Dalt s'arbre

L'origen evolutiu de l'altruisme

samonea — Dij, 08 Mai 2008 23:23:13

La fal�la� interpretaci� del darwinisme que han fet, al llarg del segle XX, el feixisme i el neoliberalisme econ�mic constitueix un tema prou conegut. Tamb� ho �s, tot i que menys, l'asim�trica relaci� que es va establir entre Marx i Darwin. D'aquest tema ja en vaig parlar, en certa ocasi�.

Per� a finals del segle XIX hi va haver, encara, un altre corrent ideol�gic que es va interessar per les teories darwinianes: l'anarquisme.

Piotr Kropotkin, un dels grans te�rics del pensament anarquista, era tamb� un cient�fic. Va dirigir expedicions d'investigaci� a Sib�ria i Manx�ria, aix� com a les glaceres de Finl�ndia i Su�cia. Com a resultat de les observacions realitzades durant aquests viatges va escriure una obra titulada L'ajut mutu: un factor de l'evoluci�. Kropotkin acceptava la validesa dels mecanismes evolutius proposats per Darwin, per� considerava que, en el proc�s selectiu de la natura, hi intervenia una altra for�a igual d'important, almenys, que la compet�ncia pels recursos: la cooperaci�.

La import�ncia de la col�laboraci� �s molt evident, en alguns casos. Els mam�fers gregaris que s'agrupen per protegir-se m�tuament del fred o per v�ncer la for�a de la corrent, a l'hora de travessar un riu, s�n exemples molt clars que el propi Kropotkin va poder observar de primera ma, en el transcurs de les seves expedicions. En tots dos casos, els beneficis per els diferents individus s�n immediats i simultanis. No representa cap problema explicar de quina manera la selecci� natural ha afavorit aquests comportaments.

Hi ha, per�, altres formes de cooperaci� m�s dif�cils d'explicar, des d'un punt de vista evolutiu: s�n aquelles que no impliquen un benefici immediat per una de les dues parts implicades. �s el cas, per exemple, de la desparasitaci� m�tua que es dona entre certes esp�cies d'ocells i mam�fers. Deslliurar a un company dels par�sits epid�rmics representa una inversi� de temps i energia; inversi� que nom�s t� sentit realitzar si serveix per rebre alguna compensaci�. La naturalesa d'aquesta contraprestaci� �s �bvia: el desparasitador tamb� ser� desparasitat, quan en tingui necessitat. Hi ha molt�ssims altres exemples, a banda de la desparasitaci�, de conductes cooperatives que no repercuteixen en un benefici immediat per una de les dues parts: algunes esp�cies de rates pinyades hemat�fagues, per exemple, quan tornen a la cova despr�s d'un vespre cercant v�ctimes, comparteixen l'aliment amb altres companys que no han tingut �xit en la recerca d'aliment.

Ara b�; que succeeix si, en aquestes esp�cies, apareix un individu egoista que rep l'ajuda dels altres per� es nega a ajudar-los, quan arriba el seu torn? �s necessari tenir en compte que els comportaments que abans hem descrit es solen produir entre esp�cies amb un cervell prou desenvolupat com perqu� els individus es puguin recon�ixer entre ells, de manera que un individu que s'hagi topat amb un egoista el retindr� a la mem�ria i li podr� negar la seva ajuda, en ocasions venidores.

Malgrat tot, si en una poblaci� d'individus altruistes neix un esp�cimen de tend�ncies egoistes, es podr� anar aprofitant de tots els seus companys de forma successiva, almenys mentre quedin incauts que no el coneguin. Un individu aix� gaudiria d'un cert avantatge sobre els altres, de manera que els seus gens tendirien a escampar-se m�s r�pidament i la conducta egoista s'estendria r�pidament entre la poblaci�. Per� sabem que a�� no passa, perqu� les conductes altruistes s�n, entre els animals socials, un fet ben conegut. �s m�s: en algun moment de l'evoluci�, aquests comportaments cooperatius van apar�ixer i van ser potenciats per la selecci� natural, que es una for�a que, com sabem, nom�s opera a nivell individual. Com �s possible, tot a��?

Robert Axelrod, un professor de Ci�ncies Pol�tiques de la Universitat de Michigan, va desenvolupar, durant els anys vuitanta del segle XX, una teoria que explicava l'aparici� de comportaments altruistes a partir de mecanismes que, incialment, s�n exclusivament egoistes. I ho va fer, curiosament, a trav�s de l'an�lisi d'un joc, conegut com el Dilema del Presoner.

La mec�nica del joc �s extremadament senzilla: hi ha dos jugadors i un banquer. Cadascun dels jugadors disposa de dues cartes: una amb la paraula cooperar i l'altra amb la paraula trair. Cada jugador situa una carta davant del banquer (amb la cara cap avall per tal que cap dels dos s�piga quina opci� ha triat el seu adversari. Una vegada situades les cartes, el banquer les mira i d�na els pagaments corresponents: si el jugador 1 traeix i el jugador 2 coopera, el jugador 1 obt� 5 punts, mentre que el jugador 2 rep 0 punts. Si ambd�s cooperen obtenen 3 punts cadascun i si tots dos es traeixen reben nom�s 1 punt per cap.

Si nom�s es fa una partida, el m�s habitual es trair directament a l'adversari, ja que aix� no es corre el risc d'intentar cooperar i ser tra�t, quedant d'aquesta manera sense cap punt. Si hom traeix aconseguir�, en el pitjor dels casos, almenys 1 punt. Per� la vida no constitueix una sola partida: els animals socials interactuam diverses vegades amb el mateixos individus de la nostra esp�cie. �s per a�� que, a l'hora de fer comparacions amb el comportament animal, s'utilitza el Dilema del Presoner Iterat que, com el seu nom indica, es una successi� de partides del mateix joc, seguint unes regles id�ntiques.

Axelrod va convocar un torneig on competirien, en un ordinador, diferents estrat�gies: sempre cooperar, sempre trair, cooperar nom�s si l'adversari havia cooperat a la jugada anterior, cooperar nom�s de tant en tant, etc. Des de bon comen�ament va quedar clar que les estrat�gies cooperatives eren les que obtenien millors puntuacions, a llarg pla�, per�, tot i aix�, es va muntar una segona i una tercera competicions. A la tercera ronda es va introduir un petit canvi: les puntuacions es tradu�en en n�mero de descendents, igual que hauria passat a la natura. �s a dir, les millors estrat�gies es reprodu�en m�s, les pitjors, menys. Molt prest es va observar que les estrat�gies egoistes tendien a l'extinci�, mentre que les estrat�gies cooperatives prosperaven i s'estenien!

Es van poder determinar, aix�, quines eren les condicions que influ�en en l'�xit d'una estrat�gia. Els jugadors d'�xit, per tant:
- Mai no traeixen abans que ho faci el seu oponent. Van, en principi, de bona fe.
- Prenen repres�lies quan l'altre jugador els traeix (el traeixen a la seg�ent partida).
- Fan intents de cooperaci�, de tant en tant, encara que el contrincant porti unes quantes partides traint-los. Aix� es trenquen les possibles din�miques de revenja i contra-revenja, que d'altra manera es perllongarien fins l'infinit.
- No s�n envejosos. No serviria de res, ja que els beneficis s'obtenen a costa de la banca i no a costa de les p�rdues del contrincant.

Quina conclusi� en podem extreure, de tot a��, en termes biol�gics? Doncs que els individus egoistes, en certes circumst�ncies, per assolir els seus objectius egoistes (propagar els seus gens en la major mesura possible) tendiran a ser nobles, tendents al perd� i poc donats a l'enveja.

