"Hola amigos:
Hoy me doy cuenta gracias a ustedes lo lindo que es vivir sin ideales (...). Ahora que no existe Dios puedo ir a matar a mis vecinos que me odian, total, que me puede pasar? Ahora entiendo porque en Estados Unidos los niños matan a sus compañeros: no existe Dios. Robemos para comer, no amemos a nuestros padres, ignorémoslos. Si podemos, violemos a nuestras compañeras y, porque no, a nuestras hermanas; si no hay nadie que nos este mirando para que nos reprenda."

“Si no existe Dios tampoco existen sus mandamientos, por ende no existe el infierno (...).Voy a ir a robar, y a matar a unos pocos, para que seamos menos. Y si Dios aparece en las alturas de los cielos les diré que ustedes me dijeron que no existía, y que los enjuicie a ustedes.”

Aquesta és una carta real que algú va enviar a una pàgina que es diu Sindioses.org., en la qual hi ha tot un apartat dedicat a rebre i contestar cartes d’aquest tipus Jo m’he limitat a suprimir els fragments menys sucosos i a corregir l’ortografia i la puntuació, per tal de fer-la més intel·ligible.

La moral és quelcom que, al llarg de tota la història, ha anat tan lligat a la religió que, com va dir Medusa en certa ocasió, sembla que aquesta en vol tenir el copyright. Em sembla evident, malgrat tot, que durant els darrers segles ha quedat demostrat que l’ètica pot sobreviure enfora de la redossa de la religió i, per altra banda, que sembrar l’ètica a l’ombra de la fe no garanteix que creixi forta i vigorosa.

Quan jo era petit, al programa d’estudis de l’educació primària se separaven tots dos àmbits en dues assignatures diferents. Els pares havien de triar si preferien que els seus fills dediquessin una hora setmanal a l'ètica o bé a la religió (ignoro si continua essent així, encara). En aquella època, és clar, no vaig captar la fina ironia que es desprenia d’aquesta separació. Només passats els anys vaig veure clar que l’artífex d’aquell pla d’estudis havia volgut insinuar (conscient o inconscientment), que tots dos conceptes eren oposats i irreconciliables. Però, i ho vull deixar clar abans que no provoqui la indignació d’algun lector, no és aquest el meu punt de vista sobre el tema.

Em sembla que no és massa arriscat afirmar que no és gaire positiu que el posicionament moral d’una persona estigui només determinat per imposicions externes. És a dir, que no és recomanable que l'ètica depengui exclusivament de la religió. L’individu que va escriure la carta que encapçala aquest article és un exemple extrem d’aquest plantejament: per ell, les normes ètiques no tenen cap sentit si no van lligades a l’existència d’una entitat superior que pugui premiar o castigar els seus actes. Si Deu no existís, per tant, ja no tindria cap sentit atenir-se a cap norma de conducta, car no correria perill de rebre un càstig més enllà de la seva vida terrenal.

Ens ho mirem com ens ho mirem, aquest plantejament és profundament inquietant. Si jo fos un veí d’aquesta persona, em preocuparia vivament per l’estat de la seva fe religiosa. Però, de tota manera, és molt possible que el meu neguit fos infundat: la probabilitat que una persona tan creient perdi la seva fe és baixíssima.

No és aquest, per tant, el principal perill d’aquesta manera de veure les coses. Allò que té de realment perillós el fet de condicionar les concepcions morals als preceptes religiosos és que, a la majoria de grans religions (el cristianisme i l’islam són els exemples més clars i aquells que tots coneixem millor) hi ha intermediaris entre la divinitat i el fidel. I si els creients basen les seves normes ètiques exclusivament en la voluntat de la seva divinitat i els mediadors els poden convèncer que el seu Deu vol que matin, robin, violin i destrueixin, amb tota probabilitat ho faran. D’exemples, desgraciadament, no en falten.

Com es pot evitar açò? Doncs separant les normes morals de la religió o, en tot cas, fent que siguin els preceptes religiosos els que depenguin de les normes de conducta i no al revés. Per tal de posar un exemple obvi, tornaré a la carta del principi. El raonament de qui la va escriure és: actuo d’aquesta manera perquè és allò correcte, i sé que és allò correcte perquè a Deu li agrada que ho faci. El raonament apropiat, des del meu punt de vista, seria: actuo d’aquesta manera perquè es allò correcte, i sé que és allò correcte perquè m’ho dicta el meu sentit comú i la meva capacitat de posar-me al lloc del proïsme. I, per altra banda, com que sé que està bé, suposo que a Deu li deu agradar que ho faci.

Sé que tinc alguns lectors creients perquè els vaig fer enfadar un poc, en certa ocasió, i em van fer arribar les seves indignades protestes. Espero que aquesta vegada em donin la raó, ni que sigui una mica.