Escrivia Juli Cèsar, en els seus Comentaris a la guerra de les Gàlies, que a la selva Herciniana hi vivien uns animals que "igualen aproximadament a l'elefant pel que fa a la mida, tot i que pel seu color i la seva forma s'assemblen a un brau. La seva força i rapidesa són poc comuns, i ataquen sense dubtar a qualsevol home o bèstia que trobin al seu camí."

L’espècie en qüestió és l’ur (Bos taurus primigenius), el parent més proper de les vaques domèstiques. Juli Cèsar exagera un poc pel que fa a les seves dimensions, però és ben cert que no eren animalets petits: podien arribar a fer dos metres d’alçada, fins al llom. En època romana, l’ur habitava encara amplies zones d’Europa central i septentrional. En temps més antics havia habitat tot el continent europeu i bona part d’Àsia: el seu territori s’extenia des de la Península Ibèrica fins la Xina.

Els caçadors paleolítics el caçaven de forma habitual, i fins i tot el van pintar a les parets d’algunes coves, com la de Lascaux. Tan estreta es va fer la relació entre homes i urs que, en algun lloc del proper orient, fa uns 9.000 anys, es va iniciar la seva domesticació. Es van seleccionar els animals més petits i mansois, així com aquells que tenien unes banyes més reduïdes. Havien nascut les primeres vaques domèstiques que, al costat de cabres, porcs i cereals conreats, van propiciar l’aparició d’un nou estil de vida. El temps dels caçadors nòmades s’havia acabat, i l’agricultura i la ramaderia es van anar extenent, de forma inexorable, en totes les direccions.

Els urs de Lascaux

Per tota Europa es van començar a talar boscos per tal de fer lloc als conreus i als animals domèstics. Els urs salvatges es van trobar arraconats, i van desaparèixer de les zones meridionals, més densament poblades. Al centre del continent, on van sobreviure extenses masses boscoses, hi van resistir durant força temps. De tota manera, cap a finals de l’Edat Mitjana els urs ja només es trobaven a les terres situades més a l’est d’Alemanya, i al segle XVI la seva zona de distribució s’havia reduït als boscos de Jaktorów i Wiskitki, a Polònia. Si van aconseguir sobreviure-hi va ser només perquè aquests boscos eren propietat de la família reial polonesa, que l'utilitzava com a reserva de caça. I, tot i la protecció reial, el 1602 només quedaven cinc animals: quatre mascles, que van ser caçats durant els anys següents, i una femella, que es va morir de vella el 1627. L’ur havia passat a la història.

O així semblava que havia de ser, almenys.

Però l’ur va continuar viu a la memòria col·lectiva dels centreeuropeus durant molt de temps. Gairebé tres-cents anys després, a l’Alemanya del període d’entreguerres, es va iniciar un curiós experiment. Heinz Heck, un zoòleg de Munich, es va proposar recuperar l’ur a partir de la cria selectiva de vaques domèstiques. Les vaques actuals són el resultat de la selecció efectuada, per part dels homes neolítics, a partir dels urs del Proper Orient. Urs i bestiar domèstic, de fet, no s’havien arribat a separar en dues espècies diferents: eren dues varietats de la mateixa espècie. Era possible, idò, en teoria, portar a terme el procés invers i obtenir urs a partir de vaques i braus domèstics. Els dirigents nazis van estar encantats de finançar un experiment destinat a aconseguir “descendents de sang pura dels antics habitants dels boscos germànics”.

Heck va prendre com a model els urs representats en antics gravats del segle XVI, i va obtenir, després de quinze anys de selecció, uns animals de mida gran, amb unes banyes llarguíssimes.

Un ur, en un gravat del segle XVI

Aprofitant que els alemanys, casualment, havien envaït Polònia, es va decidir alliberar els urs recreats al bosc de Bialowieza, antic hàbitat d’aquesta espècie. Els animals, teòricament, havien recuperat els trets de la “raça primigènia”, de manera que havien de ser tan capaços d’enfrontar-se a les dificultats del medi natural com els seus avantpassats. Fou una llàstima que els llops polonesos no fossin capaços d’apreciar la subtilesa de les teories racistes del nacionalsocialisme alemany. Se’ls van cruspir a tots.

Evidentment, Heck havia fracassat. Els seus urs potser s’assemblaven als originals, però no eren el mateix: qualsevol dels braus salvatges de que parlava Juli Cèsar hauria pogut capolar tota una canilla de llops, si se li haguessin posat per davant.

Tot i el poc èxit obtingut, és possible veure, avui dia, els “urs” de Heck: van sobreviure a nombrosos zoològics, on encara se’ls cria actualment, com a curiositat. El resultat, des del meu punt de vista, no és excessivament impressionant.

Els bovins de Heck

Els éssers vius són el resultat de l’acció de les canviants i variades forces de la selecció natural. La selecció artificial no pot crear (o recrear) un organisme capaç de sobreviure en el medi natural.

Malgrat tot, la idea de Heck no era del tot disbaratada. És possible que la major part dels trets genètics dels antics urs es trobin escampats per les diferents varietats de vaques domèstiques actuals. Potser no sabrem mai quins d’aquests trets corresponen realment als antics urs, però si podríem saber quins d’aquests trets són adequats per sobreviure als actuals boscos centreeuropeus: n’hi hauria prou d’alliberar, a un entorn apropiat, un bon nombre d’exemplars de tantes varietats de bestiar com fos possible. La selecció natural s’encarregaria de la resta.

El resultat no seria, certament, una còpia dels urs originals, però potser hi tornaria a haver braus salvatges corrent pels darrers reductes de la selva Herciniana.