Les figues, les pomes i la lluita per la supervivència
Escrit per Sa Monea | 19 Nov, 2007En certa ocasió, quan cursava educació primària, vam estudiar, a classe de Ciències Naturals, els sistemes reproductius de les plantes. Tots els òrgans (els pètals, el pistil, els estams...) semblaven tenir una funció clara i evident. Només hi havia un element desconcertant, des del meu punt de vista: la coberta carnosa que recobreix, en alguns casos, les llavors. És a dir: la fruita.
Quin profit en treu, una figuera, de generar figues? Quina és la finalitat d’aquests estranys òrgans, carregats de substàncies dolces, que envolten els pinyols? Aquest és el dubte que, innocentment, vaig traslladar a la meva professora. Després d’un moment de desconcert, em va contestar que “les fruites serveixen per a que nosaltres ens les mengem”. I es va quedar tan ampla. M’ha quedat el dubte, fins ara, de si aquella senyora no va entendre la meva pregunta o si realment no coneixia la resposta. També és possible que tingués alguna inclinació creacionista més o menys pronunciada i que realment cregués que Déu havia fet les fruites expressament per alimentar-nos a nosaltres, els reis de la creació.
Tampoc no sé com vaig acabar trobant l’explicació correcta. Ho devia llegir en algun lloc, suposo. La fruita, simplement, forma part d’un mecanisme destinat a escampar les llavors. Un arbre que produeixi llavors pelades, com per exemple l’alzina, s’ha d’enfrontar a un problema: els aglans cauen directament sota l’arbre que els ha generat, i molt pocs tindran oportunitat de convertir-se en alzines, perquè hauran de competir per la llum i l’espai amb la seva pròpia mare.
El cas de la figuera (i de totes les altres plantes amb fruits carnosos) és ben diferent: les llavors tenen moltes possibilitats de ser ingerides, juntament amb la fruita que les cobreix, per algun animal. Passades unes hores, les llavors seran dipositades, juntament amb una quantitat variable de fertilitzant (que dependrà de la mida de l’animal) en un lloc ben allunyat, normalment, de la planta mare.
És a dir, que algunes plantes s’aprofiten de nosaltres, els animals frugívors, per tal d’escampar les seves llavors. La seva adaptació arriba fins a tal punt que les llavors de certes espècies no germinen si no han passat pel tracte digestiu d’algun animal. Açò es deu a que tenen unes cobertes molt dures, que només es desfan en contacte amb els àcids gàstrics.
Com es va arribar a una dependència com aquesta? El procés, com tot en l’evolució, es devia iniciar de forma més o menys casual. Potser el ginkgo constitueix un exemple de les primeres etapes de l’evolució dels fruits. Es tracta d’una espècie d’arbre que, d’acord amb les restes fòssils que coneixem, ha canviat molt poc en els darrers 270 milions d’anys. Aquest arbre fa uns fruits de la mida d’una pruna, amb una característica curiosa: en lloc d’estar carregats de fructosa, com la majoria de fruites, contenen una gran quantitat d’àcid butíric. Aquest component fa que desprenguin una olor que recorda a la de la carn en descomposició. Hem de pensar que, durant el Permià, no devien existir encara animals especialitzats a menjar fruita. L'olor rància de les fruites del ginkgo (en cas que aquesta característica sigui realment antiga) devia atreure a animals omnívors, oportunistes, acostumats a menjar carronya, que contribuïen així a escampar les llavors de l’arbre.
Una branca de ginkgo. Les seves fulles no s'assemblen a les de cap altre arbre.
Avui dia el ginkgo és una raresa. No només és l’única espècie del seu gènere (Ginkgo), de la seva família (Ginkgoaceae) i del seu ordre (Ginkgoales) sinó que a més s’ha hagut de crear una nova divisió per a ell tot sol: la de les Ginkgophytes. Per tal que us feu una idea del que açò representa us diré que la figuera, per exemple, pertany a la divisió de les Magnoliophytes, que inclou, a part d’ella, unes 257.000 espècies més, tan variades com l’alzina, la tomatiguera, el blat... Totes aquestes espècies, per tant, estan més emparentades entre elles que qualsevol d’elles amb el ginkgo. Aquest arbre no té parents propers vius: és com si una persona fos filla única de fills únics, que també fossin fills únics de fills únics...
Perquè, açò? Doncs perquè durant els darrers 130 milions d’anys les Magnoliophytes s’han estat diversificant de forma ininterrompuda, mentre que les Ginkgophytes han anat perdent espècies de forma inexorable. Les causes d’aquest procés estan poc clares, i ja fa temps que són motiu de controvèrsia entre els paleobotànics, de manera que no m’hi estendré més, de moment.
Però el ginkgo, a part de ser un arbre sense parents, és escàs. És probable que es trobi ja extingit en estat silvestre: si ha sobreviscut ha estat, possiblement, gràcies a que els xinesos i japonesos, més sensibles que els occidentals a les belleses botàniques, l’han conreat des de fa mil·lennis. És possible que el declivi d’aquesta espècie estigui relacionat amb la manca d’agents dispersors de les llavors: la majoria d’espècies frugívores actuals deuen trobar poc temptadora l'olor de l’àcid butíric, de manera que les llavors tendeixen a caure sota l’arbre i les possibilitats de que germinin i creixin, minven.
Els arbres fuiters de la divisió de les Magnoliophytes, en canvi, amb els seus fruits plens de fructosa i sacarosa, viuen a l’actualitat una època daurada: els éssers humans no només ens encarregam de dispersar les seves llavors, sinó que eliminam les plantes que els fan la competència, els regam...
Pensau-hi, la pròxima vegada que mengeu fruita: les pomeres, les pereres, les figueres... ens estan utilitzant, a nosaltres, en l'egoista lluita per perpetuar els seus gens.
Un arbre fantàstic el Ginkgo. A Orient fa un paper semblant al dels nostres xiprers. I també se'n troben plantats en alguns parcs i jardins. I una altra curiositat és que els que es planten son peus mascles, pel motiu que apuntes: per evitar la pudor a àcid butíric de la fruita (que fan els peus femelles).