Dalt s'arbre

Reaprofitant arbres

Jean-Baptiste de Lamarck ha passat a la hist�ria, de forma for�a injusta, com a exemple de l'error cient�fic. Atent observador de la natura, va ser capa� de deduir que totes les esp�cies vivents havien evolucionat a partir d'un avantpassat com�. Malauradament, a l'hora de proposar un mecanisme que expliqu�s aquests processos de canvi, no va encertar: ell pensava que els car�cters adquirits en vida es poden transmetre a les seg�ents generacions, i que era l'acumulaci� d'aquests petits canvis all� que provocava l'evoluci� de les esp�cies.

Caldria esperar encara prop de seixanta anys (Lamarck va fer p�blica la seva teoria, per primer cop, l'any 1800) per tal que Charles Darwin publiqu�s L'origen de les esp�cies, exposant aix� els veritables mecanismes evolutius.

Per� les contribucions de Lamarck no es poden menystenir: va senyalar els factors ambientals com la principal causa dels canvis en els �ssers vius i, potser encara m�s important, va dibuixar el primer arbre filogen�tic:

L'evoluci� �s, sobretot, ramificaci� i diversificaci�. Lamarck ho va comprendre, i per aquest motiu la va representar mitjan�ant un esquema en forma d'arbre. Per�, d'on va treure Lamarck la idea d'utilitzar aquest tipus de recurs visual?

Doncs, molt probablement, dels arbres geneal�gics, que eren quelcom ben corrent a inicis del segle XIX. I el m�s curi�s del cas �s que aquests tipus d'esquemes, que nom�s servien per fer interpretacions totalment fal�laces respecte als avantpassats de certs individus, van resultar ser perfectes per representar la diversificaci� de la vida. A�� s aix� perqu� entre l'evoluci� de les esp�cies i la successi� de generacions dins de l'esp�cie humana (o dins de qualsevol altra esp�cie que es reprodueixi sexualment) hi ha una difer�ncia enorme. Les noves esp�cies, gaireb� en tots els casos, apareixen a partir d'una �nica esp�cie progenitora. �s a dir: una branca es divideix en varies branquetes (que, al seu torn, es poden tornar a ramificar):

En el cas de la filiaci� humana, en canvi, la cosa es un poc m�s complexa. Tots nosaltres tenim dos progenitors, cadascun dels quals en t�, al seu torn, dos m�s... Un esquema en forma d'arbre, amb el primer avantpassat "conegut" situat a la soca, no pot ser, de cap manera, una imatge apropiada per il�lustrar totes aquestes relacions.

Per tal d'entendre-ho millor, he pres l'arbre geneal�gic d'una fam�lia espanyola qualsevol, triada a l'atzar (clicau damunt la imatge per veure-la millor):

No cal ser excessivament perspica� per adonar-se que a aquest esquema hi manquen alguns elements. Qualsevol de les parelles dels primers descendents del matrimoni "original" ha de tenir, per for�a, els seus propis avantpassats i el seu propi arbre geneal�gic (hem de suposar, en principi, que no es van originar per generaci� espont�nia en algun toll fang�s). I, gen�ticament, els descendents d'aquestes parelles tenen tant de Borb� com de Sampedro, de Dampierre o de Torlonia. I �s que el tema dels llinatges genera molts malentesos. �s habitual sentir gent que, basant-se en el seu primer cognom, diu coses com: "la meva fam�lia habita aquest lloc des del segle XV". Id� b�, comptant generacions de trenta anys (i tenint en compte que els avantpassats es van duplicant de generaci� en generaci�) aquesta persona pot tenir, te�ricament, m�s d'un mili� d'avantpassats que van viure al segle XV! I tots s�n tan parents seus que aquells amb els qual comparteix el primer cognom! Tots s�n "la seva fam�lia".

Podem anar tirant, de fet, m�s enrera. Al segle IX, qualsevol de nosaltres tindria ja un bili� d'avantpassats. Els lectors m�s espavilats (vull pensar que tots) us haureu adonat que hi ha un petit problema: al segle IX la poblaci� mundial era nom�s d'uns dos-cents milions de persones. Com quadren, id�, aquestes dues dades? La soluci� d'aquest enigma �s molt senzilla: els mateixos individus apareixen repetits molts cops (ocupant diferents posicions) en el nostre "arbre geneal�gic" i en el de moltes altres persones. Per tal que m'entengueu: una persona de fa 1.200 anys (o molt m�s recent) podria ser, al mateix temps, l'avantpassat de ton pare i de ta mare... Els arbres geneal�gics dins de l'esp�cie humana (igual que a qualsevol esp�cie amb reproducci� sexual) s'enllacen els uns als altres de forma interminable. Es tracta, id�, d'una gran xarxa, m�s que no d'un arbre! Al cap i a la fi, TOTS esteim emparentats, a trav�s d'un impetu�s flux d'intercanvis gen�tics: si ens remuntam encara m�s enfora en el temps, arribar� un punt en que ser� matem�ticament inevitable que hi hagi una persona que aparegui almenys un cop a l'arbre geneal�gic de qualsevol individu del m�n.

Ara b�: com encaixa, tot a��, amb els arbres filogen�tics? Doncs ben f�cilment, tamb�: aquesta densa xarxa de parentiu que uneix a tots els individus d'una mateixa esp�cie �s el teixit que forma les branques de l'arbre de l'evoluci�. Nom�s quan aquest teixit s'esquin�a (�s a dir, quan dues poblacions queden a�llades durant prou temps, des del punt de vista reproductiu) es produeix una ramificaci� i apareix una esp�cie nova.

I va ser Lamarck, el gran equivocat de la hist�ria de la ci�ncia, que es va adonar que la met�fora de l'arbre, tan desencertada per expressar les relacions de parentiu entre els �ssers humans, seria �til per entendre les relacions entre les esp�cies.

Les subversives enciclop�dies

L'any 1728, a Londres, Ephraim Chambers va publicar la primera enciclopedia del m�n occidental. Tenia un total de 2.466 p�gines, repartides en dos volums, i va servir d'inspiraci� per la famosa Encyclop�die, dels francesos Diderot i d'Alembert. De llavors en�� s'han publicat molt�ssimes enciclop�dies, en pr�cticament totes les lleng�es escrites del m�n. Crec que no �s exagerat afirmar, per�, que molt poques han tingut tanta import�ncia com la Wikipedia.

