Orientació sexual i selecció natural
Escrit per Sa Monea | 8 Jul, 2007A finals dels anys quaranta del segle passat es va publicar, als Estats Units d'Amèrica, un llibre que va causar una gran commoció. Portava per títol Sexual Behavior in the Human Male (El comportament sexual en el mascle humà) i era obra d'Alfred C. Kinsey, un zoòleg de la Universitat d'Indiana. Perquè va generar tanta polèmica aquest estudi? Per tal que us en feu una idea, us donaré una de les dades que Kinsey va recollir: un 37% dels homes entrevistats (el total era de 5.300) havia experimentat un orgasme a través del contacte homosexual, en algun moment de la seva vida.
Però açò no és tot: l'informe contenia moltes més revelacions:
El 13% dels homes havien sentit, en algun moment, desitjos homosexuals, però sense que s'arribés a produir cap contacte físic.
El 25% d'ells van tenir experiències homosexuals no incidentals entre els 16 i els 55 anys.
El 18% van mantenir el mateix nombre de relacions heterosexuals que homosexuals durant un període mínim de 3 anys, entre els 16 i els 55 anys.
El 10% va tenir una conducta estrictament homosexual durant un període de 3 anys com a mínim, entre les edats abans esmentades.
El 4% manifestava una conducta estrictament homosexual durant tota la seva vida.
Uns quants anys més tard, Kinsey va publicar un nou estudi, aquest cop sobre la sexualitat femenina. La freqüència dels contactes homosexuals, entre les dones, s'acostava molt a la observada ja entre els homes.
Òbviament, la validesa d’aquestes dades es va posar en dubte des del primer moment (no és difícil imaginar la cara que devien posar els representants dels sectors més conservadors de la societat nordamericana) però la veritat és que Kinsey coneixia bé les tècniques estadístiques i no tenia cap especial interés a magnificar l’homosexualitat. Havia encetat els seus estudis sobre la sexualitat humana de forma totalment incidental: ell era entomòleg, però arran del seu nomenament com a coordinador d’un curs matrimonial, a la universitat on treballava, va començar a recollir dades sobre la conducta sexual de l’ésser humà.
Estudis posteriors, realitzats en altres contextos, han aportat proporcions sensiblement diferents. Malgrat tot, les relacions o desitjos homosexuals semblen ser una constant, a la nostra espècie.
Allò que en Kinsey va deduir, a partir d'aquests estudis, és que la major part de les persones no som totalment heterosexuals o totalment homosexuals: gairebé tots som potencialment bisexuals. La conducta sexual humana, com tants altres trets del nostre comportament, no és quelcom rígid i predeterminat, sinó que gaudeix d'una gran plasticitat.
Us he explicat tot açò, bàsicament, per contestar a una qüestió que em va plantejar un lector a un article anterior. La pregunta, resumida, era aquesta: "com podríem explicar l'homosexualitat, des d'un punt de vista evolutiu?"
Ja deia, a un altre article recent, que entre els ximpanzés pigmeus (uns dels nostres parents més propers) són ben freqüents les conductes homosexuals, i que serveixen possiblement per reforçar els llaços socials entre els components del grup. En aquest sentit, la bisexualitat d'aquests animals tindria un clar valor adaptatiu i, per tant, hauria estat afavorida per la selecció natural. No hi ha dubte que un grup ben cohesionat té més probabilitats de tirar endavant que no un on cadascú miri només per ell.
En els humans, com en els ximpanzés pigmeus, el sexe transcendeix àmpliament la funció estrictament reproductora. La bisexualitat humana, per tant, podria haver sorgit per acomplir una funció semblant. A l'actualitat, i per raons bàsicament culturals, el sexe serveix bàsicament, a les cultures majoritàries, per reforçar els llaços afectius entre els dos membres d'una parella reproductora, però no sempre té perquè haver estat així: hi ha prou evidències que demostren que l'ésser humà no és monògam per naturalesa. És difícil dir quina era, més enllà dels temps històrics, l'estructura social dels grups humans.
Malgrat tot, i ja en època històrica, tenim nombrosos exemples d'aquest valor adaptatiu dels comportaments homosexuals: a l'antiga Grècia, les relacions sexuals entre mestre i deixeble eren quelcom habitual, i unien a les dues persones amb uns vincles que contribuïen positivament, sens dubte, a mantenir l'atenció del mentor sobre l'educació del seu alumne. Sembla ser que les relacions entre dos homes adults eren més infreqüents, però tampoc estaven mal vistes: en trobem indicis a la Il·líada, amb l'amor més que fraternal entre Aquil·les i Patrocle; i es diu que eren relativament normals entre els soldats de Tebes. Comportaments semblants s'han constatat a l'antiga Xina, a la Índia precolonial, al Japó feudal, a l'Amèrica precolombina, a Oceania i a moltes societats africanes.
Sembla ser que les conductes homosexuals, lluny de ser quelcom patològic o excepcional, han format part, des de sempre, de la nostra forma de ser. L'origen evolutiu de la nostra naturalesa bisexual, a la vista del comportament dels ximpanzés pigmeus, tampoc no sembla revestir massa misteri...
Ara bé; perquè les cultures judeo-cristiana i islàmica, que s'han anat extenent per tot el món com una taca de floridura sobre una taronja podrida, han estigmatitzat i perseguit aquest tret tan característic de la nostra conducta? Perquè van maldar per amagar-lo fins el punt que fou necessari el treball d'Alfred C. Kinsey, per recordar-nos com n'és d'habitual?
Em sembla una pregunta interessant, també. Potser l'hauríem d'intentar respondre, abans de res.
. I això que tenim una visió molt semblant de les coses!
Una de les raons pot ser per enfortir la cultura de la por al pecat, la por al què serà de mi si faig açò que no està permès per la religió, que solen fer servir aquestes cultures.
Si no te portes "com Déu mana" anaràs a l'infern!
I si Déu mana que no pots mantenir contactes homosexuals, ni contactes que no cerquin la reproducció... malament acabaràs si ho incompleixes. (Por, per controlar als creients.)
I moltes altres raons, clar.