Axelrod va publicar les seves conclusions l'any 1984, en un llibre titulat The Evolution of Cooperation (L'evoluci� de la cooperaci�).

Estic conven�ut que tant a Darwin com a Kropotkin els hauria encantat, si l'haguessin pogut llegir.

El disseny intel�ligent i la "censura universit�ria"

samonea — Div, 11 Gen 2008 21:20:23

Durant aquest m�s, una associaci� provinent dels Estats Units d'Am�rica impartir� una s�rie de confer�ncies sobre evoluci� biol�gica al nostre pa�s. Es tracta de la PSSI, les sigles en angl�s de Metges i Cirurgians per la Integritat Cient�fica. Que defensen aquesta gent?

Doncs que la pr�ctica totalitat dels bi�legs del m�n estan equivocats: els mecanismes que regeixen l�evoluci� no s�n, en realitat, la selecci� natural ni cap dels altres fen�mens que proposa el neodarwinisme. Hi ha alguna altra cosa. Una entitat intel�ligent (digues-li D�u, digues-li X...) que interv� de forma activa en el proc�s evolutiu, dissenyant els organismes. Aquesta teoria se sol con�ixer com a ID (Intelligent Design).

Fins aqu�, cap problema. Tothom t� dret a expressar de forma p�blica les seves idees, siguin quines siguin (i sempre i quan no impliquin alguna forma d�apologia a vulnerar els drets dels altres). Per� �s que aquesta gent pretenia fer almenys dues de les xerrades a les instal�lacions de dues Universitats: la de Le�n i la de Vigo. Costa d�entendre que aquestes dues institucions vagin acceptar la petici� de la PSSI, per� la q�esti� �s que ho van fer. I quan la noticia es va fer p�blica, les queixes no es van fer esperar. La pressi� que van exercir certes persones i col�lectius, de fet, va fer que les dues Universitats optessin per denegar el perm�s que pr�viament havien concedit.

En alguns llocs de la blogosfera s�ha generat un debat intens�ssim sobre la conveni�ncia de la decisi� presa pels degans de Le�n i Vigo. S�ha arribat a dir que �s un cas de censura; que s�ha vulnerat el dret a la llibertat d�expressi� dels membres de la PSSI!

Anem per parts. Les Universitats, en tant que centres de recerca, han de potenciar estrat�gies encaminades a assolir un coneixement tant exacte com sigui possible del funcionament de la realitat. Hom pot discutir, evidentment, quines s�n aquestes estrat�gies, dins de certs l�mits: a�� s aix� perqu� no hi ha un �nic m�tode cient�fic. Per�, malauradament per alguns, hi ha certes metodologies que queden necess�riament excloses d�aquest conjunt de procediments.

Un dels criteris que ens permeten establir si un m�tode �s o no correcte �s la falsabilitat. �s a dir: tota proposici� cient�fica ha de ser susceptible de ser falsada. A�� vol dir s�han de poder dissenyar experiments (o que s�han de poder recollir dades per altres mitjans, en el cas de les disciplines que estudi�n fets no reprodu�bles en condicions controlades) que en cas de donar resultats diferents d'aquells que s'esperaven negarien la hip�tesi que s�estava posant a prova.

I la teoria de l�ID, que defensen els membres de la PSSI no �s falsable. No �s concebible que puguin existir proves que demostrin que NO existeix una entitat totpoderosa, invisible i intangible que manega secretament els fils de l�evoluci�. El disseny intel�ligent no �s ci�ncia: l�exist�ncia d�aquesta entitat entra de ple a l��mbit de la fe. Per� el pitjor de tot �s que l�ID �s una teoria pseudo-cient�fica que s�aplica a uns fets que ja estan perfectament explicats per una teoria cient�fica (i, per tant, falsable): el darwinisme.

Com es podria falsar el darwinisme? Doncs demostrant, per exemple, que dins de les poblacions d��ssers vius l��ndex de reproducci� dels diferents individus �s totalment aleatori i no t� res a veure amb les seves caracter�stiques f�siques i les condicions del medi. A�� implicaria que la selecci� natural, una de les bases del darwinisme, �s falsa. Una altra possibilitat seria demostrar que els trets gen�tics no s�hereten de pares a fills, o b� que el genotip no t� res a veure amb els trets f�sics de l�individu que n��s portador. Tamb� representaria un cop molt dur pel darwinisme el fet que alg� pogu�s demostrar que no es produeixen errors durant el proc�s reproductiu dels �ssers vius i que no hi ha, per tant, alteracions ni canvis en la informaci� gen�tica dels organismes, al llarg de les generacions.

Per� res d�a�� no ha passat, encara. Al contrari, tots aquests fets es confirmen dia a dia a trav�s del treball de centenars de milers de cient�fics, arreu del m�n.

I una altra cosa, encara: si les proves en contra del darwinisme s�anessin acumulant, haur�em de concloure que aquesta teoria no �s v�lida per explicar el funcionament de l�evoluci� i l�haur�em d�abandonar. Per� a�� no vol dir, evidentment, que hagu�ssim d�acceptar, en conseq��ncia, una �teoria� com l�ID, que es troba al marge de la metodologia cient�fica.

Tornant al tema de l�article: la Universitat no pot donar suport a entitats o persones que ignoren les regles m�s elementals de la investigaci� cient�fica i que pretenen presentar-se com una �alternativa cient�fica� a les �teories oficials�. Negar-los el dret a utilitzar les seves instal�lacions no �s censura, �s una actitud totalment leg�tima. Podr�em parlar de censura si el Govern els imped�s de portar a terme les seves confer�ncies en qualsevol lloc de l�estat. Per� a��, evidentment, no ha passat. La resta de xerrades que tenien programades (a la Fira de Barcelona, a l�Hotel Puerta M�laga, a Seguros Mapfre, a Caixanova...) es portaran a terme tal i com estava previst.

Les Universitats, per�, no han d�estar disposades a fomentar l�expansi� de qualsevol idea. Nom�s faltaria.

Tot all� que ens perdrem

samonea — Div, 04 Gen 2008 00:29:16

A finals del segle XIX, un vaixell que navegava cap a Europa, provinent d'Austr�lia, va naufragar entre L�deritz i la desembocadura del riu Orange. El vaixell portava, entre altres coses, una mercaderia valuosa: cavalls de ra�a destinats als estables l'aristocr�cia europea. Alguns d'aquests cavalls es van salvar, nedant fins la costa, i van arribar fins el Namib.

Aquest �s l'origen, segons la llegenda, dels cavalls salvatges que corren avui dia per aquelles planes des�rtiques. Hi ha una altra explicaci�, menys rom�ntica, per explicar la pres�ncia d'aquests �quids en aquelles terres: serien els descendents dels animals abandonats all� per les tropes sud-africanes i alemanyes durant la Primera Guerra Mundial.

Sigui com sigui (pot ser que ambdues hist�ries siguin certes) els cavalls del Namib sobreviuen en un ambient des�rtic, poblat per herb�vors molt m�s ben adaptats a la manca d'aigua que els �quids: springbooks, �rix... Com s'ho fan?

Cal dir que l'activitat de l'home ha influ�t a fer possible la seva vida en aquell ambient tan inh�spit: durant la primera meitat del segle XX els miners van excavar alguns pous al mig del desert, de manera que hi ha alguns punts amb un subministrament d'aigua m�s o menys assegurat. Per� aix� i tot, la recerca de pastures fa que els cavalls estiguin dies sencers allunyats dels pous. La majoria dels cavalls tombarien en poques hores si haguessin d'estar sota el sol afric� sense poder beure. Perqu� aquests no, id�?

