D'un temps ençà, s'ha posat de moda sembrar arbres ja vells, sobretot oliveres i garrovers, a places i jardins. Fa uns mesos, a Ciutadella, es va aixecar una gran polèmica per culpa de certs detalls poc clars en la compra, per part de l'Ajuntament, d'alguns d'aquests garrovers. Però l'objectiu d'aquest article no es reobrir aquell debat (des de dalt s'arbre no vull discutir de política, i menys encara de política municipal) sinó exposar tots els motius pels quals s'hauria de rebutjar aquesta pràctica.

Quan un observa aquests arbres, la pregunta obligada és: quants anys deuen tenir? És difícil precisar l’edat d’un arbre sense recomptar els anells de creixement, però, pel diàmetre del tronc, és fàcil suposar que molts s’acosten o superen els cent anys. Açò, evidentment, implica que no han estat sembrats a un viver per tal de ser venuts, ja que ningú no fa inversions a tan llarg plaç. D’on provenen idò, aquests arbres tan majestuosos? La resposta és òbvia: de l’expoli d’antigues plantacions d’oliveres i garrovers d’arreu de la península. D’aquesta manera, es destrueix un element característic del paisatge de moltes regions, arrabassant el testimoni viu de la història d'aquelles terres. Amb la desaparició d’aquests arbres s’elimina també, de passada, l’hàbitat de multitud d’espècies d’ocells, rèptils, petits mamífers i invertebrats.

Però els perjudicis ecològics d’aquesta pràctica no es limiten al lloc d’extracció; l’indret on es sembren aquests arbres també es pot veure afectat. Molts cops, dins dels forats i escletxes dels troncs hi viatgen, de forma involuntària, invertebrats (caragols, insectes, aràcnids...) i petits rèptils. L’introducció d’espècies noves, en qualsevol ecosistema, és sempre quelcom molt perillós, però és especialment perjudicial en els hàbitats insulars, molt més fràgils. I sembla ser que a Mallorca s’ha detectat ja la presència d’algunes espècies foranes que podrien haver arribat d’aquesta manera.

Hi ha més motius encara, a banda dels ecològics, que desaconsellen la plantació d’aquests arbres. El primer és purament pragmàtic: aquests arbres, tot i ser preciosos, fan poca ombra. Vivim sota la influencia d’un clima, el mediterrani, que ens obliga a protegir-nos del sol i la calor durant bona part de l’any: és important que els nostres carrers i places disposin d’arbres amb un brancatge estés, que a l’estiu tapi els rajos del sol. I els garrovers i les oliveres no són els millors arbres per complir amb aquesta funció. Els lledoners o les moreres (ja fa temps que s’han seleccionat varietats de morera que no donen fruit i, per tant, no embruten gens) són també arbres ben mediterranis, que ofereixen una ombra espessa i fresca i creixen ràpidament. Aquests arbres, pel fet de ser caducifolis, tenen dos altres avantatges: a l’hivern, com que estan despullats de fulles, deixen passar el sol, tan agradable quan fa més fred. Per altra banda, el fet de perdre la fulles cada any fa que no s’hi acumuli tant de fum i brutor, a les ciutats, com a les oliveres i garrovers, en els quals cada fulla es renova només cada quatre o cinc anys.

A part de tot açò, hi ha un altre factor a tenir en compte, sobretot quan parlam de l’arbrat d’espais públics, pagat amb els doblers de tots: una morera o un lledoner de viver, ja grossets, tenen un cost de 30 o 35 euros, mentre que una olivera o un garrover vells poden costar, perfectament, 3.000 euros... Quants carrers es podrien omplir d’arbres pel preu de posar una solitaria olivera emmig d’una plaça!

Ja per acabar, vull aportar un argument de caire purament estètic: és cert que aquests arbres són molt bells, però sempre m’ha semblat que posar-los al mig d’una plaça nova, o reformada de fa quatre dies, o al jardí d’un xalet, en una urbanització, no és de gaire bon gust.

El pas del temps confereix a certs indrets una discreta bellesa, que és producte del desgast i de l’us, del pas de la gent que hi viu i hi treballa, que va llimant els cantells i suavitzant els contorns; però també de l’avanç de la natura, que conquereix tots el petits espais que l’home li cedeix: els arbres van creixent, les pedres i les teules es cobreixen de líquens...

I aquesta bellesa no es pot reproduir, ni imposar de cop sembrant un arbre ja vell.