Dalt s'arbre

Molt sospit�s

samonea — Dil, 16 Jul 2007 00:26:05

Imaginau-vos que, en un poble petit, moren una s�rie de persones en circumst�ncies poc clares. Les causes de les morts no es poden arribar a determinar; per� apareix un element com�: cert ve� del poble es trobava prop del malanat, en tots els casos, en el moment que es va produ�r la desgr�cia.

A�� s, m�s o menys, el que s�ha esdevingut al m�n durant els darrers 50.000 anys, d�en�� que la nostra esp�cie es va comen�ar a escampar-se per tot el planeta. S�han produ�t, durant aquest periode, extincions massives a Austr�lia, Europa, Nordam�rica i Sudam�rica . I el �ve� que es trobava pels voltants, en tots els casos, era, evidentment, l�Homo sapiens.

Cal dir que, a la hist�ria de la vida al nostre planeta se�n produeixen, de tant en tant, d�extincions massives. La m�s famosa, evidentment, �s la que va acabar amb els dinosaures i moltes altres formes de vida, ara fa 65 milions d�anys; per� n�hi ha hagut algunes m�s. Cinc, en total. Aquestes extincions sobtades (sobtades en termes geol�gics, clar, perqu� algunes potser es van produir al llarg de milers d�anys) poden haver estat causades per factors diversos: per�odes amb una activitat volc�nica molt intensa, l�impacte d�asteroides contra el nostre planeta, canvis clim�tics... Sigui com sigui, aquests episodis tenen un denominador com�: la desaparici� d�un tant per cent molt elevat d�esp�cies animals i vegetals en un curt periode de temps.

L��ltima d�aquestes extincions, de la que us parlava abans, es va produir entre finals del Pleistoc� i inicis de l�Holoc� (alguns cient�fics consideren que l�actual desaparici� d�esp�cies forma part del mateix episodi). Durant aquest per�ode van desapar�ixer de tot el m�n un gran nombre d�esp�cies d�animals, sobretot grans mam�fers. Perqu� us feu una idea de qu� es va perdre, us en far� un breu resum. D�Europa van desapar�ixer, entre altres, els �ssos i els lleons de les cavernes (for�a m�s grans que els seus hom�legs actuals) hienes, mamuts i rinoceronts llanuts. Nordam�rica estava habitada tamb� per mamuts, peresosos terrestres gegants, diversos animals de la fam�lia dels camells i dels cavalls i unes quantes esp�cies de grans felins. Un dels llocs que va perdre m�s diversitat va ser Sudam�rica: fins el 80% de les esp�cies de grans mam�fers. Hi vivien, abans de l�extinci�, v�ries esp�cies de cavalls, peresosos gegants, un fel� de dents de sabre, un animal semblant a l�elefant, un altre de similar a un hipop�tam... Per� el lloc on m�s va afectar l�extinci� va ser Australia, d�on va desapar�ixer el 86% dels animals de mida gran, inlcosos alguns r�ptils i ocells no voladors. Es van extingir enormes cangurs de tres metres d�al�ada, marsupials herb�vors de la mida d�un rinoceront i predadors com el lle� marsupial i el Megalania, un llangardaix de fins a 9 metres de llarg. El m�n que van con�ixer els nostres avantpassats era ben diferent del nostre, des del punt de vista faun�stic!

Quina va ser la causa d�aquestes extincions? Durant aquest per�ode es produeixen dos fets significatius: el final de l��ltim periode glacial, que va tenir repercusions sobre el clima de tot el planeta; i l�expansi� de l�Homo sapiens fins els darrers racons del m�n. Els investigadors que s�han ocupat del tema es solen decantar quasi sempre per un d�aquests dos factors, a l�hora de buscar les causes d�aquest fet.

Potser sembla impossible que els ca�adors paleol�tics, amb la seva rudimentaria tecnologia, vagin causar tota aquesta mortandat, per� la sincronia, en els diferents continents, de l�arribada de l�home i de la desaparici� de les faunes de grans mam�fers dona que pensar. Hem de tenir en compte que, a part de la ca�a directa, l�home disposava d�una poderosa arma per modificar l�entorn: el foc. A Austr�lia, per exemple, l�estudi del polen contingut en els sediments ha perm�s constatar que, fa entre 40.000 i 25.000 anys, les antigues selves foren substituides per boscos d�eucaliptus, m�s ben adaptats als incendis (ja en parlava, d�a��, en un article anterior). Als estrats corresponents a l�in�ci d�aquest periode s�observa tamb� un increment espectacular de les part�cules de carb�. I la desaparici� de la major part de les esp�cies de grans mam�fers es va produir en aquesta mateixa cronologia...

Per altra banda, la hip�tesi del clima com a causant de les extincions t� alguns punts febles: al llarg de tot el pleistoc� es van produir alteracions en el clima (glaciacions i periodes interglacials) igual d�importants que la que marca el final d�aquest periode; i en cap cas es van produir extincions tan generalitzades. Quan el clima s�escalfava, les esp�cies pr�pies de climes freds que habitaven al sud d�Europa i Nordam�rica, per exemple, es replegaven cap al nord, i tornaven a colonitzar la seva antiga zona de distribuci� quan les condicions tornaven a canviar. Evidentment, la peninsula Ib�rica o el sud d�Estats Units no reuneixen actualment les condicions perqu� hi visquin mamuts, per� aquestes b�sties podrien haver sobreviscut sense problemes, possiblement, als boscos de Sib�ria i Canad�. A Sib�ria se n�han trobat alguns, de congelats, els estomacs dels quals contenien restes del seu darrer panx�: es tracta de plantes que encara creixen en aquella regi�.

