Dalt s'arbre

Un poc de publicitat

samonea — Dis, 12 Abr 2008 11:58:43

Aquest bloc ha rebut un premi! �s un premi humil, evidentment, que no implica cap gratificaci� econ�mica ni cap cerim�nia d'entrega de guardons, amb aplaudiments i discursos emotius. Per�, malgrat tot, em fa molta il�lusi�.

Me l�ha atorgat Memecio, autor d�un bloc molt bo que tracta temes d�antropologia, arqueologia, etologia i evoluci� cultural en general.

Potser (segur) alg� interpretar� aquest tipus d�iniciatives com un simple exercici d�adulaci� m�tua. I tal vegada si que hi ha un poc d�a��. Per� tamb� �s cert que aquests �premis� serveixen, b�sicament, perqu� els lectors d�un bloc en coneguin altres d�interessants; de manera que continuar� expandint aquest mem.

I, tot i que no hi ha dubte que si hom decideix encetar un bloc �s perqu� gaudeix escrivint, no �s menys cert que (sobretot en el cas dels blocs de divulgaci� cient�fica) constitueix un treball desinteressat en el qual s�inverteix, en la redacci� d�alguns articles, una bona estona de feina. De manera que, de tant en tant, uns copets a l�esquena s�agraeixen bastant.

Aix� id�, els meus nominats s�n:

El Paleofreak: vaig arribar a aquest bloc per casualitat, fa uns anys, buscant informaci� sobre all� que, en aquell moment, era una noticia recent: la troballa de l�Homo floresiensis. En veure els interessants debats que s�hi generaven, sobre paleontologia i evoluci� biol�gica, vaig desitjar que exist�s un lloc equivalent, on es parl�s d�arqueologia i evoluci� cultural. I, curiosament, poc despr�s el vaig trobar, aquest lloc: el bloc de Memecio.

Centpeus: un altre bloc excel�lent dedicat a la ci�ncia, des d�un punt de vista m�s divulgatiu. S�hi tracten temes molt variats amb molt de rigor i els articles es renoven, a m�s, amb molta freq��ncia (he arribat a sospitar, de fet, que l�autor no �s una �nica persona...).

Amics arbres, arbres amics: sobre arbres i boscos (un tema que a mi m�absorbeix, encara que al meu bloc en parli en poques ocasions) tant des d�un punt de vista cient�fic com literari.

Fogonazos: un poc de tot, sempre seguint el fil conductor de la ci�ncia. No hi he llegit cap article, encara, que no m�hagi sorpr�s.

Aix� de simple, aix� de natural: un bloc de divulgaci� cient�fica, centrat sobretot en la biologia, que em sembla capa� d�interessar fins i tot a aquelles persones amb menys inclinaci� per la ci�ncia.

N�hi ha molts m�s i de molt bons, per� aquests s�n els que m�s visito, actualment.

Espero que hi pegueu un cop d�ull i que els gaudiu tant com jo.

Astronomia surrealista

samonea — Dim, 01 Abr 2008 19:16:50

Des d'aquest bloc he intentat, en diverses ocasions, difondre les bases del funcionament de l'evoluci� biol�gica. Fa feredat adonar-se de l'elevat percentatge de persones que no coneixen els mecanismes evolutius o que pensen, err�niament, que el darwinisme no �s m�s que la proposta d'un naturalista del segle XIX, sense cap continu�tat ni aplicaci� pr�ctica en el present. Aquest desconeixement �s un fet ben conegut, i hi ha prou bi�legs i paleont�legs que s'esforcen per posar-hi remei.

Crec que �s menys habitual sentir, en canvi, la veu de representants d'altres �mbits de la investigaci� cient�fica: qu�mics, f�sics, astr�noms... Potser �s m�s dif�cil escriure articles o llibres de divulgaci� general sobre aquestes disciplines, per� no hi ha dubte que �s molt necessari.

Me'n vaig adonar no fa gaire, veient aquest v�deo per Youtube.

