Imaginau-vos que, en un poble petit, moren una sèrie de persones en circumstàncies poc clares. Les causes de les morts no es poden arribar a determinar; però apareix un element comú: cert veí del poble es trobava prop del malanat, en tots els casos, en el moment que es va produïr la desgràcia.

La mort és, a la nostra societat, un tema tabú. No sé si açò és bo o dolent: només dic que és així. En altres cultures, en canvi, la mort constitueix quelcom natural, una part important del dia a dia. Els membres d'un grup ètnic de Madagascar, els merina, treuen els morts de les tombes, un cop l'any. Els porten a passejar, per ensenyar-los els canvis que ha patit el poble, ballen amb ells, canten... Els toraia, d'Indonèsia, van més enllà: acostumen a guardar els seus familiars morts a la sala d'estar de casa seva, durant els primers anys, després de sotmetre-ls a un procés d'embalsamament força sumari.

Algun cop us heu endinsat sols en un bosc, a última hora del capvespre, quan la piuladissa dels ocells s'extingeix lentament a les capçades dels arbres i la penombra ho envaeix tot com el núvol de tinta d'una sípia?

Cap a l'any 1.400 abans de la nostra era, l'Imperi Egipci començava a entrar en un llarg període de decadència. Feia ja més de mil anys que els faraons Keops, Kefren i Micerinos havien fet construir les seves impressionants piràmides, i el país havia passat, de llavors ençà, per dos períodes foscos, sense un poder polític fort.

Després de dotze anys de guerra, els soldats d'Escipió van obtenir una victòria decisiva a Ilipa (l'actual Alcalà del Rio) sobre les tropes dels generals Magó i Giscó. Corria l'any 206 aC. i la II Guerra Púnica causava estralls per tot el Mediterrani occidental. L'esquadra comandada per Magó va fugir cap a les Illes Balears. A Mallorca els van rebre a pedrades (potser els mallorquins eren conscients que ja valia més la pena posar-se de part dels romans que no dels púnics) i van haver de retirar-se precipitadament cap al port de Maó, on van passar l'hivern.

No fa gaire, vaig parlar dels problemes i les limitacions que comparteixen l'arqueologia i la paleontologia, comentant que eren, en aquest sentit, dues disciplines molt properes. Idò bé, sembla que els límits entre totes dues ciències es van difuminant cada cop més: a través de El País, m'he assabentat que un equip d'arqueòlegs està excavant, per primera vegada a la Història, un jaciment arqueològic no humà, format per l'activitat d'un grup de ximpanzés.

"Creu vostè que el seu camp d'estudi pot ser considerat una veritable disciplina científica?" Seria interessant plantejar aquesta pregunta, per separat, a un grup de paleontòlegs i a un grup d'arqueòlegs. En el primer cas, potser alguns es mostrarien sorpresos per la pregunta, però no crec que m'equivoqui si dic que la immensa majoria contestaria que si, amb naturalitat, sense sentir la necessitat de justificar el seu punt de vista. Les respostes dels arqueòlegs serien, posssiblement, molt més variades.

Ja fa temps, na Medvsa va escriure un interessantíssim article on parlava, entre altres coses, de la pèrdua de la policromia original de les estàtues gregues d'època clàssica i de les seves conseqüències en la percepció que en tingueren els artistes renaixentistes i neoclàssics.