Tamb� hem de tenir en compte que, en alguns casos, s�ha constatat que les esp�cies que van desapareixer no van ser les menys adaptades a les noves condicions imposades pels canvis en el clima, sin� aquelles amb una tassa de reproducci� menys elevada i, per tant, m�s sensibles a una cacera excessiva. �s el que va passar a Nordam�rica, per exemple, d�on van desapar�ixer les esp�cies aut�ctones de cavalls i no els bisonts, que tenen uns requeriments ecol�gics molt semblants per� es reprodueixen m�s r�pid.

Ara b�, perqu� a �frica i, fins a cert punt, al sud d��sia, les faunes de grans mam�fers van sobreviure? Una possible resposta �s que en aquestes zones, la pres�ncia dels hom�nids �s antiga, de manera que les esp�cies es van poder adaptar lentament a la progresiva millora de l�efici�ncia ca�adora dels nostres avantpassats.

Potser si que el clima hi va tenir alguna cosa a veure, amb aquestes extincions, per� s�ha de recon�ixer, com a m�nim, que la persistent pres�ncia de la nostra esp�cie a l�escenari del crim �s quelcom sospit�s. Molt sospit�s.

M�s informaci�:

AA.VV. (1996): La l�gica de las extinciones. Edici� a c�rrec de Jordi Agust�. Tusquets Editores, Barcelona.

La por als morts i la por a la mort

samonea — Dil, 11 Jun 2007 02:30:54

La mort �s, a la nostra societat, un tema tab�. No s� si a�� s bo o dolent: nom�s dic que �s aix�. En altres cultures, en canvi, la mort constitueix quelcom natural, una part important del dia a dia. Els membres d'un grup �tnic de Madagascar, els merina, treuen els morts de les tombes, un cop l'any. Els porten a passejar, per ensenyar-los els canvis que ha patit el poble, ballen amb ells, canten... Els toraia, d'Indon�sia, van m�s enll�: acostumen a guardar els seus familiars morts a la sala d'estar de casa seva, durant els primers anys, despr�s de sotmetre-ls a un proc�s d'embalsamament for�a sumari.

En altres indrets, els morts es veuen com quelcom amena�ador, capa� d'intervenir de forma activa (i no benintencionada) en els assumptes dels vius. A Europa era aquesta, precisament, l'actitud predominant, fins no fa gaire anys. Molts dels nostres avis van viure encara en un temps en que les hist�ries d'apareguts i esperits no eren res estrany.

Hi ha hagut �poques en que aquesta por envers els morts era especialment viva. Uns segles enrere era habitual enterrar a certes persones (com els condemnats a mort) a l'inrev�s, de cara a terra, per tal d'impedir que sortissin a espantar els vius. En alguns casos, els subjectes que es consideraven m�s propensos a convertir-se en espectres se'ls enterrava lligats, per evitar problemes.

Me'n vaig recordar, de tot a��, quan vaig escriure l'article sobre la Cova des Pas, fa unes setmanes. All�, alguns dels morts conservaven encara les cordes amb les quals havien estat fermats. Perqu� els lligaven, els seus morts, els menorquins de l'edat del Bronze? Potser era per baixar-los m�s f�cilment a les escarpades coves on els solien dipositar, per�, en tot cas, perqu� no els van deslligar, un cop all�? I posats a fer preguntes, perqu� triaven (i excavaven, en molts casos) coves situades en llocs tan inaccessibles? Una possible resposta �s que es tract�s d'una mesura per tal d'evitar els espolis, per� els aixovars d'aquesta �poca eren tan pobres, normalment, que hi havia poca cosa que robar.

�s possible que aquestes ubicacions no servissin per barrar l'entrada als vius, sin� per evitar la sortida dels morts: els menorquins prehist�rics compartien potser el temor als esperits que ha perdurat a tota Europa fins a �poca contempor�nia.

Necr�polis de Cales Coves. L'inaccessibilitat de les coves �s evident.

Les coves d'enterrament d'aquesta �poca solen tenir, a banda d'estar situades a penya-segats, un altre element com�: la seva entrada mira cap a l'aigua. A�� s especialment evident en el cas de les roques excavades als penyals costaners, per� ho observam tamb� a les que es situen barrancs, solcats normalment per un torrent central. Podria tractar-se d'una coincid�ncia (a nivell geol�gic, sol ser l'aigua la que crea penya-segats) si no fos per un fet curi�s: al barranc de Cala Morell, on no hi ha cap curs d'aigua permanent, aquella gent es va preocupar d'excavar, davant de les coves, uns estanys on s'acumula l'aigua de pluja, de manera que romanen inundats durant bona part de l'any. Per accedir a la cova (o per sortir-ne) cal travessar, for�osament, aquesta aigua.

