Una veritat realment incòmoda
Escrit per Sa Monea | 22 Set, 2007L'any 476 de la nostra era, l'emperador Ròmul August va ser vençut per Odoacre, rei dels hèruls. La ciutat de Roma va ser conquerida, i l'Imperi Romà d'occident es va desfer. Tot i que aquesta és la data que els historiadors han pres com a punt d'inflexió entre l'Edat Antiga i l'Edat Mitjana, els problemes interns de l'estructura socioeconòmica que coneixem com a Imperi Romà van començar abans. Molt abans.
A finals del segle III, la situació econòmica de l’Imperi era crítica. El procés d’expansió territorial havia quedat estancat, i Roma va deixar de rebre les riqueses obtingudes de les conquestes militars. A causa de l’escassetat de metalls preciosos, es van començar a encunyar monedes amb menys proporció d’or i plata. El valor de la moneda va caure i els preus dels productes van començar a pujar. La inflació es va disparar, i l’estat en va patir les conseqüències: allò que es recaptava amb els impostos no donava prou com per pagar als funcionaris i les tropes. L’economia de la part occidental de l’Imperi va entrar en una balança comercial negativa, ja que només exportava cereals i altres aliments i importava d’orient bona part dels productes manufacturats de luxe. La situació econòmica va debilitar les xarxes comercials, i la inseguretat derivada de la feblesa de l’Imperi va acabar d’enfonsar el comerç a llarga distancia. El subministrament d’aliments als grans centres urbans es va interrompre, i les ciutats es van començar a abandonar. El sistema es va col·lapsar.
Crec que tots coneixem un altre sistema econòmic basat en el creixement continu i les xarxes comercials de llarga distancia. Aquest sistema, a més, té una característica única que el diferencia de tots els altres imperis del passat: la seva total i absoluta dependència envers els combustibles fòssils.
El consum de combustibles fòssils ha donat molt que parlar, darrerament, però no per qüestions estrictament econòmiques. Ben segur que alguns de vosaltres coneixeu un documental titulat An inconvenient truth. És obra d’Al Gore, aquell senyor tan ecologista que va donar ordre, el 1999, de fumigar les plantacions de coca de Colombia amb glifosat, un herbicida altament tòxic. Al documental ens explica el mateix que s’ha dit pels mitjans de comunicació durant els darrers anys: l’augment de CO-2 producte de la crema de combustibles fòssils és el responsable de l’efecte hivernacle que està fent pujar la temperatura per tot el planeta. Un dels objectius del documental, sense cap dubte, és fer-nos veure com en són de bons els polítics del partit demòcrata i com n’estan de preocupats pel medi ambient... Com a resposta a aquest documental se'n va fer un altre titulat The Great Global Warming Swindle (La gran estafa de l’escalfament global). Aquest reportatge aconsegueix quelcom bastant difícil: superar el nivell de demagògia de l’anterior. És evident que els fons per produir-lo van sortir de l’entorn del partit republicà. El seu missatge és que no hi ha cap relació entre l’escalfament global i els combustibles fòssils: l’increment de CO-2 seria una conseqüència de l’augment de les temperatures, no una causa. De passada, els seus creadors aprofiten per culpar el moviment ecologista del subdesenvolupament econòmic del tercer món i per insinuar que el neoliberalisme econòmic és l’única solució per resoldre la pobresa i les desigualtats socials.
Si algú es deixa convèncer pels arguments del segon documental (no entraré a valorar la seva validesa, donada la meva ignorància en aquest camp) potser se senti alleujat: el nostre desaforat consum de combustibles fòssils no està causant cap desastre planetari. Podem continuar malgastant energia sense cap remordiment.
És així, realment?
Ho podria ser, potser, si els recursos dels quals depenem fossin inesgotables. Però no ho són, en absolut. Tot i que és difícil calcular el volum total de les actuals reserves de petroli, una gran part dels experts dóna per fet que ja s’ha arribat al zenit de la seva producció. La quantitat de petroli extret anirà minvant; mentre que el seu consum continua creixent de forma inexorable. Potser passaran molts anys fins que s’extregui el darrer barril, però és evident que el preu del combustible s’anirà incrementant. Les conseqüències sobre l’economia seran terribles: la producció d’aliments caurà en picat, el transport de mercaderies s’interromprà, els preus dels productes pujaran fora mesura... Si no hi feim alguna cosa, el sistema es col·lapsarà.
