Dalt s'arbre

Orientaci� sexual i selecci� natural

samonea — Diu, 08 Jul 2007 20:42:47

A finals dels anys quaranta del segle passat es va publicar, als Estats Units d'Am�rica, un llibre que va causar una gran commoci�. Portava per t�tol Sexual Behavior in the Human Male (El comportament sexual en el mascle hum�) i era obra d'Alfred C. Kinsey, un zo�leg de la Universitat d'Indiana. Perqu� va generar tanta pol�mica aquest estudi? Per tal que us en feu una idea, us donar� una de les dades que Kinsey va recollir: un 37% dels homes entrevistats (el total era de 5.300) havia experimentat un orgasme a trav�s del contacte homosexual, en algun moment de la seva vida.

Per� a�� no �s tot: l'informe contenia moltes m�s revelacions:

El 13% dels homes havien sentit, en algun moment, desitjos homosexuals, per� sense que s'arrib�s a produir cap contacte f�sic.

El 25% d'ells van tenir experi�ncies homosexuals no incidentals entre els 16 i els 55 anys.

El 18% van mantenir el mateix nombre de relacions heterosexuals que homosexuals durant un per�ode m�nim de 3 anys, entre els 16 i els 55 anys.

El 10% va tenir una conducta estrictament homosexual durant un per�ode de 3 anys com a m�nim, entre les edats abans esmentades.

El 4% manifestava una conducta estrictament homosexual durant tota la seva vida.

Uns quants anys m�s tard, Kinsey va publicar un nou estudi, aquest cop sobre la sexualitat femenina. La freq��ncia dels contactes homosexuals, entre les dones, s'acostava molt a la observada ja entre els homes.

�bviament, la validesa d�aquestes dades es va posar en dubte des del primer moment (no �s dif�cil imaginar la cara que devien posar els representants dels sectors m�s conservadors de la societat nordamericana) per� la veritat �s que Kinsey coneixia b� les t�cniques estad�stiques i no tenia cap especial inter�s a magnificar l�homosexualitat. Havia encetat els seus estudis sobre la sexualitat humana de forma totalment incidental: ell era entom�leg, per� arran del seu nomenament com a coordinador d�un curs matrimonial, a la universitat on treballava, va comen�ar a recollir dades sobre la conducta sexual de l��sser hum�.

Estudis posteriors, realitzats en altres contextos, han aportat proporcions sensiblement diferents. Malgrat tot, les relacions o desitjos homosexuals semblen ser una constant, a la nostra esp�cie.

All� que en Kinsey va deduir, a partir d'aquests estudis, �s que la major part de les persones no som totalment heterosexuals o totalment homosexuals: gaireb� tots som potencialment bisexuals. La conducta sexual humana, com tants altres trets del nostre comportament, no �s quelcom r�gid i predeterminat, sin� que gaudeix d'una gran plasticitat.

Us he explicat tot a��, b�sicament, per contestar a una q�esti� que em va plantejar un lector a un article anterior. La pregunta, resumida, era aquesta: "com podr�em explicar l'homosexualitat, des d'un punt de vista evolutiu?"

Ja deia, a un altre article recent, que entre els ximpanz�s pigmeus (uns dels nostres parents m�s propers) s�n ben freq�ents les conductes homosexuals, i que serveixen possiblement per refor�ar els lla�os socials entre els components del grup. En aquest sentit, la bisexualitat d'aquests animals tindria un clar valor adaptatiu i, per tant, hauria estat afavorida per la selecci� natural. No hi ha dubte que un grup ben cohesionat t� m�s probabilitats de tirar endavant que no un on cadasc� miri nom�s per ell.

En els humans, com en els ximpanz�s pigmeus, el sexe transcendeix �mpliament la funci� estrictament reproductora. La bisexualitat humana, per tant, podria haver sorgit per acomplir una funci� semblant. A l'actualitat, i per raons b�sicament culturals, el sexe serveix b�sicament, a les cultures majorit�ries, per refor�ar els lla�os afectius entre els dos membres d'una parella reproductora, per� no sempre t� perqu� haver estat aix�: hi ha prou evid�ncies que demostren que l'�sser hum� no �s mon�gam per naturalesa. �s dif�cil dir quina era, m�s enll� dels temps hist�rics, l'estructura social dels grups humans.

