Hi ha escriptors que, per mor de circumstàncies totalment alienes a la seva obra, resten injustament oblidats. És el cas de Karel Čapek i de Vercors (pseudònim de Jean Bruller). El primer era txec, el segon francès, però tots dos van escriure en moments històrics difícils: Čapek, en el període d'entreguerres, i Vercors durant i immediatament després de la Segona Guerra Mundial.

Čapek va ser el creador d’un concepte que s’ha fet molt comú, al llarg del segle XX: fou el primer a utilitzar la paraula robot (a la seva obra teatral R.U.R., de 1920) per referir-se a màquines construïdes per servir a l’home. Però la seva millor obra és, sens dubte, La guerra de les salamandres, publicada el 1935. En ella s’hi plantegen, entre moltes altres, dues qüestions de pes. La primera pregunta que el txec es fa és: que passaria si l’home entrés en contacte amb una altra espècie igual d’intel·ligent però menys avançada tecnològicament? La resposta de Čapek us la podeu imaginar: ell coneixia tan bé com nosaltres els desastres de l’esclavisme i el colonialisme. Malgrat tot, la manera com aquest escriptor desenvolupa el tema no ha deixat indiferent, crec jo, a ningú que hagi llegit la seva obra.

L’altra qüestió plantejada en el llibre és: que succeiria si l’home s’adonés que les seves activitats, que reporten enormes beneficis econòmics a les elits de la societat, amenacen de destruir el món? Nosaltres, naturalment, estem ja familiaritzats amb aquesta qüestió, però el tema devia sobtar molt a mitjans de la dècada dels anys trenta, un moment en què la bondat del progrés tecnològic encara no s’havia posat gaire en dubte i el concepte d’ecologia era totalment desconegut. Però potser el més sorprenent de Čapek no sigui la seva capacitat de plantejar una pregunta tan avançada al seu temps; sinó que la resposta que va proposar (avui ja ho podem afirmar) s’ajusti tant a la realitat.

No vull que penseu, malgrat tot, que La guerra de les salamandres és una obra pessimista. No és així, en absolut. El llibre conserva, des de la primera fins la darrera pàgina, un to veritablement còmic. Res no s’escapa de la mordaç crítica de Čapek: la religió, la ciència, el nacionalisme, el capitalisme, els moviments obrers, els periodistes, els advocats, el món de l'art...

Possiblement sigui aquest plantejament, en clau d'humor, el que fa que, quan hom tanca el llibre (jo no vaig poder evitar llegir-lo gairebé d’una tirada) tendeixi a mirar cap al futur amb un cert optimisme.

És el mateix que succeeix amb una de les obres més importants de Vercors: Els animals desnaturalitzats, publicada per primer cop el 1952. Aquest autor planteja també les seves preguntes a través de la descoberta d’una nova espècie. Es tracta d’uns homínids, en aquest cas, habitants d’una remota zona de Nova Guinea. Els éssers, gairebé humans, són ben aviat objecte de la cobdícia de la gent: la seva condició d’animals fa possible esclavitzar-los i utilitzar-los com a ma d’obra en tot tipus de treballs.

Un home decideix, ell tot sol, lluitar contra aquesta situació. Per aconseguir-ho, recorre a un pla arriscat: fa inseminar una femella de la nova espècie amb el seu propi esperma. Tot just néixer el seu fill, el mata i s’entrega a la justícia. Si aconsegueix que el condemnin, voldrà dir que ha matat una persona i, per tant, s’haurà establert un precedent legal per evitar l’esclavatge dels homínids. Al llarg del judici, per tant, s’haurà d’establir què és allò que ens converteix en humans...

Crec que val la pena treure de l'oblit a Čapek i a Vercors. No només perquè la nostra època necessita les seves incisives preguntes, sinó també perquè llegir-los és un autèntic plaer.