Un poc d'Història
Escrit per Sa Monea | 24 Gen, 2007Arran de tota la polseguera que s'ha aixecat aquests dies a sa tanca de s'era, en part per culpa d'un comentari meu (un comentari amb bastanta mala llet, ho reconec) he decidit escriure un petit article sobre la conquesta catalana de Menorca, al segle XIII. Aquest fet, precisament, és allò que es commemora el dia de Sant Antoni, i és aquesta celebració la que en Pau reivindicava al seu bloc.
L’any 1232, en Jaume I, rei de la Corona d’Aragó, va conquerir Mallorca, annexionant-la als seus dominis. Menorca no fou conquerida, però va esdevenir tributària de la Corona. Aquesta situació es va mantenir fins l’any 1287, moment en que Alfons III decideix conquerir l’illa.
Quanta gent hi vivia a Menorca, en el moment en que arribaren els catalans? És difícil precisar-ho. Pot ser que es fessin censos de població, en època islàmica, però no s’han conservat. Sabem que Abu Omar, el darrer governant musulmà de l’illa, es va endur tots els llibres i documents, però el vaixell amb que viatjava va naufragar, camí de Barbaria, i no es va salvar res ni ningú. Malgrat tot, en podem fer un càlcul aproximat, de la població. Al tractat de Capdepera, a través del qual Menorca va passar a ser tributaria de la Corona d’Aragó s’especifica quins són els tributs que els menorquins hauràn d’entregar, cada any: 3.000 quarteres de blat, 100 vaques, 300 ovelles i cabres, 2 quintars de mantega i 200 barques per transportar-ho tot. És un volum de producció considerable, per una illa tan petita, i ens dona peu a pensar que la densitat de població devia ser bastant elevada. No és excessivament arriscat proposar una xifra entorn de les 20.000 persones.
Però ni tan sols amb aquesta població tan nombrosa es podia fer front a l’exèrcit catalano-aragonès, format per més de 20.000 soldats. Tocava a un soldat per habitant! És cert que els menorquins van rebre ajuda, en forma de tropes, del nord d’Àfrica, però aquestes no devien ser molt nombroses.
Pocs dies després de l’arribada de les tropes conqueridores es signa el Tractat de Sent Agayz, que és poc més que una rendició incondicional. Els termes de l’acord són duríssims: només 200 persones queden lliures sense condicions. Els bens de tots els habitants (inclosos els d’aquells dos-cents que quedaven lliures) són confiscats. Després de desposseir als menorquins de tota pertinença, els conqueridors, fent gala d’un cinisme admirable, estableixen que aquells que puguin pagar set dobles i mitja quedaran lliures. I així i tot, contra tot pronòstic, molts van evitar ser convertits en esclaus, gràcies segurament a les aportacions econòmiques provinents del nord d’Àfrica.
Tots aquells que no van poder pagar van ser subastats públicament. Sabem que es va instalar un mercat d’esclaus a Medina al Yazira, l’actual Ciutadella, on es van anar venent els vençuts. És curiós constatar que els documents parlen d’esclaus blancs i negres (sembla que les esclaves blanques es cotitzaven molt més; encara no devia haver aparegut el gust per allò exòtic). En aquest sentit, val a dir que seria interessant coneixer quina era la composició i la procedència de la població menorquina d’aquesta època.
Sigui com sigui, la gran majoria dels esclaus no es van quedar a Menorca, sinó que foren repartits pels mercats de Barcelona, València, Mallorca, i fins i tot, Bugia i Trípoli. Aquesta va ser la sort d’aquells que eren joves i sans i tenien algun valor com a mercaderia. Allò que va esdevenir amb els vells, malalts i discapacitats, no és dificil d’imaginar.
Hi ha una disposició reial que dona una idea de l’actitud dels invasors: s’estableix que les dones, filles i acompanyants d’Abu Omar no podran ser deshonrades ni despullades, i que no se’ls podrà descobrir el rostre. Fa feredat pensar en la sort que devien correr tantes altres que no formaven part d’aquest grup.
Aquells que van poder pagar la seva llibertat van comprar passatge en vaixells cristians per tal que els portessin cap a Barbaria; però sabem del cert que alguns patrons cristians no van complir allò que havien promés: un tal Bernat Siquier, per exemple, fou jutjat per tirar els passatgers per la borda, enmig de la mar. Malgrat tot, el rei devia considerar que el seu crim no era tan greu, perquè el va absoldre.
És evident que no tots els esclaus musulmans foren deportats. Sembla ser que uns 2.000 van quedar a Menorca: aquest fet explicaria la pervivència de l’abundantíssima toponimia d’origen àrab.
La seva llengua i la seva cultura, malgrat tot, es devien esllanguir ràpidament.
Més informació:
MATA, M. : Conquestes i reconquestes de Menorca. Edicions 62, Barcelona, 1974.
Gràcies, Monea, per donar a conèixer què és el que realment celebram a Menorca per Sant Antoni. Hem de saber què és el que comporta una conquesta (i no reconquesta, com la historiografia ha mal volgut fer-nos saber), amb tot el dany humà que suposa.
Us recoman que us llegiu la conferència institucional que va pronunciar l'historiador Gabriel Cardona el dia de Sant Antoni a la seu del Consell. Cardona va demanar que si un fet històric com la conquesta de 1287 ja està superat i assumit (la prova, va dir, és que celebram els descendents de vencedors i vençuts celebram avui en democràcia l'efemèride) és hora ja de fer el mateix amb un altre fet armat com és la Guerra Civil.
Podeu llegir la intervenció de Cardona aquí mateix.