Aquesta primavera ha estat, a Menorca, bastant plujosa, i els camps, com aquest de Sa Costa Nova, s'han cobert d'òrgans sexuals.

Perquè les flors, evidentment, no són més que açò: aparells genitals, de totes les mides, formes i colors possibles. Les plantes no és poden moure, i han de recórrer als insectes per tal d’intercanviar les seves cèl·lules sexuals. El perfum, el nèctar i els brillants colors dels pètals serveixen precisament per atreure aquests animalets que, mentre busquen aliment i de forma involuntària, transporten el pol·len d’una planta a una altra. És per aquest motiu que els nostres genitals, els dels animals, són tan diferents dels de les plantes: la majoria de les espècies d’aquest regne ens podem moure activament per buscar una parella sexual amb la qual ajuntar les nostres cèl·lules reproductives.

Ara bé; per què està tan estès aquest sistema de reproducció tan estrany que anomenam sexe? Perquè la majoria de les espècies han de fer la feinada de crear unes cèl·lules especials amb només la meitat de la dotació genètica (els òvuls i els espermatozous, en el cas dels animals) i mirar d'ajuntar-les amb les d’un altre individu de la mateixa espècie, però del sexe oposat? Açò sol representar un gran esforç: la majoria de les plantes, com ja hem vist, ha hagut de desenvolupar estructures especials destinades a “subornar” a certes espècies d’insectes, que realitzen el delicat intercanvi. Els animals podem fer-ho solets, però hem de buscar un membre de l’altre sexe que es mostri interessat en una unió sexual. Si observam un grup d’adolescents humans, per exemple, ens podrem fer una idea de la quantitat d’energia que es gasta en aquest procés.

Per altra banda, en les espècies en les que els sexes estan separats en individus diferents (com en el nostre cas) apareix un problema addicional: la capacitat reproductiva d’una població es redueix a la meitat, ja que només les femelles poden engendrar descendència.

Hi ha algunes espècies d’animals (alguns peixos i rèptils, per exemple) que es poden reproduir de forma asexual: aquest fenomen s’anomena partenogènesi. Algunes de les poblacions d’aquestes espècies estan composades només per femelles, els òvuls de les quals porten una còpia completa del codi genètic. Aquests òvuls, per tant, es poden començar a dividir, generant embrions, sense la necessitat dels espermatozous. Les cries resultants, és clar, són còpies idèntiques, genèticament, de la seva mare. Que senzill què és tot açò, comparat amb la nostra forma de reproducció! Que plàcida i tranquil·la seria la nostra vida, si no existís el sexe... I que avorrida!

Però és evident que el sexe no va sorgir, en el camí de l’evolució, per amenitzar la vida dels éssers humans. Hi ha d’haver algun altre motiu, a nivell adaptatiu, que justifiqui aquest intercanvi de gens.

Idò bé, el motiu hi és, i no és gaire difícil d’entendre. Abans us he parlat de la partenogènesi, aquell sistema de reproducció que permet al progenitor obtenir còpies exactes d’ell mateix. Sempre que les condicions del medi no canviïn gaire, aquest sistema va prou bé: els nous individus estaran igual de ben adaptats al seu ecosistema que els seus predecessors, perquè són idèntics a ells. El problema és que l’entorn sempre canvia, i les espècies que no evolucionen per adaptar-s’hi, s’extingeixen.

En aquest sentit, els éssers amb una reproducció de tipus sexual ho tenen molt més fàcil: la recombinació cromosòmica que es produeix quan s’ajunten les cèl·lules sexuals tendeix a generar una gran diversitat en els descendents. I és precisament d’aquesta diversitat que es nodreix l’evolució: davant un petit canvi en el medi, alguns individus moriran, però altres, lleugerament diferents, més capaços d’enfrontar-se a les noves condicions, aconseguiran sobreviure...

La selecció natural, al llarg de la història de la vida, ha tendit a afavorir les espècies capaces d’adaptar-se a les noves circumstàncies. És per aquest motiu que el sexe, amb la seva capacitat de barrejar i de generar variacions, s’ha imposat arreu. Només cal sortir al camp, aquests dies, per adonar-se’n: tots els camps estan coberts d’òrgans sexuals.

Pensau-hi la pròxima vegada que algú us regali flors.