La guerra, una raresa
Escrit per Sa Monea | 19 Abr, 2007Després de dotze anys de guerra, els soldats d'Escipió van obtenir una victòria decisiva a Ilipa (l'actual Alcalà del Rio) sobre les tropes dels generals Magó i Giscó. Corria l'any 206 aC. i la II Guerra Púnica causava estralls per tot el Mediterrani occidental. L'esquadra comandada per Magó va fugir cap a les Illes Balears. A Mallorca els van rebre a pedrades (potser els mallorquins eren conscients que ja valia més la pena posar-se de part dels romans que no dels púnics) i van haver de retirar-se precipitadament cap al port de Maó, on van passar l'hivern.
No sabem com van rebre les tropes púniques, els menorquins. Tit Livi diu que Magó “es va apoderar del camp i la ciutat sense cap tipus de lluita”, però la veritat és que per aquelles dates es detecta un punt d’inflexió en el registre arqueològic de molts poblats talaiòtics: a Torre d’en Galmés, per exemple, s’abandonen barris sencers i, en alguns casos, es detecten capes de cendra que es poden interpretar com a proves d’una destrucció violenta. Fos com fos, sabem també, gràcies a Tit Livi, que Magó es va emportar 2.000 homes, segurament els mateixos que van lluitar a la batalla de Zama, on, malgrat les fones dels menorquins, els púnics van ser vençuts per les legions romanes.
Fou el primer cop, segurament, que Menorca es va veure involucrada en una guerra interestatal a gran escala. Ara bé; és evident que les societats del Mediterrani occidental anteriors a l’arribada dels púnics i els romans no desconeixien la guerra…
En quin moment de la prehistòria va aparèixer aquesta activitat? O dit d’una altra manera, quan van començar els homes a matar-se entre ells de forma organitzada?
És probable que aquest tret del nostre comportament vagi sorgir en etapes molt primerenques. De fet, els ximpanzés s’embranquen també, molt de tant en tant, en conflictes territorials prou acarnissats i perllongats com per qualificar-los, gairebé, de veritables guerres.
No obstant, hi ha una diferència entre els enfrontaments entre humans i els enfrontaments entre ximpanzés: nosaltres empram armes. I l’ús d’armes té un gran avantatge: deixa evidències en el registre arqueològic.
Fins el moment, no s’ha trobat cap prova clara d’utilització d’armes contra persones que dati del període paleolític. És un poc més endavant, durant el mesolític, que trobem ja algunes evidències de violència entre persones. Una d’elles és un esquelet trobat a la cova de Kebara, amb una punta fletxa incrustada a la columna vertebral. En altres casos sembla que es pot parlar d’episodis puntuals de violència generalitzada, com al cas del jaciment de Jebel Sahaba, al Sudan, on es van localitzar 59 cossos humans, molts dels quals presentaven senyals d’una mort violenta.
Però és durant el neolític, sense cap dubte, quan la guerra comença a ser un poc més freqüent. Al pròxim orient, alguns poblats es fortifiquen: en aquesta època es produeix per primer cop una acumulació de riquesa (les collites) que cal protegir.
Més a prop nostre, a Àlaba, es va excavar fa uns anys un sepulcre de finals del neolític que contenia les restes d’un grup de persones bastant nombrós. Almenys nou d’aquests individus havien estat atacats amb fletxes: per les lesions òssies sabem que cinc van morir a l’acte, i quatre van sobreviure algun temps, prou com perquè l’os es regenerés un poc. Un fet curiós és que en set dels casos els impactes es van produir per darrera: açò vol dir que els individus van caure en una emboscada o que van ser massacrats mentre fugien. En qualsevol dels dos casos, estaríem davant una concepció de la guerra molt semblant a la d’èpoques més recents.
Amb l’inici de l’edat dels metalls observem al registre arqueològic una veritable explosió de tipus i models nous d’armament: espases, alabardes, llances, destrals… És molt probable que fos per aquesta època quan, com a conseqüència de la incipient estratificació social i la divisió del treball, sorgissin uns grups socials dedicats exclusivament a l’activitat bèl·lica. Tot i que, ben mirat, tal vegada seria millor explicar-ho al revés: l’especialització en el treball i el sorgiment de grups dedicats exclusivament a la defensa va fer possible l’aparició de les desigualtats socials: si les elits de guerrers decidien quedar-se amb una part dels béns produïts més gran que aquella que els pertocava, qui els ho podia impedir?
Tot aquest procés arriba al seu punt culminant, evidentment, amb l’aparició de les primeres societats estatals. En aquest moment, el poder de coerció dels grups dominants és tan fort que no els cal ostentar personalment el poder militar: poden delegar les perilloses tasques de la guerra en persones d’estrats socials inferiors.
Allò que va esdevenir, a partir d’aquest punt, és ben conegut per tots: en molts aspectes, les coses no han canviat gaire de llavors ençà.
Ara bé; és l’activitat bèl·lica un tret inherent a l’home i, per tant, inevitable? Jo m’atreviria a dir que dins del comportament humà la guerra és, estadísticament, una raresa. M’explicaré millor: durant tot el paleolític, que representa més del 90% del total de la història humana, gairebé no tenim evidències d’enfrontaments violents entre grups de persones. Algú podrà aduir que l’absència de proves no és una prova d’absència. No li manca raó; però hi ha un altre argument més poderós en contra del caràcter instintiu de l’impuls d’agressió: al llarg de tota la Història recent de la humanitat, la gent que ha fet la guerra ha estat sempre una petitíssima minoria; i grans sectors d’aquesta minoria, encara, ho han fet forçats per les amenaces dels seus superiors.
La Història tradicional ha estat molt injusta, en aquest sentit: ens ha presentat els esdeveniments humans com una successió de batalles i invasions, minimitzant els llargs períodes de coexistència pacífica. No hem d’oblidar, però, que les guerres s’han pres com a fites històriques precisament en funció de la seva excepcionalitat. I fins i tot en temps de guerra, la major part de la població continua portant una vida normal, en la mesura que li permeten, desitjant només que s’acabi el conflicte.
Seria interessant saber quina és, realment, la proporció d’éssers humans que, d’ençà que va aparèixer la nostra espècie, han matat algun dels seus semblants. Potser així quedaria clar, d’una vegada per totes, que l’homicidi no constitueix una part important de la nostra conducta.
Molt interessant i molt ben explicat, monea. Estic d'acord amb la reflexió que fas.