L'any 490 aC. va tenir lloc a la plana de Marató, prop d'Atenes, una cruenta batalla. L'exèrcit persa pretenia castigar als atenesos per l'ajut que havien prestat a les colònies gregues de la Jònia en la seva rebel·lió contra el domini de l'Imperi Persa. Com que els atacants havien promès arrasar la ciutat, violar les dones i matar tots els seus habitants, les esposes dels combatents esperaven notícies del curs de la lluita.

Havien acordat que, si no rebien noves de la victòria grega en vint-i-quatre hores, matarien els seus fills i se suïcidarien, abans que arribessin els perses.

Els grecs van guanyar, però l’enfrontament es va perllongar més d'allò previst. Si no arribaven a temps a la ciutat, es corria el perill que les dones creiessin que havien perdut i executessin el seu pla. Es va encomanar a Filípides la missió de córrer fins Atenes, que estava a uns 42 quilòmetres, a portar la notícia. Ho va aconseguir, però extenuat com estava per la lluita i la llarga carrera, va caure mort després d’exclamar: “Alegreu-vos, atenesos, hem vençut!”.

El primer cop que vaig llegir aquesta història, quan era petit, em va semblar absurda: perquè els grecs havien enviat un corredor i no un home a cavall? Per potenciar l’heroisme del gest, potser? Després de tot, els cavalls corren més que les persones… O tal vegada no?

És tan habitual presentar a l’ésser humà com el més indefens dels animals (en termes purament anatòmics) que tendim a oblidar que gaudim d’algunes qualitats físiques poc habituals entre els altres mamífers. És ben cert que la nostra supervivència depèn bàsicament del nostre gran cervell i de la tecnologia que aquest ens permet fabricar; però el nostre crani enorme, ple de matèria grisa, no hauria pogut evolucionar si no hagués comptat, sobretot a les primeres etapes, amb un cos molt especialitzat. I nosaltres, els Homo sapiens, hem heretat alguns d’aquests trets. Un d’ells és la nostra eficàcia com a corredors de fons: un cavall no pot córrer 42 quilòmetres sense descansar; un ésser humà que estigui un poc en forma, si.

Açò es deu, entre altres coses, al nostre extraordinari sistema de refrigeració: tenim un cos pelat, que conserva pèl espès només al cap, per protegir-nos del sol, i als engonals i les aixelles, per evitar que la fricció danyi la pell; som llargs i prims (comparats amb els altres primats) per tal de dissipar la calor més ràpidament; l’orientació vertical del nostre tronc, per altra banda, fa que disminueixi moltíssim la porció del cos exposada als rajos solars. Per acabar, tenim la pell coberta de glàndules sudorípares, que comencen a funcionar quan tots els altres mecanismes no són suficients i el cos, malgrat tot, es sobreescalfa.

Ara bé, com vam adquirir totes aquestes característiques que van permetre, entre altres coses, que Filípides fes corrent, sense parar, els 42 quilòmetres que separen Marató d’Atenes?

Fa un poc més d’un milió d’anys, la vida dels nostres avantpassats no devia ser fàcil. La sabana africana era un entorn hostil per uns animals petits, que no arribaven en molts casos al metre i mig d’alçada, i que no podien córrer gaire ràpid. La seva dieta devia ser semblant a la dels xacals: carronya, insectes, petits rèptils, ous, pollets, cries de mamífers, productes vegetals... Ja vaig parlar, en certa ocasió, de la possibilitat que aquells homínids s’especialitzessin a robar les preses d’altres depredadors. Però, malgrat tot, també és possible que practiquessin la caça de forma activa.

La majoria dels grans depredadors africans tenen hàbits nocturns o crepusculars. Per caçar, confien en l’efecte sorpresa i en una carrera ràpida i curta, de manera que la foscor de la nit s’adapta millor als seus mètodes que la claror del dia. No obstant, hi ha un altre motiu que els impulsa a restar inactius durant les hores de llum: la calor. Els lleons, per exemple, resisteixen molt malament les altes temperatures, i es passen bona part del dia ajaçats a l’ombra, sense fer res.

Hi quedava, per tant, un nínxol ecològic poc explotat: el de caçador diürn. Aquells homínids ja havien adquirit bona part de les seves característiques (que són també les nostres) a les etapes precedents. No eren ràpids ni forts, però eren resistents. Les adaptacions que he comentat anteriorment les devien haver adquirit durant aquest període: buscar carronya, nius d’ocell i petits animalets enmig de la sabana africana exigeix molt de temps; potser tot el dia caminant sota un sol inclement. A partir del crepuscle s’enfilaven a les branques dels arbres, tal i com fan avui dia molts primats: quedar-se al terra durant la nit implica una mort gairebé segura.

És en aquest context, precisament, que devia aparèixer la nostra habilitat com a corredors de fons. Qualsevol herbívor d’aquella sabana primigènia (zebres, antílops, llebres...) podria deixar enrera fàcilment a un velocista olímpic: en carreres curtes els homínids som patètics. Com ho feien idò, els nostres avantpassats? El mètode de caça que devien emprar és el de l’extenuació: un grup de caçadors selecciona una presa (una gasela per exemple) preferentment un individu vell, malalt, o bé una cria, i intenta separar-la del ramat. Tot i estar aïllat, l’animal defuig fàcilment les primeres escomeses amb una carrera ràpida, posant-se fora de l’abast dels caçadors. Però els homínids insisteixen, obligant a l’animal a córrer de forma gairebé continuada. Després d’unes quantes hores de córrer a ple sol, la gasela està extenuada. Els caçadors fan un darrer esprint, acorralen l’animal i un d’ells li esberla el crani amb un còdol.

La resistència al treball continuat i a la calor que la nostra espècie va adquirir en aquelles etapes tan primerenques va ser decisiva en esdeveniments molt posteriors i d’una transcendència molt més gran, a nivell històric, que la carrera de Filípides. Els ximpanzés i els goril·les, els nostres parents més propers, són molt més forts que nosaltres, però serien incapaços de resistir una jornada de treball de deu o dotze hores, esterrossant o llaurant la terra, o bé segant un camp de blat... La revolució neolítica, amb tots els canvis i esdeveniments que va desencadenar (aparició de les desigualtats socials, institucionalització de la guerra...) no hauria estat possible si, per una sèrie de casualitats, l’evolució no ens hagués convertit en éssers capaços de guanyar-nos el pa amb la suor del nostre front.