Als anys trenta del segle XX, al zoo de Londres, tenia lloc, cada capvespre, un espectacle curiós. S'havia ensinistrat un grup de ximpanzés per tal que s'asseguessin al voltant d'una taula i prenguessin el tradicional té de les cinc. La representació va tenir, al principi, un gran èxit, però prest va sorgir un problema: els animals ho feien massa bé.

Als visitants els resultava avorrit, però també inquietant, veure que un grup d’éssers teòricament irracionals portaven a terme sense cap problema ni incorrecció un ritual que se suposava que era la culminació del refinament de la civilització occidental. Així que, simplement, se’ls va ensenyar a fer-ho malament: beure a morro de la tetera, ficar-hi les tasses a dins... Van adaptar-se a les noves exigències amb una gran rapidesa, i el púbic es va mostrar molt complagut. Quedava salvat, d’aquesta manera, l’ego humà.

Aquesta anècdota serveix per il•lustrar dos fets molt remarcables; per una banda, les grans semblances que ens uneixen als altres grans simis i, per altre cantó, fins a quin punt resulta desagradable, per la cultura occidental, constatar aquestes semblances.

No ha estat fins les darreres dècades del segle XX que s’ha anat obrint pas, dins el món de l'etologia, la idea de que compartim amb els simis antropoides un bon nombre de conductes complexes. Abans, les observacions de certs comportaments en simis salvatges, s’atribuïen a prejudicis antropomòrfics per part de l’investigador. És a dir, es considerava que l’observador havia interpretat el comportament de l’animal en termes de conducta humana, cosa que l’havia portat a tergiversar la seva anàlisi. És curiós constatar com a altres cultures els planteja pocs problemes acceptar les semblances amb els nostres parents: en alguns pobles de Malàisia van inclús més enllà, i veuen tantes semblances entre homes i orangutans que creuen que aquests, en realitat, són perfectament capaços de parlar, però que no ho fan davant les persones per por que aquestes els tractin com a humans i els obliguin a treballar.

Fins a quin punt ens assemblem, realment, als ximpanzés, goril•les i orangutans? Les diferències cognitives entre nosaltres i ells són qualitatives o quantitatives? O, per dir-ho de forma més clara, hi ha algun tret bàsic del nostre comportament que sigui exclusiu de la nostra espècie?

Sabem des de fa ja molt de temps que els grans simis són, igual que nosaltres, animals eminentment culturals. És a dir, que la immensa majoria dels seus comportaments i habilitats no són innats, sinó que es transmeten, per aprenentatge, de generació en generació. Sempre s’havia considerat, malgrat tot, que hi havia una barrera bàsica que separava els humans dels animals: la tecnologia, la capacitat de fabricar eines. Però als anys setanta es va descobrir que algunes poblacions de ximpanzés, en estat salvatge, modificaven elements del seu entorn per tal de portar a terme accions molt concretes. L’exemple més famós és el de tallar i polir branquetes per tal d’extreure les termites dels seus nius i poder-se-les menjar; però n’hi ha altres de més sofisticats, com mastegar fibres vegetals fins a fer una espècie d’esponja que els permet extreure aigua dels forats dels arbres massa profunds i estrets per arribar-hi directament amb la boca.

L’autoconsciència és un altre dels trets que s’havia proposat com a característica única de l’espècie humana, però ja fa temps que sabem que la majoria d’individus de les tres espècies de grans simis són perfectament capaços de reconèixer-se quan es miren a un mirall.

Darrerament s’ha constatat en els grans simis una altra capacitat mental molt lligada a l’anterior i que també es considerava exclusiva de la nostra espècie: la capacitat de pensar en el futur. Els investigadors van sotmetre a orangutans i ximpanzés a una sèrie de proves: se’ls va posar davant un mecanisme que els proporcionava un brot de raïm si introduïen una peça de plàstic, amb una forma determinada, en un orifici. Els animals van trigar poc a saber com funcionava el mecanisme i obtenir el raïm. El següent pas va consistir a deixar la peça de plàstic a l’abast dels animals, però esperant unes quantes hores, o fins i tot més d’un dia, a posar-los davant del mecanisme per tal que la poguessin utilitzar. La primera vegada que els subjectes foren sotmesos a aquest nou experiment van abandonar la peça de plàstic abans de poder-la emprar: no sabien que tindrien l’oportunitat de fer-la servir de nou. Però la propera vegada que se'ls va oferir la peça, la majoria la van guardar gelosament, conscients, segurament, que en un futur més o menys immediat els seria d’utilitat.

Si tot açò us sembla sorprenent, heu de saber que les semblances entre el nostre comportament i el dels nostres cosinets selvàtics van encara molt més enllà. En continuaré parlant un altre dia.

Més informació:

Mulcahy, N. J. i Call, J.: "Apes Save Tools for Future Use", a
Science, 312 (2006).
Gallup, G. G. Jr.: "Chimpanzees: Self-recognition", a Science, 167 (1970) Goodall, J.: The chimpanzees of Gombe (1984).