Ben segur que molts de vosaltres, si no tots, heu utilitzat, en alguna ocasi�, la famosa enciclop�dia en xarxa. Engloba, comptant les versions en diferents lleng�es, 10 milions d'articles, una cinquena part dels quals corresponen a l'edici� original en angl�s. La versi� castellana t�, actualment, 365.529 entrades, i la versi� en catal� en t� 117.296! La Viquip�dia (aquest �s el nom de la versi� en catal�) va ser, curiosament, la primera edici� que va estar operativa, despr�s de l'anglesa. Per� la Wikipedia no �s nom�s impressionant a nivell quantitatiu, sin� tamb� a nivell qualitatiu. Segons la prestigiosa revista Nature, aquesta enciclop�dia �s gaireb� igual de fiable que l'Encyclopaedia Britannica, pel que fa als articles cient�fics.

I, malgrat tot, crec que all� que m�s impressiona, d'aquest projecte, �s que l'estan portant a terme milers de voluntaris de tot el m�n, cooperant de forma totalment desinteressada. Una part significativa dels coneixements que la humanitat ha acumulat durant els darrers milers d'anys estan, ara mateix, a l'abast de qualsevol persona que tingui acc�s a Internet. Per� a��, evidentment, no agrada a tothom.

Els ultra-conservadors nord-americans s'han hagut d'enfrontar, durant els darrers anys, a un greu problema: els seus fills, que a l'escola i/o a casa seva reben una educaci� conservadora, consulten la Wikipedia per fer els treballs escolars! I all� hi llegeixen les infames teories de la ci�ncia moderna, que entren en conflicte amb les Sagrades Escriptures! Com evitar que les ments pures d'aquests tendres infants es contaminin amb la brutor de la realitat? El m�s de novembre de 2006, Andy Schlafly va tenir una idea genial (inspirada, molt possiblement, per D�u): crearia una enciclop�dia en xarxa on s'hi recolliria una versi� m�s conservadora dels coneixements cient�fics actuals. El resultat fou la Conservapedia (no, no �s una broma) que compta ja amb m�s de 457.000 articles. El sistema de treball de la Conservapedia �s, evidentment, molt diferent al de la Wikipedia. No hi pot col�laborar qualsevol: per poder-ho fer �s necessari superar un test ideol�gic. Cal suposar, a m�s, que la rapid�ssima expansi� d'aquesta enciclop�dia es un s�mptoma clar de l'exist�ncia d'importants fonts de finan�ament.

Per tal que us feu una idea de les joies que es poden trobar a la Conservapedia, us transcric un fragment del text que acompanya al terme cangur:

Igual que tots els animals moderns, els cangurs es varen originar a l'Orient Mitj� i s�n els descendents dels dos membres fundadors dels moderns cangurs baramin que varen ser carregats a l'Arca de No� abans del Diluvi Universal. [...] Despr�s del Diluvi, els cangurs varen sortir de l'arca i migraren a Austr�lia. Existeix un debat sobre si aquesta migraci� es va produir per terra -donat que que Austr�lia va estar encara un temps connectada a l'Orient Mitj� abans que el supercontinent Pangea es trenqu�s- o si varen ser portats per les aig�es en retroc�s sobre restes de vegetaci�.

Davant aquests fets, hom no pot evitar de preguntar-se: "que els passa a aquesta gent?". Puc entendre que, a nivell individual, certes persones s'aferrin a algunes conviccions del passat, encara que aquestes creences entrin en directa contradicci� amb la ci�ncia que fa possible la tecnologia que ells empren cada dia. Per�, ara b�, quina �s la finalitat de tot aquest esfor� col�lectiu i d'aquesta enorme inversi� de doblers? Quin �s, el prop�sit de tota aquesta activitat des-informadora? Tenen por, les classes dirigents del m�n, d'un poble amb acc�s a la cultura? Potser els il�lustrats del segle XVIII tenien ra�, despr�s de tot, quan deien que el coneixement podia acabar amb les tiranies?

Jo, per si de cas, he decidit col�laborar amb la Wikipedia (en les seves versions en castell� i catal�, que s�n els dos �nics idiomes que puc escriure de forma acceptable). �s per aquest motiu que, darrerament, no escric al meu bloc amb tanta regularitat com abans. Esper que els meus lectors ho entenguin.

L'origen evolutiu de l'altruisme

La fal�la� interpretaci� del darwinisme que han fet, al llarg del segle XX, el feixisme i el neoliberalisme econ�mic constitueix un tema prou conegut. Tamb� ho �s, tot i que menys, l'asim�trica relaci� que es va establir entre Marx i Darwin. D'aquest tema ja en vaig parlar, en certa ocasi�.

Per� a finals del segle XIX hi va haver, encara, un altre corrent ideol�gic que es va interessar per les teories darwinianes: l'anarquisme.

Piotr Kropotkin, un dels grans te�rics del pensament anarquista, era tamb� un cient�fic. Va dirigir expedicions d'investigaci� a Sib�ria i Manx�ria, aix� com a les glaceres de Finl�ndia i Su�cia. Com a resultat de les observacions realitzades durant aquests viatges va escriure una obra titulada L'ajut mutu: un factor de l'evoluci�. Kropotkin acceptava la validesa dels mecanismes evolutius proposats per Darwin, per� considerava que, en el proc�s selectiu de la natura, hi intervenia una altra for�a igual d'important, almenys, que la compet�ncia pels recursos: la cooperaci�.

La import�ncia de la col�laboraci� �s molt evident, en alguns casos. Els mam�fers gregaris que s'agrupen per protegir-se m�tuament del fred o per v�ncer la for�a de la corrent, a l'hora de travessar un riu, s�n exemples molt clars que el propi Kropotkin va poder observar de primera ma, en el transcurs de les seves expedicions. En tots dos casos, els beneficis per els diferents individus s�n immediats i simultanis. No representa cap problema explicar de quina manera la selecci� natural ha afavorit aquests comportaments.

Hi ha, per�, altres formes de cooperaci� m�s dif�cils d'explicar, des d'un punt de vista evolutiu: s�n aquelles que no impliquen un benefici immediat per una de les dues parts implicades. �s el cas, per exemple, de la desparasitaci� m�tua que es dona entre certes esp�cies d'ocells i mam�fers. Deslliurar a un company dels par�sits epid�rmics representa una inversi� de temps i energia; inversi� que nom�s t� sentit realitzar si serveix per rebre alguna compensaci�. La naturalesa d'aquesta contraprestaci� �s �bvia: el desparasitador tamb� ser� desparasitat, quan en tingui necessitat. Hi ha molt�ssims altres exemples, a banda de la desparasitaci�, de conductes cooperatives que no repercuteixen en un benefici immediat per una de les dues parts: algunes esp�cies de rates pinyades hemat�fagues, per exemple, quan tornen a la cova despr�s d'un vespre cercant v�ctimes, comparteixen l'aliment amb altres companys que no han tingut �xit en la recerca d'aliment.

