Si heu anat mai al camp amb infants, no haureu pogut deixar d'observar la seva fixació per tirar pedres i empunyar garrots. Tant dona que siguin fillets que s'hagin criat sobre asfalt i formigó: els pals i els còdols exerceixen sobre la nostra espècie una fascinació que ha de tenir, per força, quelcom d'ancestral.

Nosaltres no som, de fet, els únics primats capaços de pegar garrotades i llençar objectes contundents. Els nostres parents vius més propers, els ximpanzés, també exhibeixen aquests comportaments, en el seu medi natural. En fan us, sobretot, per defensar-se dels seus principals predadors, els lleopards.

El zoòleg Adriaan Kortlandt va realitzar, ja fa temps, una sèrie d’experiments, que després han estat repetits en nombroses ocasions. Aquest investigador va apropar un lleopard dissecat a diversos grups de ximpanzés. La reacció fou inmediata: els animals van començar a llençar branques i troncs contra el suposat agressor. Alguns d’ells agafaren garrots ben gruixuts, amb les dues mans, i colpejaren el predador. L’experiment es va acabar quan un mascle adult d’un dels grups, d’una garrotada ben donada, va arrencar el cap del carnívor.

Malgrat tot, els ximpanzés tenen mala punteria: molts pocs dels projectils que llancen arriben al seu objectiu. Es probable que serveixin més per espantar al predador que no per ferir-lo. Allò que si se’ls dona bé, tal i com va demostrar l’experiment, és colpejar amb un garrot. Però aquest sistema de defensa, evidentment, implica una aproximació a l’agresor que pot resultar molt perillosa.

Tirar objectes amb punteria, encertant el blanc, és una característica exclusiva dels humans i, hem de suposar, de totes les altres espècies d’homínids ja extingídes. Pot ser que l’adquisició d’aquesta capacitat de llençar projectils, més que no el domíni del foc (que arribaria molt més tard) vagi ser el punt d’inflexió que va determinar el nostre èxit com a espècie.

Per entendre bé aquest fet ens haurem de situar a la sabana africana, fa un milió i mig d’anys. Les evidències paleontològiques ens indíquen que aquell ecosistema ha canviat poc de llavors ençà; algunes espècies han desaparegut, però en aquella època s´hi trobaven ja representats la majoria de grans carnivors que hi viuen a l’actualitat: hienes, lleons, lleopards… També hi vivien bona part dels herbívors que hi trobem ara: rinoceronts, búfals, elefants…

L’escena que tots hem vist tantes vegades en documentals, el grup de lleons devorant l’antílop que acaben de caçar, devia ser, en aquell temps, ben habitual. Només que, en aquella època, a part dels voltors i els xacals, hi devia haver uns altres animals esperant per alimentar-se de les despulles: els homínids.

Pot ser que a algú no li agradi pensar en els seus ancestres com a companys de taula de xacals i voltors i digui que açò és simple especulació. Però no és així: hi ha evidències directes de que els primers homínids s’alimentaven, almenys en algunes ocasions, de les restes deixades pels grans carnívors. Els nostres avantpassats utilitzaven pedres (per manca de dents apropiades) per acabar de rascar la carn i els tendons que quedaven enganxats als ossos, i també per trencar els ossos llargs i extreure’n la mèdul•la. Aquests instruments deixen sobre els ossos unes marques molt característiques, que es poden identificar fàcilment. Les marques de les dents de carnívors, per altra banda, també són ben identificables. Idò bé, resulta que s’han trobat ossos en el quals s’observen evidències de descarnament amb eines lítiques per sobre de les marques de les dents dels predadors. És a dir, primer els carnívors van rosegar els ossos i després els homínids van acabar de rascar-ne les restes de carn que hi quedaven amb l’ajut d’un tros de pedra.

I que té que veure tot açò amb la nostra capacitat per tirar pedres? Molt senzill: imaginem-nos un grup d’Homo habilis amagats darrera unes mates, observant com uns lleons devoren una presa, sota una acàcia. Els carnívors s’ho prenen amb calma, saben que cap altre predador, excepte potser un grup de hienes molt nombrós, els podrà disputar la seva captura. Els homínids es troben inquiets. Estan ajupits en silenci entre la vegetació, en una postura incòmoda, i es moren de gana. Porten pedres a les mans, preparades per rascar i rompre els ossos quan els lleons s’en vagin. Cau un sol de justicia. Les panxes, buides, comencen a grinyolar. Els lleons, amb la panxa plena i a ombra, es disposen a fer un xubec allà mateix, sense abandonar el seu menjar. I açò ja és més del que un dels Homo habilis pot aguantar; empés per la gana i la frustació, llença una pedra contra els carnívors. Els seus companys el miren, horroritzats. Pensen en fugir, però finalment s’adonen que l’única sortida es tirar cap envant i també es posen a tirar pedres. En pocs moments, cau sobre els lleons una pluja de macs que els obliga a retirar-se, desconcertats i humiliats.

Per els nostres avantpassats ha començat una nova etapa: la propera vegada no esperaran que els lleons estiguin farts per començar a tirar pedres; els robaran la presa tot just aquests l’hagin morta.

Però a aquest joc, òbviament, també hi poden jugar dos. Si una banda d’homínids ben nombrosa troba un grup de congeneres més reduït que ha aconseguit robar una presa, és poc probable que deixin escapar la oportunitat de fer-se-la seva a cops de pedra.

Així que, tornant al principi, podem dir que aquesta és una de les poques coses que ens diferencia dels altres grans símis. Els ximpanzés tiren branques i peguen garrotades per tal de defensar-se dels predadors, però mai utilitzen armes (i açò és ben curiós) quan es barallen entre ells. Els èssers humans, en canvi, hem portat l’art de llençar projectils contra els nostres semblants fins al més alt nivell de perfecció.