Les inquietants idees d'en Charles
Escrit per Sa Monea | 5 Des, 2006Poc després que Charles Darwin publiqués L'origen de les espècies, l'any 1859, quan ja es començaven a fer evidents totes les implicacions de la nova visió de la naturalesa i de l'ésser humà que es deduïa d'aquest llibre, una dama de l'alta societat britànica, horroritzada, va fer un comentari que ha passat a la història. Referint-se al parentiu entre éssers humans i simis, idea implícita a la primera gran obra de Darwin, va dir: "confiem que no sigui ver i, en cas que ho sigui, esperem que la noticia no s'escampi gaire".
Gairebé cent cinquanta anys després que es publiqués una de les obres més influients de la història del pensament occidental, l’actitud d’aquella senyora del segle XIX continua ben vigent entre amplis sectors de la població.
La interpretació dels fets proposada per Darwin inquieta encara a un bon nombre de persones, bàsicament per tres motius. El primer, i més evident, és que s’oposa de forma irreconciliable i definitiva al relat bíblic de la creació. Cal dir que, en el moment en que va apareixer el llibre, açò no era res nou: ja feia anys que els geòlegs insistien en què la Terra havia de ser, d’acord amb les evidències, molt més antiga del que es podia desprendre de la lectura literal de la Bíblia. La proposta de Darwin no feia sinó confirmar, un cop més, allò que rodava pel cap de la majoria dels científics de l’època: que els textos sagrats no es podien prendre al peu de la lletra.
Aquest no era, per tant, l'aspecte més revolucionari de L’origen de les espècies. Després de tot, altres autors, abans que el propi Darwin (entre altres, Lamarck i Erasmus Darwin, l’avi d'en Charles) havien proposat que les espècies no eren immutables i que evolucionaven transformant-se en espècies diferents en el transcurs de moltes generacions. El mèrit de Darwin va consistir a establir de forma clara quin es el mecanisme a través del qual les espècies evolucionen: la variació a l’atzar com a matèria primera del procés i la selecció natural com a força directriu. I ho va fer tan bé, de fet, que la seva proposta, amb escasses adicions, es continua acceptant avui dia, un segle i mig després. Les forces que regeixen l’evolució darwiniana són purament mecàniques: per tal d’explicar el procés, no ens és necessari recórrer a cap força superior, externa a la pròpia natura.
Aquest va ser, precisament, l’aspecte que més va inquietar (i continua inquietant, encara) a molts creients. No és necessari recórrer a un Déu creador per tal d’explicar l’origen de les espècies, inclosa la nostra. De fet, cap a mitjans del segle XIX, les explicacions purament mecàniques, desenvolupades per físics i geòlegs, per tal d’explicar l’origen de la Terra, dels continents, de les serralades i dels oceans no eren res nou. Darwin no va fer res més que donar l’empenteta final a tot un procés que s’havia anat gestant des de feia molt de temps.
Cal dir que el fet que Darwin vagi excloure la intervenció directa de Déu d’entre les forces modeladores de la vida a la Terra no implica necessàriament que fos ateu. Sembla ser, de fet, que, tot i que no era un home gaire aficionat a les misses, mai va perdre del tot la seva fe.
Però encara hi ha una altra implicació de la teoria de Darwin que preocupa més, fins i tot, a certs sectors de la societat: si l’evolució, inclosa l’evolució humana, és impulsada per forces purament mecàniques, si la forma actual dels éssers vius es deu a fets més o menys atzarosos, si l’evolució no segueix cap camí prèviament determinat; llavors no hi ha cap motiu per pensar que les coses no podrien haver anat de qualsevol altra manera. La nostra espècie, per tant, no pot ser la culminació de la creació: no som més que un accident més de les forces cegues de l’evolució.
Davant d’aquestes tres conclusions, hom ha adoptat quatre tipus de postures diferents: l’acceptació (d’acord, no vam ser creats a imatge i semblança de cap Déu, només som simis pelats i amb un cervell hipertrofiat que, si no fos per un a sèrie interminable de circumstàncies casuals, no hauríem evolucionat mai com a espècie, però que hi farem...)l’acceptació parcial (si, les espècies evolucionen i nosaltres estem emparentats amb els simis, però Déu ha d’haver ficat la seva mà al mig de tot aquest procés...) la negació total (ni evolució ni hòsties, la veritat es troba a la Bíblia, no al món real...) i la més absoluta indiferència (que punyetes m’expliques, a mi el que m’interessa és saber que va fer ahir el Barça...).
Mentre escric la continuació d’aquest article podeu anar pensant, si voleu, en quina de les quatre categories us inclouríeu vosaltres...
Una cosa semblant li devia passar a Copernic fa uns quants segles. Potser d'aqui a molt temps, les hostilitats dels creacionistes es recordaran com un dels ultims afanys per no veure's obligats a fe rque les seves idees evolucionessin
Mol tbo el post!!