Es tracta de la versi� francesa del conegut concurs "�Qui�n quiere ser millonario?". Per si no coneixeu la mec�nica del programa, us l'explico breument: es tracta del t�pic joc de preguntes, on es donen v�ries respostes possibles al concursant. A m�s respostes encertades, m�s doblers. La peculiaritat �s que el concursant pot demanar, en un moment donat, l'ajuda del p�blic present al plat�. Els assistents trien la resposta que ells consideren correcta i a continuaci� es fa saber al concursant quin tant per cent del p�blic ha triat cada opci�.

Id� b�, aquesta �s, exactament, la situaci� que es produeix en el v�deo que he enlla�at. L'entendreu bastant b�, encara que no sapigueu franc�s. De tota manera, us en faig un resum.

El presentador li pregunta al concursant: "Qu� �s all� que gravita al voltant de la Terra?". I les opcions s�n: la Lluna, el Sol, Venus o Mart.

El concursant dubta!!

Demana l'ajuda del p�blic!!!

I la cosa no acaba aqu�: el 56% dels espectadors opina que �s el sol el que gira al voltant de la Terra!!!!

El concursant, evidentment, decideix fer cas a la veu del poble.

Espero, nom�s, que el grup de persones que formaven el p�blic del plat� no constitueixi una mostra estad�sticament significativa del conjunt dels ciutadans francesos. I preferesc no especular sobre quins haurien estat els resultats en cas d'haver-se fet a Espanya, una consulta semblant...

Ja fa prop de quatre-cents anys que Galileu va presentar els seus descobriments al Col�legi Pontifical de Roma i a la Accademia Nazionale dei Lincei; i n'han passat m�s de quatre-cents cinquanta d'en�� que Cop�rnic va publicar, de forma p�stuma, De Revolutionibus Orbium Coelestium. Per� sembla que el model geoc�ntric �s, encara, aquell que continua vigent, a la ment de moltes persones.

I potser no van tan errats, despr�s de tot. Ja ho va dir el 1990 Joseph Ratzinger, actual dirigent de l'Esgl�sia Cat�lica sota el nom art�stic de Benet XVI: "l'Esgl�sia va ser molt m�s fidel a la ra� que el propi Galileu. El proc�s contra Galileu fou raonable i just."

Ho tindrem en compte, id�.

El negre de Banyoles, n'Epi, en Blas i en James Watson

samonea — Diu, 04 Nov 2007 19:08:01

Una vegada, quan era petit, em van portar al Museu d'Hist�ria Natural de Banyoles. Era un museu curi�s, que mantenia l'est�tica i l'esperit de les col�leccions del segle XIX. A la sala d'antropologia, en una vitrina enorme, hi havia un �sser hum� dissecat. Portava un escut a una m� i una llan�a a l'altra, i tenia la pell d'un color marr� fosc bastant estrany.

�s possible que molts conegueu la hist�ria de les restes d�aquesta persona, perqu� fa uns anys van ser �repatriades� a Botswana, la seva te�rica zona d�origen, enmig d�una gran pol�mica.

Aquest home dissecat havia arribat a Europa l�any 1831, de la m� dels germans Verreaux, uns taxidermistes francesos. Es conserva una carta de Jules Verreaux, escrita per aquestes dates des de Sud�frica. El missatge anava dirigit a Cuvier, el pare de la paleontologia, per tal d�informar-lo de l�arribada a Par�s d�una �gran col�lecci� d�objectes procedents d�aquesta zona d��frica�, entre els quals hi havia �un betxuana dissecat molt ben conservat� i del qual explica Verreaux: �gaireb� em va costar la vida, perqu� per obtenir-lo el vaig haver d�exhumar de nit d�un lloc vigilat pels seus parents�. Ja sabem id�, com va sortir de l��frica, el cad�ver d�aquell malanat. Sembla ser que en Cuvier no es va deixar impressionar per la hist�ria de Verreaux i no va decidir-se a comprar l�esp�cimen, que va anar a parar, finalment, a mans de Francesc Darder, un naturalista de Banyoles. All� estava, encara, quan jo vaig visitar el museu, a finals dels anys 80.

L�estrany color de pell al qual he al�ludit abans es deu a que, en algun moment, van decidir embetumar-lo. �s possible que els responsables de la col�lecci� consideressin que la seva pell no era prou fosca com per representar un exemplar protot�pic de la �ra�a negra� i sol�lucionessin aquest problema per la via r�pida.

