Cap a l'any 1.400 abans de la nostra era, l'Imperi Egipci començava a entrar en un llarg període de decadència. Feia ja més de mil anys que els faraons Keops, Kefren i Micerinos havien fet construir les seves impressionants piràmides, i el país havia passat, de llavors ençà, per dos períodes foscos, sense un poder polític fort.

Els micènics, mentrestant, ben establerts ja a la Grècia continental, estaven aconseguint també l’hegemonia sobre el comerç marítim. Estava començant una nova època, en la que el Mediterrani jugaria un paper fonamental com a via de comunicació.

A l’altre cantó d’aquest mar tothom ignorava totalment, malgrat tot, aquests esdeveniments. Les nostres terres quedaven massa lluny perquè els navegants micènics s’hi poguessin aventurar de forma regular i, per altra banda, hi havia pocs productes interessants. Aquí no s’havien desenvolupat, encara, grans societats estatals, i la gent vivia en petites comunitats sense grans diferències socials.

Els habitants d’una d’aquestes comunitats, ubicada a una de les illes més remotes del Mediterrani occidental, van començar a utilitzar, per aquestes dates, una petita cova de la paret d’un barranc com a lloc d’enterrament. Aquella gent hi va dipositar els seus morts durant un període de temps llarguíssim: més o menys fins a mitjans del segle IX abans de la nostra era. Després, la cova va restar abandonada durant segles.

Però fa dos anys, l’abril de 2005, un grup d’arqueòlegs i espeleòlegs van aconseguir accedir-hi. S’hi van despenjar amb cordes des de la part superior del barranc, ja que la cova està situada a quinze metres d’alçada. Quan hi van guaitar, es van emportar una sorpresa. Del sediment que omplia el fons de la cova sobresortien ossos, però també pels i quelcom que semblava pell seca!

La cova, batiada amb el nom de Cova des Pas, es va excavar al llarg de l’any següent, i la intervenció va proporcionar encara més sorpreses: es van recuperar les restes òssies d’uns setanta individus, algunes de les quals conservaven encara adherides restes de músculs, lligaments, tendons i cartílags articulars. També es van trobar restes d’òrgans interns (cervell, pulmons...) i hi havia algun crani que encara conservava cabells adherits (allò de “d’aquí cent anys, tots calbs”, no sempre és cert). Es va recuperar fins i tot, de la zona abdominal d’un individu, quelcom que es va identificar com a matèria fecal.

Dels setanta individus, 28 eren infants, 6 eren joves, i 36 adults. La proporció entre sexes, per altra banda, era bastant igualitària.

La cavitat contenia poquíssim aixovar (els objectes que acompanyen al mort com a ofrena). Curiosament, no es va trobar cap recipient ceràmic, cosa estranya en una inhumació d’aquest període. Els objectes metàl·lics tampoc no eren abundants: algun braçalet de bronze i poca cosa més. Els arqueòlegs hi van trobar, però, uns objectes que ja es coneixien en una altra cova (la Cova des Càrritx): uns petits tubs de cuir, tapats a cada extrem amb peces circulars de fusta. A dins hi havia cabells humans, però és difícil saber si eren dels morts o dels seus parents i amics. Tal vegada els cabells tenien un gran valor simbòlic i constituïen, per tant, una ofrena molt preuada. El que si que es pot afirmar, pel que sabem de l’altra excavació on es van recuperar aquests elements, és que no són cabells arrabassats del propi cap, en un atac de desesperació, pels vidus o les vídues: a pèl va ser tallat, ja que no conserva les arrels.

Tots aquests fets (la presència dins la cova d’individus de totes les edats i d’ambdós sexes, l’escassetat de metalls o altres matèries valuoses...) fan pensar en una societat força igualitària; almenys pel que fa a l’àmbit funerari.

Sembla ser que els morts eren lligats en posició fetal, embolicats amb una pell de brau o de vaca (s’han trobat restes tant de les cordes com de les pells) i baixats fins la cova amb cordes, sobre una civera de fusta (de les quals també se n’ha conservat alguna). És curiós constatar que la postura dels morts, així com la manera de lligar-los i d’embolicar-los, recorda al tractament que es donava a les mòmies inques. Totes dues cultures es van haver d’enfrontar, segurament, al problema de transportar un cadàver per terrenys accidentats, i el van resoldre de la mateixa manera.

Ara bé, com pot ser que es conservés tota aquesta matèria orgànica en un clima com el de Menorca, on la humitat i la floridura ho devoren tot en poc temps? No està clar, encara. Potser les substàncies emprades per adobar les pells que embolicaven els cadàvers van actuar sobre els teixits humans, preservant-los. Tal vegada la situació i l'orientació de la cova va permetre que es creés un microclima amb poques oscil·lacions de temperatura i humitat...

Tot i que l’excavació ja ha acabat, la major part de la feina està per fer: el treball al laboratori permetrà saber moltes coses sobre aquells menorquins contemporanis de la batalla de Kadesh i de la guerra de Troya, que vivien feliços ignorant que, a l’altra banda del mar, s’havia començat ja a escriure la Història.

Encara haurem d’esperar un poc, però, per saber que és allò que ens diuen els morts.

Més informació:

Fins el dia 19 d’aquest més hi ha una exposició de fotografies del procés d’excavació, acompanyades d’alguns textos explicatius, a la sala d'exposicions del Roser, a Ciutadella.