Imaginau-vos que, en un poble petit, moren una sèrie de persones en circumstàncies poc clares. Les causes de les morts no es poden arribar a determinar; però apareix un element comú: cert veí del poble es trobava prop del malanat, en tots els casos, en el moment que es va produïr la desgràcia.

Açò és, més o menys, el que s’ha esdevingut al món durant els darrers 50.000 anys, d’ençà que la nostra espècie es va començar a escampar-se per tot el planeta. S’han produït, durant aquest periode, extincions massives a Austràlia, Europa, Nordamèrica i Sudamèrica . I el “veí” que es trobava pels voltants, en tots els casos, era, evidentment, l´Homo sapiens.

Cal dir que, a la història de la vida al nostre planeta se’n produeixen, de tant en tant, d’extincions massives. La més famosa, evidentment, és la que va acabar amb els dinosaures i moltes altres formes de vida, ara fa 65 milions d’anys; però n’hi ha hagut algunes més. Cinc, en total. Aquestes extincions sobtades (sobtades en termes geològics, clar, perquè algunes potser es van produir al llarg de milers d’anys) poden haver estat causades per factors diversos: períodes amb una activitat volcànica molt intensa, l’impacte d’asteroides contra el nostre planeta, canvis climàtics... Sigui com sigui, aquests episodis tenen un denominador comú: la desaparició d’un tant per cent molt elevat d’espècies animals i vegetals en un curt periode de temps.

L’última d’aquestes extincions, de la que us parlava abans, es va produir entre finals del Pleistocè i inicis de l’Holocè (alguns científics consideren que l’actual desaparició d’espècies forma part del mateix episodi). Durant aquest període van desaparèixer de tot el món un gran nombre d’espècies d’animals, sobretot grans mamífers. Perquè us feu una idea de què es va perdre, us en faré un breu resum. D’Europa van desaparèixer, entre altres, els òssos i els lleons de les cavernes (força més grans que els seus homòlegs actuals) hienes, mamuts i rinoceronts llanuts. Nordamèrica estava habitada també per mamuts, peresosos terrestres gegants, diversos animals de la família dels camells i dels cavalls i unes quantes espècies de grans felins. Un dels llocs que va perdre més diversitat va ser Sudamèrica: fins el 80% de les espècies de grans mamífers. Hi vivien, abans de l’extinció, vàries espècies de cavalls, peresosos gegants, un felí de dents de sabre, un animal semblant a l’elefant, un altre de similar a un hipopòtam... Però el lloc on més va afectar l’extinció va ser Australia, d’on va desaparèixer el 86% dels animals de mida gran, inlcosos alguns rèptils i ocells no voladors. Es van extingir enormes cangurs de tres metres d’alçada, marsupials herbívors de la mida d’un rinoceront i predadors com el lleó marsupial i el Megalania, un llangardaix de fins a 9 metres de llarg. El món que van conèixer els nostres avantpassats era ben diferent del nostre, des del punt de vista faunístic!

Quina va ser la causa d’aquestes extincions? Durant aquest període es produeixen dos fets significatius: el final de l’últim periode glacial, que va tenir repercusions sobre el clima de tot el planeta; i l’expansió de l’Homo sapiens fins els darrers racons del món. Els investigadors que s’han ocupat del tema es solen decantar quasi sempre per un d’aquests dos factors, a l’hora de buscar les causes d’aquest fet.

Potser sembla impossible que els caçadors paleolítics, amb la seva rudimentaria tecnologia, vagin causar tota aquesta mortandat, però la sincronia, en els diferents continents, de l’arribada de l’home i de la desaparició de les faunes de grans mamífers dona que pensar. Hem de tenir en compte que, a part de la caça directa, l’home disposava d’una poderosa arma per modificar l’entorn: el foc. A Austràlia, per exemple, l’estudi del polen contingut en els sediments ha permés constatar que, fa entre 40.000 i 25.000 anys, les antigues selves foren substituides per boscos d’eucaliptus, més ben adaptats als incendis (ja en parlava, d’açò, en un article anterior). Als estrats corresponents a l’iníci d’aquest periode s’observa també un increment espectacular de les partícules de carbó. I la desaparició de la major part de les espècies de grans mamífers es va produir en aquesta mateixa cronologia...

Per altra banda, la hipòtesi del clima com a causant de les extincions té alguns punts febles: al llarg de tot el pleistocè es van produir alteracions en el clima (glaciacions i periodes interglacials) igual d’importants que la que marca el final d’aquest periode; i en cap cas es van produir extincions tan generalitzades. Quan el clima s’escalfava, les espècies pròpies de climes freds que habitaven al sud d’Europa i Nordamèrica, per exemple, es replegaven cap al nord, i tornaven a colonitzar la seva antiga zona de distribució quan les condicions tornaven a canviar. Evidentment, la peninsula Ibèrica o el sud d’Estats Units no reuneixen actualment les condicions perquè hi visquin mamuts, però aquestes bèsties podrien haver sobreviscut sense problemes, possiblement, als boscos de Sibèria i Canadà. A Sibèria se n’han trobat alguns, de congelats, els estomacs dels quals contenien restes del seu darrer panxó: es tracta de plantes que encara creixen en aquella regió.

També hem de tenir en compte que, en alguns casos, s’ha constatat que les espècies que van desapareixer no van ser les menys adaptades a les noves condicions imposades pels canvis en el clima, sinó aquelles amb una tassa de reproducció menys elevada i, per tant, més sensibles a una cacera excessiva. És el que va passar a Nordamèrica, per exemple, d’on van desaparèixer les espècies autòctones de cavalls i no els bisonts, que tenen uns requeriments ecològics molt semblants però es reprodueixen més ràpid.

Ara bé, perquè a Àfrica i, fins a cert punt, al sud d’Àsia, les faunes de grans mamífers van sobreviure? Una possible resposta és que en aquestes zones, la presència dels homínids és antiga, de manera que les espècies es van poder adaptar lentament a la progresiva millora de l’eficiència caçadora dels nostres avantpassats.

Potser si que el clima hi va tenir alguna cosa a veure, amb aquestes extincions, però s’ha de reconèixer, com a mínim, que la persistent presència de la nostra espècie a l’escenari del crim és quelcom sospitós. Molt sospitós.

Més informació:

AA.VV. (1996): La lógica de las extinciones. Edició a càrrec de Jordi Agustí. Tusquets Editores, Barcelona.