Ara b�; que succeeix si, en aquestes esp�cies, apareix un individu egoista que rep l'ajuda dels altres per� es nega a ajudar-los, quan arriba el seu torn? �s necessari tenir en compte que els comportaments que abans hem descrit es solen produir entre esp�cies amb un cervell prou desenvolupat com perqu� els individus es puguin recon�ixer entre ells, de manera que un individu que s'hagi topat amb un egoista el retindr� a la mem�ria i li podr� negar la seva ajuda, en ocasions venidores.

Malgrat tot, si en una poblaci� d'individus altruistes neix un esp�cimen de tend�ncies egoistes, es podr� anar aprofitant de tots els seus companys de forma successiva, almenys mentre quedin incauts que no el coneguin. Un individu aix� gaudiria d'un cert avantatge sobre els altres, de manera que els seus gens tendirien a escampar-se m�s r�pidament i la conducta egoista s'estendria r�pidament entre la poblaci�. Per� sabem que a�� no passa, perqu� les conductes altruistes s�n, entre els animals socials, un fet ben conegut. �s m�s: en algun moment de l'evoluci�, aquests comportaments cooperatius van apar�ixer i van ser potenciats per la selecci� natural, que es una for�a que, com sabem, nom�s opera a nivell individual. Com �s possible, tot a��?

Robert Axelrod, un professor de Ci�ncies Pol�tiques de la Universitat de Michigan, va desenvolupar, durant els anys vuitanta del segle XX, una teoria que explicava l'aparici� de comportaments altruistes a partir de mecanismes que, incialment, s�n exclusivament egoistes. I ho va fer, curiosament, a trav�s de l'an�lisi d'un joc, conegut com el Dilema del Presoner.

La mec�nica del joc �s extremadament senzilla: hi ha dos jugadors i un banquer. Cadascun dels jugadors disposa de dues cartes: una amb la paraula cooperar i l'altra amb la paraula trair. Cada jugador situa una carta davant del banquer (amb la cara cap avall per tal que cap dels dos s�piga quina opci� ha triat el seu adversari. Una vegada situades les cartes, el banquer les mira i d�na els pagaments corresponents: si el jugador 1 traeix i el jugador 2 coopera, el jugador 1 obt� 5 punts, mentre que el jugador 2 rep 0 punts. Si ambd�s cooperen obtenen 3 punts cadascun i si tots dos es traeixen reben nom�s 1 punt per cap.

Si nom�s es fa una partida, el m�s habitual es trair directament a l'adversari, ja que aix� no es corre el risc d'intentar cooperar i ser tra�t, quedant d'aquesta manera sense cap punt. Si hom traeix aconseguir�, en el pitjor dels casos, almenys 1 punt. Per� la vida no constitueix una sola partida: els animals socials interactuam diverses vegades amb el mateixos individus de la nostra esp�cie. �s per a�� que, a l'hora de fer comparacions amb el comportament animal, s'utilitza el Dilema del Presoner Iterat que, com el seu nom indica, es una successi� de partides del mateix joc, seguint unes regles id�ntiques.

Axelrod va convocar un torneig on competirien, en un ordinador, diferents estrat�gies: sempre cooperar, sempre trair, cooperar nom�s si l'adversari havia cooperat a la jugada anterior, cooperar nom�s de tant en tant, etc. Des de bon comen�ament va quedar clar que les estrat�gies cooperatives eren les que obtenien millors puntuacions, a llarg pla�, per�, tot i aix�, es va muntar una segona i una tercera competicions. A la tercera ronda es va introduir un petit canvi: les puntuacions es tradu�en en n�mero de descendents, igual que hauria passat a la natura. �s a dir, les millors estrat�gies es reprodu�en m�s, les pitjors, menys. Molt prest es va observar que les estrat�gies egoistes tendien a l'extinci�, mentre que les estrat�gies cooperatives prosperaven i s'estenien!

Es van poder determinar, aix�, quines eren les condicions que influ�en en l'�xit d'una estrat�gia. Els jugadors d'�xit, per tant:
- Mai no traeixen abans que ho faci el seu oponent. Van, en principi, de bona fe.
- Prenen repres�lies quan l'altre jugador els traeix (el traeixen a la seg�ent partida).
- Fan intents de cooperaci�, de tant en tant, encara que el contrincant porti unes quantes partides traint-los. Aix� es trenquen les possibles din�miques de revenja i contra-revenja, que d'altra manera es perllongarien fins l'infinit.
- No s�n envejosos. No serviria de res, ja que els beneficis s'obtenen a costa de la banca i no a costa de les p�rdues del contrincant.

Quina conclusi� en podem extreure, de tot a��, en termes biol�gics? Doncs que els individus egoistes, en certes circumst�ncies, per assolir els seus objectius egoistes (propagar els seus gens en la major mesura possible) tendiran a ser nobles, tendents al perd� i poc donats a l'enveja.

Axelrod va publicar les seves conclusions l'any 1984, en un llibre titulat The Evolution of Cooperation (L'evoluci� de la cooperaci�).

Estic conven�ut que tant a Darwin com a Kropotkin els hauria encantat, si l'haguessin pogut llegir.

Un poc de publicitat

Aquest bloc ha rebut un premi! �s un premi humil, evidentment, que no implica cap gratificaci� econ�mica ni cap cerim�nia d'entrega de guardons, amb aplaudiments i discursos emotius. Per�, malgrat tot, em fa molta il�lusi�.

Me l�ha atorgat Memecio, autor d�un bloc molt bo que tracta temes d�antropologia, arqueologia, etologia i evoluci� cultural en general.

Potser (segur) alg� interpretar� aquest tipus d�iniciatives com un simple exercici d�adulaci� m�tua. I tal vegada si que hi ha un poc d�a��. Per� tamb� �s cert que aquests �premis� serveixen, b�sicament, perqu� els lectors d�un bloc en coneguin altres d�interessants; de manera que continuar� expandint aquest mem.

I, tot i que no hi ha dubte que si hom decideix encetar un bloc �s perqu� gaudeix escrivint, no �s menys cert que (sobretot en el cas dels blocs de divulgaci� cient�fica) constitueix un treball desinteressat en el qual s�inverteix, en la redacci� d�alguns articles, una bona estona de feina. De manera que, de tant en tant, uns copets a l�esquena s�agraeixen bastant.

