Quan jo anava a l'institut, vaig tenir un professor de matemàtiques un poc sàdic. Semblava disfrutar moltíssim fent sortir a la pissarra als alumnes menys dotats per les matemàtiques (jo formava part d'aquest grup) i humiliant-los públicament, fent patent la seva ineptitut davant dels seus companys.

Malgrat tot, em sembla que tots els sofriments que patíem a les classes de matemàtiques quedaven compensats amb tot allò que rèiem després, fora de classe, a costa d'aquell professor. No només el seu comportament era peculiar, el seu aspecte físic també incitava a fer-ne broma. Era un homenet baixet i rabassut, extraordinàriament pelut, de cabells foscos i barba espessa. Tenia un nasset petit, insignificant, gairebé simiesc. Els ulls, diminuts i lluents, quedaven quasi amagats per unes celles molt poblades (unides gairebé amb l'arrencament del cabell) que creixien sobre uns arcs supraorbitals inusualment desenvolupats. Sempre em va semblar la viva imatge d'un Homo erectus.

Era tanta la tensió que jo i alguns dels meus companys acumulàvem en aquelles classes que és molt probable que, de no ser per l'alleujament que ens produïa reunir-nos i riure'ns d'aquell homenet, l'haguéssim esperat a la sortida de l'institut per trencar-li la cara.

Si us he contat tot açò no és perquè encara li guardi rancor a aquell individu, sinó per posar un exemple de quelcom que se'm va acudir, no fa gaire, llegint un llibre d'un etòleg anomenat Frans de Waals.

Sempre m'havia sentit intrigat per l'origen evolutiu de l'humor. No em podia imaginar com havia sorgit, ni amb quina finalitat, una cosa tan complexa i tan estranya com és la facultat de riure. Tampoc no m'he topat mai amb cap treball científic sobre l'humor, enfocat des d'una perspectiva antropològica (de fet, no crec que n'hi hagi gaires, perquè és probable que ningú hagi considerat mai l'humor com un objecte d'estudi gaire seriós).

Al llibre que us he esmentat abans (que porta, a la traducció castellana, el títol de El simio y el aprendiz de sushi. Reflexiones de un primatólogo sobre la cultura) tampoc no es parla gens ni mica sobre l'origen de l'humor. Malgrat tot, el seu autor hi explica una anècdota curiosa: Waals treballa a un centre d'investigació sobre primats a Atlanta, on hi tenen un grup de ximpanzés instal·lats en un gran recinte. Una de les femelles de la colònia, quan veu arribar al centre un grup de visitants, corre a omplir-se la boca d'aigua i espera que els desconeguts s'acostin a la reixa que delimita el seu espai, barrejant-se dissimuladament entre els altres ximpanzés. Quan les visites són prou a prop, els escup l'aigua a sobre, per sorpresa, contemplant a continuació, amb un plaer evident, els crits i les corregudes que provoca la seva acció.

La conducta d'aquesta ximpanzé no és, en absolut, un cas aïllat; s'han observat modes d'actuar similars en molts altres grans simis. Quina és la funció d'aquests comportaments? No em sembla excessivament arriscat afirmar que serveixen per alleujar la tensió provocada per una situació estresant, amenaçadora, sense recórrer a l'agressió física. Tal vegada podríem interpretar aquestes conductes, per tant, com a modalitats menys sofisticades de la nostra capacitat humorística. Dic que no són tan sofisticades com la nostra perquè impliquen directament a l'individu o conjunt d'individus que ha generat la tensió; mentre que en el cas dels humans es pot fer broma sobre algú sense que aquest hi sigui present (és un dels avantatges del nostre llenguatge).

És necessari reconèixer que, a la nostra espècie, la funció de l'humor ha transcendit àmpliament la de sistema per alleujar tensions. Riure és un acte molt plaent i, com totes les accions que provoquen algun plaer (menjar, beure, practicar el sexe...) reforça els llaços afectius entre les persones que el practiquen juntes.

Però, de fet, la finalitat primària i original de l'humor, la de sublimar les tendències agressives i convertir-les en quelcom menys problemàtic pel grup o per la societat, continua tenint una importància cabdal. Només hi ha que veure sobre qui es fan les bromes i acudits, avui dia. Sempre sobre persones que ens incomoden, que ens irriten o ens espanten: els nostres dirigents polítics, els nostres caps de feina, els nostres professors... Individus als que potser tindríem ganes d'agredir físicament, en alguna ocasió.

I em sembla que aquest fet (que l'humor tendeix a dissipar els impulsos agressius) és ben conegut pels moderns governs democràtics. Al contrari del que succeïa en el passat, s'accepta que es faci burla dels nostres dirigents de forma pública, en qualsevol mitjà de comunicació. És possible que, de no ser per aquesta vàlvula d'escapament, la irritació de la ciutadania arribés, de vegades, a límits intolerables. L'humor no és, per tant, com tantes vegades s'ha dit, una arma contra el poder. Ben al contrari: el poder establert el pot utilitzar com una eina per controlar les masses i perpetuar el seu domini.

Tal vegada a alguns dictadors, que han acabat els seus dies derrocats per masses furibundes (un dels exemples més clars és el de Ceausescu, el tirà de Romania) els hauria anat bé saber que era convenient prestar-se una mica més a les bromes dels seus súbdits. Per trobar exemples del cas contrari no és necessari anar gaire lluny: potser el posat del nostre Caudillo, amb aquells mostatxets ridículs i aquella veu de xiulet, va contribuir al fet que morís dins el llit, a casa seva, i no a la cel·la d'una presó, com hauria estat preceptiu.