La resposta, evidentment, �s la selecci� natural. L'index de superviv�ncia d'aquests animals, en el moment de l'arribada al seu nou h�bitat, devia ser baix�ssim. Devien quedar nom�s aquells que, casualment, tenien una fisiologia un poc millor, a l'hora d'estalviar aigua. I evidentment, es van reproduir, transmetent aquests trets positius als seus descendents. Aquestes caracter�stiques no eren millors en s� mateixes, es clar. Per als seus cong�neres de llocs m�s humits no representaven cap avantatge, de manera que no van �sser seleccionades. Per� per ells, la capacitat d'estar m�s temps allunyats dels pous, cercant les escasses pastures, constitu�a un increment de les possibilitats de superviv�ncia i, per tant, de reproducci�.

Es tracta, ni m�s ni menys, que de l'evoluci� (aquella cosa que alguns encara no han acabat de pair) en plena acci�. I a trav�s de mecanismes purament darwinians, a m�s a m�s.

Potser el seu proc�s d'adaptaci� al clima �rid continuar�, en un futur, i aquests cavalls s'acabin convertint en una esp�cie diferent, en alguns centenars de milers d'anys. Per� nosaltres, com a individus, ja no hi serem per veure-ho, desgraciadament. La nostra esp�cie potser si que romandr�, encara. O tal vegada una esp�cie un poc diferent, adaptada tamb� a noves condicions per� pertanyent a la nostra l�nia evolutiva...

Quina ll�stima que l'evoluci� biol�gica sigui un proc�s tan lent! Tenint en compte que, segons els astrof�sics, a la terra li queden encara uns quants milers de milions de d'anys de vida, fa pena pensar en tot all� que ens perdrem...

Dougal Dixon �s un paleont�leg i artista que fer aquesta mateixa reflexi�, ja fa uns anys, i va decidir "posar-hi remei": va publicar una s�rie de llibres, profusament il�lustrats, on imaginava com serien, els �ssers vius, en un futur lluny�. Crec que aquest fou el primer:

Jo el vaig trobar de casualitat, fa tres o quatre anys, a una llibreria de segona m�. El vaig comprar sense pensar-m'ho, perqu� feia temps que el cobejava. Nom�s per la qualitat de les il�lustracions, un poc a l'estil d'aquelles que realitzaven els naturalistes del segle XIX, ja valdria la pena. Per� �s que, a m�s a m�s, el llibre transcendeix de molt el simple exercici d'imaginaci�. Cal tenir en compte que Dixon �s paleont�leg, i hi va reflectir tota una s�rie de mecanismes evolutius ben reals. L'obra �s, per tant, una eina excepcional per ajudar a entendre l'evoluci�.

Per�, evidentment, les possibilitats de que les esp�cies concretes que tracta l'autor evolucionin precisament en la direcci� que ell proposa s�n gaireb� nul�les... Al cap i a la fi, hem de tenir en compte que la g�nesi d'una nova esp�cie pot tenir el seu punt d'origen en un fet tan fortu�t i imprevisible com el naufragi d'un vaixell en algun punt remot d'una costa des�rtica.

Depend�ncies perilloses

samonea — Dim, 11 Des 2007 01:23:13

Vaig parlar, no fa gaire, de com certes plantes ens utilitzen a nosaltres, els primats, i a altres animals frug�vors, per tal d'escampar les seves llavors. El tema central d'aquell article (tema que al final es va quedar al tinter) havia de ser, en principi, la relaci� que unia un ocell i un arbre de l'illa Maurici, situada a l'Oce� �ndic. Una relaci� que es va estroncar, de forma dram�tica, fa uns pocs segles.

De l�ocell en q�esti�, ja en vaig escriure quelcom, una vegada: es tracta del dod�. Aquest ocell, d�en�� de la seva arribada a l�illa, havia evolucionat sense depredadors. Havia perdut la capacitat de volar i, fins i tot, de fugir dels seus atacants. L�home va arribar a Maurici cap a finals del segle XVI, i en va tenir prou amb unes d�cades per portar l�esp�cie a l�extinci�.

El dod� (Raphus cucullatus)

Tres segles despr�s, a les darreries del segle XX, una altra esp�cie agonitzava a l�illa Maurici. Es tractava del Sideroxylon grandiflorum, un arbre end�mic conegut popularment com a tambalacoc. L�any 1973 nom�s se�n van poder localitzar tretze. Tots els supervivents eren molt vells: se�ls va calcular una edat d�uns tres-cents anys. Curiosament, tots produ�en fruit de forma regular. Les llavors estaven ben formades, i no semblava haver-hi cap motiu perqu� no germinassin. Per� no ho feien. No hi havia tambalacocs joves. Aparentment, no n�havia nascut cap d�en�� que el darrer dod� havia desaparegut de l�illa!

Totes dues esp�cies havien coevolucionat, probablement, durant centenars de milers d�anys. El dod� s�alimentava dels fruits del tambalacoc, escampant-ne aix� les llavors. Per�, a mesura que els avantpassats del dod� (originalment semblants als coloms) anaven augmentant de mida, nom�s les llavors m�s resistents aconseguien sobreviure al proc�s digestiu de l�ocell. La selecci� natural va generar unes llavors amb una closca d�un cent�metre i mig de gruix! Nom�s aquelles que havien passat pel gavatx del dod�, i que tenien per tant la coberta desgastada, aconseguien germinar. Quan el dod� va desapar�ixer, el dest� del tambalacoc va quedar segellat.

Tot a�� s el que va deduir Stanley A. Temple, un ec�leg de la Universitat de Wisconsin, en adonar-se de la imminent desaparici� dels tambalacocs. I va decidir contrastar la seva hip�tesi: va agafar uns quants galls d�indis (un animal de la mateixa mida que l�extingit dod�) i els va alimentar amb els fruits del Sideroxylon grandiflorum. Va recollir, a continuaci�, els pinyols d�entre els excrements dels ocells i els va sembrar. Tres d�ells, curiosament, van germinar.

Temple no va ser l��nic que va aconseguir fer n�ixer llavors de tambalacoc. De forma m�s o menys paral�lela, al Servei Forestal de Maurici van aconseguir la germinaci� dels pinyols d�aquest arbre desgastant-ne pr�viament la closca amb mitjans purament mec�nics. A��, malgrat tot, no fa m�s que confirmar que les llavors necessiten un tractament previ, per poder n�ixer. I l�explicaci� m�s senzilla �s que aquesta necessitat es vagi originar en relaci� amb el dod�.

M�s a prop de nosaltres tenim, potser, algun exemple d�un fenomen semblant. El garb� (o margall�, com li diuen a Catalunya) �s l��nica esp�cie de palmera nativa d�Europa, �s, de fet, una rel�quia del per�ode terciari, fa uns vint milions d�anys. En aquella �poca, el clima que imperava al voltant del Mediterrani era de tipus tropical. El garb� fa uns d�tils arrodonits, d�uns dos o tres cent�metres de di�metre, que contenen una llavor coberta per una closca dura. Els pinyols de garb� tamb� estan preparats per passar per l�est�mac dels animals frug�vors: tot i que poden n�ixer perfectament sense cap tractament, si se'n desgasta un poc la coberta augmenten molt�ssim les possibilitats de germinaci�.