Pel racisme cl�ssic, del segle XIX i principis del XX, les mitges tintes eren un problema. Tot i que es tenien en compte altres trets, com la forma del crani, l�element b�sic que permetia diferenciar les diferents races era el color de la pell: havia de quedar ben clar qui eren �els blancs� i qui eren �els negres�. I si era necessari accentuar els trets per evitar confusions, es feia.

Actualment, a l��mbit de l�antropologia f�sica, el concepte de ra�a (en la seva antiga accepci�) ha estat gaireb� eradicat. I no es tracta, en contra d�all� que molta gent pugui pensar, d�una q�esti� de correcci� pol�tica. Dividir la nostra esp�cie en grups en funci� de la pigmentaci� epid�rmica �s purament aleatori. �s cert que el color de la pell �s un tret que permet distingir a individus de diferents poblacions, per� �s nom�s una de tantes altres caracter�stiques diferencials. Podr�em formar grups ben diferents si agrup�ssim a les persones en funci� de la distribuci� del p�l corporal, de l�estructura dels cabells, de la pres�ncia o no de plecs epic�ntics (plecs que cobreixen l�angle intern de l�ull, t�pics dels orientals) de les dimensions corporals, o de la forma del nas, per posar nom�s alguns exemples. La q�esti� �s que tots aquests trets apareixen amb una total independ�ncia els uns dels altres. El plec epic�ntic apareix entre les poblacions de l��sia oriental, per� tamb� entre algunes poblacions africanes, de pell fosca, i entre molts ind�genes americans. L�abund�ncia de p�l corporal la comparteixen els europeus amb els abor�gens australians i alguns grups africans. Hi ha un tret de l�estructura del crani, la protuber�ncia occipital, que apareix entre poblacions tan diverses com els lapons, els australians o els boiximans.

Arribats a aquest punt, m�haureu de permetre una petita digressi�. �s probable que aquells que sigueu de la meva generaci� recordeu un programa m�tic de la nostra inf�ncia: Barrio S�samo. All� hi sortien n�Epi i en Blas, una parella de ninots que ens donaven petites lli�ons extremadament �tils. En un dels cap�tols, n�Epi estava arranjant la seva habitaci�, classificant les joguines. Primer les classificava en funci� del color, despr�s les separava en funci� de si tenien o no rodes, desfent les agrupacions anteriors. Despr�s les ajuntava en funci� de la mida, creant conjunts nous... El proc�s es perllongava fins que arribava en Blas i li deia (amb altres paraules) que no hi havia cap criteri de classificaci� que no fos m�s o menys arbitrari.

En el cas dels grups humans, id�, passa el mateix. Si ens posam a classificar tenint en compte nom�s un tret obtindrem grups amplis, per� sense cap sentit. Si intentam tenir en compte totes les caracter�stiques, acabarem establint tantes categories com individus.

Aix� s�n les coses, ens agradin o no.

I ara, quan ja semblava que feia temps que a�� havia quedat prou clar, almenys entre la comunitat cient�fica, apareix James Watson, guanyador del premi nobel pel seu codescobriment de la doble h�lix de l�ADN, i es posa a ressucitar els vells conceptes de �ra�a blanca� i �ra�a negra�. Per� Watson no �s conforma a defensar com a v�lida aquesta classificaci� aleat�ria i anticient�fica, sin� que pret�n haver trobat una correlaci� directa entre la pigmentaci� de la pell i una cosa tan dif�cilment definible i mesurable com la intel�lig�ncia.

Es devia perdre algun cap�tol de Barrio S�samo.

Merda enllaunada i altres exquisideses intel�lectuals

samonea — Diu, 07 Oct 2007 18:44:54

Aquesta obra, amb altres dues de semblants, va ser venuda a Bonhams, una prestigiosa casa de subhastes de Londres, per uns 21.000 euros. A simple vista, sembla una obra for�a t�pica de la segona meitat del segle XX; la podr�em enquadrar, potser, en el corrent de l'expressionisme abstracte.

Per� el seu autor, mort de tuberculosis el 1964, tenia una peculiaritat: no era un �sser hum�.

