La qüestió dels tabús alimentaris és un tema recurrent dins de l'antropologia. Els més coneguts són els de les societats tradicionals, com els de la religió jueva i musulmana, però a la nostra cultura sorgeixen contínuament tendències que tenen molt en comú amb les antigues prohibicions religioses.

Fa un temps vaig escriure sobre el costum de no consumir llet ni productes làctics i la justificació que donen els que el segueixen. Açò em va fer pensar en un altre gran moviment de restricció alimentaria dels nostres temps: el vegetarianisme. Vull deixar clar que no tinc res en contra dels vegetarians, sempre i quan les seves raons siguin de caire estrictament ètic. M’explicaré millor: alguns vegetarians al·leguen que una humanitat carnívora és insostenible des del punt de vista ecològic; és a dir, que la producció de carn implica unes despeses mediambientals molt més elevades que la producció de productes vegetals. N´hi ha que consideren que els sofriments que han de patir els animals en les granges modernes són motiu suficient per negar-se a consumir productes d’origen animal.

Totes dues postures són raonables: basant-se en fets sobradament comprovats, com són els perjudicis ambientals causats per les explotacions ramaderes industrialitzades i les deplorables condicions de vida dels animals en algunes d’aquestes explotacions, hom decideix adoptar una postura activa des del punt de vista ètic: no menjar carn.

Un gran nombre de vegetarians amb els que he topat, però, acudeix a una explicació molt més simple per tal de justificar la seva actitud: menjar carn no és natural. Ja vaig parlar del perill de parlar de comportaments “naturals” referits a l’espècie humana en l’escrit al qual m’he referit anteriorment però, així i tot, i a risc de fer-me un poc pesadet, crec que val la pena analitzar aquest cas concret amb més deteniment.

Els éssers humans tenim una dentadura típica d’un omnívor, perfectament adaptada per mastegar carn. El nostre aparell digestiu està capacitat per digerir carn, fins i tot carn crua (a ningú no li agafa mal de panxa per menjar un entrepà de pernil o de sobrassada).

Les evidencies arqueològiques i paleontològiques demostren que els nostres avantpassats han estat consumint altres animals des de fa almenys dos milions d’anys. Els nostres parents vius més propers, els ximpanzés, cacen animals per menjar-se'ls bastant sovint. Per altra banda, no hi ha cap cultura humana en la qual no es consumeixi carn, però si que hi ha grups, com els esquimals, que subsisteixen a partir d’una dieta basada de forma gairebé exclusiva en productes d’origen animal.

Podríem dir, per tant, que el gust per la carn, enfora de ser una conducta “antinatural”, és un dels únics impulsos veritablement instintius de l’ésser humà.

És curiós com, molts cops, els comportaments més naturals de l’ésser humà s’intenten suprimir al·legant precisament la seva antinaturalitat. És exactament el mateix que passa amb un altre dels instints més genuïnament humans: la recerca del plaer sexual. Des de determinats àmbits s'argumenta que el sexe ha de tenir una finalitat eminentment reproductora; encara més, que tota relació sexual que no vagi destinada a la procreació és antinatural. Aquest raonament, evidentment, fa que pràctiques com l’ús de mitjans anticonceptius, la masturbació, el sexe oral o l’homosexualitat, siguin rebutjables. Però les evidencies en contra d’aquest punt de vista són aclaparadores: el sexe amb una finalitat purament lúdica, en totes les seves vessants, és una constant en totes les cultures humanes. Els éssers humans, per altra banda, som els únics, d’entre tots els primats que no tenim un període de zel: podem acoblar-nos en qualsevol moment de l’any. El nostre cos, amb tots els seus caràcters sexuals secundaris, està fet per gaudir del sexe.

És necessari desconfiar, per tant, de les prohibicions que es basen en la suposada antinaturalitat dels actes que es prohibeixen. Si no voleu fer una cosa, podeu tenir molts bons motius: que considereu que fent-la us perjudicareu a vosaltres mateixos o a algú altre, que no us agradi fer-la, o fins i tot que cregueu que al cel hi ha un senyor barbut i malhumorat a qui no li agrada que la feu.

En cap cas, però, heu de deixar de fer res només perquè us diguin que és antinatural.