Una de les coves de Cala Morell, amb l'estany al davant, Fixeu-vos que el van excavar de tal manera que resulta gaireb� impossible entrar o sortir de la cova sense travessar-lo.

No ho sabrem mai del cert, evidentment, per� �s possible que l'aigua constitu�s, a les creences d'aquella gent, una barrera infranquejable pels esperits dels morts, que els impediria sortir a immiscuir-se en les coses dels vius.

Potser ells no tenien tanta por a la mort com nosaltres (al cap i a la fi, la perspectiva de poder sortir a a emprenyar els vius em sembla, personalment, prou engrescadora) per� havien de patir, a canvi, la por als morts.

M�s informaci� sobre els rituals funeraris de pobles actuals i d'�poques recents:

BARLEY, N. (2000): Bailando sobre la tumba. Editorial Anagrama, Barcelona.

M�s informaci� sobre els rituals funeraris de la prehist�ria menorquina:

LULL, V., MIC�, R., RIHUETE, C., RISCH, R. (1999): Ideologia y sociedad en la Prehistoria de Menorca. La Cova des C�rritx y la Cova des Mussol. Menorca.

Arbres i homes

samonea — Diu, 03 Jun 2007 21:09:43

Algun cop us heu endinsat sols en un bosc, a �ltima hora del capvespre, quan la piuladissa dels ocells s'extingeix lentament a les cap�ades dels arbres i la penombra ho envaeix tot com el n�vol de tinta d'una s�pia?

�s, possiblement, una de les experi�ncies m�s torbadores de que podem gaudir, encara avui. Fins i tot als humils boscos de Menorca, on sabem cert que no s'hi amaguen feres ni perills de cap tipus, �s dif�cil que no se'ns posi la pell de gallina. I �s que les bosc�ries desperten, en l'�sser hum�, sentiments enfrontats: per una banda, representen el desordre amena�ador de la naturalesa; per l'altra, constitueixen (encara ara) una font imprescindible de fusta i altres mat�ries primeres.

Alzinar no alterat a Son Felip, Menorca. Les lianes i els arbustos omplen tot l'espai, sota les copes dels arbres.

Quan devia comen�ar aquesta relaci� d'amor-odi? �s evident que l'enfrontament es degu� agreujar durant el neol�tic, quan es van comen�ar a necessitar camps de conreu cada cop m�s extensos; per� segurament ens podr�em remuntar molt m�s lluny, en el temps, per buscar la base d'aquesta actitud.

Els nostres avantpassats m�s immediats van evolucionar a la sabana africana, un medi obert, amb nom�s alguns arbres dispersos. �s per a�� que nosaltres som, per davant de tot, animals visuals. No tenim massa bona o�da, i el nostre olfacte ens serviria de poc, per detectar depredadors: la foscor i l'espessor dels boscos ens neguitegen perqu� el sentit de la vista no hi resulta massa operatiu. I malgrat tot, sentim una certa atracci� envers els arbres. Nom�s cal observar els infants: la seva fixaci� per enfilar-s'hi (i l'habilitat que mostren per fer-ho) no deixa lloc a dubtes sobre el nostre passat arbor�cola. Els hom�nids que vivien a la sabana, tot i que eren b�sicament terrestres, es devien continuar enfilant als arbres per passar la nit, com fan encara avui algunes esp�cies de primats. Quedar-se a terra durant el vespre, quan els grans depredadors surten de ca�a, hauria resultat fatal.

Als humans ens continuen agradant, aquests paisatges oberts, tapissats d'herba, amb alguns arbres estrat�gicament col�locats. Fixeu-vos en els parcs i jardins que es dissenyen arreu del m�n: els arbres no hi solen mancar mai, per� sense formar un veritable bosc. L'herba tamb� hi sol ser present, per� ens molesta veure-la alta: cal segar-la peri�dicament. Es tracta potser d'una reminisc�ncia del temor ancestral a que s'hi pugui amagar algun predador?

Per� els paisatges tipus sabana ens agraden per altres motius, m�s enll� dels purament est�tics: es tracta d'entorns amb un gran potencial per produir aliment, des del punt de vista hum�. Els boscos tancats no s�n un entorn adequat pels grans herb�vors; i l'home, tant ara com en el passat, dep�n totalment d'aquests animals. Durant bona part de la prehist�ria aquests animals eren ca�ats; a partir del neol�tic van ser criats com a animals dom�stics. La depend�ncia envers aquestes esp�cies, malgrat tot, �s la mateixa. A la zona del mediterrani, on els boscos aut�ctons per excel�l�ncia estan formats per alzines, l'home va crear un nou tipus d'ecosistema (les deveses) aclarint aquests alzinars i eliminant-ne la vegetaci� de sotabosc. A�� va permetre que hi creix�s herba, que servia d'aliment a vaques, cabres i ovelles. Les alzines que quedaven proporcionaven combustible i material constructiu, i permetien, per altra banda, la cria de porcs, que s'alimentaven dels aglans.

Alzinar esclarissat a Es Coll Roig, Menorca. La semblan�a d'aquests ecosistemes, creats per l'home, amb les sabanes africanes, no �s casual.