Aquesta planta t�, a les Illes Balears una distribuci� estranya i discont�nua. Falta a molts de llocs on hi podria cr�ixer perfectament. �s possible que a�� es degui a la manca d�agents dispersors de les llavors. Potser els marts, a Menorca, o les genetes, a Mallorca, mengen els fruits del garb�, de tant en tant, per� aquests mam�fers no s�n gaire efica�os a l�hora d�escampar els pinyols. Els animals m�s eficients, en aquesta tasca, s�n els ocells: la seva gran mobilitat permet que les llavors siguin traslladades a molts quil�metres de la planta mare.

Malauradament pel garb�, no existeix actualment a les nostres terres cap ocell frug�vor gros que s�empassi sencers els d�tils i dispersi les llavors. Possiblement n�hi havia, durant l��poca terci�ria, per� van desapar�ixer amb el final del per�ode c�lid. La depend�ncia del garb� envers els seus aliats animals no era prou gran com per causar-ne l�extinci�, un cop desapareguts aquells, per� representa un problema a l�actualitat, ja que la pressi� humana ha fet desapar�ixer aquesta planta de molts indrets on antany hi devia cr�ixer. I, quan ha desaparegut d�una zona, al garb� li resulta molt dif�cil repoblar-la a partir de poblacions ve�nes.

�s tot el contrari del que li passa a una altra planta amb fruits ben t�pica de les illes: l�ullastre. A Menorca, d�en�� que l�activitat agr�cola ha anat decaient, s�ha convertit en l�arbre predominant. Si passau per la carretera general i mirau a banda i banda, en veureu per tot arreu, formant petits bosquets impenetrables Els responsables de l��xit de l�ullastre s�n, b�sicament, els tords. Aquests ocells arriben a Menorca a la tardor, procedents del nord d�Europa, just a temps per alimentar-se de l�oliv�, el fruit dels ullastres. I un cop n�han digerit la popa oliosa, escampen generosament els pinyols pel mig dels camps.

Aquesta �s, de moment, una parella ben avinguda i amb molt d��xit, com ho devien ser el dod� i el tambalacoc.

De moment.

M�s informaci� sobre el dod� i el tambalacoc:

GOULD, S. J. (2006): El pulgar del panda. Editorial Cr�tica, Barcelona.

Un intent fallat

samonea — Dim, 28 Nov 2007 22:38:48

Escrivia Juli C�sar, en els seus Comentaris a la guerra de les G�lies, que a la selva Herciniana hi vivien uns animals que "igualen aproximadament a l'elefant pel que fa a la mida, tot i que pel seu color i la seva forma s'assemblen a un brau. La seva for�a i rapidesa s�n poc comuns, i ataquen sense dubtar a qualsevol home o b�stia que trobin al seu cam�."

L�esp�cie en q�esti� �s l�ur (Bos taurus primigenius), el parent m�s proper de les vaques dom�stiques. Juli C�sar exagera un poc pel que fa a les seves dimensions, per� �s ben cert que no eren animalets petits: podien arribar a fer dos metres d�al�ada, fins al llom. En �poca romana, l�ur habitava encara amplies zones d�Europa central i septentrional. En temps m�s antics havia habitat tot el continent europeu i bona part d��sia: el seu territori s�extenia des de la Pen�nsula Ib�rica fins la Xina.

Els ca�adors paleol�tics el ca�aven de forma habitual, i fins i tot el van pintar a les parets d�algunes coves, com la de Lascaux. Tan estreta es va fer la relaci� entre homes i urs que, en algun lloc del proper orient, fa uns 9.000 anys, es va iniciar la seva domesticaci�. Es van seleccionar els animals m�s petits i mansois, aix� com aquells que tenien unes banyes m�s redu�des. Havien nascut les primeres vaques dom�stiques que, al costat de cabres, porcs i cereals conreats, van propiciar l�aparici� d�un nou estil de vida. El temps dels ca�adors n�mades s�havia acabat, i l�agricultura i la ramaderia es van anar extenent, de forma inexorable, en totes les direccions.

Els urs de Lascaux

Per tota Europa es van comen�ar a talar boscos per tal de fer lloc als conreus i als animals dom�stics. Els urs salvatges es van trobar arraconats, i van desapar�ixer de les zones meridionals, m�s densament poblades. Al centre del continent, on van sobreviure extenses masses boscoses, hi van resistir durant for�a temps. De tota manera, cap a finals de l�Edat Mitjana els urs ja nom�s es trobaven a les terres situades m�s a l�est d�Alemanya, i al segle XVI la seva zona de distribuci� s�havia redu�t als boscos de Jaktor�w i Wiskitki, a Pol�nia. Si van aconseguir sobreviure-hi va ser nom�s perqu� aquests boscos eren propietat de la fam�lia reial polonesa, que l'utilitzava com a reserva de ca�a. I, tot i la protecci� reial, el 1602 nom�s quedaven cinc animals: quatre mascles, que van ser ca�ats durant els anys seg�ents, i una femella, que es va morir de vella el 1627. L�ur havia passat a la hist�ria.

O aix� semblava que havia de ser, almenys.

Per� l�ur va continuar viu a la mem�ria col�lectiva dels centreeuropeus durant molt de temps. Gaireb� tres-cents anys despr�s, a l�Alemanya del per�ode d�entreguerres, es va iniciar un curi�s experiment. Heinz Heck, un zo�leg de Munich, es va proposar recuperar l�ur a partir de la cria selectiva de vaques dom�stiques. Les vaques actuals s�n el resultat de la selecci� efectuada, per part dels homes neol�tics, a partir dels urs del Proper Orient. Urs i bestiar dom�stic, de fet, no s�havien arribat a separar en dues esp�cies diferents: eren dues varietats de la mateixa esp�cie. Era possible, id�, en teoria, portar a terme el proc�s invers i obtenir urs a partir de vaques i braus dom�stics. Els dirigents nazis van estar encantats de finan�ar un experiment destinat a aconseguir �descendents de sang pura dels antics habitants dels boscos germ�nics�.

Heck va prendre com a model els urs representats en antics gravats del segle XVI, i va obtenir, despr�s de quinze anys de selecci�, uns animals de mida gran, amb unes banyes llargu�ssimes.

Un ur, en un gravat del segle XVI

Aprofitant que els alemanys, casualment, havien enva�t Pol�nia, es va decidir alliberar els urs recreats al bosc de Bialowieza, antic h�bitat d�aquesta esp�cie. Els animals, te�ricament, havien recuperat els trets de la �ra�a primig�nia�, de manera que havien de ser tan capa�os d�enfrontar-se a les dificultats del medi natural com els seus avantpassats. Fou una ll�stima que els llops polonesos no fossin capa�os d�apreciar la subtilesa de les teories racistes del nacionalsocialisme alemany. Se�ls van cruspir a tots.

Evidentment, Heck havia fracassat. Els seus urs potser s�assemblaven als originals, per� no eren el mateix: qualsevol dels braus salvatges de que parlava Juli C�sar hauria pogut capolar tota una canilla de llops, si se li haguessin posat per davant.

Tot i el poc �xit obtingut, �s possible veure, avui dia, els �urs� de Heck: van sobreviure a nombrosos zool�gics, on encara se�ls cria actualment, com a curiositat. El resultat, des del meu punt de vista, no �s excessivament impressionant.

Els bovins de Heck

Els �ssers vius s�n el resultat de l�acci� de les canviants i variades forces de la selecci� natural. La selecci� artificial no pot crear (o recrear) un organisme capa� de sobreviure en el medi natural.