Aix� id�, els meus nominats s�n:

El Paleofreak: vaig arribar a aquest bloc per casualitat, fa uns anys, buscant informaci� sobre all� que, en aquell moment, era una noticia recent: la troballa de l�Homo floresiensis. En veure els interessants debats que s�hi generaven, sobre paleontologia i evoluci� biol�gica, vaig desitjar que exist�s un lloc equivalent, on es parl�s d�arqueologia i evoluci� cultural. I, curiosament, poc despr�s el vaig trobar, aquest lloc: el bloc de Memecio.

Centpeus: un altre bloc excel�lent dedicat a la ci�ncia, des d�un punt de vista m�s divulgatiu. S�hi tracten temes molt variats amb molt de rigor i els articles es renoven, a m�s, amb molta freq��ncia (he arribat a sospitar, de fet, que l�autor no �s una �nica persona...).

Amics arbres, arbres amics: sobre arbres i boscos (un tema que a mi m�absorbeix, encara que al meu bloc en parli en poques ocasions) tant des d�un punt de vista cient�fic com literari.

Fogonazos: un poc de tot, sempre seguint el fil conductor de la ci�ncia. No hi he llegit cap article, encara, que no m�hagi sorpr�s.

Aix� de simple, aix� de natural: un bloc de divulgaci� cient�fica, centrat sobretot en la biologia, que em sembla capa� d�interessar fins i tot a aquelles persones amb menys inclinaci� per la ci�ncia.

N�hi ha molts m�s i de molt bons, per� aquests s�n els que m�s visito, actualment.

Espero que hi pegueu un cop d�ull i que els gaudiu tant com jo.

Astronomia surrealista

Des d'aquest bloc he intentat, en diverses ocasions, difondre les bases del funcionament de l'evoluci� biol�gica. Fa feredat adonar-se de l'elevat percentatge de persones que no coneixen els mecanismes evolutius o que pensen, err�niament, que el darwinisme no �s m�s que la proposta d'un naturalista del segle XIX, sense cap continu�tat ni aplicaci� pr�ctica en el present. Aquest desconeixement �s un fet ben conegut, i hi ha prou bi�legs i paleont�legs que s'esforcen per posar-hi remei.

Crec que �s menys habitual sentir, en canvi, la veu de representants d'altres �mbits de la investigaci� cient�fica: qu�mics, f�sics, astr�noms... Potser �s m�s dif�cil escriure articles o llibres de divulgaci� general sobre aquestes disciplines, per� no hi ha dubte que �s molt necessari.

Me'n vaig adonar no fa gaire, veient aquest v�deo per Youtube.

Es tracta de la versi� francesa del conegut concurs "�Qui�n quiere ser millonario?". Per si no coneixeu la mec�nica del programa, us l'explico breument: es tracta del t�pic joc de preguntes, on es donen v�ries respostes possibles al concursant. A m�s respostes encertades, m�s doblers. La peculiaritat �s que el concursant pot demanar, en un moment donat, l'ajuda del p�blic present al plat�. Els assistents trien la resposta que ells consideren correcta i a continuaci� es fa saber al concursant quin tant per cent del p�blic ha triat cada opci�.

Id� b�, aquesta �s, exactament, la situaci� que es produeix en el v�deo que he enlla�at. L'entendreu bastant b�, encara que no sapigueu franc�s. De tota manera, us en faig un resum.

El presentador li pregunta al concursant: "Qu� �s all� que gravita al voltant de la Terra?". I les opcions s�n: la Lluna, el Sol, Venus o Mart.

El concursant dubta!!

Demana l'ajuda del p�blic!!!

I la cosa no acaba aqu�: el 56% dels espectadors opina que �s el sol el que gira al voltant de la Terra!!!!

El concursant, evidentment, decideix fer cas a la veu del poble.

Espero, nom�s, que el grup de persones que formaven el p�blic del plat� no constitueixi una mostra estad�sticament significativa del conjunt dels ciutadans francesos. I preferesc no especular sobre quins haurien estat els resultats en cas d'haver-se fet a Espanya, una consulta semblant...

Ja fa prop de quatre-cents anys que Galileu va presentar els seus descobriments al Col�legi Pontifical de Roma i a la Accademia Nazionale dei Lincei; i n'han passat m�s de quatre-cents cinquanta d'en�� que Cop�rnic va publicar, de forma p�stuma, De Revolutionibus Orbium Coelestium. Per� sembla que el model geoc�ntric �s, encara, aquell que continua vigent, a la ment de moltes persones.

I potser no van tan errats, despr�s de tot. Ja ho va dir el 1990 Joseph Ratzinger, actual dirigent de l'Esgl�sia Cat�lica sota el nom art�stic de Benet XVI: "l'Esgl�sia va ser molt m�s fidel a la ra� que el propi Galileu. El proc�s contra Galileu fou raonable i just."

Ho tindrem en compte, id�.

La primitiva tend�ncia a la ostentaci�

Diuen que l'emperador August, parlant de Roma, poc abans de morir, va dir que ell havia trobat una ciutat de maons i en deixava una de marbre. August era ben conscient del valor simb�lic de l'arquitectura monumental, i en va fer us de forma exhaustiva: ell va ser, a efectes pr�ctics, el primer emperador, i necessitava deixar ben clar fins a on arribava el seu poder.

Per� la utilitzaci� de l'arquitectura com a s�mbol de l'autoritat no va comen�ar, evidentment, amb l'Imperi Rom�. Totes les societats amb algun tipus d'acc�s diferenciat als recursos han fet us d'aquesta eina de control, en major o menor mesura. Els exemples m�s coneguts, evidentment, s�n els dels pobles que van portar aquest tret fins al l�mit: els egipcis i els asteques, amb les seves immenses pir�mides, els europeus de les darreries de l'Edat Mitja, amb els seus temples desmesurats...