Era un ximpanz�, anomenat Congo. Aquest simi va pintar m�s de quatre-centes obres, arribant a gaudir d�una certa popularitat. Hi ha hagut, de llavors en��, molts altres casos d�animals pintors: goril�les, orangutans, micos caputxins i, fins i tot, moixos. Algunes de les seves obres, exposades sota pseud�nim a galeries de prestigi, han rebut cr�tiques for�a favorables de nombrosos entesos.

El tema de �l�art animal� �s molt interessant, per� si he recordat a Congo i les seves pintures ha estat com a excusa per parlar de l�art hum�. De l�art hum� contemporani, concretament. Existeix un art bo i un art dolent? Hi ha algun tipus de criteris absoluts en el m�n de les arts pl�stiques? En Carles Gomila en parla, d�aquest tema, a la darrera entrada del seu bloc, i ha estat d�aquesta lectura, precisament, que ha sorgit la idea d�escriure aquest article.

Em sembla bastant significatiu que, a la nostra �poca, una pintura feta per un ximpanz� o un orangutan sigui virtualment indistingible d�una obra feta per un �sser hum�. A�� s quelcom nou, sense cap dubte, i exclusiu de la nostra cultura. Crec que en cap altra societat del passat es podria haver produ�t un fenomen semblant. Ara b�: quin �s el motiu?

Des del meu punt de vista, i crec que en a�� coincideixo amb en Carles, una gran part de l'art contemporani sembla fet per i per a gent del planeta Saturn. Les obres, per elles mateixes, no nom�s no transmeten res, sin� que, en molts casos, l��nic que ens permet identificar-les com a obres d�art �s el context on es troben i el discurs creat al seu voltant. Darrerament, a les fires d�art contemporani, els organitzadors han d�anar molt amb compte, amb les senyores de la neteja: la seva ignor�ncia les pot portar a tirar a les escombraries una pell de pl�tan o una llauna de refresc que s�n, en realitat, obres d�art. �s all� de que �tot �s v�lid�, en l�art contemporani. La pregunta que ens hem de fer �s, per tant, si �s tot v�lid, realment.

Per tal de fer m�s entenedor el meu punt de vista, m�haureu de permetre que faci una petita comparaci� entre les arts pl�stiques i la m�sica. En qualsevol estil musical hi ha certes regles que s'han de respectar: una pe�a sense melodia, harmonia ni ritme ni tan sols seria reconeixible com a m�sica. Evidentment, hi ha hagut (i hi ha encara) compositors que han prescindit d'aquestes regles elementals, per� aquests experiments han obtingut l��xit i la difusi� que es mereixen. Aquestes "regles" no s�n quelcom establert de forma convencional. En �ltima inst�ncia, depenen de l'estructura de la nostra o�da i el nostre cervell. Fins a cert punt, estan per sobre de les difer�ncies culturals: la m�sica pr�pia d'una cultura concreta pot ser reconeguda com a tal, i fins i tot gaudida, pels membres d'una altra societat totalment diferent.

La q�esti� de l�est�tica visual �s m�s complexa, segurament, per� hi ha indicis de que existeixen, a un nivell molt b�sic, algun tipus de patrons transculturals, de base purament biol�gica. �s a dir, que hi ha combinacions de colors i/o formes que ens resulten tan atractives a nosaltres com a un esquimal o un aborigen australi�. Potser els nostres coneixements sobre aquest tema avancin bastant, en els propers anys. Segons un estudi portat a terme pel Laboratori de Sistem�tica Humana de la Universitat de les Illes Balears i publicat a la revista PNAS (Proceedings of the National Accademy of Sciences) les �rees del nostre cervell encarregades de percebre la bellesa es troben al c�rtex prefrontal. A trav�s de t�cniques de magnetoencefalografia, s�ha pogut constatar que aquestes zones s�activen quan el subjecte visualitza imatges que considera belles. Un sistema que fa possible avaluar la percepci� de la bellesa amb tanta objectivitat permetr� establir una s�rie de pautes que ens ajudaran, potser, a entendre l�origen i la naturalesa del fenomen est�tic.

