El plaer femení i altres efectes col·laterals de l'evolució
Escrit per Sa Monea | 17 Jun, 2007Mateo Realdo Colombo va publicar, l'any 1559, un llibre titulat "De re anatomica". Allà s'hi descrivia de forma científica, per primer cop, el clítoris. Deia Colombo que "donat que ningú ha descobert abans aquests detalls i la seva funció, si se'm permet que doni nom a les coses que descobreixo, s'hauria d'anomenar l'amor o la dolçor de Venus."
Evidentment, el clítoris era ben conegut, a nivell popular, des de temps remots (sobretot, i evidentment, entre les dones) però és significatiu que no fes la seva aparició, als textos mèdics, fins al segle XVI.
Aquest detall anatòmic no és exclusiu de la nostra espècie. Les femelles de la majoria de les espècies de mamífers tenen clítoris. Existeix, malgrat tot, una diferència fonamental entre la sexualitat de les dones i la de les altres mamíferes: les dones (vull pensar que a la major part dels casos) experimenten orgasmes, mentre que les femelles d’altres espècies, no. Com ho podem saber açò? Hem de tenir en compte que els clítoris de les altres espècies també contenen nombroses terminacions nervioses i són, potencialment, capaços de produir plaer. Però les copules dels altres mamífers són molt curtes i (açò és el més important) es produeixen sempre per darrera, de manera que el clítoris, situat a la part anterior de la vulva, no rep cap estimulació. Només en uns pocs casos, com el dels bonobos o ximpanzés pigmeus (uns dels nostres parents més propers) s’ha constatat una estimulació directa del clítoris, no només a través de penetracions en posició frontal, sinó també a través de la masturbació femenina, la masturbació d’una femella per part d’un mascle, la masturbació mútua entre dues femelles...
Ara bé, si a la major part de les espècies no s’arriba a produir mai l’orgasme femení, per a què serveix el clítoris? Per respondre a aquesta pregunta, hem de tenir en compte que els éssers vius no vam ser fets d’acord amb cap pla preestablert. Som, al contrari, el resultat de variacions atzaroses seleccionades en funció de la seva capacitat per augmentar la nostra supervivència. Aquest sistema està molt lluny de ser perfecte, i els nostres cossos són plens de nyaps, com a resultat de la nostra història evolutiva. No tot té, idò, una funció adaptativa.
El clítoris (i els orgasmes que pot generar) existirien, per tant, com a conseqüència indirecta del penis i els orgasmes masculins: els genitals de l’embrió són sexualment neutres, al principi, i és només en fases més avançades de l’embaràs que es diferencien en òrgans ben distints, però homòlegs. Els gens que determinen la formació del penis i la del clítoris són, en essència, els mateixos. El clítoris no tindria, per tant, una funció adaptativa: seria un efecte col·lateral de la necessitat d’un penis.
Com que suposo que el color del rostre dels meus lectors de sexe femení deu estar adoptant un to roig encès, i per evitar que m’acusin injustament de masclista recalcitrant, m’haureu de permetre alguns aclariments.
El fenomen que acabo de descriure no és únic: se’n coneixen molts altres exemples, alguns dels quals podem observar també en l’ésser humà. El cas més evident és el dels mugrons. Per a què serveixen els mugrons que apareixen en els mascles de totes les espècies de mamífers? Per res, evidentment. Es tracta, com en el cas del clítoris femení, d’una estructura sense una funció adaptativa: és el resultat col·lateral de la presencia, a les femelles, d’unes glàndules mamàries capaces de segregar llet.
Hi ha altres casos, encara, d’aquests òrgans sense funció. Els óssos panda, per exemple, tenen uns “falsos polzes” a les mans que els serveixen per agafar les canyes de bambú de les que s’alimenten. Idò bé, resulta que aquests animals tenen, als peus, les mateixes estructures, però no les empren per res. Igual que als casos anteriors, els gens que determinen la formació d’unes marquen també el creixement de les altres, que apareixen sense haver estat afavorides directament per la selecció natural.
És clar que, a la nostra espècie (i també als bonobos, que he esmentat abans) l’orgasme femení pot haver adquirit, en temps més recents, alguna funció: reforçar els llaços socials entre la parella (en el cas dels humans) o entre tot el grup (en el cas dels ximpanzés pigmeus). Aquesta nova funció potser va fer que la capacitat per gaudir del sexe vagi entrar a formar part de la selecció natural: tal vegada una parella d’homínids on els dos membres gaudien del sexe estaven més units i, per tant, podien afrontar els reptes de la supervivència de forma més eficient, fet que hauria augmentat la seva eficàcia reproductora. Així, la capacitat per arribar a l’orgasme s’hauria anat seleccionant, en les dones, al llarg de les generacions.
No és menys cert, malgrat tot, que l’origen de l’orgasme femení rau, ben possiblement, en el fenomen d’“economia de gens”que us he explicat abans.
I crec que el resultat no està malament, per tractar-se d’un nyap evolutiu.
Més informació:
GOULD, S. J (2002): "Pezones masculinos y ondas clitorídeas" publicat a "Brontosaurus" y la nalga del ministro. Ed. Crítica, Barcelona.
Auu, salut!!
. En canvi, a la Verge li va tocar el paperot de la inactivitat sexual. La mare que els va...! (disculpeu l'abandonament del to académic, m'he desfogat una mica).
Hi ha varies coses que no em cuadren. Les dones poden tenir orgasmes fent l'amor per darrera. Algunes diuen que difruten més que pel devant, que els hi entra més endins. D'altra banda, els mascles vam arrivar després, som posteriors que les femelles. Així que de la mateixa forma es podría afirmar que el penis es una mena de clítoris hipertrofiat.
En cuant a la funció de l'orgasme com a "pegamento" emotiu, no ho acabo de pair. Llavors es podria donar també amb la resta d'animals, oi?
Tenim molt per coneixer encara. No crec que l'orgasme femení sigo exclusiu de dones i bonobes. La difícil detectabilitat deu ser la raó per la que no s'han vist més orgasmes femenins en altres especies.
Salut.