No sé quan va apareixer, en biologia, la definició de les illes com a "laboratoris de l'evolució". Tot i que aquesta expresió s'ha repetit tantes vegades que ha esdevingut un tòpic, s'ha de reconeixer que és una idea molt encertada. Més recentment, aquesta definició s'ha aplicat també a l'àmbit de l'evolució cultural: em sembla que va ser John Evans el primer que, cap als anys setanta, va proposar que les illes eren els llocs idonis per analitzar processos relacionats amb la cultura humana, en raó del seu aïllament.

Fa uns mesos, Memecio explicava, precisament, els paral·lelismes que es produeixen entre l’evolució biològica i l’evolució cultural en el context de la insularitat. Una població illenca de qualsevol espècie animal o vegetal tendeix a diferenciar-se dels seus congèneres continentals, formant, a la llarga, una espècie nova. De la mateixa manera, la cultura d’un grup de persones que quedi aïllat de la resta de la humanitat també tendirà a diferenciar-se, desenvolupant peculiaritats poc usuals. La diferència, evidentment, rau en el fet que els humans podem travessar, mitjançant embarcacions i des de fa ja molt de temps, qualsevol extensió d’aigua que se’ns posi pel mig. La pèrdua de contacte, per tant (si exceptuam alguns pocs casos com el dels antics habitants de l’Illa de Pasqua) mai no és total. Però si que és cert que la intensitat del intercanvis culturals es pot veure prou reduïda com perquè poguem parlar d’un cert aïllament, que es tradueixi en uns trets culturals únics. El cas de la cultura talaiòtica, amb totes les seves extranyes construccions megalítiques (que no tenen res a veure amb el tipus d’arquitectura que es desenvolupava al continent en aquells moments) n’és un bon exemple.

Però encara podem observar un altre fenòmen, dins d’aquest context, que reforça els paral·lelísmes entre ambdos tipus d’evolució, biològica i cultural: es tracta de la convergència evolutiva. En biologia, aquest és un concepte ben conegut i estudiat: es produeix quan dues espècies poc emparentades entre elles (es a dir, amb un avantpassat comú molt llunyà en el temps) i que viuen en indrets totalment separats, adopten formes anatòmiques similars com a conseqüència de viure en hàbitats semblants i d’explotar el mateix tipus de recursos alimentaris.

Exemples d’evolució biològica convergent n’hi ha moltíssims, però en citaré només un parell, que em semblen molt il·lustratius:
El talp australià és un animalet que viu a les zones seques d’aquell continent. El seu aspecte extern és tan semblant al dels talps de la resta del món que els primers zoòlegs que el van examinar es van pensar que estava directament emparentat amb ells. Però no és així, en absolut: el talp australià és un marsupial, emparentat més de prop amb cangurs i koales que no amb els talps placentaris.

Talp marsupial

Talp placentari

L’altre exemple també prové d’Austràlia (de Tasmània, més concretament): es tracta del llop marsupial. Aquests animals, per desgràcia, foren exterminats a principis del segle XX, però s’en conserven esquelets, fotografies i, fins i tot, filmacions cinematogràfiques. Tot i que era un marsupial, igual que el talp australià, havia evolucionat fins a adoptar uns trets físics molt similars als dels cànids que trobem a la resta del món.

En ambdós casos, l’explotació d’uns nínxols ecològics similars va fer que els cossos d'aquests animals adoptessin formes semblants a les dels seus homòlegs d’altres continents.

Ara bé; és pot detectar el mateix fenòmen en l’àmbit de l’evolució cultural? Hem de tenir en compte que els límits de les societats humanes són molt més difosos que aquells que defineixen les espècies vives. Per altra banda, les cultures humanes tenen un altre tret característic: són permeables a la incorporació d’elements provinents d’altres grups humans. Açò fa que sigui molt difícil saber si un determinat element en comú entre dues cultures és fruit d’un contacte o bé de la convergència evolutiva.

Malgrat tot, hi ha alguns casos en que l’orígen no compartit de certs trets comuns a cultures diferents sembla obvi. L’arquitectura monumental (tombes, palaus, temples…) va sorgir, sens dubte, en moments diferents i de forma totalment independent, a Mesoamèrica, el Pròxim Orient i, possiblement, a altres llocs del món. Potser pensareu que aquest no és un exemple tan espectacular com els que he plantejat abans pel cas de la convergencia evolutiva biològica. I teniu raó. Al cap i a la fi, tot i que l’arquitectura monumental es vagi desenvolupar de forma paral·lela a diferents llocs del món, les formes que adopten aquestes construccions són ben diferents: les pirámides egípcies, per exemple, tenen poc a veure amb les mesoamericanes, tant per forma com per funció.

Potser per trobar exemples més evidents d’aquest fenòmen no hem d’anar tan lluny. Abans us parlava de l’arquitectura talaiòtica; el seu element més característic, el talaiot, sempre s’ha comparat amb les nuraghes de Sardenya i les torri de Còrcega. Açò ha portat a alguns autors a proposar una relació estreta entre les cultures de l'edat del bronze de les Balears i d’aquestes dues illes. Malgrat tot, no s’han trobat encara evidències arqueològiques prou clares d’aquestes relacions. Per altra banda, la navegació a la vela entre Sardenya i les Balears no és fácil. El vent dominant en aquesta zona, durant la major part de l’any, és la tramontana, que tendeix a empenyer les naus cap al sud.

Si no es troben, en un futur, evidències clares de contactes entre tots dos arxipèlags, tindrem motius per pensar que les semblances en la cultura material de totes dues zones es deuen a un procés de convergència evolutiva i no a una relació de dependència.

Tenim altres exemples, encara, del desenvolupament de sistemes constructius semblants, sense relació entre ells, en illes mediterrànies. Quan observem els temples megalítics de Malta, per exemple, és impossible no pensar en alguns llocs de culte del període talaiòtic menorquí, com So Na Caçana. Però, tanmateix, la relació directa entre les cultures que van construir aquestes estructures queda totalment descartada, perquè el megalitisme maltès és molt més antic, d’època neolítica i calcolítica.

Temple de Mnjandra, a Malta.

Santuari de So Na Caçana, a Menorca (no, jo no soc cap dels dos personatges de la foto, l'he tret d'internet).

Podriem aventurar, per tant, que dos grups culturals diferents, sotmesos a les mateixes condicions ambientals i aïllats de la influència directa d’altres cultures veïnes (i sempre i quan comparteixin un bagatge cultural minimament semblant: coneixement de l’agricultura i la ramaderia…) tendiran a desenvolupar unes respostes adaptatives similars.

El medi, en l’home com en els animals, s’imposa.