Malgrat tot, i ja en �poca hist�rica, tenim nombrosos exemples d'aquest valor adaptatiu dels comportaments homosexuals: a l'antiga Gr�cia, les relacions sexuals entre mestre i deixeble eren quelcom habitual, i unien a les dues persones amb uns vincles que contribu�en positivament, sens dubte, a mantenir l'atenci� del mentor sobre l'educaci� del seu alumne. Sembla ser que les relacions entre dos homes adults eren m�s infreq�ents, per� tampoc estaven mal vistes: en trobem indicis a la Il�l�ada, amb l'amor m�s que fraternal entre Aquil�les i Patrocle; i es diu que eren relativament normals entre els soldats de Tebes. Comportaments semblants s'han constatat a l'antiga Xina, a la �ndia precolonial, al Jap� feudal, a l'Am�rica precolombina, a Oceania i a moltes societats africanes.

Sembla ser que les conductes homosexuals, lluny de ser quelcom patol�gic o excepcional, han format part, des de sempre, de la nostra forma de ser. L'origen evolutiu de la nostra naturalesa bisexual, a la vista del comportament dels ximpanz�s pigmeus, tampoc no sembla revestir massa misteri...

Ara b�; perqu� les cultures judeo-cristiana i isl�mica, que s'han anat extenent per tot el m�n com una taca de floridura sobre una taronja podrida, han estigmatitzat i perseguit aquest tret tan caracter�stic de la nostra conducta? Perqu� van maldar per amagar-lo fins el punt que fou necessari el treball d'Alfred C. Kinsey, per recordar-nos com n'�s d'habitual?

Em sembla una pregunta interessant, tamb�. Potser l'haur�em d'intentar respondre, abans de res.

Enormes penis i plomes de colors

samonea — Dil, 25 Jun 2007 22:59:23

Una nit de finals de desembre de 1916, a Sant Petersburg, F�lix Iusupov va portar a terme un pla llargament meditat: assassinar a Grigori Ief�movitx, m�s conegut com a Rasputin. Els detalls de la seva mort s�n poc clars: sembla ser que el van enverinar amb cianur, en un banquet, per� encara li van quedar prou forces per fugir a l'exterior, on els assassins el van rematar d'un tret. Es diu que, despr�s de tallar-li els genitals, el seu cos fou llen�at al riu Neva.

El penis de Rasputin hauria estat conservat en formol, com a trofeu, pels nobles que l'havien mort. Uns mesos despr�s, per�, va esclatar la Revoluci�, i Iusupov es va veure obligat a abandonar R�ssia. I sembla ser que el fam�s penis va viatjar amb ell.

El 1968, va apar�ixer, a Par�s, un pot de vidre que contenia un enorme �rgan sexual mascul�. La propiet�ria era una senyora major, que afirmava ser una antiga amant de Rasputin. No est� clar com hauria retornat a les seves mans, el penis dels seu estimat Grigori, per� el cert �s que el membre en q�esti� es troba exposat, actualment, a un museu privat de San Petersburg, el propietari del qual el va comprar per 8.000 d�lars.

Una fotografia del membre en q�esti�.

Vagi formar part o no del cos de Rasputin, �s un �rgan impressionant: t� una longitud de gaireb� trenta cent�metres! �s obligat preguntar-se, evidentment, quant devia mesurar, en erecci�...

Aquest penis �s un cas extrem, clar, per� la veritat �s que els mascles de l'esp�cie humana tenen els �rgans sexuals m�s grans (i amb difer�ncia) de tots els primats. Els goril�les, per exemple, tenen un penis que mesura nom�s quatre o cinc cent�metres, en estat d'erecci�...

Perqu�, aquesta enorme difer�ncia? Hem de tenir en compte que, a la nostra esp�cie, tot all� relacionat amb el sexe ha adquirit una gran import�ncia. Som els �nics simis en que les femelles no passen per un per�ode de zel. Ens podem acoblar, en conseq��ncia, durant tot l'any. Els trets sexuals secundaris tamb� s'han magnificat: un dels m�s evidents s�n els pits de les dones, en que les gl�ndules mam�ries es troben envoltades d'una gran quantitat de teixit adip�s. Fisiol�gicament, tot aquest volum no serveix per res: la seva funci� �s, exclusivament, atreure als membres de l'altre sexe. �s possible que l'augment en la mida del penis, a la nostra esp�cie, es vagi produir pel mateix motiu.

