Idò si, una ciència
Escrit per Sa Monea | 7 Feb, 2007"Creu vostè que el seu camp d'estudi pot ser considerat una veritable disciplina científica?" Seria interessant plantejar aquesta pregunta, per separat, a un grup de paleontòlegs i a un grup d'arqueòlegs. En el primer cas, potser alguns es mostrarien sorpresos per la pregunta, però no crec que m'equivoqui si dic que la immensa majoria contestaria que si, amb naturalitat, sense sentir la necessitat de justificar el seu punt de vista. Les respostes dels arqueòlegs serien, posssiblement, molt més variades.
Em sembla que ni el més ingenu dels arqueòlegs processualistes contestaria que si amb la mateixa tranquilitat que un paleontòleg, a aquestes alçades. Molts contestarien afirmativament, no ho dubto, però potser mirarien primer furtivament per sobre de les seves espatlles, per asegurar-se que cap col·lega els està escoltant, i afegirien a continuació un petit comentari, per tal de matitzar el seu punt de vista. Els postprocessualistes contestarien que no, evidentment, i potser els més acèrrims, invocant mentalment a Ian Hodder, el seu sant patró, farien un breu sermó advertint dels perills que comporta considerar que l’arqueologia és una ciencia com les altres. També hi hauria alguns arqueòlegs (a vegades m’agrada pensar que serien la majoria) que es limitarien a arronsar les espatlles i a demanar per favor que se’ls deixi investigar en pau.
Quin és l’orígen d’aquestes enormes diferencies en la concepció que tenen arqueòlegs i paleontòlegs dels seus respectius camps de treball? O dit d’una altra manera, hi ha una separació tan clara entre l’objecte d’estudi dels arqueòlegs (i, per extensió, dels historiadors) i el d’altres científics?
Si he agafat abans l’exemple dels paleontòlegs és, simplement, perquè sempre m’ha semblat que la paleontología i l’arqueologia tenen molt en comú. No diré que siguin dues disciplines germanes, però si dues veïnes properes que comparteixen bona part dels seus problemes i limitacions.
Un dels principals arguments que esgrimeixen alguns per tal de no incloure l’arqueologia, i la Història en general, dins de la ciència, és que aquesta té, segons ells, una nul·la capacitat predictiva. El fet de poder predir els esdeveniments és una de les característiques més útils del mètode científic (i un dels trets que més demostren la validesa de les dades que ens proporciona): un químic pot predir quin compost sorgirà de la barreja de dos elements; un físic pot preveure a quina distància arribarà un objecte llençat des d’un punt determinat, si en coneix la velocitat inicial; un astrònom pot calcular el minut exacte en que es produirà un eclipsi de sol…
Els historiadors, en canvi, no podem predir els fets històrics. No escoltareu a cap historiador que digui que es preveu, per exemple, una revolta social a Nigèria el 21 d’abril de 2008 cap a les onze i mitja del matí. El tipus de pronòstic que podem fer, en funció de la realitat social de l’indret i de les dades històriques, és que a Nigèria es pot produir un aixecament armat en un futur proper. Basant-nos en l’analogia amb altres esdeveniments semblants, fins i tot es podrà preveure quina serà l’actitut que adoptaran (i les conseqüències que patiran) els diversos sectors de la població.
Si no podem afinar tant com físics o astrònoms és, només, perquè els sistemes que estudien les ciències humanes són infinitament més complexos, de manera que és impossible tenir sempre en compte totes les variables que hi intervenen.
Un altre dels inconvenients de la història i de l’arqueologia és la impossibilitat d’experimentar. No és possible, quan plantegem una hipòtesi, reproduir les circumstàncies en un laboratori, de forma controlada i tants cops com vulguem, per tal de veure si les nostres prediccions s’acompleixen. Posem, per exemple, que nosaltres considerem que les desigualtats socials van sorgir per primer cop durant la primera edat dels metalls, com a conseqüència de la divisió i l’especialització del treball i de l’aparició de certs individus encarregats de redistribuir els béns generats pels diferents membres d’una comunitat. La millor manera de comprovar la nostra hipòtesi seria agafar un grup de persones, dotar-los de la tecnologia i el bagatge cultural propi d’època calcolítica i observar-los durant unes quantes generacions, per veure si es va formant una estratificació social. Com que açò és inviable, per raons òbvies, els arqueòlegs no tenim més remei que estudiar les restes de societats del passat, per veure si realment es produeix la coincidència de factors que confirmi la nostra teoria.
Però aquest problema tampoc no és exclusiu de la nostra disciplina: geòlegs, paleontòlegs, meteoròlegs, astrofísics i molts altres científics també es troben impossibilitats per dur a terme experiments que demostrin els models de funcionament que proposen. També ells es veuen obligats a observar i esperar que la naturalesa segueixi el seu curs. I no sembla que açò els provoqui cap complex d’inferioritat.
Un altre fet que molts historiadors consideren un problema és el de la importància de l’accident en el devenir de la història; és a dir, els esdeveniments externs, que no tenen res a veure amb la dinàmica interna dels fets o processos estudiats, però que n’alteren el curs de forma dràstica. Si Alexandre Magne no hagués mort tan jove, per exemple, és possible que el curs de la història d’occident hagués pres un camí diferent. Sembla ser que el conqueridor macedoni tenia en ment dirigir-se envers el Mediterrani central, quan la mort es va creuar al seu camí. Quin sentit té intentar trobar regularitats i fets generalitzables en el passat humà, si una malaltia que afecti a una sola persona pot determinar el curs de tota la Història?
Un cop més, hem de tenir en compte que aquests problemes no són exclusius de la nostra disciplina: el problema de la contingència el trobem també a la paleontologia, per exemple. La història de la vida a la Terra és plena de fets casuals, sense res a veure amb la pròpia biologia, que han determinat el seu curs: la deriva continental, els canvis climàtics, l’impacte d’asteroides, l’activitat volcànica… Vol dir açò que els biòlegs han de desistir d’entendre els processos mitjançant els quals els éssers vius evolucionen o que aquests processos no segueixen cap tipus de pauta? Òbviament, no. L’estudi de l’extinció massiva de finals del cretaci, que va acabar amb una bona part de les formes de vida del moment, inclosos els dinosaures, i que va ser causada possiblement per l’impacte d’un enorme meteorit, no ens permetrà preveure quan colisionarà contra la terra un nou asteroide que ocasioni una extinció generalitzada, clar. Allò que si ens permetrà coneixer la investigació d’aquest període és de quina forma els canvis sobtats en el medi afecten els ecosistemes i perquè alguns éssers aconsegueixen sobreviure a aquests canvis i altres no. La importància i la capacitat predictiva d’aquestes dades em sembla òbvia, i més en els nostres temps.
De la mateixa manera, i tornant ja a la Història i a l’exemple de l’imperi macedònic, el seu estudi no ens permetrà pronosticar quan i on naixerà i morirà el següent gran poder geopolític; però si que ens servirà per entendre perquè alguns imperis no són capaços de sobreviure a la mort del dirigent que els va crear, mentre que altres són capaços de mantenir-se durant segles. És evident que la importància d’aquests coneixements, en la era neoimperialista que ens ha tocat viure, ha de ser tinguda en compte.
Per tant, tornant a la pregunta del principi, jo respondria: “Idò si, una ciència. Cap problema?”
.
caldrà esperar a que es desenvolupi la psicohistoria que va descriure l'Isaak Asimov a "La Fundació". Quan hi ha prou nombre d'humans, les propietats del seu comportament passen a ser predibles. Igual que el comportament dels àtoms si n'hi ha prou nombre.