El negre de Banyoles, n'Epi, en Blas i en James Watson
Escrit per Sa Monea | 4 Nov, 2007Una vegada, quan era petit, em van portar al Museu d'Història Natural de Banyoles. Era un museu curiós, que mantenia l'estètica i l'esperit de les col·leccions del segle XIX. A la sala d'antropologia, en una vitrina enorme, hi havia un ésser humà dissecat. Portava un escut a una mà i una llança a l'altra, i tenia la pell d'un color marró fosc bastant estrany.
És possible que molts conegueu la història de les restes d’aquesta persona, perquè fa uns anys van ser “repatriades” a Botswana, la seva teòrica zona d’origen, enmig d’una gran polèmica.
Aquest home dissecat havia arribat a Europa l’any 1831, de la mà dels germans Verreaux, uns taxidermistes francesos. Es conserva una carta de Jules Verreaux, escrita per aquestes dates des de Sudàfrica. El missatge anava dirigit a Cuvier, el pare de la paleontologia, per tal d’informar-lo de l’arribada a París d’una “gran col·lecció d’objectes procedents d’aquesta zona d’Àfrica”, entre els quals hi havia “un betxuana dissecat molt ben conservat” i del qual explica Verreaux: “gairebé em va costar la vida, perquè per obtenir-lo el vaig haver d’exhumar de nit d’un lloc vigilat pels seus parents”. Ja sabem idò, com va sortir de l’Àfrica, el cadàver d’aquell malanat. Sembla ser que en Cuvier no es va deixar impressionar per la història de Verreaux i no va decidir-se a comprar l’espècimen, que va anar a parar, finalment, a mans de Francesc Darder, un naturalista de Banyoles. Allà estava, encara, quan jo vaig visitar el museu, a finals dels anys 80.
L’estrany color de pell al qual he al·ludit abans es deu a que, en algun moment, van decidir embetumar-lo. És possible que els responsables de la col·lecció consideressin que la seva pell no era prou fosca com per representar un exemplar prototípic de la “raça negra” i sol·lucionessin aquest problema per la via ràpida.
Pel racisme clàssic, del segle XIX i principis del XX, les mitges tintes eren un problema. Tot i que es tenien en compte altres trets, com la forma del crani, l’element bàsic que permetia diferenciar les diferents races era el color de la pell: havia de quedar ben clar qui eren “els blancs” i qui eren “els negres”. I si era necessari accentuar els trets per evitar confusions, es feia.
Actualment, a l’àmbit de l’antropologia física, el concepte de raça (en la seva antiga accepció) ha estat gairebé eradicat. I no es tracta, en contra d’allò que molta gent pugui pensar, d’una qüestió de correcció política. Dividir la nostra espècie en grups en funció de la pigmentació epidèrmica és purament aleatori. És cert que el color de la pell és un tret que permet distingir a individus de diferents poblacions, però és només una de tantes altres característiques diferencials. Podríem formar grups ben diferents si agrupéssim a les persones en funció de la distribució del pèl corporal, de l’estructura dels cabells, de la presència o no de plecs epicàntics (plecs que cobreixen l’angle intern de l’ull, típics dels orientals) de les dimensions corporals, o de la forma del nas, per posar només alguns exemples. La qüestió és que tots aquests trets apareixen amb una total independència els uns dels altres. El plec epicàntic apareix entre les poblacions de l’Àsia oriental, però també entre algunes poblacions africanes, de pell fosca, i entre molts indígenes americans. L’abundància de pèl corporal la comparteixen els europeus amb els aborígens australians i alguns grups africans. Hi ha un tret de l’estructura del crani, la protuberància occipital, que apareix entre poblacions tan diverses com els lapons, els australians o els boiximans.
Arribats a aquest punt, m’haureu de permetre una petita digressió. És probable que aquells que sigueu de la meva generació recordeu un programa mític de la nostra infància: Barrio Sésamo. Allà hi sortien n’Epi i en Blas, una parella de ninots que ens donaven petites lliçons extremadament útils. En un dels capítols, n’Epi estava arranjant la seva habitació, classificant les joguines. Primer les classificava en funció del color, després les separava en funció de si tenien o no rodes, desfent les agrupacions anteriors. Després les ajuntava en funció de la mida, creant conjunts nous... El procés es perllongava fins que arribava en Blas i li deia (amb altres paraules) que no hi havia cap criteri de classificació que no fos més o menys arbitrari.
En el cas dels grups humans, idò, passa el mateix. Si ens posam a classificar tenint en compte només un tret obtindrem grups amplis, però sense cap sentit. Si intentam tenir en compte totes les característiques, acabarem establint tantes categories com individus.
Així són les coses, ens agradin o no.
I ara, quan ja semblava que feia temps que açò havia quedat prou clar, almenys entre la comunitat científica, apareix James Watson, guanyador del premi nobel pel seu codescobriment de la doble hèlix de l’ADN, i es posa a ressucitar els vells conceptes de “raça blanca” i “raça negra”. Però Watson no és conforma a defensar com a vàlida aquesta classificació aleatòria i anticientífica, sinó que pretén haver trobat una correlació directa entre la pigmentació de la pell i una cosa tan difícilment definible i mesurable com la intel·ligència.
Es devia perdre algun capítol de Barrio Sésamo.
Hola,
és la primera vegada que passejo pel teu bloc i t'he de felicitar, m'hi he enganxat i se m'han fet les mil. Hi he anat a parar saltant de tema a tema antropològic, ja no recordo d'on venia, crec que de l'evolucionisme.
Curiosa la fusió Darwin-Marx.
I molt bo l'exemple dels "pedagogs" Epi i Blas... ha ha ha! Pels teus escrits dedueixo que ets antropòleg...si, no? Doncs aprofito per demanar-te a vore si t'inspires i em parles una micona de Boas i posats, de Malinowsky. Apali, ja t'he posat deures... hihihi. Mos veiem per aquí.