Per�, sigui com sigui, �s evident que, al llarg del segle XX, l�art occidental ha tendit a deixar de banda les �regles� m�s fonamentals del joc est�tic. D�exemples grotescos no en falten: d�en�� que Piero Manzoni va vendre llaunes plenes dels seus propis excrements, amb el t�tol de Merda d�artista, va resultar dif�cil que alg� an�s m�s enll�. Perqu� ha triomfat, a la nostra societat, aquest tipus d�art?

Crec que, per entendre-ho, �s necessari que tinguem en compte el paper que ha tingut l�art, al nostre context cultural, durant els darrers centenars d�anys. Els objectes art�stics han estat, sobretot, bens de prestigi; instruments per demostrar el poder econ�mic i ressaltar l�estatus social del seu posse�dor, a nivell personal o familiar. La creaci� art�stica �s, en general, un proc�s lent i cost�s. Pagar una gran quantitat de diners per tal de tenir una pintura detallada o una escultura monumental, sense cap utilitat pr�ctica, constitu�a una forma immillorable de deixar ben clar que una fam�lia posse�a recursos en abund�ncia. Els Borgia, aquells mafiosos del segle XV, s�n possiblement l�exemple paradigm�tic d�aquesta utilitzaci� del poder de les imatges, per� no van constituir, en absolut, un cas a�llat.

Ara b�; a mesura que la fotografia, els mitjans de reproducci� mec�nica i els nous materials van permetre, ja a partir de finals del segle XIX, que les imatges no fossin patrimoni exclusiu de les elits socials, aquestes van perdre el seu paper de s�mbol de classe. Per� l�art no podia perdre tan f�cilment una funci� que havia acomplert des de feia segles. A mesura que els pintors, alliberats de la pesada c�rrega de reproduir fidelment la natura, encetaven noves formes d�expressi�, es van anar accentuant les difer�ncies entre les prefer�ncies est�tiques de les classes populars i les de les classes altes. Conscient o inconscientment, la burgesia es va apropiar de les noves formes art�stiques, potenciant aquelles m�s herm�tiques. El paper de diferenciaci� social que abans exercia l�art en s� l�acompliriren, a partir d�aquest moment, els coneixements semisecrets (tot l�entramat te�ric generat entorn de la creaci� art�stica) que permetien valorar-lo i apreciar-lo.

Seria interessant comprovar si als actuals entesos en art, en veure la merda enllaunada de Manzoni o les pintures d�en Congo, se'ls activa el c�rtex prefrontal o una altra part del cervell.

O b� si, pel contrari, no se�ls activa res.

Una veritat realment inc�moda

samonea — Dis, 22 Set 2007 20:24:06

L'any 476 de la nostra era, l'emperador R�mul August va ser ven�ut per Odoacre, rei dels h�ruls. La ciutat de Roma va ser conquerida, i l'Imperi Rom� d'occident es va desfer. Tot i que aquesta �s la data que els historiadors han pres com a punt d'inflexi� entre l'Edat Antiga i l'Edat Mitjana, els problemes interns de l'estructura socioecon�mica que coneixem com a Imperi Rom� van comen�ar abans. Molt abans.

A finals del segle III, la situaci� econ�mica de l�Imperi era cr�tica. El proc�s d�expansi� territorial havia quedat estancat, i Roma va deixar de rebre les riqueses obtingudes de les conquestes militars. A causa de l�escassetat de metalls preciosos, es van comen�ar a encunyar monedes amb menys proporci� d�or i plata. El valor de la moneda va caure i els preus dels productes van comen�ar a pujar. La inflaci� es va disparar, i l�estat en va patir les conseq��ncies: all� que es recaptava amb els impostos no donava prou com per pagar als funcionaris i les tropes. L�economia de la part occidental de l�Imperi va entrar en una balan�a comercial negativa, ja que nom�s exportava cereals i altres aliments i importava d�orient bona part dels productes manufacturats de luxe. La situaci� econ�mica va debilitar les xarxes comercials, i la inseguretat derivada de la feblesa de l�Imperi va acabar d�enfonsar el comer� a llarga distancia. El subministrament d�aliments als grans centres urbans es va interrompre, i les ciutats es van comen�ar a abandonar. El sistema es va col�lapsar.

