Arbres i homes
Escrit per Sa Monea | 3 Jun, 2007Algun cop us heu endinsat sols en un bosc, a última hora del capvespre, quan la piuladissa dels ocells s'extingeix lentament a les capçades dels arbres i la penombra ho envaeix tot com el núvol de tinta d'una sípia?
És, possiblement, una de les experiències més torbadores de que podem gaudir, encara avui. Fins i tot als humils boscos de Menorca, on sabem cert que no s'hi amaguen feres ni perills de cap tipus, és difícil que no se'ns posi la pell de gallina. I és que les boscúries desperten, en l'ésser humà, sentiments enfrontats: per una banda, representen el desordre amenaçador de la naturalesa; per l'altra, constitueixen (encara ara) una font imprescindible de fusta i altres matèries primeres.
Alzinar no alterat a Son Felip, Menorca. Les lianes i els arbustos omplen tot l'espai, sota les copes dels arbres.
Quan devia començar aquesta relació d'amor-odi? És evident que l'enfrontament es degué agreujar durant el neolític, quan es van començar a necessitar camps de conreu cada cop més extensos; però segurament ens podríem remuntar molt més lluny, en el temps, per buscar la base d'aquesta actitud.
Els nostres avantpassats més immediats van evolucionar a la sabana africana, un medi obert, amb només alguns arbres dispersos. És per açò que nosaltres som, per davant de tot, animals visuals. No tenim massa bona oïda, i el nostre olfacte ens serviria de poc, per detectar depredadors: la foscor i l'espessor dels boscos ens neguitegen perquè el sentit de la vista no hi resulta massa operatiu. I malgrat tot, sentim una certa atracció envers els arbres. Només cal observar els infants: la seva fixació per enfilar-s'hi (i l'habilitat que mostren per fer-ho) no deixa lloc a dubtes sobre el nostre passat arborícola. Els homínids que vivien a la sabana, tot i que eren bàsicament terrestres, es devien continuar enfilant als arbres per passar la nit, com fan encara avui algunes espècies de primats. Quedar-se a terra durant el vespre, quan els grans depredadors surten de caça, hauria resultat fatal.
Als humans ens continuen agradant, aquests paisatges oberts, tapissats d'herba, amb alguns arbres estratègicament col·locats. Fixeu-vos en els parcs i jardins que es dissenyen arreu del món: els arbres no hi solen mancar mai, però sense formar un veritable bosc. L'herba també hi sol ser present, però ens molesta veure-la alta: cal segar-la periòdicament. Es tracta potser d'una reminiscència del temor ancestral a que s'hi pugui amagar algun predador?
Però els paisatges tipus sabana ens agraden per altres motius, més enllà dels purament estètics: es tracta d'entorns amb un gran potencial per produir aliment, des del punt de vista humà. Els boscos tancats no són un entorn adequat pels grans herbívors; i l'home, tant ara com en el passat, depèn totalment d'aquests animals. Durant bona part de la prehistòria aquests animals eren caçats; a partir del neolític van ser criats com a animals domèstics. La dependència envers aquestes espècies, malgrat tot, és la mateixa. A la zona del mediterrani, on els boscos autòctons per excel·lència estan formats per alzines, l'home va crear un nou tipus d'ecosistema (les deveses) aclarint aquests alzinars i eliminant-ne la vegetació de sotabosc. Açò va permetre que hi creixés herba, que servia d'aliment a vaques, cabres i ovelles. Les alzines que quedaven proporcionaven combustible i material constructiu, i permetien, per altra banda, la cria de porcs, que s'alimentaven dels aglans.
Alzinar esclarissat a Es Coll Roig, Menorca. La semblança d'aquests ecosistemes, creats per l'home, amb les sabanes africanes, no és casual.
Ara bé, existeixen evidències de que l'home alterés ja els boscos de forma semblant, en època pre-neolítica? N'hi ha, i procedents de llocs ben diversos. A Austràlia, els caçadors recol·lectors aborígens practicaven, fins no fa gaire, la crema controlada de zones de bosc d'eucaliptus per tal d'eliminar-ne el sotabosc. Es creava, d'aquesta manera, una sabana on hi creixia herba, amb les següents pluges, i s'hi concentraven els grans herbívors (cangurs, emús...). Al registre estratigràfic d'aquell continent s'hi observa per primer cop, als nivells de fa uns 40.000 anys, un increment de les partícules de carbó i del pol·len d'espècies ben adaptades al foc, com els propis eucaliptus. Podem suposar, per tant, que aquest sistema no era una cosa recent.
