No sé si us ha succeït mai, però, a vegades, quan un té una idea que li roda pel cap, sembla com si tot el món intentés posar davant seu exemples d'aquell fet. Açò és absurd, evidentment; els exemples sempre han estat allà, però sense el concepte al qual associar-los hom no els presta cap atenció. Sigui com sigui, a mi em va passar quelcom de semblant, poc després d'escriure l'article on parlava de les analogies entre l'evolució biològica i l'evolució cultural.

Ja fa temps que els biòlegs van descobrir que la matèria primera de l’evolució dels éssers vius són els errors que es produeixen en la còpia del seu codi genètic, en el moment de la reproducció. Aquests errors poden ocasionar petites alteracions en l’anatomia o el comportament dels futurs individus que, si són beneficioses per l’organisme, es transmetran a les futures generacions.

Ara bé; es pot produir un fenomen semblant a l’àmbit dels processos d’evolució cultural? No fa gaire vaig parlar de l’escultura grega d’època clàssica i la pèrdua de la seva policromia. El pas del temps va fer que aquestes imatges, que originalment estaven pintades amb colors molt vius, vagin quedar ben netes, deixant a la vista el blanc immaculat del marbre. Quan els artistes renaixentistes les van veure, van copiar-les tal i com estaven, pensant que era aquell l’aspecte que els grecs havien volgut que tinguessin. Es van equivocar, es clar, però la innovació sorgida d’aquell error va tenir tant d’èxit que s’ha perpetuat fins els nostres dies, influint en tota la història de l’escultura occidental.

El sorgiment de l’òpera es deu també a un error: sembla ser que un grup de florentins de finals del segle XVI van voler reproduir allò que creien que era la manera grega de representar la tragèdia. Possiblement s’hi van fer molt enfora, però el seu plantejament va tenir un èxit espectacular. Aquest any, precisament, es celebren els quatre-cents anys de la primera representació, i continua essent un gènere ben viu.

En un article recent, n’Ignasi Mascaró parlava, de passada, sobre l’evolució de les llengües, tot preguntant-se perquè les paraules canvien en una determinada direcció, i no en una altra. No sé que en pensarà ell, però a mi em sembla que els errors atzarosos en el procés de transmissió hi deuen tenir molt a veure, en l’evolució dels mots.

Però, possiblement, l’àmbit de la cultura on millor es pot observar aquesta importància de l’error és en la cuina. Aquí, a més a més, l’analogia amb l’evolució biològica és total: hi ha un codi, la recepta, que determina les qualitats finals del producte, igual que fa el codi genètic amb els éssers vius. I aquest codi també es va copiant, al llarg del temps, i també està, per tant, subjecte a errors. La major part d’aquests canvis involuntaris faran referència a les proporcions dels ingredients, segurament. Allà on posava “100 grams de farina” aquell que copia la recepta hi afegeix un zero sense voler i hi escriu “1.000 grams”, per exemple. I hem de pensar també que la major part d’aquests errors seran perjudicials, igual que en l’evolució biològica, i que la selecció natural (la selecció dels comensals, en aquest cas) els eliminarà ràpidament.

Però també hi haurà alguns casos en què l’error millorarà el plat: en aquest cas, la variació perdurarà i es transmetrà a futures generacions. En alguns casos molt inusuals, l’error pot implicar l’aparició d’un nou ingredient. Quan jo compartia pis, a la meva època d’estudiant, un company meu va intentar fer hummus (un plat sirià que porta cigrons i crema de sèsam) però, per algun motiu, es va pensar que s’hi posava iogurt. Des del meu punt de vista, el nou plat resultant va ser millor que l’original, de manera que, de llavors ençà, no el faig d’altra manera. No sé si la nova recepta s’estendrà gaire més però, de tota manera, ha sobreviscut ja uns quants anys.

Òbviament, els errors en la còpia no són l’únic mecanisme capaç de produir innovacions culturals. N’hi ha d’altres, i molt més importants: l’ésser humà és capaç crear i trobar noves solucions de forma conscient i deliberada i, de fet, aquesta és una de les característiques que han determinat el nostre èxit com a espècie.

Però, així i tot, seria interessant saber quants trets de la nostra cultura van tenir el seu primer origen en els errors de transmissió.