A Menorca en tenim una mostra for�a �mplia, de l'explotaci� d'aquest recurs: una bona part de les construccions talai�tiques ens sorprenen, encara avui, per la seva monumentalitat. Un company illenc parlava, no fa gaire, de les taules, aquell tipus de construcci� exclusiu de la nostra illa. Exclusiu? No ben b�. Hi ha recintes de taula a un altre lloc, del m�n, almenys. Mirau aquesta fotografia:

Es tracta del jaciment arqueol�gic de G�bekli Tepe, situat al sudest de Turquia. Per� calma; que ning� s'emocioni imaginant una llarga odissea marina dels constructors de taules, vinguts a Menorca directament des de l'�sia Menor. A part de la dist�ncia geogr�fica, les taules turques i les menorquines estan separades per uns 8.000 anys! La "taula" de G�bekli Tepe fou constru�da a principis del neol�tic, fa uns 11.000 anys, mentre que les menorquines (com la de la fotografia de baix, de Torralba d'en Salort) no es poden remuntar, en principi, gaire m�s enll� de l'any 1.000 abans de la nostra era.

Pura coincid�ncia, id�. I, de fet, no �s tan sorprenent. Si un es proposa construir edificis monumentals a base de pedres de dimensions cicl�pies, haur� d'escollir entre un nombre de solucions for�a limitat. Ja vaig parlar, en certa ocasi�, de les semblances entre els temples prehist�rics de la illa de Malta i certes construccions del talai�tic menorqu�: si es disposa d'una t�cnica i una mat�ria primera semblants, els resultat ser�, amb tota probabilitat, similar.

Ara b�; la pregunta que cal plantejar-se �s: perqu� tota aquesta monumentalitat? Quin �s el motiu de tot aquest malbaratament de temps, materials i for�a de treball? Doncs precisament �s aquesta, la finalitat: malgastar recursos de la forma m�s ostentosa possible, per deixar clar l'abast del poder dels promotors de la construcci�.

Fins el moment, G�bekli Tepe �s l'exemple m�s primitiu d'aquesta forma d'ostentaci�. I �s poc probable que se'n trobin casos gaire m�s antics: no �s casual que aquesta construcci� es vagi aixecar durant la primera etapa del neol�tic. �s en aquest moment, i no abans, quan la propietat privada comen�a a tenir una ra� de ser. Els �ssers humans que van aixecar el recinte de G�bekli Tepe practicaven, d'acord amb les evid�ncies de que disposam, certes formes de proto-agricultura. No sembraven cereals, per� cuidaven i protegien dels herb�vors els extensos camps de blat silvestre (l'avantpassat del nostre propi blat) que creixien de forma natural en aquella zona. Tamb� es troben, per aquestes dates, altres indicis de sedentaritzaci�: sabem que, cap al 12.000 aC, alguns grups de ca�adors (o proto-ramaders) aixecaven assentaments permanents on emmagatzemaven carn seca i salada.

Quina �s la forma de garantir el teu dret a explotar un territori? Com refredar l'�nim d'altres persones o grups humans interessats en els recursos que un explota? Una de les maneres �s consisteix a demostrar que es disposa d'un poder pr�cticament sobrehum�: revestint una ciutat de marbre, com va passar a Roma, o aixecant columnes de pedra de tones de pes, com a G�bekli Tepe o a Menorca.

Es probable que aquest us simb�lic de l'arquitectura monumental, aquest malbaratament de recursos com a legitimaci� del poder, sigui un dels trets amb una major continu�tat, al llarg de la hist�ria humana. En aquest aspecte, com en alguns altres, hem canviat molt poquet, des d'inicis del neol�tic.

Quatre exemples m�s, d'�poca contempor�nia, d'aquest primitiu gust per la ostentaci�: el Parlament Europeu, el Congr�s dels Diputats d'Espanya, el Consell Insular de Menorca i l'Ajuntament de Ciutadella.

El disseny intel�ligent i la "censura universit�ria"

Durant aquest m�s, una associaci� provinent dels Estats Units d'Am�rica impartir� una s�rie de confer�ncies sobre evoluci� biol�gica al nostre pa�s. Es tracta de la PSSI, les sigles en angl�s de Metges i Cirurgians per la Integritat Cient�fica. Que defensen aquesta gent?

Doncs que la pr�ctica totalitat dels bi�legs del m�n estan equivocats: els mecanismes que regeixen l�evoluci� no s�n, en realitat, la selecci� natural ni cap dels altres fen�mens que proposa el neodarwinisme. Hi ha alguna altra cosa. Una entitat intel�ligent (digues-li D�u, digues-li X...) que interv� de forma activa en el proc�s evolutiu, dissenyant els organismes. Aquesta teoria se sol con�ixer com a ID (Intelligent Design).

Fins aqu�, cap problema. Tothom t� dret a expressar de forma p�blica les seves idees, siguin quines siguin (i sempre i quan no impliquin alguna forma d�apologia a vulnerar els drets dels altres). Per� �s que aquesta gent pretenia fer almenys dues de les xerrades a les instal�lacions de dues Universitats: la de Le�n i la de Vigo. Costa d�entendre que aquestes dues institucions vagin acceptar la petici� de la PSSI, per� la q�esti� �s que ho van fer. I quan la noticia es va fer p�blica, les queixes no es van fer esperar. La pressi� que van exercir certes persones i col�lectius, de fet, va fer que les dues Universitats optessin per denegar el perm�s que pr�viament havien concedit.

En alguns llocs de la blogosfera s�ha generat un debat intens�ssim sobre la conveni�ncia de la decisi� presa pels degans de Le�n i Vigo. S�ha arribat a dir que �s un cas de censura; que s�ha vulnerat el dret a la llibertat d�expressi� dels membres de la PSSI!

Anem per parts. Les Universitats, en tant que centres de recerca, han de potenciar estrat�gies encaminades a assolir un coneixement tant exacte com sigui possible del funcionament de la realitat. Hom pot discutir, evidentment, quines s�n aquestes estrat�gies, dins de certs l�mits: a�� s aix� perqu� no hi ha un �nic m�tode cient�fic. Per�, malauradament per alguns, hi ha certes metodologies que queden necess�riament excloses d�aquest conjunt de procediments.

Un dels criteris que ens permeten establir si un m�tode �s o no correcte �s la falsabilitat. �s a dir: tota proposici� cient�fica ha de ser susceptible de ser falsada. A�� vol dir s�han de poder dissenyar experiments (o que s�han de poder recollir dades per altres mitjans, en el cas de les disciplines que estudi�n fets no reprodu�bles en condicions controlades) que en cas de donar resultats diferents d'aquells que s'esperaven negarien la hip�tesi que s�estava posant a prova.

I la teoria de l�ID, que defensen els membres de la PSSI no �s falsable. No �s concebible que puguin existir proves que demostrin que NO existeix una entitat totpoderosa, invisible i intangible que manega secretament els fils de l�evoluci�. El disseny intel�ligent no �s ci�ncia: l�exist�ncia d�aquesta entitat entra de ple a l��mbit de la fe. Per� el pitjor de tot �s que l�ID �s una teoria pseudo-cient�fica que s�aplica a uns fets que ja estan perfectament explicats per una teoria cient�fica (i, per tant, falsable): el darwinisme.

