S’ha observat, en algunes ocasions, que quan un individu que ha trobat una font d’aliment veu acostar-se un altre ximpanzé de rang superior, al qual es veuria obligat a cedir els aliments, s’aparta de la seva troballa, adoptant una actitud dissimulada, perquè l’altre no s’adoni del que estava fent i li prengui el menjar. A vegades, l’altre ximpanzé s’adona que li estan intentant prendre el pel i també es posa a dissimular, fent veure que s’allunya. A continuació, intentant no ser vist, es posa a espiar al seu company, esperant que aquest es dirigeixi cap als aliments ocults.

Però aquests primats poden mentir, fins i tot, de forma més descarada: s’ha vist, en alguns casos, que si un jovenet fa enfadar més del compte a un mascle adult, i aquest està a punt de propinar-li una pellissa, l’animal jove pot proferir el crit d’alarma que s’utilitza normalment per advertir de la proximitat d’un depredador. L’agressor, lògicament, corre per posar-se fora de l’abast del possible perill, i l’emprenyador pot fugir, així, impune.

Alguns dels enganys observats són, des del nostre punt de vista, maquiavèlics. Frans de Waal va presenciar una vegada una disputa entre una femella adulta i una de joveneta. L’animal adult estava molt enrabiat, però l’altre va aconseguir fugir il·lès. En un moment donat, el primer va semblar calmar-se de repent, i va començar a fer gestos clarament conciliatoris dirigits a l’animal més jove. Quan aquest va acostar-se, l’altre li va pegar una bona mossegada.

Aquesta anécdota em dona peu a parlar d’una altra de les sorprenents conductes constatades en els ximpanzés, descoberta precisament pel primatòleg abans esmentat: les reconciliacions. Després d’un conflicte, en alguns casos, l’animal vencedor busca el contacte físic amistós amb el vençut. La conseqüència (no sé si es pot dir “l’objectiu”) d’aquest comportament és rebaixar la tensió, evitant que el conflicte es perllongui o es reprodueixi.

Frans de Waal ha estudiat també en profunditat les relacions de poder en els grups de ximpanzés i la seva evolució al llarg del temps. Ha constatat, per exemple, que les aliances a llarg plaç entre dos individus, per tal d’enfrontar-se a un individu de rang superior, són un fet habitual.

Jane Goodall, per la seva part, parla d’un conflicte territorial entre dos grups de ximpanzés salvatges que es va allargar durant quatre anys, ocasionant la mort de diversos individus. El mateix fet, si s’hagués produït entre dos grups d’humans, hauria rebut un altre nom: guerra.

Aquests comportaments són per nosaltres tan familiars que ens resulten, a vegades, inquietants. No ens ha d’extranyar que als investigadors que els van observar per primer cop els costés tant, en el seu moment, fer creure als seus col·legues allò que havien vist.

Ara bé; quines implicacions tenen, a nivell ètic, totes aquestes semblances cognitives entre nosaltres i els altres grans símis? Com hem de tractar a goril·les, orangutans i ximpanzés, ara que sabem que són éssers autoconscients, capaços d’empatitzar amb els seus congèneres, dotats de la capacitat de pensar en el futur i de recordar el passat? Que hem de fer ara que sabem que poden patir pels mateixos motius que nosaltres i, potser, amb la mateixa intensitat?

No fa gaire, es va aixecar certa polèmica degut al suposat recolzament del govern espanyol a un grup que pretén dotar als símis antropoides d’una sèrie de drets fonamentals. Es tracta de l’anomenat Projecte Gran Sími. Ara que ja ha passat un cert temps i s’han calmat les coses, potser val la pena parlar-ne amb calma. He de dir, d’entrada, que no m’agrada l’enfocament dels responsables del projecte. No em sembla ètic, per exemple, tractar d’influir sobre l’opinió publica exposant una sèrie d’històries molt impactants, però de dubtosa veracitat, sobre les habilitats dels grans símis amb el llenguatge de signes dels sords-muts. Gran part dels resultats d’aquests experiments, realitzats als anys 60 i 70, han estat refutats posteriorment a través d’experiències realitzades amb un major rigor metodològic. No em sembla tampoc gaire encertada l’expresió de “incloure als símis en la comunitat dels iguals”, que s’utilitza a la pàgina oficial del projecte. Però, de tota manera, considero urgentment necessari dotar els nostres cosins germans d’alguns drets bàsics.

Quan va arribar als mitjans de comunicació del nostre país, l’idea de dotar els antropoides de certs drets fou ridiculitzada des de tots costats: alguns dels detractors van tenir almenys la decència d’informar-se primer del contingut de la proposta. Altres, fent gala de la seva supèrbia, no ho van considerar necessari.

Per respondre als detractors, cal començar dient, encara que sigui una obvietat, que la defensa dels drets dels grans símis no té per què suposar una minva en la defensa dels drets humans. Ambdues lluites no són excloents, sinó més aviat complementàries.

Alguns dels que s’oposen al projecte al·leguen, entre altres coses, que el concepte de dret va necessàriament unit al de deure. I als grans símis, es clar, no se’ls podrà exigir cap responsabilitat jurídica sobre els seus actes. No poden gaudir, per tant, de cap dret. Açò, òbviament, no és cert: tothom estarà d’acord, espero, en que els infants i certs tipus de discapacitats mentals, tot i no ser responsables dels seus actes, han de tenir els mateixos drets que nosaltres.

No es tracta, evidentment, de fer extensius els drets humans als antropoides. Com el seu nom indica, els drets humans estàn pensats perquè en puguin gaudir els membres de la nostra espècie. Malgrat tot, és necessari fer alguna cosa per protegir aquests éssers que, com va dir Adriaan Kortlandt “no son homes, però tampoc animals”.

Més informació:

Byrne, R. W., y Whiten, A.: “Cognitive evolution in primates: evidences from tactical deception” a Man, Vol 27. Num 3 (1992)

Vargas-Pérez, H. i Díaz, J. L.: “El enigma de la mente animal” a Elementos: ciencia y cultura, 36. Universidad Autónoma de Puebla, México (2006)

De Waal, F.: La política de los chimpancés. Madrid, Alianza (1993)