I les energies renovables? Només quatre dades, referents a Menorca, per tal que us en feu una idea: necessitaríem uns 180 molins de 1MW (més grans que els de Maó) per cobrir tot l’actual consum elèctric de l’illa. Però, evidentment, açò no inclou l’energia que gasten els 40.000 cotxes que hi ha a Menorca, ni la que consumeixen els vaixells que ens porten els aliments i altres productes necessaris per mantenir a una població de 85.000 persones. Les energies renovables tampoc permetran mantenir l’actual trànsit aeri: l’encariment dels carburants suposarà la fi de la indústria turística.
Hi ha qui pensa que aquells que proposen una estricta limitació del creixement econòmic estan en contra de l’actual forma de vida. Segur que ho heu sentit (o ho heu dit, tal vegada) més d’una vegada: “aquests voldrien que tornéssim a anar amb un carretó i una mula i que visquéssim dins coves”. En el meu cas, res més enfora de la realitat. Estic content de tenir electricitat, aigua corrent i tots aquests petits luxes. M’agraden tant, de fet, que voldria continuar-ne gaudint tota la vida... És per açò que hi ha que limitar el consum energètic.
El petroli s’acabarà. No hi podem fer res per evitar-ho. Allò que hauríem d’intentar és fer-lo durar tant com puguem i, mentrestant, desenvolupar al màxim altres fonts d’energia. Evidentment, un sistema econòmic basat en fonts energètiques no provinents de combustibles fòssils hauria de ser, per força, molt diferent de l’actual. Caldria replantejar-se moltes coses.
Allò que no podem fer, de cap manera, és continuar esperant. La reconversió ha de començar ara, quan l’actual sistema encara no ha entrat en crisi. Actualment disposem de petroli a baix preu: açò ens forneix dels recursos necessaris per instal·lar nous sistemes energètics. Si esperam que el petroli comenci a anar escàs, per buscar alternatives, serà massa tard.
La gent que habitava l’entorn del Mediterrani, cap al segle III de la nostra era, no va poder preveure la crisi que l’amenaçava. El seu sistema econòmic es va enfonsar, i bona part de la seva cultura va desaparèixer. Nosaltres ens enfrentam amb quelcom semblant, però amb un avantatge: coneixem millor com funciona l’economia i podem predir i pal·liar, fins a cert punt, els problemes futurs.
Si en farem ús o no, d'aquests coneixements, ja és una altra qüestió.
Magnífco ejemplo el de los romanos. Yo suelo decir, resumiéndolo todo lo posible, y por hacer un paralelismo con el cénit de los combustibles fósiles (no olvidemos el gas y el carbón, ambos en la misma situación) que Roma cayó porque de tanto expandirse llegó un momento en que se gastaban el oro en llevarlo a Roma, de lo lejos que iban a buscarlo, con lo que se llegaron a quedar sin, como con el petróleo, que se nos acabará la fiesta cuando tratemos de acceder al más escaso, alejado, de peor calidad química, más difícil de extraer y más costoso geoestratégica y militarmente, porque nos costará tanto petróleo todo el proceso como lo que ofrecerá del resultado (estamos hoy día obteniendo solamente 4 unidades energéticas de cada 1 invertida, cuando hace un siglo el resultado eran 20).
Gracias por tocar el tema. Lo principal ahora, creo firmemente, es que se comunique el hecho. No podemos para el mundo y bajarnos, tampoco hay mucho a preparar (suelo decir que una nave en el polígono llena de azadas nos vendría muy bien, para ilustrar lo poco que puede hacerse respecto a todo esto, aunque indudablemente hay muchas más cosas a hacer de las que se están haciendo, pues no se está haciendo absolutamente nada más que empeorarlo continuamente), pero veo que sí tiene que comunicarse todo lo posible porque, en caso contrario, cuando vinieran mal dadas, la gente se enfadaría mucho (recordemos las protestas, caceroladas y hasta agresiones en Barcelona hace unas semanas y todos sabían que la luz volvería en unas horas y que seguía habiendo gasolina, era cosa de un rato, no para siempre) y en un momento crítico como el que se puede dar, la organización social será muy importante.
Hablémoslo. Obliguemos a nuestros políticos locales a reconocer la crisis energética (el cénit de los hidrocarburos, la imposiblidad de abastecernos a este nivel con alternativas y paradójicamente la imperiosa necesidad de ellas). Preparémonos. Menorca necesita un Plan B.
Saludos y gracias nuevamente.