Establir quins van ser els motius que ens van portar a ser els m�s sexuals de tots els primats ja �s m�s dif�cil. Durant el proc�s d'hominitzaci� es devien produir canvis importants a l'estructura social dels nostres avantpassats. Potser aquests canvis van afavorir l'aparici� de noves formes de fomentar la cohesi� entre els diferents individus. I un d'aquests mecanismes destinats a mantenir units els grups o les parelles reproductores hauria estat el sexe, que hauria transcendit amplament la funci� estrictament reproductora.

El tema de la selecci� sexual �s complex: en Darwin en va parlar ja a les seves obres, reconeixent-ne la import�ncia. Sembla evident (si ens comparem amb els altres simis) que les femelles amb els pits m�s voluminosos i els mascles amb els penis m�s grans van tenir un major �xit reproductor, en algun moment del nostre proc�s evolutiu, i que aquests trets es van acabar imposant. Ara b�: el volum dels pits no t� res a veure, en principi, amb la capacitat de producci� de llet, ni la mida del penis guarda relaci� amb la fertilitat. Aquestes caracter�stiques, per tant, van ser seleccionades de forma inconscient, en cada cas, pels membres del sexe oposat...

Perqu� aquests trets, i no uns altres? Aquest �s un altre tema complex. Els car�cters sexuals secundaris solen ser, entre el mam�fers, for�a discrets, per� entre altres grups d'animals, com els ocells, s�n molt m�s evidents. Un dels casos m�s coneguts �s el dels paons: les enormes plomes que ostenten els mascles sobre l'esquena no representen cap avantatge adaptatiu. S�n m�s un destorb que altra cosa, per� s�n imprescindibles per atreure les femelles. �s pot dir que es produeix, aix�, una doble selecci�: per una banda, l'evoluci� afavoreix els mascles amb les plomes m�s llargues, per l'altra, es van seleccionant tamb� les femelles que se senten m�s atretes per aquests ornaments. Com s'inicien aquests processos evolutius? Potser al principi, i de forma casual, si que hi havia alguna relaci� entre la longitud de les plomes i la capacitat reproductora, de manera que es van imposar els mascles amb les plomes m�s llargues i les femelles que es sentien atretes per aquests individus. Una vegada encetat, aquest proc�s aniria tot sol.

El cas dels �ssers humans �s, possiblement, semblant. A desgrat d'all� que es sol dir, darrerament, la mida del penis potser �s important, fins a cert punt.

En Rasputin va arribar a tenir subjugat a bona part del sector femen� de la cort dels Romanov, fins al punt que va aconseguir exercir una gran influ�ncia sobre els afers d'estat.

I, segons les males lleng�es, el seu penis hi va tenir alguna cosa a veure.

El plaer femen� i altres efectes col�laterals de l'evoluci�

samonea — Diu, 17 Jun 2007 17:21:38

Mateo Realdo Colombo va publicar, l'any 1559, un llibre titulat "De re anatomica". All� s'hi descrivia de forma cient�fica, per primer cop, el cl�toris. Deia Colombo que "donat que ning� ha descobert abans aquests detalls i la seva funci�, si se'm permet que doni nom a les coses que descobreixo, s'hauria d'anomenar l'amor o la dol�or de Venus."

Evidentment, el cl�toris era ben conegut, a nivell popular, des de temps remots (sobretot, i evidentment, entre les dones) per� �s significatiu que no fes la seva aparici�, als textos m�dics, fins al segle XVI.

Aquest detall anat�mic no �s exclusiu de la nostra esp�cie. Les femelles de la majoria de les esp�cies de mam�fers tenen cl�toris. Existeix, malgrat tot, una difer�ncia fonamental entre la sexualitat de les dones i la de les altres mam�feres: les dones (vull pensar que a la major part dels casos) experimenten orgasmes, mentre que les femelles d�altres esp�cies, no. Com ho podem saber a��? Hem de tenir en compte que els cl�toris de les altres esp�cies tamb� contenen nombroses terminacions nervioses i s�n, potencialment, capa�os de produir plaer. Per� les copules dels altres mam�fers s�n molt curtes i (a�� s el m�s important) es produeixen sempre per darrera, de manera que el cl�toris, situat a la part anterior de la vulva, no rep cap estimulaci�. Nom�s en uns pocs casos, com el dels bonobos o ximpanz�s pigmeus (uns dels nostres parents m�s propers) s�ha constatat una estimulaci� directa del cl�toris, no nom�s a trav�s de penetracions en posici� frontal, sin� tamb� a trav�s de la masturbaci� femenina, la masturbaci� d�una femella per part d�un mascle, la masturbaci� m�tua entre dues femelles...

