Déus en color
Escrit per Sa Monea | 5 Feb, 2007Ja fa temps, na Medvsa va escriure un interessantíssim article on parlava, entre altres coses, de la pèrdua de la policromia original de les estàtues gregues d'època clàssica i de les seves conseqüències en la percepció que en tingueren els artistes renaixentistes i neoclàssics.
Idò bé, gràcies a Terrae Antiqvae, m'he assebentat que al Museu Arqueològic d'Atenes es fa una exposició amb reproduccions d'algunes de les escultures més significatives d'aquest període pintades tal i com devien anar originalment.
L'Atenea Lemnia, repintada.
La veritat és que, a la vista d'alguns dels resultats, gairebé considero que va ser una sort que el pas del temps deixés el marbre net i despullat.
Merci per llegir-me, company!
Existeixen precedents molt antics d'aquesta opinió teva de que l'obra mal conservada gaudeix de més talla artística que l'original. Ja en l'època romana tardana s'admiraven els fragments d'obres gregues que havien estat destruïdes, i a finals del renaixement comença a granar un gust per tot allò inacabat o amb l'empremta del pas del temps.
D'altra banda, aquest verd persiana de tan mal gust a l'antiga Grècia tenia un valor afegit, perquè la percepció dels colors estava condicionada per un valor aristocràtic. Els pigments s'empraven en funció de la seva noblesa, i no tant en funció de l'efecte cromàtic. Desconec quin verd hauran emprat, però per aquelles dates un verd així sols es podia obtenir de tres formes: amb òxids de bronze (el que Pacheco anomena "cardenillo"), amb verd de malaquita, o un verd egipci (esmalt). Les tres opcions eren caríssimes.
Els màxims exemples d'això han estat sempre l'or i el lapislàtzuli (una pedra semi preciosa blava).
La nostra percepció contemporània abans valora la noblesa del marbre com a material escultòric i volumètric, que la noblesa dels pigments utilitzats en la policromia. Hi estem massa acostumats a trobar-nos pigments sintètics-orgànics en totes les superfícies que ens envolten, i ens resulta impossible valorar aquest verd com quelcom extraordinari.
En un món ple de colors artificials com el nostre, en valorem la mesura i sobrietat, en l'art. En el món grec es buscava exactament el contrari: l'estridència i la saturació eren efectes extraordinaris, nous i costosos. Eren valors de prestigi.
Se'n pot parlar molt, d'això. Cal afegir que els grecs no tenien un mapa mental de colors com el nostre, doncs no valoraven el blau; per a ells era un tipus de verd. El seu cercle cromàtic estava incomplet als nostres ulls, i la percepció condicionada pels valors culturals vigents (tant distants dels nostres). És un error freqüent pensar que la percepció del color és estàndard. No ho és: és cultural i canvia amb el pas del temps.
Jo també penso que l'escultura policromada és de mal gust, i sols té un valor documental ara mateix. A qui li pugui agradar potser li ha influït abans la cultura pop que el valor aristocràtic de la pigmentació.