Com es podria falsar el darwinisme? Doncs demostrant, per exemple, que dins de les poblacions d��ssers vius l��ndex de reproducci� dels diferents individus �s totalment aleatori i no t� res a veure amb les seves caracter�stiques f�siques i les condicions del medi. A�� implicaria que la selecci� natural, una de les bases del darwinisme, �s falsa. Una altra possibilitat seria demostrar que els trets gen�tics no s�hereten de pares a fills, o b� que el genotip no t� res a veure amb els trets f�sics de l�individu que n��s portador. Tamb� representaria un cop molt dur pel darwinisme el fet que alg� pogu�s demostrar que no es produeixen errors durant el proc�s reproductiu dels �ssers vius i que no hi ha, per tant, alteracions ni canvis en la informaci� gen�tica dels organismes, al llarg de les generacions.

Per� res d�a�� no ha passat, encara. Al contrari, tots aquests fets es confirmen dia a dia a trav�s del treball de centenars de milers de cient�fics, arreu del m�n.

I una altra cosa, encara: si les proves en contra del darwinisme s�anessin acumulant, haur�em de concloure que aquesta teoria no �s v�lida per explicar el funcionament de l�evoluci� i l�haur�em d�abandonar. Per� a�� no vol dir, evidentment, que hagu�ssim d�acceptar, en conseq��ncia, una �teoria� com l�ID, que es troba al marge de la metodologia cient�fica.

Tornant al tema de l�article: la Universitat no pot donar suport a entitats o persones que ignoren les regles m�s elementals de la investigaci� cient�fica i que pretenen presentar-se com una �alternativa cient�fica� a les �teories oficials�. Negar-los el dret a utilitzar les seves instal�lacions no �s censura, �s una actitud totalment leg�tima. Podr�em parlar de censura si el Govern els imped�s de portar a terme les seves confer�ncies en qualsevol lloc de l�estat. Per� a��, evidentment, no ha passat. La resta de xerrades que tenien programades (a la Fira de Barcelona, a l�Hotel Puerta M�laga, a Seguros Mapfre, a Caixanova...) es portaran a terme tal i com estava previst.

Les Universitats, per�, no han d�estar disposades a fomentar l�expansi� de qualsevol idea. Nom�s faltaria.

Tot all� que ens perdrem

A finals del segle XIX, un vaixell que navegava cap a Europa, provinent d'Austr�lia, va naufragar entre L�deritz i la desembocadura del riu Orange. El vaixell portava, entre altres coses, una mercaderia valuosa: cavalls de ra�a destinats als estables l'aristocr�cia europea. Alguns d'aquests cavalls es van salvar, nedant fins la costa, i van arribar fins el Namib.

Aquest �s l'origen, segons la llegenda, dels cavalls salvatges que corren avui dia per aquelles planes des�rtiques. Hi ha una altra explicaci�, menys rom�ntica, per explicar la pres�ncia d'aquests �quids en aquelles terres: serien els descendents dels animals abandonats all� per les tropes sud-africanes i alemanyes durant la Primera Guerra Mundial.

Sigui com sigui (pot ser que ambdues hist�ries siguin certes) els cavalls del Namib sobreviuen en un ambient des�rtic, poblat per herb�vors molt m�s ben adaptats a la manca d'aigua que els �quids: springbooks, �rix... Com s'ho fan?

Cal dir que l'activitat de l'home ha influ�t a fer possible la seva vida en aquell ambient tan inh�spit: durant la primera meitat del segle XX els miners van excavar alguns pous al mig del desert, de manera que hi ha alguns punts amb un subministrament d'aigua m�s o menys assegurat. Per� aix� i tot, la recerca de pastures fa que els cavalls estiguin dies sencers allunyats dels pous. La majoria dels cavalls tombarien en poques hores si haguessin d'estar sota el sol afric� sense poder beure. Perqu� aquests no, id�?

La resposta, evidentment, �s la selecci� natural. L'index de superviv�ncia d'aquests animals, en el moment de l'arribada al seu nou h�bitat, devia ser baix�ssim. Devien quedar nom�s aquells que, casualment, tenien una fisiologia un poc millor, a l'hora d'estalviar aigua. I evidentment, es van reproduir, transmetent aquests trets positius als seus descendents. Aquestes caracter�stiques no eren millors en s� mateixes, es clar. Per als seus cong�neres de llocs m�s humits no representaven cap avantatge, de manera que no van �sser seleccionades. Per� per ells, la capacitat d'estar m�s temps allunyats dels pous, cercant les escasses pastures, constitu�a un increment de les possibilitats de superviv�ncia i, per tant, de reproducci�.

Es tracta, ni m�s ni menys, que de l'evoluci� (aquella cosa que alguns encara no han acabat de pair) en plena acci�. I a trav�s de mecanismes purament darwinians, a m�s a m�s.

Potser el seu proc�s d'adaptaci� al clima �rid continuar�, en un futur, i aquests cavalls s'acabin convertint en una esp�cie diferent, en alguns centenars de milers d'anys. Per� nosaltres, com a individus, ja no hi serem per veure-ho, desgraciadament. La nostra esp�cie potser si que romandr�, encara. O tal vegada una esp�cie un poc diferent, adaptada tamb� a noves condicions per� pertanyent a la nostra l�nia evolutiva...

Quina ll�stima que l'evoluci� biol�gica sigui un proc�s tan lent! Tenint en compte que, segons els astrof�sics, a la terra li queden encara uns quants milers de milions de d'anys de vida, fa pena pensar en tot all� que ens perdrem...

Dougal Dixon �s un paleont�leg i artista que fer aquesta mateixa reflexi�, ja fa uns anys, i va decidir "posar-hi remei": va publicar una s�rie de llibres, profusament il�lustrats, on imaginava com serien, els �ssers vius, en un futur lluny�. Crec que aquest fou el primer:

Jo el vaig trobar de casualitat, fa tres o quatre anys, a una llibreria de segona m�. El vaig comprar sense pensar-m'ho, perqu� feia temps que el cobejava. Nom�s per la qualitat de les il�lustracions, un poc a l'estil d'aquelles que realitzaven els naturalistes del segle XIX, ja valdria la pena. Per� �s que, a m�s a m�s, el llibre transcendeix de molt el simple exercici d'imaginaci�. Cal tenir en compte que Dixon �s paleont�leg, i hi va reflectir tota una s�rie de mecanismes evolutius ben reals. L'obra �s, per tant, una eina excepcional per ajudar a entendre l'evoluci�.

