Quefir
Escrit per Sa Monea | 24 Jul, 2008En certa ocasió, quan estudiava a la universitat i compartia pis a Barcelona, algú va portar a casa un potet que contenia una substància extranya, amb aparença de col-i-flor bullida. Es tractava de granuls de quefir, una combinació de bacteris (Lactobacillus acidophilus, entre altres) i llevats (Saccharomyces kefir, sobretot) sobre una base de proteïnes, lípids i sucres. Introduint aquesta barreja en llet i deixant-la reposar durant un dia o un dia i mig s'obté un aliment similar al iogur, però més líquid, carbonatat i amb un 1% d'alcohol, molt popular a la regió del Caucas. El seu sabor és força més intens que el del iogur, però amb un poc de sucre i cereals constitueix un esmorzar bastant bo. Vam estar produint i consumint quefir durant uns mesos, però al final ens en vam cansar: era molt més fàcil comprar iogurts al supermercat.
No n’havia tornat a saber res, del quefir, fins fa un parell de dies, quan em vaig trobar amb un d’aquests textos de “copiar” i “pegar”, que circulen per la xarxa, on es parlava d’aquesta substància.
En certa ocasió ja vaig parlar de com mesurar la fiabilitat de les fonts d’informació actuals, referides a temes científics, i de la opinió que em mereixien, en aquest context, els e-mails en cadena d’orígen desconegut. Malgrat tot, crec que aquest cas és prou graciós com per analitzar-lo amb més deteniment.
Aquí teniu el text en qüestió:
“En el Cáucaso, donde el kéfir se ha consumido a lo largo de los años, la gente vive hasta 110 y 125 años y se mantiene en buena salud, no conocen la tuberculosis, el cáncer o las enfermedades de los ojos. El profesor Nokimowa, al observar esto, dedicó toda su vida a estudiar el valor del kéfir, que curaba las enfermedades del sistema respiratorio, los desarreglos del estómago, las infecciones intestinales crónicas, las enfermedades del hígado, la vesícula biliar y los riñones, así como otras muchas enfermedades.
Antes de la Segunda Guerra Mundial, el Dr. Kranzek comprobó estos resultados tan poco usuales. El cultivo fue traído de Rusia por un piloto de la Swiss Airlines, quien lo dio a un amigo en Zurich. Posteriormente vino a Torremolinos (España) y trajo cierta cantidad de este cultivo a otro amigo.
Este cultivo no es organismo vivo, pues sólo puede subsistir en la leche de vaca. Se multiplica muy deprisa mediante la división de las células, por lo que se debe dar a alguien, ya que es demasiado valioso para tirarlo. Impide que los alimentos se deterioren en los intestinos y por lo tanto, es curativo y prolonga la vida. Va del estómago directamente a la sangre, mientras que otros alimentos tienen que ser digeridos. Puede reemplazar completamente a la leche materna de los bebés e impide las náuseas durante los embarazos. Es una valiosa medicina y un alimento excelente, que puede tomarse solo o con ensaladas, salsas, sopas, etc.”
Anirem per parts. El Caucas és una regió situada entre el mar Negre i el mar Caspi. La part sud està integrada per tres estats: Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan. El Caucas del Nord forma part de Russia. Idò bé, aquí teniu l’esperança de vida d’aquests tres primers paisos (no he pogut trobar les dades referents a la regió que pertany a Russia):
Geòrgia: 75,88 anys
Armènia: 71,55 anys
Azerbaidjan: 63,35 anys
Ocupen, respectivament, els llocs número 70, 118 i 166 en el rànking de paísos amb una major esperança de vida; molt per darrera dels estats d’Europa occidental o Nord-Amèrica. I és que l’esperança de vida depèn més dels recursos sanitaris disponibles que no de miraculosos beuratges.
Sobre la poca incidència de la tuberculosi a aquesta zona, és cert que al Caucas del sud tal malaltia és molt escassa (no així a la part russa, sembla ser) però és que aquesta dolència també és pràcticament absent de tota la resta d’Europa, el Proper Orient, el nord d’Àfrica, Nord-Amèrica, i moltes altres zones on no es consumeix quefir de forma habitual.
Respecte a l’abscència de casos de càncer i malalties oculars a aquesta zona, no hi ha cap dada disponible, tot i que, en cas de cert, seria un fet prou notable com per haver generat abundant bibliografia.
Però ens queda encara el més sucós de la història: el cas dels honorables doctors Nokimowa i Kranzek. El primer (pel seu nom deduim que podria ser japonès) va dedicar tota la seva vida a estudiar les propietats del quefir. Es de suposar que tants anys d’investigació devien desembocar en la publicació de nombrosos articles en publicacions mèdiques especialitzades. I aquestes publicacions, evidentment, s’han d’haver citat algún cop, almenys, en algún text en xarxa. Però no: el nom de Nokimowa apareix només, a Internet, al text que us he posat anteriorment. Açò si, copiat i enganxat a dotzenes de pàgines diferents.
I el Dr. Kranzek? Que en sabem d’ell? Doncs exactament el mateix. La conclusió és que no només els doctors Nokimowa i Kranzek son dos personatges inexistents, sinó que es tracta de dos cognoms totalment inventats!
Continuem, però, amb l’apassionant història del quefir. Sembla ser que, després de la segona Guerra Mundial, un pilot de la Swiss Airlines en va portar uns quants grànuls a Zurich. Des d’allà (hem de suposar que en ocasió d’una visita per experimentar amb les propietats curatives de la sangria i la paella) aquest mateix heroi anònim el va portar a Torremolinos, a la Costa del Sol andalusa.
L’autor del text ens informa, a continuació, de que el quefir “no és un organisme viu”, per afegir immediatament que “es multiplica molt ràpidament mitjançant la divisió de les cèl·lules”. Ens sorprèn, també, afirmant que el quefir passa directament de l’estomac a la sang, sense necessitat de completar el procés digestiu. I, ja per acabar, recomana la utilització del quefir (una beguda que, recordem-ho, està carbonatada i conté un 1% d’alcohol) com a substitut de la llet materna en els lactants.
Tota una mostra de saviesa.
Tremendo.
Saludos.