Malgrat tot, la idea de Heck no era del tot disbaratada. �s possible que la major part dels trets gen�tics dels antics urs es trobin escampats per les diferents varietats de vaques dom�stiques actuals. Potser no sabrem mai quins d�aquests trets corresponen realment als antics urs, per� si podr�em saber quins d�aquests trets s�n adequats per sobreviure als actuals boscos centreeuropeus: n�hi hauria prou d�alliberar, a un entorn apropiat, un bon nombre d�exemplars de tantes varietats de bestiar com fos possible. La selecci� natural s�encarregaria de la resta.

El resultat no seria, certament, una c�pia dels urs originals, per� potser hi tornaria a haver braus salvatges corrent pels darrers reductes de la selva Herciniana.

Les figues, les pomes i la lluita per la superviv�ncia

samonea — Dil, 19 Nov 2007 00:49:07

En certa ocasi�, quan cursava educaci� prim�ria, vam estudiar, a classe de Ci�ncies Naturals, els sistemes reproductius de les plantes. Tots els �rgans (els p�tals, el pistil, els estams...) semblaven tenir una funci� clara i evident. Nom�s hi havia un element desconcertant, des del meu punt de vista: la coberta carnosa que recobreix, en alguns casos, les llavors. �s a dir: la fruita.

Quin profit en treu, una figuera, de generar figues? Quina �s la finalitat d�aquests estranys �rgans, carregats de subst�ncies dolces, que envolten els pinyols? Aquest �s el dubte que, innocentment, vaig traslladar a la meva professora. Despr�s d�un moment de desconcert, em va contestar que �les fruites serveixen per a que nosaltres ens les mengem�. I es va quedar tan ampla. M�ha quedat el dubte, fins ara, de si aquella senyora no va entendre la meva pregunta o si realment no coneixia la resposta. Tamb� �s possible que tingu�s alguna inclinaci� creacionista m�s o menys pronunciada i que realment cregu�s que D�u havia fet les fruites expressament per alimentar-nos a nosaltres, els reis de la creaci�.

Tampoc no s� com vaig acabar trobant l�explicaci� correcta. Ho devia llegir en algun lloc, suposo. La fruita, simplement, forma part d�un mecanisme destinat a escampar les llavors. Un arbre que produeixi llavors pelades, com per exemple l�alzina, s�ha d�enfrontar a un problema: els aglans cauen directament sota l�arbre que els ha generat, i molt pocs tindran oportunitat de convertir-se en alzines, perqu� hauran de competir per la llum i l�espai amb la seva pr�pia mare.

El cas de la figuera (i de totes les altres plantes amb fruits carnosos) �s ben diferent: les llavors tenen moltes possibilitats de ser ingerides, juntament amb la fruita que les cobreix, per algun animal. Passades unes hores, les llavors seran dipositades, juntament amb una quantitat variable de fertilitzant (que dependr� de la mida de l�animal) en un lloc ben allunyat, normalment, de la planta mare.

�s a dir, que algunes plantes s�aprofiten de nosaltres, els animals frug�vors, per tal d�escampar les seves llavors. La seva adaptaci� arriba fins a tal punt que les llavors de certes esp�cies no germinen si no han passat pel tracte digestiu d�algun animal. A�� es deu a que tenen unes cobertes molt dures, que nom�s es desfan en contacte amb els �cids g�strics.

Com es va arribar a una depend�ncia com aquesta? El proc�s, com tot en l�evoluci�, es devia iniciar de forma m�s o menys casual. Potser el ginkgo constitueix un exemple de les primeres etapes de l�evoluci� dels fruits. Es tracta d�una esp�cie d�arbre que, d�acord amb les restes f�ssils que coneixem, ha canviat molt poc en els darrers 270 milions d�anys. Aquest arbre fa uns fruits de la mida d�una pruna, amb una caracter�stica curiosa: en lloc d�estar carregats de fructosa, com la majoria de fruites, contenen una gran quantitat d��cid but�ric. Aquest component fa que desprenguin una olor que recorda a la de la carn en descomposici�. Hem de pensar que, durant el Permi�, no devien existir encara animals especialitzats a menjar fruita. L'olor r�ncia de les fruites del ginkgo (en cas que aquesta caracter�stica sigui realment antiga) devia atreure a animals omn�vors, oportunistes, acostumats a menjar carronya, que contribu�en aix� a escampar les llavors de l�arbre.

Una branca de ginkgo. Les seves fulles no s'assemblen a les de cap altre arbre.

Avui dia el ginkgo �s una raresa. No nom�s �s l��nica esp�cie del seu g�nere (Ginkgo), de la seva fam�lia (Ginkgoaceae) i del seu ordre (Ginkgoales) sin� que a m�s s�ha hagut de crear una nova divisi� per a ell tot sol: la de les Ginkgophytes. Per tal que us feu una idea del que a�� representa us dir� que la figuera, per exemple, pertany a la divisi� de les Magnoliophytes, que inclou, a part d�ella, unes 257.000 esp�cies m�s, tan variades com l�alzina, la tomatiguera, el blat... Totes aquestes esp�cies, per tant, estan m�s emparentades entre elles que qualsevol d�elles amb el ginkgo. Aquest arbre no t� parents propers vius: �s com si una persona fos filla �nica de fills �nics, que tamb� fossin fills �nics de fills �nics...

Perqu�, a��? Doncs perqu� durant els darrers 130 milions d�anys les Magnoliophytes s�han estat diversificant de forma ininterrompuda, mentre que les Ginkgophytes han anat perdent esp�cies de forma inexorable. Les causes d�aquest proc�s estan poc clares, i ja fa temps que s�n motiu de controv�rsia entre els paleobot�nics, de manera que no m�hi estendr� m�s, de moment.

Per� el ginkgo, a part de ser un arbre sense parents, �s esc�s. �s probable que es trobi ja extingit en estat silvestre: si ha sobreviscut ha estat, possiblement, gr�cies a que els xinesos i japonesos, m�s sensibles que els occidentals a les belleses bot�niques, l�han conreat des de fa mil�lennis. �s possible que el declivi d�aquesta esp�cie estigui relacionat amb la manca d�agents dispersors de les llavors: la majoria d�esp�cies frug�vores actuals deuen trobar poc temptadora l'olor de l��cid but�ric, de manera que les llavors tendeixen a caure sota l�arbre i les possibilitats de que germinin i creixin, minven.

Els arbres fuiters de la divisi� de les Magnoliophytes, en canvi, amb els seus fruits plens de fructosa i sacarosa, viuen a l�actualitat una �poca daurada: els �ssers humans no nom�s ens encarregam de dispersar les seves llavors, sin� que eliminam les plantes que els fan la compet�ncia, els regam...

Pensau-hi, la pr�xima vegada que mengeu fruita: les pomeres, les pereres, les figueres... ens estan utilitzant, a nosaltres, en l'egoista lluita per perpetuar els seus gens.

Mosquits i exog�mia

samonea — Dim, 23 Oct 2007 00:56:13

Alguns membres de la meva fam�lia paterna s�n portadors d'una curiosa malaltia gen�tica: els seus gl�buls vermells estan mancats d'un enzim, la glucosa-6-fosfat deshidrogenasa. La conseq��ncia d'aquesta mancan�a, en circumstancies normals, �s que l'hemoglobina s'oxida i es desnaturalitza m�s r�pid, de tal manera que la vida dels gl�buls vermells es redueix. Res excessivament greu.

