Qui no s'ho cregui, que ho vagi a cercar
Escrit per Sa Monea | 21 Des, 2006Quan era molt jovenet vaig presenciar una discussió entre un creient i un ateu. L'objecte de la polèmica era, evidentment, l'existència o inexistència de Déu, un dels temes més estèrils i avorrits que poden plantejar-se en una conversació, però que a mi, en aquella època, em semblava apassionant.
El creient, en un moment donat, potser veient-se acorralat o tal vegada volent posar fi a una discussió que preveia interminable, va dir: “sigui com sigui, tu tens tantes proves tangibles de que Déu no existeix com jo de que Déu existeix”. És a dir, cap ni una. Volia expressar, d’aquesta manera, que totes dues idees es trobaven al mateix nivell, des d’un punt de vista empíric. I així va acabar la cosa. La veritat és que, a mi, aquest darrer argument, em va deixar un poc de mal gust de boca. Hi havia alguna cosa que no m’acabava de quadrar. Passats els anys, evidentment, em vaig adonar de la fal·làcia del raonament del creient: els fets es verifiquen a través de proves que certifiquin la seva veracitat, no a través de la inexistència de proves que demostrin la seva falsedat.
Si açò no fos així podríem donar com a vàlida qualsevol teoria que no poguéssim refutar a través dels nostres sentits. Si jo dic, per exemple, que hi ha tota una nebulosa formada per milions de sobrassades i butifarrons, situada en una galaxia molt i molt llunyana, més enllà de l’abast de qualsevol radiotelescopi, ningú podrà aportar cap prova en contra de la meva idea, de la mateixa manera que jo no podré exhibir cap evidencia que la recolzi. Però açò, és clar, no implica que tots dos punts de vista (l'existència i la inexistència de la nebulosa en qüestió) es mereixin la mateixa consideració.
Tot açò és ben obvi, pensareu vosaltres. I teniu raó. Jo també em pensava que açò era evident per gairebé tothom. Però sembla ser que per molta gent no és així. Darrerament he tingut ocasió de constatar la gran quantitat de creences irracionals (increiblement irracionals, a vegades) que proliferen entre grans sectors de la població de la nostra illa, fins i tot entre gent amb una certa formació acadèmica. Si intentam establir algun tipus de diàleg amb els creients des d’un punt de vista escèptic es molt probable que tard o d’hora ens enfrontem a un “i perquè no pot ser, eh? a veure, tens cap prova de que la influència dels astres/l’efecte d’energies misterioses i indetectables/les fades/els esperits/els àngels de la guarda, no existeixin?”.
És exactament el mateix que ens deien els nostres avis, en broma, quan acabaven de contar-nos una rondalla: “Açò és lo que va passar, i qui no s’ho cregui, que ho vagi a cercar”. La diferencia és que aquests ho diuen seriosament, sense adonar-se que qui ho ha d’anar a cercar, qui ha d’aportar proves, són ells.
1. Bandejar en una frase el debat teològic de segles sobre l'existència de Déu és prova de la teva profunda ignorància al respecte. De teories sobre proves n'hi ha hagut, de molt pes, i encara avui aquest debat mou bona part de la filosofia, teologia i laïcisme. Et recomano el darrer llibre de Compte-Sponville
i 2. La defensa de portes obertes a allò encara no provat és el que permet fer avançar la ciència i la civilització. Darwin o Galileu van ser titllats de bojos perillosos, al seu temps.