Per�, evidentment, les possibilitats de que les esp�cies concretes que tracta l'autor evolucionin precisament en la direcci� que ell proposa s�n gaireb� nul�les... Al cap i a la fi, hem de tenir en compte que la g�nesi d'una nova esp�cie pot tenir el seu punt d'origen en un fet tan fortu�t i imprevisible com el naufragi d'un vaixell en algun punt remot d'una costa des�rtica.

Depend�ncies perilloses

Vaig parlar, no fa gaire, de com certes plantes ens utilitzen a nosaltres, els primats, i a altres animals frug�vors, per tal d'escampar les seves llavors. El tema central d'aquell article (tema que al final es va quedar al tinter) havia de ser, en principi, la relaci� que unia un ocell i un arbre de l'illa Maurici, situada a l'Oce� �ndic. Una relaci� que es va estroncar, de forma dram�tica, fa uns pocs segles.

De l�ocell en q�esti�, ja en vaig escriure quelcom, una vegada: es tracta del dod�. Aquest ocell, d�en�� de la seva arribada a l�illa, havia evolucionat sense depredadors. Havia perdut la capacitat de volar i, fins i tot, de fugir dels seus atacants. L�home va arribar a Maurici cap a finals del segle XVI, i en va tenir prou amb unes d�cades per portar l�esp�cie a l�extinci�.

El dod� (Raphus cucullatus)

Tres segles despr�s, a les darreries del segle XX, una altra esp�cie agonitzava a l�illa Maurici. Es tractava del Sideroxylon grandiflorum, un arbre end�mic conegut popularment com a tambalacoc. L�any 1973 nom�s se�n van poder localitzar tretze. Tots els supervivents eren molt vells: se�ls va calcular una edat d�uns tres-cents anys. Curiosament, tots produ�en fruit de forma regular. Les llavors estaven ben formades, i no semblava haver-hi cap motiu perqu� no germinassin. Per� no ho feien. No hi havia tambalacocs joves. Aparentment, no n�havia nascut cap d�en�� que el darrer dod� havia desaparegut de l�illa!

Totes dues esp�cies havien coevolucionat, probablement, durant centenars de milers d�anys. El dod� s�alimentava dels fruits del tambalacoc, escampant-ne aix� les llavors. Per�, a mesura que els avantpassats del dod� (originalment semblants als coloms) anaven augmentant de mida, nom�s les llavors m�s resistents aconseguien sobreviure al proc�s digestiu de l�ocell. La selecci� natural va generar unes llavors amb una closca d�un cent�metre i mig de gruix! Nom�s aquelles que havien passat pel gavatx del dod�, i que tenien per tant la coberta desgastada, aconseguien germinar. Quan el dod� va desapar�ixer, el dest� del tambalacoc va quedar segellat.

Tot a�� s el que va deduir Stanley A. Temple, un ec�leg de la Universitat de Wisconsin, en adonar-se de la imminent desaparici� dels tambalacocs. I va decidir contrastar la seva hip�tesi: va agafar uns quants galls d�indis (un animal de la mateixa mida que l�extingit dod�) i els va alimentar amb els fruits del Sideroxylon grandiflorum. Va recollir, a continuaci�, els pinyols d�entre els excrements dels ocells i els va sembrar. Tres d�ells, curiosament, van germinar.

Temple no va ser l��nic que va aconseguir fer n�ixer llavors de tambalacoc. De forma m�s o menys paral�lela, al Servei Forestal de Maurici van aconseguir la germinaci� dels pinyols d�aquest arbre desgastant-ne pr�viament la closca amb mitjans purament mec�nics. A��, malgrat tot, no fa m�s que confirmar que les llavors necessiten un tractament previ, per poder n�ixer. I l�explicaci� m�s senzilla �s que aquesta necessitat es vagi originar en relaci� amb el dod�.

M�s a prop de nosaltres tenim, potser, algun exemple d�un fenomen semblant. El garb� (o margall�, com li diuen a Catalunya) �s l��nica esp�cie de palmera nativa d�Europa, �s, de fet, una rel�quia del per�ode terciari, fa uns vint milions d�anys. En aquella �poca, el clima que imperava al voltant del Mediterrani era de tipus tropical. El garb� fa uns d�tils arrodonits, d�uns dos o tres cent�metres de di�metre, que contenen una llavor coberta per una closca dura. Els pinyols de garb� tamb� estan preparats per passar per l�est�mac dels animals frug�vors: tot i que poden n�ixer perfectament sense cap tractament, si se'n desgasta un poc la coberta augmenten molt�ssim les possibilitats de germinaci�.

Aquesta planta t�, a les Illes Balears una distribuci� estranya i discont�nua. Falta a molts de llocs on hi podria cr�ixer perfectament. �s possible que a�� es degui a la manca d�agents dispersors de les llavors. Potser els marts, a Menorca, o les genetes, a Mallorca, mengen els fruits del garb�, de tant en tant, per� aquests mam�fers no s�n gaire efica�os a l�hora d�escampar els pinyols. Els animals m�s eficients, en aquesta tasca, s�n els ocells: la seva gran mobilitat permet que les llavors siguin traslladades a molts quil�metres de la planta mare.

Malauradament pel garb�, no existeix actualment a les nostres terres cap ocell frug�vor gros que s�empassi sencers els d�tils i dispersi les llavors. Possiblement n�hi havia, durant l��poca terci�ria, per� van desapar�ixer amb el final del per�ode c�lid. La depend�ncia del garb� envers els seus aliats animals no era prou gran com per causar-ne l�extinci�, un cop desapareguts aquells, per� representa un problema a l�actualitat, ja que la pressi� humana ha fet desapar�ixer aquesta planta de molts indrets on antany hi devia cr�ixer. I, quan ha desaparegut d�una zona, al garb� li resulta molt dif�cil repoblar-la a partir de poblacions ve�nes.

�s tot el contrari del que li passa a una altra planta amb fruits ben t�pica de les illes: l�ullastre. A Menorca, d�en�� que l�activitat agr�cola ha anat decaient, s�ha convertit en l�arbre predominant. Si passau per la carretera general i mirau a banda i banda, en veureu per tot arreu, formant petits bosquets impenetrables Els responsables de l��xit de l�ullastre s�n, b�sicament, els tords. Aquests ocells arriben a Menorca a la tardor, procedents del nord d�Europa, just a temps per alimentar-se de l�oliv�, el fruit dels ullastres. I un cop n�han digerit la popa oliosa, escampen generosament els pinyols pel mig dels camps.