El problema �s que hi ha determinades subst�ncies que poden accelerar aquest proc�s, desencadenant una destrucci� generalitzada dels gl�buls vermells que pot causar la mort de la persona. Una d�aquestes subst�ncies es troba, curiosament, en les faves: �s per a�� que aquesta malaltia es coneix com a favisme.

Tot i que Menorca i Sardenya s�n dues de les zones on hi ha m�s persones afectades, el favisme es troba escampat per tot el Mediterrani i el Proper Orient. A l��frica subsahariana n�existeix tamb� una variant, especialment abundant entre els bantu.

A l�entorn del Mediterrani, les faves constitu�en un recurs alimentari molt important, fins no fa massa anys. Com �s possible que la selecci� natural no tend�s a eliminar un tret gen�tic com el favisme, que impedeix als seus portadors aprofitar aquesta font d�aliment?

La resposta �s bastant curiosa: la defici�ncia de glucosa-6-fosfat deshidrogenasa que causa intoler�ncia a les faves confereix tamb� una certa immunitat contra la mal�ria. I la mal�ria (o paludisme, o febres tercianes) en contra d�all� que s�acostuma a pensar, no �s una malaltia exclusivament tropical. Al nostre pa�s hi havia estat present des de sempre, i no va ser eradicada fins el 1964! Els agents transmissors dels diferents tipus de mal�ria s�n v�ries esp�cies de mosquits del g�nere Anopheles. Aquests insectes necessiten, per reproduir-se, de zones embassades, i Menorca n�estava plena, d�aquests h�bitats, fins al segle XVIII. Tota la part nord de l�illa, formada per terrenys poc permeables, era un mosaic de zones humides, fins que no es van construir els sistemes de drenatge que encara existeixen actualment. Els mosquits portadors del paludisme, per tant, devien ser molt abundants.

El favisme, certament, devia constituir un desavantatge: els portadors d�aquesta malaltia tenien moltes possibilitats de morir, ja de petits, a causa de la ingesti� de faves. Si la intoler�ncia a les faves ja era coneguda, a la fam�lia, i l�individu portador del defecte gen�tic sobrevivia, el fet de no poder aprofitar un recurs alimentari tan important podia arribar a representar un gran desavantatge, en �poques de pen�ria. Per� a canvi, �s clar, gaudia de l�avantatge de la seva immunitat davant el paludisme, que li donava m�s possibilitats de sobreviure i escampar els seus gens (incl�s el defectu�s).

Passa quelcom molt semblant amb una altra malaltia gen�tica relacionada amb la sang, tamb� present a Menorca: la talass�mia. El nom d�aquesta dol�ncia deriva del mot grec thalassa, que significa mar, ja que es va descriure per primer cop en poblacions costaneres del Mediterrani. No obstant, la talass�mia es troba escampada tamb� per certes zones d��frica i �sia.

La talass�mia �s una malaltia recessiva: nom�s es manifesta plenament quan l�individu porta dues c�pies del gen defectu�s (�s a dir, quan ha heretat aquesta peculiaritat de cadascun dels seus progenitors). En aquest cas, s�anomena talass�mia major, i constitueix una malaltia molt greu. Pel contrari, si l�individu porta nom�s una c�pia del gen que provoca la malaltia, pr�cticament no tindr� problemes: els seus gl�buls vermells seran un poc m�s petits, fet que li podr� provocar una lleugera an�mia. Gaudir�, per�, d�un avantatge: la immunitat a la mal�ria. Igual que en el cas anterior, aquest tret va ser afavorit per la selecci� natural, en llocs on el paludisme tenia una certa incid�ncia.

Aix� id�, al contrari d�all� que se sol pensar a vegades, aquestes malalties tenen poc a veure amb l�endog�mia. De fet, les poblacions que han patit llargs per�odes d�a�llament gen�tic solen estar lliures de malalties gen�tiques. L�endog�mia nom�s �s un problema quan es practica, de forma puntualment intensa, en poblacions normalment ex�games. A�� es deu a que una gran part de les malalties gen�tiques, com la talass�mia, estan lligades a gens recessius. �s a dir, nom�s es manifesten quan l�individu porta dues c�pies del gen defectu�s. En una poblaci� tancada on siguin presents aquests gens, el n�mero de persones afectades creixer� molt�ssim durant les primeres generacions, perqu� les possibilitats d�heretar dues c�pies del gen defectu�s s�incrementen. Per a�� aquests gens tendiran a desapar�ixer: si la poblaci� sobreviu, possiblement s�hauran eliminat bona part d�aquests car�cters. Aquest fen�men permet que passin coses com aquesta.

En poblacions ex�games, en canvi, el constant aport de material gen�tic nou diluir� aquests trets negatius, reduint les possibilitats que un mateix individu hereti dues c�pies del gen en q�esti� i pateixi la malaltia. Els portadors, per tant, sobreviuen, transmetent la seva c�pia del gen a la propera generaci�.

Aix� id�, perqu� abunden tant, a Menorca, aquestes malalties? Solem pensar que les illes constitueixen entorns incomunicats. A�� tal vegada �s cert, des del punt de vista gen�tic, per moltes esp�cies de plantes i animals. Per� no �s aix�, en el cas de les persones. El mar, i m�s encara el Mediterrani, ha constitu�t durant mil�lennis una via de comunicaci�, m�s que no un obstacle.

Mosquits i exog�mia, id�: aquests s�n els culpables.

El racisme i la teoria evolutiva

samonea — Diu, 29 Jul 2007 20:51:10

"He observat que el sentiment popular en contra de l'esclavitud creix constantment (...). �s impossible veure un negre i no sentir apreci per ell; s�n tan alegres, obertes i honrades les seves expressions i tan bells els seus cossos musculosos. No puc veure a cap d'aquests mesquins portuguesos, amb les seves cares d'assassins, sense desitjar gaireb� que Brasil segueixi l'exemple d'Hait�..."

Aquest fragment, extret d'una carta de Charles Darwin, no deixa lloc a dubtes sobre la seva postura respecte a l'esclavitud. Els fets esdevinguts a Hait�, als quals Darwin fa refer�ncia, es van iniciar amb una revolta dels esclaus negres, que va for�ar a la Convenci� Nacional Francesa, el 1794, a abolir l'esclavitud a totes les col�nies d'aquest pa�s.

Al meu article anterior us parlava de l'actual moviment de rebuig a les idees de Darwin sobre l'evoluci� de les esp�cies. Molts cops, i a manca d'arguments millors, es sol dir que la teoria darwinista es basa en el racisme. El propi Darwin ha estat descrit, molts cops, com el precursor de tots els mals que va patir el segle XX: feixisme, estalinisme...

Ara b�; era racista, en Darwin? I en cas que ho fos, aquest aspecte de la seva mentalitat va incidir de forma decisiva en la formulaci� de la seva teoria? Encara m�s: si la resposta fos que si, seria aquest un motiu per rebutjar les seves propostes sobre el funcionament dels mecanismes evolutius?