Crec que tots coneixem un altre sistema econ�mic basat en el creixement continu i les xarxes comercials de llarga distancia. Aquest sistema, a m�s, t� una caracter�stica �nica que el diferencia de tots els altres imperis del passat: la seva total i absoluta depend�ncia envers els combustibles f�ssils.

El consum de combustibles f�ssils ha donat molt que parlar, darrerament, per� no per q�estions estrictament econ�miques. Ben segur que alguns de vosaltres coneixeu un documental titulat An inconvenient truth. �s obra d�Al Gore, aquell senyor tan ecologista que va donar ordre, el 1999, de fumigar les plantacions de coca de Colombia amb glifosat, un herbicida altament t�xic. Al documental ens explica el mateix que s�ha dit pels mitjans de comunicaci� durant els darrers anys: l�augment de CO-2 producte de la crema de combustibles f�ssils �s el responsable de l�efecte hivernacle que est� fent pujar la temperatura per tot el planeta. Un dels objectius del documental, sense cap dubte, �s fer-nos veure com en s�n de bons els pol�tics del partit dem�crata i com n�estan de preocupats pel medi ambient... Com a resposta a aquest documental se'n va fer un altre titulat The Great Global Warming Swindle (La gran estafa de l�escalfament global). Aquest reportatge aconsegueix quelcom bastant dif�cil: superar el nivell de demag�gia de l�anterior. �s evident que els fons per produir-lo van sortir de l�entorn del partit republic�. El seu missatge �s que no hi ha cap relaci� entre l�escalfament global i els combustibles f�ssils: l�increment de CO-2 seria una conseq��ncia de l�augment de les temperatures, no una causa. De passada, els seus creadors aprofiten per culpar el moviment ecologista del subdesenvolupament econ�mic del tercer m�n i per insinuar que el neoliberalisme econ�mic �s l��nica soluci� per resoldre la pobresa i les desigualtats socials.

Si alg� es deixa conv�ncer pels arguments del segon documental (no entrar� a valorar la seva validesa, donada la meva ignor�ncia en aquest camp) potser se senti alleujat: el nostre desaforat consum de combustibles f�ssils no est� causant cap desastre planetari. Podem continuar malgastant energia sense cap remordiment.

�s aix�, realment?

Ho podria ser, potser, si els recursos dels quals depenem fossin inesgotables. Per� no ho s�n, en absolut. Tot i que �s dif�cil calcular el volum total de les actuals reserves de petroli, una gran part dels experts d�na per fet que ja s�ha arribat al zenit de la seva producci�. La quantitat de petroli extret anir� minvant; mentre que el seu consum continua creixent de forma inexorable. Potser passaran molts anys fins que s�extregui el darrer barril, per� �s evident que el preu del combustible s�anir� incrementant. Les conseq��ncies sobre l�economia seran terribles: la producci� d�aliments caur� en picat, el transport de mercaderies s�interrompr�, els preus dels productes pujaran fora mesura... Si no hi feim alguna cosa, el sistema es col�lapsar�.

I les energies renovables? Nom�s quatre dades, referents a Menorca, per tal que us en feu una idea: necessitar�em uns 180 molins de 1MW (m�s grans que els de Ma�) per cobrir tot l�actual consum el�ctric de l�illa. Per�, evidentment, a�� no inclou l�energia que gasten els 40.000 cotxes que hi ha a Menorca, ni la que consumeixen els vaixells que ens porten els aliments i altres productes necessaris per mantenir a una poblaci� de 85.000 persones. Les energies renovables tampoc permetran mantenir l�actual tr�nsit aeri: l�encariment dels carburants suposar� la fi de la ind�stria tur�stica.

Hi ha qui pensa que aquells que proposen una estricta limitaci� del creixement econ�mic estan en contra de l�actual forma de vida. Segur que ho heu sentit (o ho heu dit, tal vegada) m�s d�una vegada: �aquests voldrien que torn�ssim a anar amb un carret� i una mula i que visqu�ssim dins coves�. En el meu cas, res m�s enfora de la realitat. Estic content de tenir electricitat, aigua corrent i tots aquests petits luxes. M�agraden tant, de fet, que voldria continuar-ne gaudint tota la vida... �s per a�� que hi ha que limitar el consum energ�tic.

