L'any 1599, Jacob Cornelius van Neck va tornar al seu país, Holanda, després d'un viatge per l'oceà Índic. A la narració del seu periple hi apareix mencionat, per primer cop, un estrany ocell que vivia a l'illa Maurici, situada a l'est de Madagascar. Es tractava del dodó.

Dibuixos d'un dodó, de principis del segle XVII.

Els darrers exemplars vius d’aquesta espècie van ser vistos cap a l’any 1681. Només vuitanta anys després del seu descobriment, aquests animals havien desaparegut del món per sempre més!

El dodó era un ocell incapaç de volar i lent de moviments. Els seus avantpassats voladors, de la família dels coloms, havien arribat a Maurici milers d’anys enrera. Un cop allà, en un entorn sense depredadors, van evolucionar per treure el màxim rendiment de les noves circumstàncies. Els mecanismes de defensa i fugida que posseïen, sens dubte, quan van arribar, van tendir a desaparèixer.

Quan l’home es va instal·lar a l’illa, amb els seus acompanyants habituals (rates, cabres, porcs, cans, moixos...) el destí del dodó va quedar segellat. Els homes i els cans el caçaren; les rates, els porcs i els moixos devoraren els ous i els pollets. La destrucció del bosc per tal de convertir-lo en terres de conreu degué acabar amb els pocs supervivents.

Sembla ser que aquesta és la sort que es reserva a gairebé tots els animals evolucionats en condicions insulars, quan entren en contacte amb l’home. A les illes mediterrànies, l’Homo sapiens hi va arribar un poc més aviat (entre finals del neolític i inicis de l’edat dels metalls) però el resultat va ser el mateix. Abans de la irrupció de la nostra espècie, les illes del Mediterrani albergaven, entre totes, una fauna d’uns cinquanta mamífers endèmics. Actualment, no en queda cap ni un!

A Menorca hi visqueren, fins a temps holocènics, tres espècies de mamífers autòctons: el Myotragus balearicus (una espècie de cabra nana) l’Hipnomys morpheus (una rata cellarda bastant gran) i el Nesiotites hidalgo (una musaranya també més gran que les actuals). Igual que el dodó de l’illa Maurici, havien evolucionat aïllats de les poderoses pressions selectives que imperen als continents.

Myotragus balearicus

Hipnomys morpheus

Nesiotites hidalgo

S’ha especulat bastant, sobre les causes de la desaparició d’aquests animals. Tot i que el més lògic és pensar en l’acció de l’home, s’ha proposat reiteradament que la seva extinció podria ser anterior a l’arribada de la nostra espècie, i que hauria estat causada pels canvis climàtics.

Hem de tenir en compte que, amb el final de l'última glaciació, ara fa uns 11.000 anys, les nostres illes devien patir canvis importants: la seva extensió va minvar, per la pujada del nivell del mar, i el clima es va tornar més sec i càlid. És possible que aquestes alteracions vagin ocasionar l’extinció de les espècies autòctones de mamífers? No és gaire probable, perquè, al llarg del quaternari, es van succeir fins a cinc períodes glacials amb els seus corresponents períodes interglacials. A les èpoques més fredes, el clima de les illes devia ser semblant al que impera actualment al nord de les Illes Britàniques. Als períodes entre glaciació i glaciació les temperatures van arribar a ser, segurament, un poc més càlides que a l’actualitat. I el myotragus i els seus companys d’aïllament, l’hipnomys i el nesiotites, van aconseguir sobreviure a tots aquests canvis.

Ara bé, si el myotragus i els altres mamífers van sobreviure fins l’arribada de l’home i fou aquest, precisament, el causant de la seva extinció, perquè no s’han trobat evidències clares de depredació humana, sobre restes d’aquest animal (ossos cremats o amb marques de descarnament, o bé associats, de forma clara i inequívoca, a restes de ceràmica o eines de pedra)?

Cal tenir en compte que el procés d’extinció devia ser, amb tota probabilitat, extremadament ràpid. El dodó de l’illa Maurici no va durar ni vuitanta anys, en contacte amb l’home; potser el myotragus no va resistir gaire més. La seva mobilitat reduïda i la seva visió frontal, adquirides al llarg de milions d’anys en un entorn sense predadors, el devien convertir en una presa fàcil; però la destrucció de l’hàbitat devia ser igual d’important, en el seu procés d’extinció. Tot just arribar, els primers éssers humans es devien dedicar a cremar i desforestar grans extensions de terrenys per tal d’utilitzar-los com a terres de conreu. Per altra banda, devien introduir també cabres i porcs, que potser competien amb els myotragus per l’aliment. En uns pocs decennis, tal vegada, la fisionomia de la nostra illa devia quedar totalment alterada

És difícil que una coexistència tan curta deixi evidències en el registre arqueològic: es conserva només una petita part del que hi va haver, i es troba i s’estudia tan sols una petita part d’allò que es conserva! Potser és per açò que no s’han trobat proves clarament inculpatòries.

Ara bé; tots els éssers illencs han corregut la mateixa sort que el dodó i el myotragus, quan han entrat en contacte amb els organismes continentals? No, no tots. Alguns (sobretot els més petits) han sobreviscut, a les seves illes, i uns pocs, fins i tot, s’han llençat a colonitzar els continents. A Menorca en tenim un exemple, d’aquests valents: es tracta d’un caragolet exclusiu de la nostra illa, l’Iberellus minoricensis. Aquest mol·lusc, amagat segurament entre la càrrega d’alguns vaixells, ha viatjat fins la Península Ibèrica, on s’ha establert, en certs indrets.

Es tracta d’un animalet insignificant, de només dos o tres centímetres de llarg, però ha resultat ser, després de tot, el menys indefens de tots els pobres illencs originals.