A certes zones boscoses d'Amèrica del Nord, els colons europeus es van trobar amb quelcom semblant, quan hi van arribar: grans extensions de bosc esclarissat, sense sotabosc, amb el terra cobert d'herba. Ells van suposar que aquest entorn tan agradable, des del punt de vista humà, era totalment natural; però un cop van haver eliminat els incòmodes indis van poder constatar que, sense el seu treball, els boscos es convertien altre cop en selves espesses i inhospitalàries.
Evidentment, totes aquestes alteracions dels ecosistemes portades a terme per l'home prehistòric no van ser innòcues pels animals i plantes que els habitaven: tant a Austràlia com a Amèrica del Nord van desaparèixer una gran quantitat d'espècies, després que l'Homo sapiens hi arribés.
Encara avui, els boscos espessos ens desagraden: la nostra obsessió ancestral per "sabanitzar" aquests ecosistemes continua. Quantes vegades heu sentit que un bosc està "brut" i "necessita" una neteja de la vegetació de sotabosc? A vegades açò es justifica com una mesura de prevenció contra els incendis, però la millor mesura contra el foc seria no provocar-lo, ja que més del 90% d'aquests desastres estan causats per l'home. Els boscos no necessiten la nostra ajuda per res. Si els "netejam" només aconseguirem reduir la biodiversitat que contenen: eliminant un tronc sec, destruïm el lloc de cria d'una rata cellarda; cremant els arbustos, privam als boscarets d'un lloc on fer el niu...
Ara que, a alguns països, moltes zones ja no s'utilitzen per la ramaderia ni per l'agricultura, fora bo deixar els boscos en pau, perquè creixin tan espessos com calgui. Esperem que fins i tot aquelles persones amb menys afecció per les boscúries, aquelles que més enyoren les sabanes africanes primigènies, puguin reprimir els seus instints.
"sa monea",
També el bosc continua essent motiu d'inspiració per a les activitats artístiques que ens parlen de l'amor, la solitud del passejant, la guerra, les legendes sobre fades i barrufets, etc.: Bon i benvingut sigui aquest "platonisme".
Tanmateix, la prevalència de l'esperit naturalista amateur, quan no darwinista -també amateur-, ens fa veure altres coses a persones com jo. ( I no et dic res el que li feia veure al pintor Marx Ernst en obres dels anys 1940...!).
Quines coses intentem veure ? : Biomasa, i el seu principal component, el carboni; fluxes d'energia; funció clorofílica i fotosíntesi per tot arreu; cicles de la matèria, i cicles sedimentaris com el nitrògen...i qualque esclatasang.
Emperò alerta! perquè a gent i empreses amb presumptes noms com "Iversions Ètico Ecològiques", en els boscos de Menorca hi veuen xalets adosats i urbanitzacions, "verdes" ¿no?
És per això, "sa monea", que per a plantar cara a aquesta gent depredadora, no debem oblidar mai l'amic que hi tenim allà en el bosc: "Robin Goodfellow", el vell talp (el "viejo topo" en castellà, puix que té més eufonia, ¿no?); el personatge de la comèdia poètica "El somni d'una nit d'estiu" de William Shakespeare (1546-1616).
I arribo on volia: Sabràs que en "Robin Goodfellow" era un vell talp mitològic de la literatura anglesa que habitava en els boscos, ajudant els pobres i fotent els rics. És per això que s'interessà per ell s'altre gran "barbut" (v. "L'enutjosa persistència de Plató", escrit per tu en aquest "blog"), el natural de Tiers, el titànic tedesc que morí el 1833 "més pobre que un talp": "El Moro".
Fou ell qui "tragué" el vell talp "Robin Goodfellow" dels boscos preindustrials d'Anglaterra i, en un discurs del 1856, el "traslladà" a les contaminades ciutats "manchestarianes" i "dickensianes" , com a metàfora -"(...) el vell i digne sapador del bosc que es diu Revolució"- que oferia a la llavors oprimida classe obrera industrial.
"Sa monea", esper trobar-me el "Vell talp" algun dia, en l'alzinar de Son Felip per exemple; i només ho sabreu quatre amics.