En ambd�s casos, l�explotaci� d�uns n�nxols ecol�gics similars va fer que els cossos d'aquests animals adoptessin formes semblants a les dels seus hom�legs d�altres continents.

Ara b�; �s pot detectar el mateix fen�men en l��mbit de l�evoluci� cultural? Hem de tenir en compte que els l�mits de les societats humanes s�n molt m�s difosos que aquells que defineixen les esp�cies vives. Per altra banda, les cultures humanes tenen un altre tret caracter�stic: s�n permeables a la incorporaci� d�elements provinents d�altres grups humans. A�� fa que sigui molt dif�cil saber si un determinat element en com� entre dues cultures �s fruit d�un contacte o b� de la converg�ncia evolutiva.

Malgrat tot, hi ha alguns casos en que l�or�gen no compartit de certs trets comuns a cultures diferents sembla obvi. L�arquitectura monumental (tombes, palaus, temples�) va sorgir, sens dubte, en moments diferents i de forma totalment independent, a Mesoam�rica, el Pr�xim Orient i, possiblement, a altres llocs del m�n. Potser pensareu que aquest no �s un exemple tan espectacular com els que he plantejat abans pel cas de la convergencia evolutiva biol�gica. I teniu ra�. Al cap i a la fi, tot i que l�arquitectura monumental es vagi desenvolupar de forma paral�lela a diferents llocs del m�n, les formes que adopten aquestes construccions s�n ben diferents: les pir�mides eg�pcies, per exemple, tenen poc a veure amb les mesoamericanes, tant per forma com per funci�.

Potser per trobar exemples m�s evidents d�aquest fen�men no hem d�anar tan lluny. Abans us parlava de l�arquitectura talai�tica; el seu element m�s caracter�stic, el talaiot, sempre s�ha comparat amb les nuraghes de Sardenya i les torri de C�rcega. A�� ha portat a alguns autors a proposar una relaci� estreta entre les cultures de l'edat del bronze de les Balears i d�aquestes dues illes. Malgrat tot, no s�han trobat encara evid�ncies arqueol�giques prou clares d�aquestes relacions. Per altra banda, la navegaci� a la vela entre Sardenya i les Balears no �s f�cil. El vent dominant en aquesta zona, durant la major part de l�any, �s la tramontana, que tendeix a empenyer les naus cap al sud.

Si no es troben, en un futur, evid�ncies clares de contactes entre tots dos arxip�lags, tindrem motius per pensar que les semblances en la cultura material de totes dues zones es deuen a un proc�s de converg�ncia evolutiva i no a una relaci� de depend�ncia.

Tenim altres exemples, encara, del desenvolupament de sistemes constructius semblants, sense relaci� entre ells, en illes mediterr�nies. Quan observem els temples megal�tics de Malta, per exemple, �s impossible no pensar en alguns llocs de culte del per�ode talai�tic menorqu�, com So Na Ca�ana. Per�, tanmateix, la relaci� directa entre les cultures que van construir aquestes estructures queda totalment descartada, perqu� el megalitisme malt�s �s molt m�s antic, d��poca neol�tica i calcol�tica.

Temple de Mnjandra, a Malta.

Santuari de So Na Ca�ana, a Menorca (no, jo no soc cap dels dos personatges de la foto, l'he tret d'internet).

Podriem aventurar, per tant, que dos grups culturals diferents, sotmesos a les mateixes condicions ambientals i a�llats de la influ�ncia directa d�altres cultures ve�nes (i sempre i quan comparteixin un bagatge cultural minimament semblant: coneixement de l�agricultura i la ramaderia�) tendiran a desenvolupar unes respostes adaptatives similars.

El medi, en l�home com en els animals, s�imposa.

Les inquietants idees d'en Charles

samonea — Dim, 05 Des 2006 12:08:16

Poc despr�s que Charles Darwin publiqu�s L'origen de les esp�cies, l'any 1859, quan ja es comen�aven a fer evidents totes les implicacions de la nova visi� de la naturalesa i de l'�sser hum� que es dedu�a d'aquest llibre, una dama de l'alta societat brit�nica, horroritzada, va fer un comentari que ha passat a la hist�ria. Referint-se al parentiu entre �ssers humans i simis, idea impl�cita a la primera gran obra de Darwin, va dir: "confiem que no sigui ver i, en cas que ho sigui, esperem que la noticia no s'escampi gaire".

Gaireb� cent cinquanta anys despr�s que es publiqu�s una de les obres m�s influients de la hist�ria del pensament occidental, l�actitud d�aquella senyora del segle XIX continua ben vigent entre amplis sectors de la poblaci�.

La interpretaci� dels fets proposada per Darwin inquieta encara a un bon nombre de persones, b�sicament per tres motius. El primer, i m�s evident, �s que s�oposa de forma irreconciliable i definitiva al relat b�blic de la creaci�. Cal dir que, en el moment en que va apareixer el llibre, a�� no era res nou: ja feia anys que els ge�legs insistien en qu� la Terra havia de ser, d�acord amb les evid�ncies, molt m�s antiga del que es podia desprendre de la lectura literal de la B�blia. La proposta de Darwin no feia sin� confirmar, un cop m�s, all� que rodava pel cap de la majoria dels cient�fics de l��poca: que els textos sagrats no es podien prendre al peu de la lletra.

