Coincidències
Escrit per Sa Monea | 29 Mar, 2007Anys enrera, quan vivia a Barcelona, se'm va acostar una vegada, al metro, un al·lot jove, de la meva edat, i em va demanar quina línia havia d'agafar per anar a certa part de la ciutat. Tenia l'inconfusible posat de la gent del camp, i pel seu accent vaig deduir que devia ser de la Cerdanya. Li vaig indicar quina direcció havia de prendre, em va donar les gràcies i va desaparèixer entre la gent.
Dos dies després el vaig tornar a trobar, al metro també, en un indret totalment allunyat del lloc on havíem coincidit la primera vegada.
Em va saludar, des de l’altra punta de l’andana, i es va acostar a parlar amb mi amb naturalitat, com si el nostre retrobament fos la cosa més normal del món. Suposo que, acostumat com estava a la vida de poble, no va copsar fins a quin punt era inusual trobar-se dues vegades amb un desconegut en una ciutat de prop de dos milions d’habitants. Em va dir que ja havia solucionat els afers que l’havien portat a Barcelona (suposo que devien ser qüestions burocràtiques) i que se’n tornava al seu poble. Ens vam acomiadar cordialment, com si fóssim dos amics que no haguéssim de trigar gaire a tornar-nos a veure.
Aquella improbable retrobada em va deixar una agradable sensació d’irrealitat, que es va perllongar fins l’endemà.
Ben segur que a tots us han passat coses semblants, en alguna ocasió: coincidències estranyes que us obliguen a preguntar-vos, per un moment, si no hi haurà, al darrera, quelcom més que el simple atzar. De vegades, aquests fets són inquietants: un amic meu em va explicar, en certa ocasió, que després d’haver somiat amb una persona a la qual feia temps que no veia, es va assabentar que aquella persona havia mort, aquell mateix vespre.
Per alguna gent, aquest tipus d’esdeveniments constitueixen una prova irrefutable de l’existència del Destí, de les premonicions, i de tot tipus d’entelèquies. Però, si ho analitzem amb un poc de deteniment, veurem que no n’hi ha per tant. Com deia el company al qual m’he referit anteriorment: “he somiat molts cops amb gent que no s’ha mort; i s’han mort moltes persones conegudes amb les quals no havia somiat. No té res d’estrany que, algun cop, coincideixin tots dos factors”.
Una gran veritat. Allò que fora realment sospitós, allò que ens hauria de fer plantejar si no hi ha algú que maneja els fils darrera de l’escenari, seria que no es produís mai cap tipus de coincidència.
Amiga Monea, tens raó i també en té el teu amic.
I ara que hi pens, "haver de dir que un al·lot de Menorca hagi de guiar a un català a Barcelona???... el món està ben cap girat!"
A mi aquestes coses també m'han passat, i et puc assegurar que he quedat, com dius tu, més d'un temps amb una sensació estranya de irrealitat i de shock.