Ara b�, existeixen evid�ncies de que l'home alter�s ja els boscos de forma semblant, en �poca pre-neol�tica? N'hi ha, i procedents de llocs ben diversos. A Austr�lia, els ca�adors recol�lectors abor�gens practicaven, fins no fa gaire, la crema controlada de zones de bosc d'eucaliptus per tal d'eliminar-ne el sotabosc. Es creava, d'aquesta manera, una sabana on hi creixia herba, amb les seg�ents pluges, i s'hi concentraven els grans herb�vors (cangurs, em�s...). Al registre estratigr�fic d'aquell continent s'hi observa per primer cop, als nivells de fa uns 40.000 anys, un increment de les part�cules de carb� i del pol�len d'esp�cies ben adaptades al foc, com els propis eucaliptus. Podem suposar, per tant, que aquest sistema no era una cosa recent.

A certes zones boscoses d'Am�rica del Nord, els colons europeus es van trobar amb quelcom semblant, quan hi van arribar: grans extensions de bosc esclarissat, sense sotabosc, amb el terra cobert d'herba. Ells van suposar que aquest entorn tan agradable, des del punt de vista hum�, era totalment natural; per� un cop van haver eliminat els inc�modes indis van poder constatar que, sense el seu treball, els boscos es convertien altre cop en selves espesses i inhospital�ries.

Evidentment, totes aquestes alteracions dels ecosistemes portades a terme per l'home prehist�ric no van ser inn�cues pels animals i plantes que els habitaven: tant a Austr�lia com a Am�rica del Nord van desapar�ixer una gran quantitat d'esp�cies, despr�s que l'Homo sapiens hi arrib�s.

Encara avui, els boscos espessos ens desagraden: la nostra obsessi� ancestral per "sabanitzar" aquests ecosistemes continua. Quantes vegades heu sentit que un bosc est� "brut" i "necessita" una neteja de la vegetaci� de sotabosc? A vegades a�� es justifica com una mesura de prevenci� contra els incendis, per� la millor mesura contra el foc seria no provocar-lo, ja que m�s del 90% d'aquests desastres estan causats per l'home. Els boscos no necessiten la nostra ajuda per res. Si els "netejam" nom�s aconseguirem reduir la biodiversitat que contenen: eliminant un tronc sec, destru�m el lloc de cria d'una rata cellarda; cremant els arbustos, privam als boscarets d'un lloc on fer el niu...

Ara que, a alguns pa�sos, moltes zones ja no s'utilitzen per la ramaderia ni per l'agricultura, fora bo deixar els boscos en pau, perqu� creixin tan espessos com calgui. Esperem que fins i tot aquelles persones amb menys afecci� per les bosc�ries, aquelles que m�s enyoren les sabanes africanes primig�nies, puguin reprimir els seus instints.

All� que ens diuen els morts

samonea — Div, 04 Mai 2007 22:48:50

Cap a l'any 1.400 abans de la nostra era, l'Imperi Egipci comen�ava a entrar en un llarg per�ode de decad�ncia. Feia ja m�s de mil anys que els faraons Keops, Kefren i Micerinos havien fet construir les seves impressionants pir�mides, i el pa�s havia passat, de llavors en��, per dos per�odes foscos, sense un poder pol�tic fort.

Els mic�nics, mentrestant, ben establerts ja a la Gr�cia continental, estaven aconseguint tamb� l�hegemonia sobre el comer� mar�tim. Estava comen�ant una nova �poca, en la que el Mediterrani jugaria un paper fonamental com a via de comunicaci�.

A l�altre cant� d�aquest mar tothom ignorava totalment, malgrat tot, aquests esdeveniments. Les nostres terres quedaven massa lluny perqu� els navegants mic�nics s�hi poguessin aventurar de forma regular i, per altra banda, hi havia pocs productes interessants. Aqu� no s�havien desenvolupat, encara, grans societats estatals, i la gent vivia en petites comunitats sense grans difer�ncies socials.

Els habitants d�una d�aquestes comunitats, ubicada a una de les illes m�s remotes del Mediterrani occidental, van comen�ar a utilitzar, per aquestes dates, una petita cova de la paret d�un barranc com a lloc d�enterrament. Aquella gent hi va dipositar els seus morts durant un per�ode de temps llargu�ssim: m�s o menys fins a mitjans del segle IX abans de la nostra era. Despr�s, la cova va restar abandonada durant segles.

Per� fa dos anys, l�abril de 2005, un grup d�arque�legs i espele�legs van aconseguir accedir-hi. S�hi van despenjar amb cordes des de la part superior del barranc, ja que la cova est� situada a quinze metres d�al�ada. Quan hi van guaitar, es van emportar una sorpresa. Del sediment que omplia el fons de la cova sobresortien ossos, per� tamb� pels i quelcom que semblava pell seca!

La cova, batiada amb el nom de Cova des Pas, es va excavar al llarg de l�any seg�ent, i la intervenci� va proporcionar encara m�s sorpreses: es van recuperar les restes �ssies d�uns setanta individus, algunes de les quals conservaven encara adherides restes de m�sculs, lligaments, tendons i cart�lags articulars. Tamb� es van trobar restes d��rgans interns (cervell, pulmons...) i hi havia algun crani que encara conservava cabells adherits (all� de �d�aqu� cent anys, tots calbs�, no sempre �s cert). Es va recuperar fins i tot, de la zona abdominal d�un individu, quelcom que es va identificar com a mat�ria fecal.