Aquest no era, per tant, l'aspecte m�s revolucionari de L�origen de les esp�cies. Despr�s de tot, altres autors, abans que el propi Darwin (entre altres, Lamarck i Erasmus Darwin, l�avi d'en Charles) havien proposat que les esp�cies no eren immutables i que evolucionaven transformant-se en esp�cies diferents en el transcurs de moltes generacions. El m�rit de Darwin va consistir a establir de forma clara quin es el mecanisme a trav�s del qual les esp�cies evolucionen: la variaci� a l�atzar com a mat�ria primera del proc�s i la selecci� natural com a for�a directriu. I ho va fer tan b�, de fet, que la seva proposta, amb escasses adicions, es continua acceptant avui dia, un segle i mig despr�s. Les forces que regeixen l�evoluci� darwiniana s�n purament mec�niques: per tal d�explicar el proc�s, no ens �s necessari rec�rrer a cap for�a superior, externa a la pr�pia natura.

Aquest va ser, precisament, l�aspecte que m�s va inquietar (i continua inquietant, encara) a molts creients. No �s necessari rec�rrer a un D�u creador per tal d�explicar l�origen de les esp�cies, inclosa la nostra. De fet, cap a mitjans del segle XIX, les explicacions purament mec�niques, desenvolupades per f�sics i ge�legs, per tal d�explicar l�origen de la Terra, dels continents, de les serralades i dels oceans no eren res nou. Darwin no va fer res m�s que donar l�empenteta final a tot un proc�s que s�havia anat gestant des de feia molt de temps.

Cal dir que el fet que Darwin vagi excloure la intervenci� directa de D�u d�entre les forces modeladores de la vida a la Terra no implica necess�riament que fos ateu. Sembla ser, de fet, que, tot i que no era un home gaire aficionat a les misses, mai va perdre del tot la seva fe.

Per� encara hi ha una altra implicaci� de la teoria de Darwin que preocupa m�s, fins i tot, a certs sectors de la societat: si l�evoluci�, inclosa l�evoluci� humana, �s impulsada per forces purament mec�niques, si la forma actual dels �ssers vius es deu a fets m�s o menys atzarosos, si l�evoluci� no segueix cap cam� pr�viament determinat; llavors no hi ha cap motiu per pensar que les coses no podrien haver anat de qualsevol altra manera. La nostra esp�cie, per tant, no pot ser la culminaci� de la creaci�: no som m�s que un accident m�s de les forces cegues de l�evoluci�.

Davant d�aquestes tres conclusions, hom ha adoptat quatre tipus de postures diferents: l�acceptaci� (d�acord, no vam ser creats a imatge i semblan�a de cap D�u, nom�s som simis pelats i amb un cervell hipertrofiat que, si no fos per un a s�rie interminable de circumst�ncies casuals, no haur�em evolucionat mai com a esp�cie, per� que hi farem...)l�acceptaci� parcial (si, les esp�cies evolucionen i nosaltres estem emparentats amb els simis, per� D�u ha d�haver ficat la seva m� al mig de tot aquest proc�s...) la negaci� total (ni evoluci� ni h�sties, la veritat es troba a la B�blia, no al m�n real...) i la m�s absoluta indifer�ncia (que punyetes m�expliques, a mi el que m�interessa �s saber que va fer ahir el Bar�a...).

Mentre escric la continuaci� d�aquest article podeu anar pensant, si voleu, en quina de les quatre categories us inclour�eu vosaltres...

Naturalesa versus cultura

samonea — Dij, 30 Nov 2006 12:08:32

Fa poc, una persona em comentava que no pren mai llet ni productes derivats. "�s antinatural" em va dir; "nom�s hi ha que adonar-se que som els �nics mam�fers que continuem bevent llet despr�s d'abandonar l'etapa de lact�ncia. �s per a�� que jo nom�s bec llet de soja".

La seva argumentaci�, en general, no m�havia acabat de conv�ncer, per� l'�ltima afirmaci� em va acabar de deixar ben descol�locat. Beure llet de vaca �s antinatural, perqu� no hi ha cap altre animal que ho faci; beure llet de soja, en canvi, per algun motiu, si que �s natural. Un raonament molt interessant.

Tot i que ens assemblem als altres primats molt m�s del que ens pensem, es podria fer tota una llista de comportaments exclusius de la nostra esp�cie. Beure la llet d�altres animals �s un d�ells, per� n'hi ha molts altres: utilitzar el foc, cuinar els aliments, vestir-nos, pintar-nos, afaitar-nos, enterrar els nostres morts... No cal esfor�ar-se gaire per imaginar el poc �xit que tindria alg� que propos�s rebutjar tots aquests comportaments per antinaturals.

Podr�em dir, fent �s d�un ox�moron ben poc po�tic, que els �ssers humans som antinaturals per naturalesa. No t� ni cap ni peus q�estionar-se les nostres accions en termes de naturalitat o antinaturalitat: els instints (aquells comportaments innats, no apresos, que podrien considerar-se com a plenament �naturals� i que tanta import�ncia tenen per la majoria d�esp�cies) han estat redu�ts, en el cas de l�esp�cie humana, a la seva m�nima expressi�. La immensa majoria dels nostres comportaments s�n, per tant, culturals: els hem apr�s dels nostres pares, del nostre entorn social m�s immediat o, en el nostre cas, dels mitjans de comunicaci�. Tamb� pot ser que siguin una creaci� nostra, per� es convertiran al seu torn en part de la cultura humana a mesura que nosaltres els anem transmetent a altres persones.

Aix� id�, fem all� que fem, siguin quins siguin els nostres referents culturals, podrem dir que som fidels a la naturalesa humana. Fins i tot si exhibim conductes tan estranyes com consumir un substitut de la llet elaborat a trav�s de complexos processos industrials a partir d�un tipus de llegum asi�tic que, tot sigui dit, sol provenir de conreus transg�nics.