Aquesta �s, de moment, una parella ben avinguda i amb molt d��xit, com ho devien ser el dod� i el tambalacoc.

De moment.

M�s informaci� sobre el dod� i el tambalacoc:

GOULD, S. J. (2006): El pulgar del panda. Editorial Cr�tica, Barcelona.

Un intent fallat

Escrivia Juli C�sar, en els seus Comentaris a la guerra de les G�lies, que a la selva Herciniana hi vivien uns animals que "igualen aproximadament a l'elefant pel que fa a la mida, tot i que pel seu color i la seva forma s'assemblen a un brau. La seva for�a i rapidesa s�n poc comuns, i ataquen sense dubtar a qualsevol home o b�stia que trobin al seu cam�."

L�esp�cie en q�esti� �s l�ur (Bos taurus primigenius), el parent m�s proper de les vaques dom�stiques. Juli C�sar exagera un poc pel que fa a les seves dimensions, per� �s ben cert que no eren animalets petits: podien arribar a fer dos metres d�al�ada, fins al llom. En �poca romana, l�ur habitava encara amplies zones d�Europa central i septentrional. En temps m�s antics havia habitat tot el continent europeu i bona part d��sia: el seu territori s�extenia des de la Pen�nsula Ib�rica fins la Xina.

Els ca�adors paleol�tics el ca�aven de forma habitual, i fins i tot el van pintar a les parets d�algunes coves, com la de Lascaux. Tan estreta es va fer la relaci� entre homes i urs que, en algun lloc del proper orient, fa uns 9.000 anys, es va iniciar la seva domesticaci�. Es van seleccionar els animals m�s petits i mansois, aix� com aquells que tenien unes banyes m�s redu�des. Havien nascut les primeres vaques dom�stiques que, al costat de cabres, porcs i cereals conreats, van propiciar l�aparici� d�un nou estil de vida. El temps dels ca�adors n�mades s�havia acabat, i l�agricultura i la ramaderia es van anar extenent, de forma inexorable, en totes les direccions.

Els urs de Lascaux

Per tota Europa es van comen�ar a talar boscos per tal de fer lloc als conreus i als animals dom�stics. Els urs salvatges es van trobar arraconats, i van desapar�ixer de les zones meridionals, m�s densament poblades. Al centre del continent, on van sobreviure extenses masses boscoses, hi van resistir durant for�a temps. De tota manera, cap a finals de l�Edat Mitjana els urs ja nom�s es trobaven a les terres situades m�s a l�est d�Alemanya, i al segle XVI la seva zona de distribuci� s�havia redu�t als boscos de Jaktor�w i Wiskitki, a Pol�nia. Si van aconseguir sobreviure-hi va ser nom�s perqu� aquests boscos eren propietat de la fam�lia reial polonesa, que l'utilitzava com a reserva de ca�a. I, tot i la protecci� reial, el 1602 nom�s quedaven cinc animals: quatre mascles, que van ser ca�ats durant els anys seg�ents, i una femella, que es va morir de vella el 1627. L�ur havia passat a la hist�ria.

O aix� semblava que havia de ser, almenys.

Per� l�ur va continuar viu a la mem�ria col�lectiva dels centreeuropeus durant molt de temps. Gaireb� tres-cents anys despr�s, a l�Alemanya del per�ode d�entreguerres, es va iniciar un curi�s experiment. Heinz Heck, un zo�leg de Munich, es va proposar recuperar l�ur a partir de la cria selectiva de vaques dom�stiques. Les vaques actuals s�n el resultat de la selecci� efectuada, per part dels homes neol�tics, a partir dels urs del Proper Orient. Urs i bestiar dom�stic, de fet, no s�havien arribat a separar en dues esp�cies diferents: eren dues varietats de la mateixa esp�cie. Era possible, id�, en teoria, portar a terme el proc�s invers i obtenir urs a partir de vaques i braus dom�stics. Els dirigents nazis van estar encantats de finan�ar un experiment destinat a aconseguir �descendents de sang pura dels antics habitants dels boscos germ�nics�.

Heck va prendre com a model els urs representats en antics gravats del segle XVI, i va obtenir, despr�s de quinze anys de selecci�, uns animals de mida gran, amb unes banyes llargu�ssimes.

Un ur, en un gravat del segle XVI

Aprofitant que els alemanys, casualment, havien enva�t Pol�nia, es va decidir alliberar els urs recreats al bosc de Bialowieza, antic h�bitat d�aquesta esp�cie. Els animals, te�ricament, havien recuperat els trets de la �ra�a primig�nia�, de manera que havien de ser tan capa�os d�enfrontar-se a les dificultats del medi natural com els seus avantpassats. Fou una ll�stima que els llops polonesos no fossin capa�os d�apreciar la subtilesa de les teories racistes del nacionalsocialisme alemany. Se�ls van cruspir a tots.

Evidentment, Heck havia fracassat. Els seus urs potser s�assemblaven als originals, per� no eren el mateix: qualsevol dels braus salvatges de que parlava Juli C�sar hauria pogut capolar tota una canilla de llops, si se li haguessin posat per davant.

Tot i el poc �xit obtingut, �s possible veure, avui dia, els �urs� de Heck: van sobreviure a nombrosos zool�gics, on encara se�ls cria actualment, com a curiositat. El resultat, des del meu punt de vista, no �s excessivament impressionant.

Els bovins de Heck

Els �ssers vius s�n el resultat de l�acci� de les canviants i variades forces de la selecci� natural. La selecci� artificial no pot crear (o recrear) un organisme capa� de sobreviure en el medi natural.

Malgrat tot, la idea de Heck no era del tot disbaratada. �s possible que la major part dels trets gen�tics dels antics urs es trobin escampats per les diferents varietats de vaques dom�stiques actuals. Potser no sabrem mai quins d�aquests trets corresponen realment als antics urs, per� si podr�em saber quins d�aquests trets s�n adequats per sobreviure als actuals boscos centreeuropeus: n�hi hauria prou d�alliberar, a un entorn apropiat, un bon nombre d�exemplars de tantes varietats de bestiar com fos possible. La selecci� natural s�encarregaria de la resta.

El resultat no seria, certament, una c�pia dels urs originals, per� potser hi tornaria a haver braus salvatges corrent pels darrers reductes de la selva Herciniana.