Es diu que, en certa ocasió, en Darwin discutia amb un col·lega seu sobre l'origen de les formes dels éssers vius. El seu interlocutor defensava la immutabilitat de les espècies; totes les formes que trobem a la natura, deia, han de ser forçosament la materialització de les idees perfectes del Creador. En Darwin li va contestar que observés el seu nas i li contestés sincerament si creia que la seva forma podia ser el reflex de la perfecció divina.

Tots hem vist, una vegada o una altra, un retrat de Darwin, amb el seu nas de patata. No sabem que li va contestar el seu company, però segur que va tenir motius per reflexionar sobre la seva postura.

Aquesta anècdota em serveix per reprendre el tema allà on l’havia deixat l’altre dia. D’entre totes les actituds que, al llarg del temps, ha suscitat la teoria de Darwin n’hi ha una que em crida especialment l’atenció: és la d’aquells que accepten el fet evolutiu i, fins i tot, la selecció natural com a important força directriu dins de l’evolució, però que, malgrat tot, consideren necessària la intervenció divina per explicar l’exuberant biodiversitat del nostre planeta. Aquest corrent de pensament ha ressorgit recentment al món anglosaxó (als Estats Units, per ser més precisos) sota el nom de Inteligent Design (Disseny Intel•ligent).

Un dels arguments més recurrents dels que defensen aquesta visió és que els éssers vius som massa perfectes per ser el producte d’una sèrie de forces purament mecàniques. El nostre disseny, per tant, ha de ser producte d’algun tipus d’intel•ligència. La idea dels éssers vius com a mecanismes perfectes, en els quals totes les seves parts encaixen de forma exacta, no és res nou. Podríem buscar-ne els precedents tant al món grecoromà com a la tradició judeocristiana. Però, és així realment? Som tan i tan perfectes? Anem a comprovar-ho. Per tal de simplificar les coses, agafaré com a exemple una espècie de mamífer que tots coneixem bastant bé: l’Homo sapiens.

Primer de tot, les generalitats: l’home comparteix amb tots els altres mamífers l’estructura general de l’aparell excretor i els òrgans sexuals. Si haguéssiu de dissenyar un organisme perfecte a partir del no res, se us acudiria aprofitar el mateix conducte que serveix per evacuar l’orina (un material de rebuig carregat de substàncies tòxiques) per fer-hi passar les cèl•lules sexuals destinades a perpetuar l’espècie? Idò bé, sembla ser que al suposat dissenyador de la vida, aquesta li va semblar una solució excel•lent, perquè la trobem en els mascles de totes les espècies de mamífers.

Un altre detall curiós de la nostra anatomia, que també tenim en comú amb tots els altres mamífers, és que tenim l’esòfag connectat a la tràquea. És a dir, el menjar i l’aire passen inicialment pel mateix conducte, que després es bifurca. En el cas dels altres animals, açò no representa cap problema: la larínge (l’entrada a les víes respiratòries) està situada en una situació molt alta en el coll. Aquesta posició fa possible que puguin respirar pel nas al mateix temps que ingereixen aliments. En els humans, la larínge està situada molt avall. En el moment en que els aliments passen per la farínge, la respiració ha de quedar, per força, momentaneament interrompuda. El nostre diseny, per tant, fa possible que el conducte respiratori quedi obstruit pels aliments. Cada any, a tot el món, moren milers de persones per aquest motiu.

El nostre aparell digestiu també és una meravella: a l’extrem de l’intestí gruixut hi tenim un petit conducte cec, sense cap utilitat, l’apèndix. De tant en tant pot passar que aquest cul de sac s’infecti i, si no és extirpat, ens ocasioni la mort.

I que podem dir de la nostra dentadura? Una feina realment molt fina: cap a l’adolescència, ens surten els queixals extremers (utilíssims, no cal dir-ho) per als quals molta gent no té prou lloc a la mandíbula, ocasionant així dolors insuportables i el desplaçament cap endavant de totes les altres dents, que pressionen les unes contra les altres. Tot i que açò no sol matar a ningú, en molts casos, com en el cas anterior, l’única opció és l’extirpació.

No crec necessari seguir posant exemples. Els nostres cossos, igual que els de tots els altres éssers vius, no van ser construïts d’acord amb un pla previ, ben meditat. Al contrari, som els subjectes d’un procés purament atzarós, al llarg del qual es van afegint petits canvis. Els canvis que ens donen més possibilitats de sobreviure i deixar descendència es conserven. Les variacions que operen en sentit contrari tendeixen a ser eliminades. Hi ha trets (com el fet de tenir la mandíbula massa petita perquè hi puguin caber bé tots els queixals) que no són, des del nostre punt de vista, gaire positius, però es perpetuen, perquè no afecten de forma significativa a la nostra capacitat de sobreviure i transmetre els nostres gens. La selecció natural, la força que impulsa l’evolució de les espècies, no pot actuar sobre característiques que no afectin, directament o indirecta, la nostra capacitat reproductiva.

No hem d’imaginar els éssers vius, per tant, com un bloc de pisos fet per un arquitecte, amb uns plànols a la mà. Potser una metàfora més encertada seria la d’una caseta de camp: al principi es construeix un espai petit, per guardar-hi un motocultor i un parell de càvecs. Més tard, al costat de l’edifici inicial s’hi aixeca un altre petit magatzem; un poc després s’hi afegeix una cuina, s’obre una finestra i s’hi adossa una habitació. Allò que abans era la porta d’entrada es converteix en una finestra i s’obre una porta a una altra banda; la caseta per les eines del principi es converteix en un bany...

El resultat de tot aquest procés és un edifici que funciona com a habitatge, evidentment, i fins i tot és possible que estigui dotat d’una certa bellesa, però qualsevol que s’ho miri amb un poc d’atenció veurà que l’estructura no obeeix a cap planificació prèvia.

I aquesta és, ni més ni menys, la forma com hem estat construïts tots els éssers vius, inclosos nosaltres.