Ara b�, si a la major part de les esp�cies no s�arriba a produir mai l�orgasme femen�, per a qu� serveix el cl�toris? Per respondre a aquesta pregunta, hem de tenir en compte que els �ssers vius no vam ser fets d�acord amb cap pla preestablert. Som, al contrari, el resultat de variacions atzaroses seleccionades en funci� de la seva capacitat per augmentar la nostra superviv�ncia. Aquest sistema est� molt lluny de ser perfecte, i els nostres cossos s�n plens de nyaps, com a resultat de la nostra hist�ria evolutiva. No tot t�, id�, una funci� adaptativa.

El cl�toris (i els orgasmes que pot generar) existirien, per tant, com a conseq��ncia indirecta del penis i els orgasmes masculins: els genitals de l�embri� s�n sexualment neutres, al principi, i �s nom�s en fases m�s avan�ades de l�embar�s que es diferencien en �rgans ben distints, per� hom�legs. Els gens que determinen la formaci� del penis i la del cl�toris s�n, en ess�ncia, els mateixos. El cl�toris no tindria, per tant, una funci� adaptativa: seria un efecte col�lateral de la necessitat d�un penis.

Com que suposo que el color del rostre dels meus lectors de sexe femen� deu estar adoptant un to roig enc�s, i per evitar que m�acusin injustament de masclista recalcitrant, m�haureu de permetre alguns aclariments.

El fenomen que acabo de descriure no �s �nic: se�n coneixen molts altres exemples, alguns dels quals podem observar tamb� en l��sser hum�. El cas m�s evident �s el dels mugrons. Per a qu� serveixen els mugrons que apareixen en els mascles de totes les esp�cies de mam�fers? Per res, evidentment. Es tracta, com en el cas del cl�toris femen�, d�una estructura sense una funci� adaptativa: �s el resultat col�lateral de la presencia, a les femelles, d�unes gl�ndules mam�ries capaces de segregar llet.

Hi ha altres casos, encara, d�aquests �rgans sense funci�. Els �ssos panda, per exemple, tenen uns �falsos polzes� a les mans que els serveixen per agafar les canyes de bamb� de les que s�alimenten. Id� b�, resulta que aquests animals tenen, als peus, les mateixes estructures, per� no les empren per res. Igual que als casos anteriors, els gens que determinen la formaci� d�unes marquen tamb� el creixement de les altres, que apareixen sense haver estat afavorides directament per la selecci� natural.

�s clar que, a la nostra esp�cie (i tamb� als bonobos, que he esmentat abans) l�orgasme femen� pot haver adquirit, en temps m�s recents, alguna funci�: refor�ar els lla�os socials entre la parella (en el cas dels humans) o entre tot el grup (en el cas dels ximpanz�s pigmeus). Aquesta nova funci� potser va fer que la capacitat per gaudir del sexe vagi entrar a formar part de la selecci� natural: tal vegada una parella d�hom�nids on els dos membres gaudien del sexe estaven m�s units i, per tant, podien afrontar els reptes de la superviv�ncia de forma m�s eficient, fet que hauria augmentat la seva efic�cia reproductora. Aix�, la capacitat per arribar a l�orgasme s�hauria anat seleccionant, en les dones, al llarg de les generacions.

No �s menys cert, malgrat tot, que l�origen de l�orgasme femen� rau, ben possiblement, en el fenomen d��economia de gens�que us he explicat abans.

I crec que el resultat no est� malament, per tractar-se d�un nyap evolutiu.

M�s informaci�:

GOULD, S. J (2002): "Pezones masculinos y ondas clitor�deas" publicat a "Brontosaurus" y la nalga del ministro. Ed. Cr�tica, Barcelona.

Per a qu�, tant de sexe?

samonea — Div, 11 Mai 2007 14:36:10

Aquesta primavera ha estat, a Menorca, bastant plujosa, i els camps, com aquest de Sa Costa Nova, s'han cobert d'�rgans sexuals.

