La religió i altres mems triomfants
Escrit per Sa Monea | 20 Mar, 2007Un lector del meu bloc es preguntava, no fa gaire, perquè sempre que es parla de Darwin o de l'evolució algú acaba esmentant a Déu. La resposta, suposo, és que el mecanisme descobert per aquell naturalista anglès és com un punyat de sal llençat a les nafres obertes de molts fidels. Al meu darrer article, precisament, parlava sobre en Darwin i, com era d'esperar, ha acabat sortint la qüestió de la religió... Però, curiosament, per un cop, no ha estat un creient aquell que ha tret el tema.
La pregunta que ha plantejat aquest lector és: “El comportament religiós no sembla evolutivament beneficiós, però milers de milions de persones viuen condicionades per un grapat de regles absurdes, i molts d'ells estan disposats a donar la vida per defensar-les. Perquè?”
Per tal de respondre a aquesta pregunta, proposo que analitzem els trets culturals (un dels quals és la religió) com si fossin espècies biològiques, donat que, igual que elles, apareixen, evolucionen i, arribat el cas, es poden extingir. Les espècies vivents estan formades per tota una sèrie d’individus, i els trets culturals es troben allotjats en el cervell de tota una sèrie d’individus: a efectes pràctics, és gairebé el mateix. Tots els organismes vius tendeixen a perpetuar els seus gens, i açò no podria ser d’una altra manera: si n’aparegués algun sense aquesta tendència, no es reproduiria i, per tant, la tendència desapareixeria ràpidament. Amb els trets culturals passa el mateix: aquells que no tendeixen a perpetuar-se s’extingeixen.
Hi ha, malgrat tot, una diferència: en els processos d’evolució cultural hi intervé, a part de la pressió selectiva que fa que alguns trets culturals s’extingeixin, altres sobrevisquin i alguns, finalment, s’expandeixin fora mesura, una altra força complementaria (a vegades antitètica de la primera) que opera a nivell conscient: la voluntat de les persones de buscar el benestar (ja sigui per elles, pel seu grup més immediat o, més rarament, per tota la humanitat).
Però, per explicar els fets, no hi ha res millor que un exemple. Posem que a una determinada comunitat humana existeix el tret cultural (o mem, com l’anomenen alguns autors) de no posar cap límit a la capacitat reproductiva i es disposa de la tecnologia adequada (un altre mem) per generar els recursos capaços d’alimentar a una població en continu creixement. És evident que aquests trets culturals, a mesura que vagi creixent la població, s’aniran expandint, perquè les noves generacions els adoptaran com a part de la seva cultura. Aquest fet provocarà que la població continuï creixent i, al seu torn, que els mems s’expandeixin encara més.
És possible, però, que aquest tret cultural presenti alguna contrapartida: alimentar una família en continu creixement requereix moltes hores de feina; la dieta no és prou variada; l’esforç que requereix la gestació i la criança de tantes criatures fa que l’esperança de vida de les dones es redueixi... En conclusió: el nivell de benestar no es gaire elevat. Algú pot decidir, per fer front a aquests problemes, tenir menys fills: es contraresta, d’aquesta manera, la tendència selectiva en favor del mem que impulsa a deixar el major nombre de descendents. Però, òbviament, un individu o una comunitat que optin per limitar la seva natalitat, veuran també limitada l’expansió del tret cultural que indueix a controlar la quantitat de fills; de manera que el mem de no posar límit a la descendència tendirà a imposar-se.
Açò és, aproximadament, allò que es degué esdevenir al neolític, quan va aparèixer l’agricultura. Els pobles paleolítics, que tenien una economia basada en la caça i la recol·lecció, no vivien malament: era estrany que passessin gana, ja que la seva dieta estava basada (i açò ho sabem a partir de l’arqueologia però també d’estudis etnogràfics sobre pobles actuals) en un conjunt d’entre cent i tres-centes espècies animals i vegetals, depenent del medi on vivien. Era força improbable que fallessin simultàniament totes les seves fonts d’aprovisionament de recursos! Per altra banda, el temps que havien d’invertir en les activitats destinades a assegurar la seva subsistència era de només quatre hores diàries. Aquest sistema econòmic tenia, malgrat tot, algunes limitacions: no es podia incrementar la producció de cap manera. La població, per tant, no podia créixer.
