Llengües, dialectes, etc.
Escrit per Sa Monea | 24 Ago, 2007A les costes del nord d'Anglaterra hi viuen dues espècies de gavines força emparentades: la gavina fosca anglesa i la gavina argentada anglesa. A simple vista s'assemblen bastant, però acompleixen el requisit bàsic per tal de poder-les considerar espècies diferents: no es poden creuar entre elles donant lloc a descendència fèrtil. No hi ha, per tant, intercanvi genètic entre les poblacions de totes dues espècies. Fins aquí, tot bé.
Però hi ha un petit problema.
Si partim des d’Anglaterra en direcció a l’est, trobarem una subespècie de la gavina fosca anglesa: la gavina fosca escandinava. Aquestes dues no són espècies diferents, perquè es poden reproduir donant lloc a descendència fèrtil. L’intercanvi genètic entre les poblacions fa que els limits entre aquestes dues subespècies siguin poc clars. Un poc més cap a l’est, encara, hi viu una altra subespècie, que també es pot creuar amb la gavina fosca escandinava: la gavina siberiana. El territori d’aquesta espècie, al seu torn, limita amb el d’una altra subespècie: la gavina argentada americana. Aquestes dues subespècies també es poden reproduir entre elles. Si continuem avançant en la mateixa direcció, travessant Groenlàndia, haurem donat la volta sencera al Cercle Polar Àrtic. Per aquesta banda, el territori de les gavines argentades americanes limita amb el de les gavines argentades angleses, de les que us parlava al princípi. I aquestes dues formes també es poden reproduir entre elles, de manera que s’han de considerar una mateixa espècie!
Aquí en teniu un mapa, de tot açò:
És a dir:
A (gavina fosca anglesa) = B (gavina fosca escandinava) = C (gavina siberiana) = D (gavina argentada americana) = E (gavina argentada anglesa)
però:
A (gavina fosca anglesa) ≠ E (gavina argentada anglesa)
Com és possible una cosa així? L’explicació, possiblement, és que aquestes gavines van colonitzar el Cercle Polar Àrtic a partir de les Illes Britàniques. A mesura que es van anar extenent cap a l’est (o cap a l’oest) es van anar diferenciant en subespècies, però sense que s’arribés a interrompre mai el fluxe genètic entre dues poblacions veïnes. Però quan van haver colonitzat tot el cercle i les gavines nord-americanes van retrobar les seves parentes angleses, les diferències que s’havien anat acumulant ja eren massa grans com per permetre que es reproduïssin entre elles. S'havien transformat, en tots els sentits, en dues espècies diferents.
Aquest fenòmen, anomenat cline, és relativament freqüent, en biologia; tot i que aquest cas és especialment curiós perquè els dos extrems de la llarga cadena de variacions coincideixen en un mateix punt.
Tot açò, evidentment, no ens ha d’extranyar, perquè ja fa anys que sabem que les espècies vivents evolucionen i es diversifiquen. Els límits entre espècies no són, per tant, quelcom fixe i ben determinat. Allò que avui és només una varietat pot esdevenir, d’aquí a uns milers d’anys, una nova espècie.
Ara bé; que té a veure tot açò amb el titol de l’article? Molt senzill: les llengües, igual que les espècies biològiques, són entitats vives, que evolucionen i es ramifiquen. Curiosament, l’evolució de les llengües es coneix i s’accepta des de molt abans que l’evolució de les espècies; però hi ha molts aspectes de l’evolució lingüística que romanen més mal entesos, fins i tot, que els de l’evolució biològica. De la mateixa manera que el concepte d’espècie és, en última instància, una convenció (el nostre cervell necessita compartimentar i separar, per tal de poder treballar) el concepte de llengua com a quelcom tancat i ben definit també és dificilment aplicable. D’açò en parlava en Pere Quintana, fa poc, al seu bloc, i va ser el seu article el que em va donar la idea d’escriure el que esteu llegint.
Si tot açò és cert, perquè les clines lingüístiques no són tan corrents, en aparença, com les clines biològiques? No hi ha dubte de que, en les societats de tipus no estatal, les llargues cadenes de dialectes eren (o són) quelcom corrent. És a dir: els parlants de la zona A s’entenen perfectament amb els de la zona B, i aquests es comuniquen sense problemes amb els habitants de la zona C, que parlen fluidament, al seu torn, amb els de la zona D. Però quan un parlant del territori A s’en va de viatge al país D, potser no entendrà res de res!
On posariem els límits, aquí? Com agrupariem aquests parlars, en les categories de llengües i dialectes? És pràcticament impossible.
Però d’ençà que van sorgir les societats estatals i es va generalitzar l’escriptura, va apareixer un altre element nou, en aquest procés. L’intercanvi lingüístic entre diferents baules d’una mateixa cline que quedassin separades en estats diferents es devia trencar. Dins dels límits territorials que controlava cadascun dels diferents poders de coerció (perquè l’estat és açò, per sobre de qualsevol altra cosa) es devia imposar la uniformització dels diferents parlars. Tot açò, es clar, es va accelerar moltíssim a l’inici de l’Edat Moderna, amb l’aparició de la impremta i del nou sistema econòmic i sociopolític que encara patim (aquí teniu un article molt interessant on es parla d’aquest tema).
Són aquests, per tant, els motius que fan que a una bona part del món el mapa lingüístic presenti uns límits entre territoris tan marcats i ben definits...
On vull anar a parar, amb tot açò? No ho sé, però crec que seria bo tenir-ho en compte.
M'ha agradat molt. També l'enllaç. Gràcies.