Perqu� les flors, evidentment, no s�n m�s que a��: aparells genitals, de totes les mides, formes i colors possibles. Les plantes no �s poden moure, i han de rec�rrer als insectes per tal d�intercanviar les seves c�l�lules sexuals. El perfum, el n�ctar i els brillants colors dels p�tals serveixen precisament per atreure aquests animalets que, mentre busquen aliment i de forma involunt�ria, transporten el pol�len d�una planta a una altra. �s per aquest motiu que els nostres genitals, els dels animals, s�n tan diferents dels de les plantes: la majoria de les esp�cies d�aquest regne ens podem moure activament per buscar una parella sexual amb la qual ajuntar les nostres c�l�lules reproductives.

Ara b�; per qu� est� tan est�s aquest sistema de reproducci� tan estrany que anomenam sexe? Perqu� la majoria de les esp�cies han de fer la feinada de crear unes c�l�lules especials amb nom�s la meitat de la dotaci� gen�tica (els �vuls i els espermatozous, en el cas dels animals) i mirar d'ajuntar-les amb les d�un altre individu de la mateixa esp�cie, per� del sexe oposat? A�� sol representar un gran esfor�: la majoria de les plantes, com ja hem vist, ha hagut de desenvolupar estructures especials destinades a �subornar� a certes esp�cies d�insectes, que realitzen el delicat intercanvi. Els animals podem fer-ho solets, per� hem de buscar un membre de l�altre sexe que es mostri interessat en una uni� sexual. Si observam un grup d�adolescents humans, per exemple, ens podrem fer una idea de la quantitat d�energia que es gasta en aquest proc�s.

Per altra banda, en les esp�cies en les que els sexes estan separats en individus diferents (com en el nostre cas) apareix un problema addicional: la capacitat reproductiva d�una poblaci� es redueix a la meitat, ja que nom�s les femelles poden engendrar descend�ncia.

Hi ha algunes esp�cies d�animals (alguns peixos i r�ptils, per exemple) que es poden reproduir de forma asexual: aquest fenomen s�anomena partenog�nesi. Algunes de les poblacions d�aquestes esp�cies estan composades nom�s per femelles, els �vuls de les quals porten una c�pia completa del codi gen�tic. Aquests �vuls, per tant, es poden comen�ar a dividir, generant embrions, sense la necessitat dels espermatozous. Les cries resultants, �s clar, s�n c�pies id�ntiques, gen�ticament, de la seva mare. Que senzill qu� �s tot a��, comparat amb la nostra forma de reproducci�! Que pl�cida i tranquil�la seria la nostra vida, si no exist�s el sexe... I que avorrida!

Per� �s evident que el sexe no va sorgir, en el cam� de l�evoluci�, per amenitzar la vida dels �ssers humans. Hi ha d�haver algun altre motiu, a nivell adaptatiu, que justifiqui aquest intercanvi de gens.

Id� b�, el motiu hi �s, i no �s gaire dif�cil d�entendre. Abans us he parlat de la partenog�nesi, aquell sistema de reproducci� que permet al progenitor obtenir c�pies exactes d�ell mateix. Sempre que les condicions del medi no canvi�n gaire, aquest sistema va prou b�: els nous individus estaran igual de ben adaptats al seu ecosistema que els seus predecessors, perqu� s�n id�ntics a ells. El problema �s que l�entorn sempre canvia, i les esp�cies que no evolucionen per adaptar-s�hi, s�extingeixen.

En aquest sentit, els �ssers amb una reproducci� de tipus sexual ho tenen molt m�s f�cil: la recombinaci� cromos�mica que es produeix quan s�ajunten les c�l�lules sexuals tendeix a generar una gran diversitat en els descendents. I �s precisament d�aquesta diversitat que es nodreix l�evoluci�: davant un petit canvi en el medi, alguns individus moriran, per� altres, lleugerament diferents, m�s capa�os d�enfrontar-se a les noves condicions, aconseguiran sobreviure...

La selecci� natural, al llarg de la hist�ria de la vida, ha tendit a afavorir les esp�cies capaces d�adaptar-se a les noves circumst�ncies. �s per aquest motiu que el sexe, amb la seva capacitat de barrejar i de generar variacions, s�ha imposat arreu. Nom�s cal sortir al camp, aquests dies, per adonar-se�n: tots els camps estan coberts d��rgans sexuals.

Pensau-hi la pr�xima vegada que alg� us regali flors.