Pseudodoxia Epidemica
Escrit per Sa Monea | 21 Mai, 2007Internet és una caixa de sorpreses. La facilitat que ofereix el suport informàtic per tal de recopilar (a través de les famoses ordres "copiar" i "pegar" ) i distribuir informació ha permès que circulin per la xarxa notícies curiosíssimes: cactus que absorbeixen les radiacions de les pantalles d'ordinador, complots per amagar que l'home no ha trepitjat mai la Lluna, telèfons mòbils que produeixen impotència, remeis miraculosos contra el càncer amagats per la perfídia de la medicina oficial...
El tema no és nou, clar. El metge anglès Thomas Browne ja es queixava, el 1646, de quelcom semblant. Ho feia a la seva obra Pseudodoxia Epidemica, escrita per tal de desmentir molts dels errors que circulaven a la seva època: que els jueus puden, que els elefants no tenen articulacions, que l’home té una costella menys que la dona, que les llebres són hermafrodites... Browne es lamenta de la gran quantitat de “diminuts tractats, de només uns folis, publicats a diari entre nosaltres, peces que mantenen més la tipografia que la veritat”. La difusió de la impremta i l’alfabetització d’un percentatge significatiu de la població va permetre l’edició massiva d’aquestes obres, adreçades al gran públic, que no eren, molts cops, més que reculls de curiositats extretes d’autors de l’antiguitat clàssica.
Aquesta és, curiosament, una de les diferències entre el saber popular d’aquella època i el de la nostra. En els temps de Browne es valorava encara l’autoritat dels autors antics, tot i que s’estaven produint ja els canvis que portarien a la ciència moderna. Actualment, allò que prima, en certs àmbits, és la novetat de la informació. Però no només es valora la novetat, sinó també el caràcter no institucional de les fonts: a nivell popular, existeix una certa desconfiança envers la ciència “oficial”. Sembla que molta gent creu que els científics formen part de les elits econòmiques i socials i que, per mantenir el seu estatus, estan disposats a mentir i amagar informació. La realitat és que els ingressos de gran part dels investigadors vinculats a Universitats i altres centres de recerca són força més baixos que els de qualsevol obrer. Una important dosi de vocació és l’única cosa que els empeny, molts cops, a continuar treballant.
Però tornant al tema central: com podem destriar, d’entre l’allau d’informació pretesament científica que recorre la xarxa, que és allò vàlid?
Evidentment, cal desconfiar dels articles amb errors evidents d’ortografia o sintaxi, així com d’aquells on es vegi clarament que han estat confegits retallant i enganxant textos de procedències diverses, sense una reelaboració posterior. Allò més important, malgrat tot, és que es mencioni la font d’on s’ha extret la informació. Però aquí apareix un nou problema: com valorar la credibilitat d’aquesta font primària?
Per tal d’orientar-vos, us proposo aquesta escala. Serveix per mesurar el nivell de validesa de les diferents fonts d’informació que qualsevol pot utilitzar, avui dia, referents al món de la ciència (estan ordenades de major a menor grau de fiabilitat):
1. Revistes científiques internacionals (Nature, Science..)
2. Publicacions científiques d’àmbit nacional, vinculades a Universitats, Museus...
3. Pàgines web d’organismes oficials (NASA, CSIC...)
4. Revistes de divulgació amb assessors científics especialitzats (Nathional Geographic...)
5. Somnis i estats alterats de la consciència induïts per psicotròpics
6. Interpretació del vol dels ocells
7. Rumors i xafarderies de carrer
8. E-mails en cadena, d’origen desconegut
9. Pàgines web no associades a organismes oficials
10. Pàgines web d’empreses
11. Declaracions de líders religiosos
Però heu de tenir en compte que jo estava parlant de FONTS PRIMÀRIES d'informació, i els blocs no ho són. Els blocaires hauriem de basar sempre les nostres afirmacions en informació obtinguda d'alguna de les quatre primeres categories de l'escala que jo proposava i fer constar (o enllaçar) la referència bibliogràfica pertinent. Sé que no sempre és fàcil, però jo ho considero important, per combatre la xarlataneria. Jo ho faig tant com puc...
Venga, que no se diga. Ahora mi lista, pero al revés.
Lo que debe producir desconfianza cuando leemos u oímos a alguien que pretende decir verdades, de menos a más:
1. Que se adhiera a una campaña tipo "Apaguemos todas las luces mañana a las 8", pero no distinga MW de MWh.
2. Que diga que se sabe a ciencia cierta que el cambio climático actual se debe 100% al efecto antropogénico, pero que alimentando coches con biocombustibles de algas hasta limpiamos la atmósfera.
3. Que perjure que en el pentágono se estrelló un enorme avión lleno de pasajeros.
4. Que al ser preguntado sobre el efecto de la Luna sobre el crecimiento del pelo o sobre los nacimientos diga que sí existe tal efecto.
5. Que crea que Star Wars está basada en hechos reales.
6. Que no distinga un magrebí, de un persa.
7. Que diga que hay combustibles fósiles para muchos años.
8. Que diga que ha encontrado un móvil perpetuo.
9. Que esté convencido de que ampliando la carretera y el puerto va a conseguir algún efecto agradable.
10. Que crea que las energías alternativas nos permitirán seguir creciendo como hasta ahora lo hemos hecho, seguir creciendo por siempre jamás.
A veces nos parece que todo lo que nos ocurre es nuevo, pero sólo hay que leer al crítico romano Juvenal para darse cuenta de que pocas cosas nuevas ocurren con el paso de los siglos.
Y bueno, a lo que digamos nosotros ni caso, porque somos páginas web no asociadas a nada.
Saludos y gracias por la crítica. Falta nos hace.