Mosquits i exogàmia
Escrit per Sa Monea | 23 Oct, 2007Alguns membres de la meva família paterna són portadors d'una curiosa malaltia genètica: els seus glòbuls vermells estan mancats d'un enzim, la glucosa-6-fosfat deshidrogenasa. La conseqüència d'aquesta mancança, en circumstancies normals, és que l'hemoglobina s'oxida i es desnaturalitza més ràpid, de tal manera que la vida dels glòbuls vermells es redueix. Res excessivament greu.
El problema és que hi ha determinades substàncies que poden accelerar aquest procés, desencadenant una destrucció generalitzada dels glòbuls vermells que pot causar la mort de la persona. Una d’aquestes substàncies es troba, curiosament, en les faves: és per açò que aquesta malaltia es coneix com a favisme.
Tot i que Menorca i Sardenya són dues de les zones on hi ha més persones afectades, el favisme es troba escampat per tot el Mediterrani i el Proper Orient. A l’Àfrica subsahariana n’existeix també una variant, especialment abundant entre els bantu.
A l’entorn del Mediterrani, les faves constituïen un recurs alimentari molt important, fins no fa massa anys. Com és possible que la selecció natural no tendís a eliminar un tret genètic com el favisme, que impedeix als seus portadors aprofitar aquesta font d’aliment?
La resposta és bastant curiosa: la deficiència de glucosa-6-fosfat deshidrogenasa que causa intolerància a les faves confereix també una certa immunitat contra la malària. I la malària (o paludisme, o febres tercianes) en contra d’allò que s’acostuma a pensar, no és una malaltia exclusivament tropical. Al nostre país hi havia estat present des de sempre, i no va ser eradicada fins el 1964! Els agents transmissors dels diferents tipus de malària són vàries espècies de mosquits del gènere Anopheles. Aquests insectes necessiten, per reproduir-se, de zones embassades, i Menorca n’estava plena, d’aquests hàbitats, fins al segle XVIII. Tota la part nord de l’illa, formada per terrenys poc permeables, era un mosaic de zones humides, fins que no es van construir els sistemes de drenatge que encara existeixen actualment. Els mosquits portadors del paludisme, per tant, devien ser molt abundants.
El favisme, certament, devia constituir un desavantatge: els portadors d’aquesta malaltia tenien moltes possibilitats de morir, ja de petits, a causa de la ingestió de faves. Si la intolerància a les faves ja era coneguda, a la família, i l’individu portador del defecte genètic sobrevivia, el fet de no poder aprofitar un recurs alimentari tan important podia arribar a representar un gran desavantatge, en èpoques de penúria. Però a canvi, és clar, gaudia de l’avantatge de la seva immunitat davant el paludisme, que li donava més possibilitats de sobreviure i escampar els seus gens (inclòs el defectuós).
Passa quelcom molt semblant amb una altra malaltia genètica relacionada amb la sang, també present a Menorca: la talassèmia. El nom d’aquesta dolència deriva del mot grec thalassa, que significa mar, ja que es va descriure per primer cop en poblacions costaneres del Mediterrani. No obstant, la talassèmia es troba escampada també per certes zones d’Àfrica i Àsia.
La talassèmia és una malaltia recessiva: només es manifesta plenament quan l’individu porta dues còpies del gen defectuós (és a dir, quan ha heretat aquesta peculiaritat de cadascun dels seus progenitors). En aquest cas, s’anomena talassèmia major, i constitueix una malaltia molt greu. Pel contrari, si l’individu porta només una còpia del gen que provoca la malaltia, pràcticament no tindrà problemes: els seus glòbuls vermells seran un poc més petits, fet que li podrà provocar una lleugera anèmia. Gaudirà, però, d’un avantatge: la immunitat a la malària. Igual que en el cas anterior, aquest tret va ser afavorit per la selecció natural, en llocs on el paludisme tenia una certa incidència.
Així idò, al contrari d’allò que se sol pensar a vegades, aquestes malalties tenen poc a veure amb l’endogàmia. De fet, les poblacions que han patit llargs períodes d’aïllament genètic solen estar lliures de malalties genètiques. L’endogàmia només és un problema quan es practica, de forma puntualment intensa, en poblacions normalment exògames. Açò es deu a que una gran part de les malalties genètiques, com la talassèmia, estan lligades a gens recessius. És a dir, només es manifesten quan l’individu porta dues còpies del gen defectuós. En una població tancada on siguin presents aquests gens, el número de persones afectades creixerà moltíssim durant les primeres generacions, perquè les possibilitats d’heretar dues còpies del gen defectuós s’incrementen. Per açò aquests gens tendiran a desaparèixer: si la població sobreviu, possiblement s’hauran eliminat bona part d’aquests caràcters. Aquest fenòmen permet que passin coses com aquesta.
En poblacions exògames, en canvi, el constant aport de material genètic nou diluirà aquests trets negatius, reduint les possibilitats que un mateix individu hereti dues còpies del gen en qüestió i pateixi la malaltia. Els portadors, per tant, sobreviuen, transmetent la seva còpia del gen a la propera generació.
Així idò, perquè abunden tant, a Menorca, aquestes malalties? Solem pensar que les illes constitueixen entorns incomunicats. Açò tal vegada és cert, des del punt de vista genètic, per moltes espècies de plantes i animals. Però no és així, en el cas de les persones. El mar, i més encara el Mediterrani, ha constituït durant mil·lennis una via de comunicació, més que no un obstacle.
Mosquits i exogàmia, idò: aquests són els culpables.
O sigui, que la "identitat" no és només una questió de voluntat d'ésser d'un poble.
Ara resulta que "la culpa" (millor dir "la causa"; deixem les "culpes" per les prèdiques dels capellans) de la patologia diferencial, no està, sobre tot, en el determinisme i l'essencialisme identitari sinó en els mosquits i en l'exogàmia.
(S'haurà d''anar en compte, idò, amb el DDT i amb les parelles copulants illencoforasteres).