L’agricultura i la ramaderia, en canvi, permeten augmentar la producció d’aliments invertint més hores de feina i conreant una extensió de terra més gran: la població pot créixer de forma continuada ja que, sobretot en els moments inicials del procés d’expansió, quan s’arriba al límit productiu d’un territori determinat es poden colonitzar noves àrees. Aquest nou sistema econòmic no representa, a mig termini, un increment del benestar: sabem que els primers grups neolítics basaven la seva subsistència en un parell d’espècies de cereals i en dues o tres espècies d’animals domèstics (ovelles, cabres i porcs). Amb una economia tan especialitzada, és molt fàcil que falli alguna cosa i aparegui la fam. Els efectes d’una nutrició insuficient, en aquestes primeres comunitats de pagesos, estan ben documentades a nivell arqueològic. Per altra banda, les quatre hores de feina dels éssers humans epipaleolítics es dupliquen, com a mínim, amb l’aparició de l’agricultura.
Però, malgrat tot, l’aparició d’aquest sistema econòmic implicava la sentència de mort per la cultura dels caçadors/recol·lectors. L’avanç del nou tret cultural era imparable, perquè portava implícita la garantia de la seva expansió. Actualment assistim a les darreres conseqüències de la revolució neolítica: els últims boiximans del Kalahari es sedentaritzen i es fan ramaders; els esquimals de l’àrtic abandonen la caça i viuen de fer talles per els turistes.
La religió, igual que tots els altres aspectes d’una cultura, no s’escapa de la influència de les dues forces de que parlàvem al principi. És possible que una determinada doctrina religiosa no millori (o fins i tot que empitjori) la qualitat de vida dels seus seguidors, però si garanteix la seva pròpia expansió en tant que tret cultural el seu èxit evolutiu està assegurat. En molts casos, la voluntat dels individus de viure millor no podrà contrarestar ni tan sols d’una forma mínima l’expansió de certs mems. L’agressiva expansió de certes religions n’és un bon exemple: perquè el cristianisme o l’islam es van estendre tan ràpidament? Millorava substancialment la vida d’aquells que abraçaven aquestes religions? Probablement no, però com que aquestes religions portaven implícit l’impuls per perpetuar-se en forma de l’obligació dels fidels de fer proselitisme per tots els mitjans possibles, van ser uns mems que es van anar escampant.
Per tant, i retornant a la pregunta dels principi, la qüestió no és si el fet religiós és o no evolutivament beneficiós per nosaltres en el sentit que millori la nostra capacitat de supervivència i reproducció en tant que entitats biològiques. La realitat és que el fet religiós, com tots els altres trets culturals, tendeix a la seva pròpia perpetuació: la selecció tendirà a afavorir els memes que siguin capaços d’expandir-se més ràpidament.
El lector del principi es preguntava com pot ser que tantes persones estiguin disposades a donar la vida per defensar la seva fe. La resposta és òbvia: han estat “infectades” per un mem amb un gran èxit reproductiu. Una creença que impulsa a la persona que la professa a autodestruir-se si amb açò pot contribuir a “infectar” a més persones amb la seva creença està destinada a triomfar, perquè aquelles persones estaran disposades a fer el mateix. L’expansió d’un tret cultural així serà exponencial. I igual que a l’exemple anterior, si algú decideix avantposar el seu benestar (en aquest cas la seva integritat física) a la difusió de les seves idees, el nou tret cultural, precisament en funció de les seves característiques, no s’estendrà tant com l’altre.
Sé que el panorama que he plantejat és descoratjador, però no hem d’oblidar que la intensitat amb la que actua la segona de les dues forces que abans enunciava és quelcom que depèn de nosaltres. Hem de decidir per tant, i d’una vegada per totes, si volem ser els amos del nostre destí i buscar el nostre benestar i el dels nostres semblants o si volem continuar essent els portadors passius d’uns mems que només busquen la seva pròpia perpetuació.
Felicitats per l'article, lúcit e incisiu com ens tens acstumats.
Una observació: els pobles paleolítics també podíen creixer, mitjançant la expansió territorial.
Es veritat que la religió es com una motxila que els homes carreguen sense adonarse'n, i així l'escampen.
Crec de totes maneres que té una finalitat práctica precisa. Situant un esser imaginari com a líder inquestionable de la jerarquía social, s'aglutina la societat d'una manera molt sólida (sempre que la gent no dubti, és clar). Aixó disminueix les tensions internes i forma un bloc sense fisures, que en casos de conflictes amb pobles veins o de esforços colectius pot donar un valor afegit al poble creient. Malgrat que les premises en que es basi la seva religiositat siguin totalment falses.