Dels setanta individus, 28 eren infants, 6 eren joves, i 36 adults. La proporci� entre sexes, per altra banda, era bastant igualit�ria.

La cavitat contenia poqu�ssim aixovar (els objectes que acompanyen al mort com a ofrena). Curiosament, no es va trobar cap recipient cer�mic, cosa estranya en una inhumaci� d�aquest per�ode. Els objectes met�l�lics tampoc no eren abundants: algun bra�alet de bronze i poca cosa m�s. Els arque�legs hi van trobar, per�, uns objectes que ja es coneixien en una altra cova (la Cova des C�rritx): uns petits tubs de cuir, tapats a cada extrem amb peces circulars de fusta. A dins hi havia cabells humans, per� �s dif�cil saber si eren dels morts o dels seus parents i amics. Tal vegada els cabells tenien un gran valor simb�lic i constitu�en, per tant, una ofrena molt preuada. El que si que es pot afirmar, pel que sabem de l�altra excavaci� on es van recuperar aquests elements, �s que no s�n cabells arrabassats del propi cap, en un atac de desesperaci�, pels vidus o les v�dues: a p�l va ser tallat, ja que no conserva les arrels.

Tots aquests fets (la pres�ncia dins la cova d�individus de totes les edats i d�ambd�s sexes, l�escassetat de metalls o altres mat�ries valuoses...) fan pensar en una societat for�a igualit�ria; almenys pel que fa a l��mbit funerari.

Sembla ser que els morts eren lligats en posici� fetal, embolicats amb una pell de brau o de vaca (s�han trobat restes tant de les cordes com de les pells) i baixats fins la cova amb cordes, sobre una civera de fusta (de les quals tamb� se n�ha conservat alguna). �s curi�s constatar que la postura dels morts, aix� com la manera de lligar-los i d�embolicar-los, recorda al tractament que es donava a les m�mies inques. Totes dues cultures es van haver d�enfrontar, segurament, al problema de transportar un cad�ver per terrenys accidentats, i el van resoldre de la mateixa manera.

Ara b�, com pot ser que es conserv�s tota aquesta mat�ria org�nica en un clima com el de Menorca, on la humitat i la floridura ho devoren tot en poc temps? No est� clar, encara. Potser les subst�ncies emprades per adobar les pells que embolicaven els cad�vers van actuar sobre els teixits humans, preservant-los. Tal vegada la situaci� i l'orientaci� de la cova va permetre que es cre�s un microclima amb poques oscil�lacions de temperatura i humitat...

Tot i que l�excavaci� ja ha acabat, la major part de la feina est� per fer: el treball al laboratori permetr� saber moltes coses sobre aquells menorquins contemporanis de la batalla de Kadesh i de la guerra de Troya, que vivien feli�os ignorant que, a l�altra banda del mar, s�havia comen�at ja a escriure la Hist�ria.

Encara haurem d�esperar un poc, per�, per saber que �s all� que ens diuen els morts.

M�s informaci�:

Fins el dia 19 d�aquest m�s hi ha una exposici� de fotografies del proc�s d�excavaci�, acompanyades d�alguns textos explicatius, a la sala d'exposicions del Roser, a Ciutadella.

La guerra, una raresa

samonea — Dij, 19 Abr 2007 20:52:47

Despr�s de dotze anys de guerra, els soldats d'Escipi� van obtenir una vict�ria decisiva a Ilipa (l'actual Alcal� del Rio) sobre les tropes dels generals Mag� i Gisc�. Corria l'any 206 aC. i la II Guerra P�nica causava estralls per tot el Mediterrani occidental. L'esquadra comandada per Mag� va fugir cap a les Illes Balears. A Mallorca els van rebre a pedrades (potser els mallorquins eren conscients que ja valia m�s la pena posar-se de part dels romans que no dels p�nics) i van haver de retirar-se precipitadament cap al port de Ma�, on van passar l'hivern.

No sabem com van rebre les tropes p�niques, els menorquins. Tit Livi diu que Mag� �es va apoderar del camp i la ciutat sense cap tipus de lluita�, per� la veritat �s que per aquelles dates es detecta un punt d�inflexi� en el registre arqueol�gic de molts poblats talai�tics: a Torre d�en Galm�s, per exemple, s�abandonen barris sencers i, en alguns casos, es detecten capes de cendra que es poden interpretar com a proves d�una destrucci� violenta. Fos com fos, sabem tamb�, gr�cies a Tit Livi, que Mag� es va emportar 2.000 homes, segurament els mateixos que van lluitar a la batalla de Zama, on, malgrat les fones dels menorquins, els p�nics van ser ven�uts per les legions romanes.

Fou el primer cop, segurament, que Menorca es va veure involucrada en una guerra interestatal a gran escala. Ara b�; �s evident que les societats del Mediterrani occidental anteriors a l�arribada dels p�nics i els romans no desconeixien la guerra�

En quin moment de la prehist�ria va apar�ixer aquesta activitat? O dit d�una altra manera, quan van comen�ar els homes a matar-se entre ells de forma organitzada?

