L'enutjosa persistència d'en Plató
Escrit per Sa Monea | 28 Mai, 2007Fa un temps, parlant amb uns amics, la discussió va anar derivant cap a qüestions de caire metafísic. El punt de vista d'un dels meus companys em va deixar de pedra: era totalment platònic. Ja sabeu, tot allò del món de les idees i el món de les aparences...
Ell considerava, fent un curiós sincretisme entre les idees de Plató i l’evolucionisme, que l’ésser humà no és el punt culminant de l’evolució, però és ja la part final d’un camí que portarà a quelcom totalment perfecte; a la completa supeditació de la matèria a un ideal de perfecció o, fins i tot, a la desaparició de la nostra “part material”. És a dir, per ell, l’evolució biològica seria un procés que tendiria a la perfecció, com una escala de pitjor a millor. Aquesta creença no és nova, és clar, però em va sorprendre sentir-la exposar, d’una forma tan concreta, per algú que s’ha educat sota la influència del pensament de finals del segle XX, tan poc platònic, en aparença.
Però no va acabar aquí la cosa: una altra persona, que també havia intervingut en la conversació, va dir que el punt de vista del nostre amic era “molt darwinista”. He de reconèixer que escoltar coses com aquesta em fa agafar mal de panxa. No em deixa de sorprendre que, gairebé cent cinquanta anys després que Darwin publiqués les seves teories, encara hi hagi gent, fins i tot gent amb un bon nivell cultural, que no hagi acabat d’entendre el que volia dir.
Els mecanismes que va proposar Darwin per explicar l’evolució de les espècies (i que amb uns quants afegits continuen vigents a l’actualitat, perquè serveixen per explicar els fets igual de bé que fa un segle i mig) no poden ser més senzills. És basen en dos fets, cadascun dels quals és perfectament observable.
Primer de tot, la variabilitat de la descendència: tots sabem que els descendents d’una parella d’individus de qualsevol espècie, per exemple moixos (gats, pels catalanoparlants no baleàrics) no són idèntics entre ells. Hi ha moltes diferències entre germans. Potser alguns s’assemblin molt al pare, altres a la mare, i n’hi haurà que presentaran una barreja dels trets de tots dos. També n’hi haurà però, que presentaran petites característiques noves: seran un poc més grans que qualsevol dels seus progenitors, tindran el pel més llarg… Açò es deu bàsicament a dos factors: la recombinació del material genètic que es produeix quan s’ajunten els cromosomes de les cèl·lules sexuals femenines i masculines, i les mutacions. En tots dos processos l’atzar és el factor determinant, ja que, de fet, no són res més que petits errors en el procés de duplicació dels éssers vius. Per altra banda, i açò és molt important, aquests petits canvis s’hereten, es a dir, una moixa amb el pel llarg tindrà moixets amb el pell llarg.
I aquí entra ja en joc l’altre factor descobert per Darwin: la selecció natural. Les petites diferències de que parlàvem abans poden representar un avantatge o un inconvenient a l’hora de trobar menjar, protegir-se del fred, fugir dels depredadors o trobar parella per reproduir-se. Per exemple, un moix que casualment hagi nascut amb un pel més llarg i més espès i que visqui a un poble de Sibèria tindrà un clar avantatge sobre els altres. En cas que es produeixi un hivern molt fred, pot ser que alguns altres morin, però ell sobreviurà i engendrarà altres moixos també més peluts del normal, que tindran al seu torn més possibilitat de sobreviure i deixar més descendència peluda. En poques generacions, si la selecció natural fos prou intensa, es a dir, si la supervivència dels moixos peluts fos notablement més alta que la dels normals, tots els moixos del poble serien més peluts.
Vol dir açò que el pel llarg és més perfecte que el pel curt? Potser implica que els moixos peluts s’acosten al concepte platònic de moix més que no els de pel curt?
Bé, no és difícil imaginar que passaria si el moixet pelut hagués nascut a un poblet del nord d’Àfrica, en lloc de néixer a Sibèria. En aquest cas, el pel llarg representaria un greu inconvenient per tal de suportar les altes temperatures. Possiblement tindria menys possibilitats de sobreviure i, per tant, de deixar descendència. Igual que abans, operaria la selecció natural. En un clima desèrtic com el nordafricà segurament tindria més èxit una variació que impliqués pel més curt i formes més estilitzades, que permetessin a l’animal dissipar l’excés de calor de forma més eficient. La selecció natural opera a vegades de forma complexa: en el cas teòric dels moixos del desert, una fisiologia més ben adaptada a la calor els permetria potser caçar durant les hores més calentes del dia, quan la major part d’animalons es troben inactius i constitueixen una presa fàcil. La millora en la dieta que suposaria aquest canvi els podria atorgar un èxit reproductor que faria que els seus gens s’estenguessin ràpidament a tota la població.
L’acumulació de petits canvis com aquest, en el transcurs de centenars de milers d’anys, provoca que les espècies es vagin transformant i diversificant. Si els hipotètics moixos peluts de Sibèria quedessin aïllats prou temps de la resta de moixos del món, arribarien a ser prou diferents, genèticament, com per no poder-se creuar amb ells: hauria sorgit una espècie nova.
Evidentment, la realitat és molt més complexa que tot açò; en el segle i mig transcorregut d’ençà que Darwin va publicar la seva obra, els investigadors no han perdut el temps. Cada cop s’entén millor com funciona l’evolució, de manera que s’afegeixen contínuament conceptes nous (aquí en trobareu una bona síntesi, de tot plegat): és molt probable que si algun biòleg evolucionista llegeix aquest article m’acusi de simplificar excessivament les coses. Però, de tota manera, el nucli bàsic de la teoria continua essent el mateix que va proposar aquell naturalista anglès.
No hi ha, per tant, objectiu ni camí marcat en l’evolució: només variacions atzaroses que es perpetuen i variacions atzaroses que desapareixen, en funció de les variacions, també atzaroses, del medi on es produeixen. Ja ho va dir en Darwin: “sembla ser que no hi ha més intenció en l’evolució que la que hi ha en la direcció en la que bufa el vent”.
, autor del catàleg "Syllabus errorum" (1870), on declarava la infalibilitat dels papes i condemnava el laïcisme, el socialisme, el panteisme, el darwinisme, i el naturalisme.
Sa monea,
Els platònics que et vagis trobant durant la vida, tenen les "esquenes" ideològiques ben cobertes.
Ells -com tothom- almanco practiquen les altres dues tòpiques darwinianes, a saber: la lluita per la supervivència, i l'adaptació al medi. La qual cosa no els impedeix negar Darwin quan els interessa (sobre tot en allò de que "¡no podem venir d'un mico!"), o a ademtre'l -perquè els interessa, també- quan es tracta de justificar l'existència de éssers humans pobres i rics, o opremits i opresors.
No oblidem que el platonisme està immanent en les metafísiques religioses, i per parlar de la que ens toca més a prop, la catòlica, recordem que el papa de Roma, Pius XI, l'any 1928 publicità, "urbi et orbi", en l'encíclica "Sylabus" la condemna del darwinise (i de la mecànica celestial laplaciana, entre altres assumptes científics).
Memento monea!: Esteim condemnats.