Si ens qued�ssim nom�s amb les declaracions que encap�alen aquest article, podr�em concloure que la resposta a la primera pregunta �s que no, donant aix� el tema per tancat. Per� el tema no �s tan senzill: en altres escrits en Darwin sembla adoptar una postura for�a diferent. A L'origen de l'home, per exemple, afirma que:

"En algun moment d'un futur no molt distant como per mesurar-lo en segles, gaireb� amb tota certesa les races humanes civilitzades exterminaran i reempla�aran a les salvatges a tot el mon. Al mateix temps, els simis antropomorfs seran, sens dubte, exterminats. La difer�ncia entre l'home i els seus parents m�s propers es presentar� llavors mes amplia, perqu� ser� la que correspondr� entre l'�sser hum� amb una civilitzaci� fins i tot m�s desenvolupada -como es d'esperar- que la dels cauc�sics, i la d'algunes monees tan inferiors como el mandril; en lloc de como es presenta ara entre el negre afric� o l'australi� i el goril�la"

Aquesta visi� seva dels grups humans "inferiors" la trobam reflectida en molts altres llocs de les seves obres. Quan descriu als nadius de la Terra del Foc, que havia observat durant el seu viatge a bord del Beagle, diu que s�n criatures "totalment nues, banyades en tintures, que mengen all� que troben igual que els animals, descontrolades, cruels amb tots aquells aliens a la seva tribu, que senten plaer torturant als seus enemics, ofereixen sacrificis sagnants, assassinen els seus fills i maltracten les seves esposes, plenes de supersticions escabroses."

Podr�em afirmar, tal vegada, que la mentalitat que imperava en aquella �poca impedia que cap observador europeu, fins i tot un de ment tan oberta com en Darwin, es form�s un judici un poc m�s positiu sobre els fueguins. Per� tenim proves que a�� no �s aix�. W. P. Snow, que havia visitat la regi� deu anys abans, descrivia els ind�genes com a "subjectes molt bells, enamorats dels seus fills, que posse�en alguns implements molt enginyosos. Reconeixien algun tipus de dret sobre la propietat i acceptaven l'autoritat de varies de les dones m�s ancianes." Potser si que en Darwin patia, per tant, d'un etnocentrisme m�s intens que alguns dels seus contemporanis (encara que for�a m�s lleu que el de la majoria, em sembla).

La q�esti� de si aquest etnocentrisme anava lligat a un veritable racisme, en el cas d'en Darwin, es m�s complexa. No hi ha dubte que, per ell, la civilitzaci� occidental era superior a les altres en tots els sentits. I potser si que considerava que aquesta excel�l�ncia cultural era conseq��ncia d'alguna superioritat biol�gica. Seria for�a estrany, de fet (tot i que no impossible) que un europeu del segle XIX no mostr�s cap rastre de racisme, en la seva mentalitat.

Vol dir a�� que la creen�a en l'exist�ncia de races humanes superiors i inferiors va ser decisiva per en Darwin en l'elaboraci� dels seus raonaments? Crec que podem afirmar, amb for�a seguretat, que no. Van ser les dades recollides durant el seu viatge, referents sobretot a la biogeografia, la paleontologia, la demografia i les interaccions entre diferents esp�cies, les que el van portar a bastir la seva teoria.

Mentre en Darwin observava, prenia notes i col�leccionava esp�cimens a Sudam�rica i les Illes Gal�pagos, un altre naturalista angl�s, Alfred Russel Wallace, portava a terme una labor molt semblant, a Indon�sia. Wallace, al contrari que Darwin, era un d'aquells pocs europeus que havien eliminat qualsevol indici de racisme o etnocentrisme de la seva visi� del m�n. Deia que: "la meva opini� sobre la naturalesa humana millora a mesura que trobo m�s individus no civilitzats, i a�� fa que es vagin esborrant les difer�ncies entre civilitzats i salvatges."

I, curiosament, aquest investigador va arribar, de forma totalment paral�lela i independent, a les mateixes conclusions que en Darwin.

"Yo no soy pariente del monooo!"

samonea — Dim, 25 Jul 2007 03:56:26

�s possible que alguns de vosaltres hageu vist ja aquest v�deo. S'hi veu un joven�ssim predicador evang�lic, sobre un escenari, despotricant en contra dels cient�fics ( "hombrecitos mentirosos, sabelotodo y inventores de falacias" ) i en contra de l'evoluci� de les esp�cies ( "dicen que somos parientes del mono, dicen que somos nada!" ). Als seus peus, un p�blic de centenars de persones l'aplaudeix i l'aclama.

Una escena c�mica, sens dubte, per� que no per a�� deixa de causar un cert neguit: la impressionant empenta que est� prenent el creacionisme, dins de certs grups cristians i musulmans, �s for�a inquietant.

Potser alguns us preguntareu perqu� em sembla tan preocupant, aquest moviment. �s possible, fins i tot, que alg� es plantegi quina �s la import�ncia real dels nostres coneixements sobre l'origen de les esp�cies. Hi ha gaire difer�ncia entre pensar que els organismes evolucionen lentament, al llarg de generacions, fins a donar lloc a noves formes de vida, i creure que tots els �ssers vivents s�n el producte d'un �nic acte de creaci� esdevingut fa uns 6.000 anys? Seria gaire diferent, la nostra vida, si en Darwin s'hagu�s dedicat a exercir com a pastor de l'Esgl�sia Anglicana (c�rrec per al qual havia estudiat) abandonant la seva vocaci� de naturalista?

Permeteu-me que, per respondre, aclareixi primer una q�esti�. El terme de "teoria de l'evoluci�" sol generar una gran confusi�. L'evoluci� de les esp�cies, com a tal, no �s cap teoria. �s un fet, perfectament observable, tant de forma indirecta com de forma directa. All� que s� �s una teoria (tot i que �s una de les teories m�s contrastades que existeixen) �s el mecanisme a trav�s del qual es produeix aquesta evoluci�. Com ja he dit algun cop, tots els bi�legs actuals accepten, amb certs matisos, que en Darwin la va encertar: la seva teoria �s la que s'aplica avui dia, amb alguns afegitons, per entendre el fets que observam a la natura. I ho continua explicant tot igual de b� que fa 150 anys...

Ara b�; t� tot a�� una incid�ncia real sobre les nostres vides?

A Luisiana, Calif�rnia i altres zones del sud dels Estats Units, el conreu del cot� t�, encara avui, una gran import�ncia econ�mica. Per� els pagesos d'aquelles terres tenen un enemic terrible: una petita eruga que s'alimenta de les plantes del cot�. Cada any s'inverteixen milions de d�lars en l'eradicaci� d'aquesta plaga. Els camps es fumiguen amb pesticides cada cop m�s potents: quan es prova un nou producte, els resultats solen ser impressionants, el primer any. Per�, passades unes quantes generacions (a�� representa nom�s uns mesos en el cas dels insectes) les erugues presenten ja una enorme resist�ncia a l'insecticida. Com �s possible a��? La resposta, evidentment, �s la selecci� natural. Despr�s d'una fumigaci� nom�s sobreviuen aquells individus que presenten, casualment, una major immunitat al ver�. I tots els seus descendents, que colonitzaran de nou els conreus, hereten aquest tret. Les seg�ents fumigacions provoquen una repetici� del proc�s, de manera que la poblaci� d'erugues va adaptant-se a les noves condicions de forma extraordin�riament r�pida. Les caracter�stiques de les esp�cies canvien davant dels nostres ulls. �s l'evoluci� en ple funcionament!

Potser el m�s ir�nic �s que s�n aquests, precisament, els estats de Nord-am�rica on m�s �s lluita per eliminar l'ensenyan�a de l'evoluci� de l'escola p�blica. Malauradament, la natura no en fa gaire cas d'aquestes pol�miques, i els seus implacables mecanismes permeten que la vida triomfi, als camps de cot�, sobre l'ingeni hum�. Ser� dif�cil combatre de forma efectiva aquesta plaga, igual que tantes altres, si no acceptam que els organismes s�n capa�os de canviar per adaptar-se a les circumst�ncies del medi ambient.