�s probable que aquest tret del nostre comportament vagi sorgir en etapes molt primerenques. De fet, els ximpanz�s s�embranquen tamb�, molt de tant en tant, en conflictes territorials prou acarnissats i perllongats com per qualificar-los, gaireb�, de veritables guerres.

No obstant, hi ha una difer�ncia entre els enfrontaments entre humans i els enfrontaments entre ximpanz�s: nosaltres empram armes. I l��s d�armes t� un gran avantatge: deixa evid�ncies en el registre arqueol�gic.

Fins el moment, no s�ha trobat cap prova clara d�utilitzaci� d�armes contra persones que dati del per�ode paleol�tic. �s un poc m�s endavant, durant el mesol�tic, que trobem ja algunes evid�ncies de viol�ncia entre persones. Una d�elles �s un esquelet trobat a la cova de Kebara, amb una punta fletxa incrustada a la columna vertebral. En altres casos sembla que es pot parlar d�episodis puntuals de viol�ncia generalitzada, com al cas del jaciment de Jebel Sahaba, al Sudan, on es van localitzar 59 cossos humans, molts dels quals presentaven senyals d�una mort violenta.

Per� �s durant el neol�tic, sense cap dubte, quan la guerra comen�a a ser un poc m�s freq�ent. Al pr�xim orient, alguns poblats es fortifiquen: en aquesta �poca es produeix per primer cop una acumulaci� de riquesa (les collites) que cal protegir.

M�s a prop nostre, a �laba, es va excavar fa uns anys un sepulcre de finals del neol�tic que contenia les restes d�un grup de persones bastant nombr�s. Almenys nou d�aquests individus havien estat atacats amb fletxes: per les lesions �ssies sabem que cinc van morir a l�acte, i quatre van sobreviure algun temps, prou com perqu� l�os es regener�s un poc. Un fet curi�s �s que en set dels casos els impactes es van produir per darrera: a�� vol dir que els individus van caure en una emboscada o que van ser massacrats mentre fugien. En qualsevol dels dos casos, estar�em davant una concepci� de la guerra molt semblant a la d��poques m�s recents.

Amb l�inici de l�edat dels metalls observem al registre arqueol�gic una veritable explosi� de tipus i models nous d�armament: espases, alabardes, llances, destrals� �s molt probable que fos per aquesta �poca quan, com a conseq��ncia de la incipient estratificaci� social i la divisi� del treball, sorgissin uns grups socials dedicats exclusivament a l�activitat b�l�lica. Tot i que, ben mirat, tal vegada seria millor explicar-ho al rev�s: l�especialitzaci� en el treball i el sorgiment de grups dedicats exclusivament a la defensa va fer possible l�aparici� de les desigualtats socials: si les elits de guerrers decidien quedar-se amb una part dels b�ns produ�ts m�s gran que aquella que els pertocava, qui els ho podia impedir?

Tot aquest proc�s arriba al seu punt culminant, evidentment, amb l�aparici� de les primeres societats estatals. En aquest moment, el poder de coerci� dels grups dominants �s tan fort que no els cal ostentar personalment el poder militar: poden delegar les perilloses tasques de la guerra en persones d�estrats socials inferiors.

All� que va esdevenir, a partir d�aquest punt, �s ben conegut per tots: en molts aspectes, les coses no han canviat gaire de llavors en��.

Ara b�; �s l�activitat b�l�lica un tret inherent a l�home i, per tant, inevitable? Jo m�atreviria a dir que dins del comportament hum� la guerra �s, estad�sticament, una raresa. M�explicar� millor: durant tot el paleol�tic, que representa m�s del 90% del total de la hist�ria humana, gaireb� no tenim evid�ncies d�enfrontaments violents entre grups de persones. Alg� podr� aduir que l�abs�ncia de proves no �s una prova d�abs�ncia. No li manca ra�; per� hi ha un altre argument m�s poder�s en contra del car�cter instintiu de l�impuls d�agressi�: al llarg de tota la Hist�ria recent de la humanitat, la gent que ha fet la guerra ha estat sempre una petit�ssima minoria; i grans sectors d�aquesta minoria, encara, ho han fet for�ats per les amenaces dels seus superiors.

La Hist�ria tradicional ha estat molt injusta, en aquest sentit: ens ha presentat els esdeveniments humans com una successi� de batalles i invasions, minimitzant els llargs per�odes de coexist�ncia pac�fica. No hem d�oblidar, per�, que les guerres s�han pres com a fites hist�riques precisament en funci� de la seva excepcionalitat. I fins i tot en temps de guerra, la major part de la poblaci� continua portant una vida normal, en la mesura que li permeten, desitjant nom�s que s�acabi el conflicte.

Seria interessant saber quina �s, realment, la proporci� d��ssers humans que, d�en�� que va apar�ixer la nostra esp�cie, han matat algun dels seus semblants. Potser aix� quedaria clar, d�una vegada per totes, que l�homicidi no constitueix una part important de la nostra conducta.

Arqueologia no humana

samonea — Div, 16 Feb 2007 12:47:54

No fa gaire, vaig parlar dels problemes i les limitacions que comparteixen l'arqueologia i la paleontologia, comentant que eren, en aquest sentit, dues disciplines molt properes. Id� b�, sembla que els l�mits entre totes dues ci�ncies es van difuminant cada cop m�s: a trav�s de El Pa�s, m'he assabentat que un equip d'arque�legs est� excavant, per primera vegada a la Hist�ria, un jaciment arqueol�gic no hum�, format per l'activitat d'un grup de ximpanz�s.

