"Yo no soy pariente del monooo!"
Escrit per Sa Monea | 25 Jul, 2007És possible que alguns de vosaltres hageu vist ja aquest vídeo. S'hi veu un joveníssim predicador evangèlic, sobre un escenari, despotricant en contra dels científics ( "hombrecitos mentirosos, sabelotodo y inventores de falacias" ) i en contra de l'evolució de les espècies ( "dicen que somos parientes del mono, dicen que somos nada!" ). Als seus peus, un públic de centenars de persones l'aplaudeix i l'aclama.
Una escena còmica, sens dubte, però que no per açò deixa de causar un cert neguit: la impressionant empenta que està prenent el creacionisme, dins de certs grups cristians i musulmans, és força inquietant.
Potser alguns us preguntareu perquè em sembla tan preocupant, aquest moviment. És possible, fins i tot, que algú es plantegi quina és la importància real dels nostres coneixements sobre l'origen de les espècies. Hi ha gaire diferència entre pensar que els organismes evolucionen lentament, al llarg de generacions, fins a donar lloc a noves formes de vida, i creure que tots els éssers vivents són el producte d'un únic acte de creació esdevingut fa uns 6.000 anys? Seria gaire diferent, la nostra vida, si en Darwin s'hagués dedicat a exercir com a pastor de l'Església Anglicana (càrrec per al qual havia estudiat) abandonant la seva vocació de naturalista?
Permeteu-me que, per respondre, aclareixi primer una qüestió. El terme de "teoria de l'evolució" sol generar una gran confusió. L'evolució de les espècies, com a tal, no és cap teoria. És un fet, perfectament observable, tant de forma indirecta com de forma directa. Allò que sí és una teoria (tot i que és una de les teories més contrastades que existeixen) és el mecanisme a través del qual es produeix aquesta evolució. Com ja he dit algun cop, tots els biòlegs actuals accepten, amb certs matisos, que en Darwin la va encertar: la seva teoria és la que s'aplica avui dia, amb alguns afegitons, per entendre el fets que observam a la natura. I ho continua explicant tot igual de bé que fa 150 anys...
Ara bé; té tot açò una incidència real sobre les nostres vides?
A Luisiana, Califòrnia i altres zones del sud dels Estats Units, el conreu del cotó té, encara avui, una gran importància econòmica. Però els pagesos d'aquelles terres tenen un enemic terrible: una petita eruga que s'alimenta de les plantes del cotó. Cada any s'inverteixen milions de dòlars en l'eradicació d'aquesta plaga. Els camps es fumiguen amb pesticides cada cop més potents: quan es prova un nou producte, els resultats solen ser impressionants, el primer any. Però, passades unes quantes generacions (açò representa només uns mesos en el cas dels insectes) les erugues presenten ja una enorme resistència a l'insecticida. Com és possible açò? La resposta, evidentment, és la selecció natural. Després d'una fumigació només sobreviuen aquells individus que presenten, casualment, una major immunitat al verí. I tots els seus descendents, que colonitzaran de nou els conreus, hereten aquest tret. Les següents fumigacions provoquen una repetició del procés, de manera que la població d'erugues va adaptant-se a les noves condicions de forma extraordinàriament ràpida. Les característiques de les espècies canvien davant dels nostres ulls. És l'evolució en ple funcionament!
Potser el més irònic és que són aquests, precisament, els estats de Nord-amèrica on més és lluita per eliminar l'ensenyança de l'evolució de l'escola pública. Malauradament, la natura no en fa gaire cas d'aquestes polèmiques, i els seus implacables mecanismes permeten que la vida triomfi, als camps de cotó, sobre l'ingeni humà. Serà difícil combatre de forma efectiva aquesta plaga, igual que tantes altres, si no acceptam que els organismes són capaços de canviar per adaptar-se a les circumstàncies del medi ambient.
Aquests canvis, evidentment, són especialment ràpids en els organismes de vida més curta, en els qual les generacions es succeeixen en un petit interval de temps. L'exemple més extrem són els virus i els bacteris. Igual que els insectes, s'adapten ràpidament a les substàncies que els éssers humans utilitzam per combatre'ls. La investigació mèdica actual no es pot concebre al marge de les teories evolutives: la resistència genètica als fàrmacs que desenvolupen els microorganismes que posen en perill les nostres vides es pot explicar només, en última instància, en base a les teories proposades per Darwin.
Però al marge de tots aquests motius, purament utilitaris, crec que tots tenim altres raons per defensar l'estudi de l'evolució: la realitat, a desgrat d'allò que pensin alguns (i el fet evolutiu n'és un bon exemple) sempre és més rica i complexa que la ficció.
Tots els éssers vius que poblam la terra estam emparentats. Tots descendim, possiblement, d'un únic proto-organisme que va surar en els oceans primigenis fa uns quants milers de milions d'anys. Crec que aquest és un dels descobriments més bells que mai hagi fet l'ésser humà.
Subjectivament, com dius, hi ha altres raons per les quals defensar una Teoria com la de l'evolució davant subjectes com el que descrius.
Per mi, la més important és que, i tant hi fa si la Teoria de l'evolució no pogués ser acceptada amb tanta força com ara sota criteris científics, és precisament la seva formulació a través de la metodologia científica en contra de aquesta idea del creacionisme que res hi té a veure.
L'Evolució no ha estat fins ara falsajada però potser un dia podria ser-ho. El Creacionisme no ho podrà ser mai ni una cosa ni l'altra, doncs opera sota un altre paradigme enfora del científic, enfora per la presència d'individus com el que expliques. Potser religió, creences, filosofia... no n'estic molt segur, perquè també podria ser insuficiència racional d'aquells qui l'escolten i suprasuficiència racional (fer fer un "duru" pels qui l'exposen tan fermament).
Així idò, la presència d'elements que pensaven anacrònics en la nostra evolució cultural, no fa més que mostrar-nos que en algun lloc hem fracasat com a societat. Ens mostra com d'inútils podem arribar a ser. Quanta falta hi fa l'educació sota criteris laics, com n'és de necessari ensenyar a PENSAR! Pens que cervells creacionistes a dintre de closques senatorials nordamericanes un dia poden arribar a tenir a l'abast, si no el tenen ja, el botó vermell nuclear (per dir-ho metafòricament).