Aquests canvis, evidentment, s�n especialment r�pids en els organismes de vida m�s curta, en els qual les generacions es succeeixen en un petit interval de temps. L'exemple m�s extrem s�n els virus i els bacteris. Igual que els insectes, s'adapten r�pidament a les subst�ncies que els �ssers humans utilitzam per combatre'ls. La investigaci� m�dica actual no es pot concebre al marge de les teories evolutives: la resist�ncia gen�tica als f�rmacs que desenvolupen els microorganismes que posen en perill les nostres vides es pot explicar nom�s, en �ltima inst�ncia, en base a les teories proposades per Darwin.

Per� al marge de tots aquests motius, purament utilitaris, crec que tots tenim altres raons per defensar l'estudi de l'evoluci�: la realitat, a desgrat d'all� que pensin alguns (i el fet evolutiu n'�s un bon exemple) sempre �s m�s rica i complexa que la ficci�.

Tots els �ssers vius que poblam la terra estam emparentats. Tots descendim, possiblement, d'un �nic proto-organisme que va surar en els oceans primigenis fa uns quants milers de milions d'anys. Crec que aquest �s un dels descobriments m�s bells que mai hagi fet l'�sser hum�.

Pobres illencs indefensos

samonea — Dil, 02 Jul 2007 20:09:03

L'any 1599, Jacob Cornelius van Neck va tornar al seu pa�s, Holanda, despr�s d'un viatge per l'oce� �ndic. A la narraci� del seu periple hi apareix mencionat, per primer cop, un estrany ocell que vivia a l'illa Maurici, situada a l'est de Madagascar. Es tractava del dod�.

Dibuixos d'un dod�, de principis del segle XVII.

Els darrers exemplars vius d�aquesta esp�cie van ser vistos cap a l�any 1681. Nom�s vuitanta anys despr�s del seu descobriment, aquests animals havien desaparegut del m�n per sempre m�s!

El dod� era un ocell incapa� de volar i lent de moviments. Els seus avantpassats voladors, de la fam�lia dels coloms, havien arribat a Maurici milers d�anys enrera. Un cop all�, en un entorn sense depredadors, van evolucionar per treure el m�xim rendiment de les noves circumst�ncies. Els mecanismes de defensa i fugida que posse�en, sens dubte, quan van arribar, van tendir a desapar�ixer.

Quan l�home es va instal�lar a l�illa, amb els seus acompanyants habituals (rates, cabres, porcs, cans, moixos...) el dest� del dod� va quedar segellat. Els homes i els cans el ca�aren; les rates, els porcs i els moixos devoraren els ous i els pollets. La destrucci� del bosc per tal de convertir-lo en terres de conreu degu� acabar amb els pocs supervivents.

Sembla ser que aquesta �s la sort que es reserva a gaireb� tots els animals evolucionats en condicions insulars, quan entren en contacte amb l�home. A les illes mediterr�nies, l�Homo sapiens hi va arribar un poc m�s aviat (entre finals del neol�tic i inicis de l�edat dels metalls) per� el resultat va ser el mateix. Abans de la irrupci� de la nostra esp�cie, les illes del Mediterrani albergaven, entre totes, una fauna d�uns cinquanta mam�fers end�mics. Actualment, no en queda cap ni un!

A Menorca hi visqueren, fins a temps holoc�nics, tres esp�cies de mam�fers aut�ctons: el Myotragus balearicus (una esp�cie de cabra nana) l�Hipnomys morpheus (una rata cellarda bastant gran) i el Nesiotites hidalgo (una musaranya tamb� m�s gran que les actuals). Igual que el dod� de l�illa Maurici, havien evolucionat a�llats de les poderoses pressions selectives que imperen als continents.

Myotragus balearicus

Hipnomys morpheus

Nesiotites hidalgo

S�ha especulat bastant, sobre les causes de la desaparici� d�aquests animals. Tot i que el m�s l�gic �s pensar en l�acci� de l�home, s�ha proposat reiteradament que la seva extinci� podria ser anterior a l�arribada de la nostra esp�cie, i que hauria estat causada pels canvis clim�tics.

Hem de tenir en compte que, amb el final de l'�ltima glaciaci�, ara fa uns 11.000 anys, les nostres illes devien patir canvis importants: la seva extensi� va minvar, per la pujada del nivell del mar, i el clima es va tornar m�s sec i c�lid. �s possible que aquestes alteracions vagin ocasionar l�extinci� de les esp�cies aut�ctones de mam�fers? No �s gaire probable, perqu�, al llarg del quaternari, es van succeir fins a cinc per�odes glacials amb els seus corresponents per�odes interglacials. A les �poques m�s fredes, el clima de les illes devia ser semblant al que impera actualment al nord de les Illes Brit�niques. Als per�odes entre glaciaci� i glaciaci� les temperatures van arribar a ser, segurament, un poc m�s c�lides que a l�actualitat. I el myotragus i els seus companys d�a�llament, l�hipnomys i el nesiotites, van aconseguir sobreviure a tots aquests canvis.

Ara b�, si el myotragus i els altres mam�fers van sobreviure fins l�arribada de l�home i fou aquest, precisament, el causant de la seva extinci�, perqu� no s�han trobat evid�ncies clares de depredaci� humana, sobre restes d�aquest animal (ossos cremats o amb marques de descarnament, o b� associats, de forma clara i inequ�voca, a restes de cer�mica o eines de pedra)?

Cal tenir en compte que el proc�s d�extinci� devia ser, amb tota probabilitat, extremadament r�pid. El dod� de l�illa Maurici no va durar ni vuitanta anys, en contacte amb l�home; potser el myotragus no va resistir gaire m�s. La seva mobilitat redu�da i la seva visi� frontal, adquirides al llarg de milions d�anys en un entorn sense predadors, el devien convertir en una presa f�cil; per� la destrucci� de l�h�bitat devia ser igual d�important, en el seu proc�s d�extinci�. Tot just arribar, els primers �ssers humans es devien dedicar a cremar i desforestar grans extensions de terrenys per tal d�utilitzar-los com a terres de conreu. Per altra banda, devien introduir tamb� cabres i porcs, que potser competien amb els myotragus per l�aliment. En uns pocs decennis, tal vegada, la fisionomia de la nostra illa devia quedar totalment alterada

�s dif�cil que una coexist�ncia tan curta deixi evid�ncies en el registre arqueol�gic: es conserva nom�s una petita part del que hi va haver, i es troba i s�estudia tan sols una petita part d�all� que es conserva! Potser �s per a�� que no s�han trobat proves clarament inculpat�ries.

Ara b�; tots els �ssers illencs han corregut la mateixa sort que el dod� i el myotragus, quan han entrat en contacte amb els organismes continentals? No, no tots. Alguns (sobretot els m�s petits) han sobreviscut, a les seves illes, i uns pocs, fins i tot, s�han llen�at a colonitzar els continents. A Menorca en tenim un exemple, d�aquests valents: es tracta d�un caragolet exclusiu de la nostra illa, l�Iberellus minoricensis. Aquest mol�lusc, amagat segurament entre la c�rrega d�alguns vaixells, ha viatjat fins la Pen�nsula Ib�rica, on s�ha establert, en certs indrets.

Es tracta d�un animalet insignificant, de nom�s dos o tres cent�metres de llarg, per� ha resultat ser, despr�s de tot, el menys indefens de tots els pobres illencs originals.