El jaciment en q�esti�, que ha estat batiat amb el nom de Panda 100 (perqu� es troba sota un arbre de l'esp�cie Panda oleosa) est� situat al parc nacional de Tai, a Costa d'Ivori. En aquest lloc, i durant m�s d'un segle, un grup de ximpanz�s han utilitzat percussors de pedra per obrir les dur�ssimes nous de l'arbre, generant m�s de mig miler de fragments de pedra, comptant els "martells" i les ascles resultants de la percussi�.

El fet que els ximpanz�s empren eines i que aquesta activitat t� unes arrels culturals, es a dir, que es transmet de pares a fills a trav�s de l'aprenentatge, no �s res nou; ja en vaig parlar, en un article anterior. All� que ning� s'havia plantejat fins ara, tot i que �s ben l�gic, �s que es pogu�s utilitzar l'arqueologia per analitzar els canvis, al llarg del temps, en la tecnologia d'aquests simis.

Sembla ser que els ximpanz�s seleccionen escrupolosament les pedres que utilitzaran com a percussor. Utilitzen diorita, quars i granit, les roques m�s adequades per trencar la closca de les nous. En alguns casos aquests materials s�n transportats fins al lloc de treball des de dist�ncies considerables.

No hi ha dubte que aquesta nova l�nia d'investigaci� ens aportar� dades molt valuoses per entendre els processos de canvi cultural en les seves etapes m�s primerenques; dades que ens serviran, ben segur, per entendre millor el nostre propi passat.

Id� si, una ci�ncia

samonea — Dim, 07 Feb 2007 15:51:01

"Creu vost� que el seu camp d'estudi pot ser considerat una veritable disciplina cient�fica?" Seria interessant plantejar aquesta pregunta, per separat, a un grup de paleont�legs i a un grup d'arque�legs. En el primer cas, potser alguns es mostrarien sorpresos per la pregunta, per� no crec que m'equivoqui si dic que la immensa majoria contestaria que si, amb naturalitat, sense sentir la necessitat de justificar el seu punt de vista. Les respostes dels arque�legs serien, posssiblement, molt m�s variades.

Em sembla que ni el m�s ingenu dels arque�legs processualistes contestaria que si amb la mateixa tranquilitat que un paleont�leg, a aquestes al�ades. Molts contestarien afirmativament, no ho dubto, per� potser mirarien primer furtivament per sobre de les seves espatlles, per asegurar-se que cap col�lega els est� escoltant, i afegirien a continuaci� un petit comentari, per tal de matitzar el seu punt de vista. Els postprocessualistes contestarien que no, evidentment, i potser els m�s ac�rrims, invocant mentalment a Ian Hodder, el seu sant patr�, farien un breu serm� advertint dels perills que comporta considerar que l�arqueologia �s una ciencia com les altres. Tamb� hi hauria alguns arque�legs (a vegades m�agrada pensar que serien la majoria) que es limitarien a arronsar les espatlles i a demanar per favor que se�ls deixi investigar en pau.

Quin �s l�or�gen d�aquestes enormes diferencies en la concepci� que tenen arque�legs i paleont�legs dels seus respectius camps de treball? O dit d�una altra manera, hi ha una separaci� tan clara entre l�objecte d�estudi dels arque�legs (i, per extensi�, dels historiadors) i el d�altres cient�fics?

Si he agafat abans l�exemple dels paleont�legs �s, simplement, perqu� sempre m�ha semblat que la paleontolog�a i l�arqueologia tenen molt en com�. No dir� que siguin dues disciplines germanes, per� si dues ve�nes properes que comparteixen bona part dels seus problemes i limitacions.

Un dels principals arguments que esgrimeixen alguns per tal de no incloure l�arqueologia, i la Hist�ria en general, dins de la ci�ncia, �s que aquesta t�, segons ells, una nul�la capacitat predictiva. El fet de poder predir els esdeveniments �s una de les caracter�stiques m�s �tils del m�tode cient�fic (i un dels trets que m�s demostren la validesa de les dades que ens proporciona): un qu�mic pot predir quin compost sorgir� de la barreja de dos elements; un f�sic pot preveure a quina dist�ncia arribar� un objecte llen�at des d�un punt determinat, si en coneix la velocitat inicial; un astr�nom pot calcular el minut exacte en que es produir� un eclipsi de sol�

Els historiadors, en canvi, no podem predir els fets hist�rics. No escoltareu a cap historiador que digui que es preveu, per exemple, una revolta social a Nig�ria el 21 d�abril de 2008 cap a les onze i mitja del mat�. El tipus de pron�stic que podem fer, en funci� de la realitat social de l�indret i de les dades hist�riques, �s que a Nig�ria es pot produir un aixecament armat en un futur proper. Basant-nos en l�analogia amb altres esdeveniments semblants, fins i tot es podr� preveure quina ser� l�actitut que adoptaran (i les conseq��ncies que patiran) els diversos sectors de la poblaci�.

