A l'evangeli de Sant Joan (5, 14) se'ns explica que Jesús, després d'haver curat un malalt, li va dir: "Mira, t'has curat, no tornis a pecar, no sigui que et passi quelcom de pitjor". Aquesta identificació del pecat com a causa de la malaltia, un tret molt característic del judaisme, fou ràpidament adoptat pel cristianisme durant els primers segles de la nostra era. Però aquesta concepció té un origen molt més antic: en algunes llengües mesopotàmiques s'utilitzava la mateixa paraula per designar el pecat, el càstig i la malaltia.

La utilitat d’aquesta creença, a nivell social, és òbvia: fer creure que la malaltia és el resultat de l’incompliment de les normes permet a les classes dirigents estalviar-se molts recursos en el manteniment de l’ordre públic. Malgrat tot, hi ha un altre motiu que permet explicar l’èxit d’aquesta idea: exerceix un efecte tranquil·litzador sobre els creients. L’aleatorietat de moltes dolències a l'hora d'elegir les ceves víctimes ha degut angoixar els éssers humans des de la nit dels temps. El fet de pensar que la malaltia era conseqüència del pecat posava un cert ordre, feia que el món fos, en aparença, mes just: si algú patia alguna espantosa malura, alguna cosa devia haver fet per merèixer-la. Per altra banda, si hom no volia emmalaltir, només havia de portar una vida pura i lliure de pecat.

Aquesta concepció ha perviscut fins els nostres dies i, curiosament, no només entre la gent religiosa. El fet de pensar que moltes malalties ens poden atacar sense que nosaltres puguem fer res per evitar-ho encara ens fa sentir tant neguitosos com fa uns quants mil•lennis, de manera que l’antiga idea del pecat com a causa de la malaltia s’ha adaptat a les noves circumstàncies. Es tracta de l’actitud de certes persones de culpar als malalts de les seves pròpies dolències. Segur que tots coneixeu gent que tendeix a buscar explicacions relacionades amb el comportament per qualsevol malaltia: si estàs refredat, és que no has ingerit prou vitamines i el teu sistema immunològic s’ha afeblit; si un dia, treballant, et fas mal a l’esquena, és que estaves en baixa forma per no haver fet prou exercici… En els casos més extrems, s’arriba a dir que malalties com el càncer tenen un origen psíquic, de manera que se les causa el propi afectat amb la seva actitud negativa davant la vida.

Que ningú em malinterpreti; som ben conscient que moltes dolències poden ser causades per una alimentació incorrecta o la manca d’exercici. Puc acceptar fins i tot que els trastorns emocionals poden afectar el correcte funcionament del cos, inclòs el sistema immunològic. Però em sembla evident també que no tot es redueix a açò: per molt bé que ens alimentem, encara que mengem les cinc peces de fruita diàries que marquen els preceptes, pot passar que agafem un refredat. Encara que portem una vida sana i siguem feliços, el nostre cos pot desenvolupar un càncer… És terrible, cruel i injust, però és així.

La gent que no és capaç d’acceptar-ho, que creu que portant una vida virtuosa podrà estar plenament protegida contra el sofriment i el dolor, no fa sinó protegir-se de l’absurda crueltat del món real amb una creença calcada de les antigues religions mesopotàmiques.