El petroli s�acabar�. No hi podem fer res per evitar-ho. All� que haur�em d�intentar �s fer-lo durar tant com puguem i, mentrestant, desenvolupar al m�xim altres fonts d�energia. Evidentment, un sistema econ�mic basat en fonts energ�tiques no provinents de combustibles f�ssils hauria de ser, per for�a, molt diferent de l�actual. Caldria replantejar-se moltes coses.

All� que no podem fer, de cap manera, �s continuar esperant. La reconversi� ha de comen�ar ara, quan l�actual sistema encara no ha entrat en crisi. Actualment disposem de petroli a baix preu: a�� ens forneix dels recursos necessaris per instal�lar nous sistemes energ�tics. Si esperam que el petroli comenci a anar esc�s, per buscar alternatives, ser� massa tard.

La gent que habitava l�entorn del Mediterrani, cap al segle III de la nostra era, no va poder preveure la crisi que l�amena�ava. El seu sistema econ�mic es va enfonsar, i bona part de la seva cultura va desapar�ixer. Nosaltres ens enfrentam amb quelcom semblant, per� amb un avantatge: coneixem millor com funciona l�economia i podem predir i pal�liar, fins a cert punt, els problemes futurs.

Si en farem �s o no, d'aquests coneixements, ja �s una altra q�esti�.

Pa amb tel

samonea — Dil, 04 Des 2006 13:22:29

D'en�� que la inform�tica es va introduir a la nostra vida quotidiana, s'ha fet habitual concebre la ment humana com un ordinador. Tot i que jo som bastant jove, es podria dir que no vaig entrar en contacte amb els ordinadors fins que vaig ser una persona pr�cticament adulta, en un moment en que els meus h�bits mentals ja estaven ben establerts. Potser �s per a�� que m'agrada m�s imaginar la meva mem�ria com una enorme habitaci� plena d'arxivadors, amb molts calaixos.

Alguns d�aquests calaixos s�obren i es tanquen cada dia, per extreure�n informaci�; altres nom�s s�obren de tant en tant, i altres, finalment, han restat tancats des del dia en que s�hi va dipositar el record que contenen. De vegades, en obrir algun calaix proper, un d�aquests caixons oblidats fa un moviment, i s�obre una escletxa per la qual surten imatges borroses, fins i tot un poc deformades, tal vegada, pel pas del temps.

A�� s exactament all� que em va passar quan vaig escriure el meu darrer art�cle, en el qual vaig comen�ar parlant sobre la llet de soja. No s� ben b� com va ser, per� em va venir al cap un record molt lluny� en el temps: m�acabava de despertar i estava al llit, a l�antiga casa dels meus pares. Per la persiana tancada de l�habitaci� entrava una llum grisosa, t�nue. Del carrer arribava, llunyana, la renou dels passos d�un cavall o una mula. Ma mare entrava a l�habitaci� i obria les persianes; �corre � em deia � que ja arriba�. Jo em posava de peus damunt el llit per poder guaitar per la finestra, i veia passar un carro, estirat per una mula i carregat amb cinc o sis lleteres met�l�liques, molt grosses. El condu�a un homenet de cara vermellosa, tocat amb una boina negra.

Aix� era com arribava la llet, quan jo era petit, a la botiga que hi havia prop de ca meva. Era una llet saborosa i olorosa que, en bullir-la, deixava un dit de tel. Ma mare, de vegades, guardava aquesta nata i en feia mantega. Altres vegades la posavem tal qual sobre una llesca de pa, amb un poc de sucre, i ens ho menjavem per berenar.

Evidentment, no crec que els in�cis dels anys vuitanta, amb el pa�s embarcat en una democr�cia encara fr�gil, en Tejero pegant tirs al congr�s dels diputats, la constant amena�a de la guerra freda i els Hombres G sonant a les radios de totes les cases, fossin una �poca millor que l�actual.
Per�, malgrat tot, sempre enyorar� el fet que, en aquella �poca, la llet fes gust de llet i es pogu�s comen�ar el dia menjant una bona llesca de pa amb tel.