Si no podem afinar tant com f�sics o astr�noms �s, nom�s, perqu� els sistemes que estudien les ci�ncies humanes s�n infinitament m�s complexos, de manera que �s impossible tenir sempre en compte totes les variables que hi intervenen.

Un altre dels inconvenients de la hist�ria i de l�arqueologia �s la impossibilitat d�experimentar. No �s possible, quan plantegem una hip�tesi, reproduir les circumst�ncies en un laboratori, de forma controlada i tants cops com vulguem, per tal de veure si les nostres prediccions s�acompleixen. Posem, per exemple, que nosaltres considerem que les desigualtats socials van sorgir per primer cop durant la primera edat dels metalls, com a conseq��ncia de la divisi� i l�especialitzaci� del treball i de l�aparici� de certs individus encarregats de redistribuir els b�ns generats pels diferents membres d�una comunitat. La millor manera de comprovar la nostra hip�tesi seria agafar un grup de persones, dotar-los de la tecnologia i el bagatge cultural propi d��poca calcol�tica i observar-los durant unes quantes generacions, per veure si es va formant una estratificaci� social. Com que a�� s inviable, per raons �bvies, els arque�legs no tenim m�s remei que estudiar les restes de societats del passat, per veure si realment es produeix la coincid�ncia de factors que confirmi la nostra teoria.

Per� aquest problema tampoc no �s exclusiu de la nostra disciplina: ge�legs, paleont�legs, meteor�legs, astrof�sics i molts altres cient�fics tamb� es troben impossibilitats per dur a terme experiments que demostrin els models de funcionament que proposen. Tamb� ells es veuen obligats a observar i esperar que la naturalesa segueixi el seu curs. I no sembla que a�� els provoqui cap complex d�inferioritat.

Un altre fet que molts historiadors consideren un problema �s el de la import�ncia de l�accident en el devenir de la hist�ria; �s a dir, els esdeveniments externs, que no tenen res a veure amb la din�mica interna dels fets o processos estudiats, per� que n�alteren el curs de forma dr�stica. Si Alexandre Magne no hagu�s mort tan jove, per exemple, �s possible que el curs de la hist�ria d�occident hagu�s pres un cam� diferent. Sembla ser que el conqueridor macedoni tenia en ment dirigir-se envers el Mediterrani central, quan la mort es va creuar al seu cam�. Quin sentit t� intentar trobar regularitats i fets generalitzables en el passat hum�, si una malaltia que afecti a una sola persona pot determinar el curs de tota la Hist�ria?

Un cop m�s, hem de tenir en compte que aquests problemes no s�n exclusius de la nostra disciplina: el problema de la conting�ncia el trobem tamb� a la paleontologia, per exemple. La hist�ria de la vida a la Terra �s plena de fets casuals, sense res a veure amb la pr�pia biologia, que han determinat el seu curs: la deriva continental, els canvis clim�tics, l�impacte d�asteroides, l�activitat volc�nica� Vol dir a�� que els bi�legs han de desistir d�entendre els processos mitjan�ant els quals els �ssers vius evolucionen o que aquests processos no segueixen cap tipus de pauta? �bviament, no. L�estudi de l�extinci� massiva de finals del cretaci, que va acabar amb una bona part de les formes de vida del moment, inclosos els dinosaures, i que va ser causada possiblement per l�impacte d�un enorme meteorit, no ens permetr� preveure quan colisionar� contra la terra un nou asteroide que ocasioni una extinci� generalitzada, clar. All� que si ens permetr� coneixer la investigaci� d�aquest per�ode �s de quina forma els canvis sobtats en el medi afecten els ecosistemes i perqu� alguns �ssers aconsegueixen sobreviure a aquests canvis i altres no. La import�ncia i la capacitat predictiva d�aquestes dades em sembla �bvia, i m�s en els nostres temps.

De la mateixa manera, i tornant ja a la Hist�ria i a l�exemple de l�imperi maced�nic, el seu estudi no ens permetr� pronosticar quan i on naixer� i morir� el seg�ent gran poder geopol�tic; per� si que ens servir� per entendre perqu� alguns imperis no s�n capa�os de sobreviure a la mort del dirigent que els va crear, mentre que altres s�n capa�os de mantenir-se durant segles. �s evident que la import�ncia d�aquests coneixements, en la era neoimperialista que ens ha tocat viure, ha de ser tinguda en compte.

Per tant, tornant a la pregunta del principi, jo respondria: �Id� si, una ci�ncia. Cap problema?�

D�us en color

samonea — Dil, 05 Feb 2007 17:27:30

Ja fa temps, na Medvsa va escriure un interessant�ssim article on parlava, entre altres coses, de la p�rdua de la policromia original de les est�tues gregues d'�poca cl�ssica i de les seves conseq��ncies en la percepci� que en tingueren els artistes renaixentistes i neocl�ssics.

Id� b�, gr�cies a Terrae Antiqvae, m'he assebentat que al Museu Arqueol�gic d'Atenes es fa una exposici� amb reproduccions d'algunes de les escultures m�s significatives d'aquest per�ode pintades tal i com devien anar originalment.

L'Atenea Lemnia, repintada.

La veritat �s que, a la vista d'alguns dels resultats, gaireb� considero que va ser una sort que el pas del temps deix�s el marbre net i despullat.