A finals del segle XIX, un vaixell que navegava cap a Europa, provinent d'Austràlia, va naufragar entre Lüderitz i la desembocadura del riu Orange. El vaixell portava, entre altres coses, una mercaderia valuosa: cavalls de raça destinats als estables l'aristocràcia europea. Alguns d'aquests cavalls es van salvar, nedant fins la costa, i van arribar fins el Namib.

Aquest és l'origen, segons la llegenda, dels cavalls salvatges que corren avui dia per aquelles planes desèrtiques. Hi ha una altra explicació, menys romàntica, per explicar la presència d'aquests èquids en aquelles terres: serien els descendents dels animals abandonats allà per les tropes sud-africanes i alemanyes durant la Primera Guerra Mundial.

Sigui com sigui (pot ser que ambdues històries siguin certes) els cavalls del Namib sobreviuen en un ambient desèrtic, poblat per herbívors molt més ben adaptats a la manca d'aigua que els èquids: springbooks, òrix... Com s'ho fan?

Cal dir que l'activitat de l'home ha influït a fer possible la seva vida en aquell ambient tan inhòspit: durant la primera meitat del segle XX els miners van excavar alguns pous al mig del desert, de manera que hi ha alguns punts amb un subministrament d'aigua més o menys assegurat. Però així i tot, la recerca de pastures fa que els cavalls estiguin dies sencers allunyats dels pous. La majoria dels cavalls tombarien en poques hores si haguessin d'estar sota el sol africà sense poder beure. Perquè aquests no, idò?

La resposta, evidentment, és la selecció natural. L'index de supervivència d'aquests animals, en el moment de l'arribada al seu nou hàbitat, devia ser baixíssim. Devien quedar només aquells que, casualment, tenien una fisiologia un poc millor, a l'hora d'estalviar aigua. I evidentment, es van reproduir, transmetent aquests trets positius als seus descendents. Aquestes característiques no eren millors en sí mateixes, es clar. Per als seus congèneres de llocs més humits no representaven cap avantatge, de manera que no van ésser seleccionades. Però per ells, la capacitat d'estar més temps allunyats dels pous, cercant les escasses pastures, constituïa un increment de les possibilitats de supervivència i, per tant, de reproducció.

Es tracta, ni més ni menys, que de l'evolució (aquella cosa que alguns encara no han acabat de pair) en plena acció. I a través de mecanismes purament darwinians, a més a més.

Potser el seu procés d'adaptació al clima àrid continuarà, en un futur, i aquests cavalls s'acabin convertint en una espècie diferent, en alguns centenars de milers d'anys. Però nosaltres, com a individus, ja no hi serem per veure-ho, desgraciadament. La nostra espècie potser si que romandrà, encara. O tal vegada una espècie un poc diferent, adaptada també a noves condicions però pertanyent a la nostra línia evolutiva...

Quina llàstima que l'evolució biològica sigui un procés tan lent! Tenint en compte que, segons els astrofísics, a la terra li queden encara uns quants milers de milions de d'anys de vida, fa pena pensar en tot allò que ens perdrem...

Dougal Dixon és un paleontòleg i artista que fer aquesta mateixa reflexió, ja fa uns anys, i va decidir "posar-hi remei": va publicar una sèrie de llibres, profusament il·lustrats, on imaginava com serien, els éssers vius, en un futur llunyà. Crec que aquest fou el primer:

Jo el vaig trobar de casualitat, fa tres o quatre anys, a una llibreria de segona mà. El vaig comprar sense pensar-m'ho, perquè feia temps que el cobejava. Només per la qualitat de les il·lustracions, un poc a l'estil d'aquelles que realitzaven els naturalistes del segle XIX, ja valdria la pena. Però és que, a més a més, el llibre transcendeix de molt el simple exercici d'imaginació. Cal tenir en compte que Dixon és paleontòleg, i hi va reflectir tota una sèrie de mecanismes evolutius ben reals. L'obra és, per tant, una eina excepcional per ajudar a entendre l'evolució.

Però, evidentment, les possibilitats de que les espècies concretes que tracta l'autor evolucionin precisament en la direcció que ell proposa són gairebé nul·les... Al cap i a la fi, hem de tenir en compte que la gènesi d'una nova espècie pot tenir el seu punt d'origen en un fet tan fortuït i imprevisible com el naufragi d'un vaixell en algun punt remot d'una costa desèrtica.