Pa amb tel
Escrit per Sa Monea | 4 Des, 2006D'ençà que la informàtica es va introduir a la nostra vida quotidiana, s'ha fet habitual concebre la ment humana com un ordinador. Tot i que jo som bastant jove, es podria dir que no vaig entrar en contacte amb els ordinadors fins que vaig ser una persona pràcticament adulta, en un moment en que els meus hàbits mentals ja estaven ben establerts. Potser és per açò que m'agrada més imaginar la meva memòria com una enorme habitació plena d'arxivadors, amb molts calaixos.
Alguns d’aquests calaixos s’obren i es tanquen cada dia, per extreure’n informació; altres només s’obren de tant en tant, i altres, finalment, han restat tancats des del dia en que s’hi va dipositar el record que contenen. De vegades, en obrir algun calaix proper, un d’aquests caixons oblidats fa un moviment, i s’obre una escletxa per la qual surten imatges borroses, fins i tot un poc deformades, tal vegada, pel pas del temps.
Açò és exactament allò que em va passar quan vaig escriure el meu darrer artícle, en el qual vaig començar parlant sobre la llet de soja. No sé ben bé com va ser, però em va venir al cap un record molt llunyà en el temps: m’acabava de despertar i estava al llit, a l’antiga casa dels meus pares. Per la persiana tancada de l’habitació entrava una llum grisosa, tènue. Del carrer arribava, llunyana, la renou dels passos d’un cavall o una mula. Ma mare entrava a l’habitació i obria les persianes; “corre – em deia – que ja arriba”. Jo em posava de peus damunt el llit per poder guaitar per la finestra, i veia passar un carro, estirat per una mula i carregat amb cinc o sis lleteres metàl•liques, molt grosses. El conduïa un homenet de cara vermellosa, tocat amb una boina negra.
Així era com arribava la llet, quan jo era petit, a la botiga que hi havia prop de ca meva. Era una llet saborosa i olorosa que, en bullir-la, deixava un dit de tel. Ma mare, de vegades, guardava aquesta nata i en feia mantega. Altres vegades la posavem tal qual sobre una llesca de pa, amb un poc de sucre, i ens ho menjavem per berenar.
Evidentment, no crec que els inícis dels anys vuitanta, amb el país embarcat en una democràcia encara fràgil, en Tejero pegant tirs al congrés dels diputats, la constant amenaça de la guerra freda i els Hombres G sonant a les radios de totes les cases, fossin una època millor que l’actual.
Però, malgrat tot, sempre enyoraré el fet que, en aquella època, la llet fes gust de llet i es pogués començar el dia menjant una bona llesca de pa amb tel.
Esper que em perdoneu aquest arravatament nostàlgic. Al pròxim artícle tornaré a la meva línia habitual.